Navegació

“Vaca Suïssa” 28, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats

Avui, al desitjar-vos Bon i Sant Nadal, us ofereixo gaudir del poema de Pere Quart sobre la “Vaca Suïssa”. Completar uns versos ja coneguts es veu que se’n diu fer un estrambot. He fet doncs un estrambot amb  la vana esperança que ajudi als polítics espanyols a saber el que avui passa al nostre país. Demano però disculpes al poeta per la gosadia de completar el seu poema que em semblava inacabat. El poeta fa parlar així a la vaca:

Quan jo m’embranco en una causa justa
 com En Tell soc adusta i arrogant:
 Prou, s’ha acabat! Aneu al  botavant
 vos i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
 ni s’amistança amb el cafè pudent.
 Vos no sou qui per magrejar una vaca,
 ni un àngel que baixés expressament.
 I no sabeu que l’amo, un modernista,
 em volia succionar els mugrons
 amb un giny infernal, cosa mai vista,
 que em deixaria eixuta en pocs segons?.
 Encara us queda la indefensa cabra
 que sempre ha tingut ànima d’esclau.
 A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
 Tinc banyes i escometo com un brau.
 Doncs, sapigueu que he pres el determini,
 l’he bramulat per comes i fondals,
 i no espereu que me’n desencamini
 la llepolia d’un manat d’alfals.
 Car jo mateixa si no fos tant llega,
 en lletra clara contaria el fet.
 Temps era temps hi hagué una vaca cega:
 jo sóc la vaca de la mala llet!


Eren un temps d’una censura hermètica
i el poeta va haver de dissimular.
La vaca era d’aquí, no pas helvètica
i la munyia un funcionari castellà.
Puig quan l’espoli mai s’atura
i no ens deixen exercir la llibertat.
Quan ens xuclen les mamelles sens mesura
i  ens volen prendre el que hem guanyat.
Quan uns polítics amb molt poca altura
pregonen una gran mediocritat.
Quan menteixen, difamen i torturen
per amagar la realitat.
Quan al poble li prenen la llengua i la cultura
i n’abusen fins deixar-lo extenuat.
Quan sols pregonen amb immensa cara-dura:
Constitución!…..  I fes bondat!
els pagesos, menestrals, patrons, obrers,
capellans, mestres, estudiants, botiguers
i tot el que avui encara sura,
fins i tot les monges de clausura,
aprenen de  les vaques de pastura
i envesteixen com un brau enfurismat.
Antoni Ylla-Català, Nadal 2012

Osona.com: Antoni Ylla–Català rep un premi internacional de la pell

el porró 22, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , comentaris tancats

Sobre el porró

– Qui no sigui català, en veure a galet, la pitrera es tacarà.

– No és bon català qui no sap xerricar.

– El beure millor és beure en porró.

– Si aixeques massa el porró, aniràs potser de cantó.

– El vidrier medival va inventar aquest bell barral.

– Qui el porró no sap alçar, no sol ser bon català.

– Amb l´esquerra o bé amb la destra, del galet hi ha qui és mestre.

bones xerricades i nadales i feliç 2000 i 13

http://www.elporrocatala.cat/?p=348

ni 17, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : Joan Margarit, la meva ELA i jo, poema , comentaris tancats

Som mitja nit, no tinc són, al llit mig endormiscat he escoltat el Barça  AT. Madrid a Catalunya Ràdio, en cavat no he sigut capaç d’agafar el son, passaba de llarg, el meu cansat respir no sintonitzava amb el bufar de la CEPAP, no serà per falta de practica, l’uso del 2006, ella i jo som u, el que passa és que la ELA que pateixo m’ha robat entre altres coses, el plaer de respirar sense adonar-te’n, no soc capaç d’estar al llit cinc minuts sense tenir la mascareta endollada. ara però  amb be la són, penjo el post i faig escàpol cap el llit.

M’he entretingut a picar aquest poema d’en Margarit i buscar unes pintures acoloridess, amb colors vius de Moerman.

Josep 4.239 dies convivin amb una Esclerosis Lateral Amiotrófica.

