Navegació

primavera 12, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : miquel marti i pol, poema , comentaris tancats

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
(Miquel Martí i Pol)


fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 12/04/2012 per jrrof

anna aguilar-amat 7, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : Anna Aguilar-Amat, coses d'altri , comentaris tancats

07/04/2012 Avui de bon matí m’he entretingut llegint poesia, agafant el llibre ‘Càrrega de color’ per la pàgina que l’atzar m’ha obert, he llegit el poema i sense mandra l’he picat per penjar-lo al blog del PUNT-AVUI per que em llegeixi, també hi ha un pdf i un vídeo perquè vulgui aprofundir amb aquesta jove poetessa de Barcelona del 62. Josep


Pedres el riu

Llançar pedres el Segre quan

tenies tres anys

o pilotes de neu al mar Bàltic gelat

ara que ja en tens quinze

és un joc ben feliç ple de futilitat

pel caminant que mira.

I jo sempre t’imito, i faig fallida

en l’únic acte que en ajunta els temps.

És un perllongament compensatori

car no podem volar.

I són els projectils

que s’enfonsen en l’aigua,

i s’estavellen al gel,

part dels nostres desigs d’anar algun lloc

més lluny.

Fan un glop ben estrany a la superfície

i no és clar si és el mar qui s’empassa

la pedra o si és la pedra que s’empassa el mar.

Una esperança blava.

Arribem fins ‘allà’ i sortim d’un ‘aquí’ sense marxar d’un ‘ara’

en una trajectòria que duu la nostre força i molta

voluntat de res.

Només de ser-hi junts. Perquè les pedres

las han de mirar algú allà on arriben;

hi ha d’haver  espectadors

que el menys siguin quatre ulls i potser ja nià prou,

que hi ha festes privades, repetides i eternes,

sempre inútils, còfies, fugisseres…

Una comprovació ben rutinària:

què el mar sempre és el mar,

que el riu és sempre el riu, i les pedres

no falten.

Anna Aguilar-Amat

(renoi sis a)

http://www.youtube.com/watch?v=4w1wbvvD1Hs http://www.annaaguilaramat.net/Aguilar-Amat,%20Anna_por%20Pura%20Salceda.pdf