Res no enalteix un vell

Ni aquesta violència amb què vull
tenir raó. Ni creure que la felicitat
té a veure, subtilment, amb la mentida.
Ni ser tant brut de cor com els de casa,
malgrat que a ells els va embrutar la guerra.
La meva pau deu ser una falsa pau.
Tampoc no adjurar de la luxúria
ni de la vanitat. Com potser que siguem
vanitosos, els vells? Aquesta és la derrota.
En un camp de batalla on s’ha fet fosc
em rodegen els morts i puc sentir
veus joves i llunyanes celebrant
el que per ells encara és la victorià.
 Joan Margarit

pintures de: Jean-Luc Moerman agafades del facebook

eren cinc 11, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, natura, poema jrrof , comentaris tancats


natura

cinc lloses apilades,
on la vegetació hi conviu i,
 un sol juganer projecta ombres,
 a vegades en la senzillés de les coses
preval la boniquesa.
 jrrof

fotos: Canon PowerShot G12  a Llanars 15/09/2012 16:45  per jrrof

nadales 10, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General , comentaris tancats

Plaça de l’Esglesia a la Garriga Barcelona, l’arbre 2012

.
CANÇÓ PER CAGAR EL TIÓ
 No caguis arengades,
 Que són salades,
 Caga torrons,
 Que són més bons!
 POPULAR OSONA


***
EL PETIT VAILET
 Jo soc el petit vailet
 cansadet de molt camí.
Vinc amb el meu gaiatet
 per veure Jesús diví.
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
 Xerampim, Xerampim, Xerampó,
 Xerampim que Jesús i Maria
 tenen un petit minyó.
He portat la carmanyola
 tota plena de vi blanc
 ametlles, mel i formatge
 per Jesús el diví Infant
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
Si portés jo més recapte,
 també seria per Vós.
 Heus aquí el gaiat que porto
 que és de cirerer d’arboç
Xerampim, Xerampim…


***
CAMPANA SOBRE CAMPANA
Campana sobre campana
 Campana sobre campana,
 y sobre campana una,
 asómate a la ventana,
 verás al Niño en la cuna.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Recogido tu rebaño
 ¿a dónde vas pastorcillo?
 Voy a llevar al portal
 requesón, manteca y vino.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Campana sobre campana,
 y sobre campana dos,
 asómate a esa ventana,
 porque está naciendo Dios.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Campana sobre campana,
 y sobre campana tres,
 en una Cruz a esta hora,
 el Niño va a padecer.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?


***
LES DOTZE VAN TOCANT
Les dotze van tocant
ja és nat el Déu Infant
fill de Maria.
El cel és estrellat
el món és tot glaçat
neva i venteja.
La Mare i el Fillet
estan mig morts de fred
i el Vell tremola.
Josep a poc a poc
encén allà un gran foc
i els àngels canten.
En mig de fred i neu,
el foc d’amor d’un Déu
el cors desglaça.
Per això tot van cantant:
ja és nat el Déu Infant
0fill de Maria.


***
EL DIMONI ESCUAT
Allà sota una penya
n’és nat un Jesuset,
pobret, pobret,
que n’és fill d’una Verge
i està mig mort de fred,
pobret, pobret,
i està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
«Jesús, que esteu fredet,
pobret, pobret.»
La Verge en responia:
«Per falta d’abriguet,
pobret, pobret,
per falta d’abriguet.»
Pastors hi arribaven
allà, a la mitja nit,
cric, cric, cric, cric,
veient que tots hi anaven
del gran fins al més xic,
cric, cric, cric, cric,
del gran fins al més xic.
Ja en toquen les flautetes,
flautetes i violins,
clarins, clarins,
violins i violes,
baixons i tamborins,
clarins, clarins,
baixos i tamborins.
Comencen d’alegrar-se
tot saltant i ballant,
galant, galant,
danse i contradanses
per alegrar l’Infant.
Galant, galant,
per alegrar l’Infant.
Sant Josep que s’estava
allà tot amagat,
cric, crac, cric, crac,
al veure que ballaven
també s’hi és posat,
cric, crac, cric, crac,
també s’hi és posat.
A prop d’allí passava
un dimoni escuat,
patrip, patrap;
sentint tanta gatzara,
a dins se n’és ficat,
patrip, patrap
a dins se n’és ficat.
Els pastorets en veure’l
s’hi tiren al damunt,
patim ,patum
i tantes n’hi mesuren
que el deixen mig difunt.
La llenya d’En Banyeta
ha estat oli en un llum,
ferum,ferum,
ja hi ha només el rastre
de sofre, foc i fum,
ferum, ferum,
de sofre, foc i fum.


fred 1, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : General, josep carner, la meva ELA i jo , comentaris tancats

GLOSSA
Sol, solet,
 vine’m a veure, que tinc fred.
 Tothom de la casa
 és lluny, a fer el tomb;
 ja només vigilen
 mos soldats de plom.
¡Quina revolada
 de vent al terrat!
 I em mira, i s’eixampla,
 tan negre, el meu gat.
La nina, malalta,
 jeu en un racó
 i roda per terra
 polsim de segó.
Tinc esgarrifances,
 i de poc em val
 la casa tan freda
 i el sostre tan alt.
Sol, vine, que el núvol
 tot ell és negror;
 fem-nos companyia
 si també tens por.
Sol, solet,
 vine’m a veure, que tinc fred.
Josep Carner

.
Acabo  de sacrificar  la *migdiada obligatòria, doncs volia veure com anava la recollida solidaria “Gran Recapte 2012”, la campanya del Banc d’Aliments, enfilat a dalt de la cadira elèctrica, la que em portaria els tres supermercats SOLIDARIS, feia sol, però corria un aire fredíssim, els garriguencs l’anomenen Saligarda.
El primer: els voluntaris-voluntàries feien recollida a dintre, donant-te una bossa, per que tu escollissis el que bonament  volies col·laborar.
El segon: a davant el supermercat a fora, tenien la parada , passaven un fred de nassos, però el tocava el sol i quedaven al Sud i una miqueta arrecerats.
El tercer: aquí si deuria ser cru per el nois-noies voluntàries, doncs estaven davant el supermercat de cara Nord. Feien saltirones i picaven de mans.
Vist els tres punts SOLIDARIS és quant m’adono que estic enfredorat, les mans casi no podien fer anar el jostik. Decideixo anar a fer un tallat, la cafeteria tancada, faig escàpol directe a casa. Tot pensant amb la cançó…
” Sol, solet, vine’m a veure, que tinc fred.”
Ara encara no m’he recuperat, tinc les mans encarcarades, això que les he escalfades amb la tassa de cafè amb llet, preparat per la Juli. L’abric al damunt de les espatlles. He buscat la cançó per internet i, la casualitat m’ha portat a Josep Carner, mireu si ho és que avui m’han comprat LLUNYANIA  del mateix autor. Pico un poema estret a l’atzar.

.
DESEMPAR
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,
ton pensament, mai no feixuc, s’envola,
i s’esgarria, lluny, el meu desig:
desemparada, resta el mig
una abraçada tota sola.

.
No ho digueu a ningú, en acabar de penjar aquets post, me’n vaig el llit a llegir poesia, ja ho diu el savi refranyer “El que no es conforma és perquè no vol” De fet el meu cos afeblit per una ELA de quasi 12 anys o 4.223 dies, ja no està per patir freds…ni grans volades…

somiaré que m’escalfo dintre una bombeta
*migdiada obligatòria per descansar el meu malmès cos…
.
L’endemà d’haver penjat el post, a casa continu  llegint a Carner i aquest poema que penjo avui entronca amb el fred que estem sofrint, jo he fet vot “no sortiré de casa fins que no amaini el fred i el vent”

DIA D’HIVERN
Mon esperit és nu com la vessana
o com els negres ceps en estenall.
L’última fulla cau, tocatardana,
que el frígid flabiol emmena el ball.
.
Arbre, forma impol·luta, quan l’ufana
jeu el terròs, petjada en son estrall.
Serres a qui la joia s’encomana
de l’aire esplendorós com un mirall.
.
Oh per al bany deesses despullades,
oh pits blavencs i grogues i empinades,
sense esme de penjoll ni de perfum!
.
Gosats, acostadissos ells mateixos,
veig vores, llunyedar, cims i relleixos:
caires mordents en unitat de llum.