Navegació

miquel pairolí 28, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, Miquel Pairolí , comentaris tancats

Que sé…
Què sé de mi? Què sé del altres? Aquesta és
la qüestió clau i definitiva: el coneixement. Sé poc
de mi i encara menys dels altres. Ombres, observades
des de la caverna platònica, sovint en soledat,
no pas en comunitat, com va imaginar el grec.
M’he de refiar dels sentits, de la raó, de la memòria
i de l’instint. No disposo d’altres instruments.
Valent-me’n, doncs, m’he de manejar en aquest món,
preservar-m’hi, perquè, en definitiva, jo, l’esser viu,
el cos, vaig ser el principi de mi, la persona,
i en seré la fi. No és egolatria, sinó ciència empírica;
no pas psicologia, sinó  bioquímica. Aquí, sol, reclinat
a la sorra, mentre a la llunyania, a l’horitzó,
cel i mar ja es confonen en la fosca imminent.
Miquel Pairolí

.
http://www.miquelpairoli.com/
http://www.vilaweb.cat/noticia/3906876/20110706/mort-lescriptor-miquel-pairoli.html
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/417711-telo.html
http://cultura.elpais.com/cultura/2011/07/06/actualidad/1309903209_850215.html

desolació 23, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats

DESOLACIÓ

Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.

Narcís  COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)


primavera 22, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema , comentaris tancats

foto: Teresa Casallachs-ametller 13-03-2012

Primavera
Primavera… com podria jo atrapar-te?
Empapar-me de tu, fins l’ànima,
Gravar-me en la vista els mil i un colors.
Sentir el retorn de l’esclat de joia i de vida,
Escoltar els sons dels tresors que neixen i
Que la pell se m’esquinci i es cremi sencera,
En l’intent de dissoldre’m en la font de la passió.
Primavera… com podria jo dir-te: atura’t!!!
Deixa’m que et besi i t’abraci,
I dóna’m la llum i l’escalfor que necessito.
Escampa l’alè de la vida per tot el meu ésser,
Rega el meu esperit fins a saciar el desig.
Voldria regirar el món per trobar la font
De l’etern retor i beure del teu nèctar essencial
Primavera… com podria jo dir-te queda’t!!!
Queda’t amb mi i fes que proclami la teva força,
Que brindi amb la meva copa i als quatre vents
Pel misteri de l’etern renaixement,
Pel començament de nous i frondosos móns ,
Pel nou germen de l’amor , l’alegria i la joventut,
La bellesa i el cor vessat de sentiment i emoció.

Llop Estepari

2012/03/21 ”El dia Internacional de la Poesia”
El meu record immemorial a Llop Estepari (1951/2010)
l’ELA amb disset mesos el va fondre,
valgui el meu homenatge a ell i els seus poemes,
allà on siguis abraçades, recordo la frase del teu comiat.
“el llop torna a córrer per les estepes , planúries i muntanyes”

blai bonet 21, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : blai bonet, coses d'altri, General , comentaris tancats

Dia Mundial de la Poesia 21 març

FOC D’AUCELL
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses…MAR.- “Quan vaig escriure El mar es va armar un escàndol impressionant. Vaig rebre una carta d’en Jordi Pinell, que era monjo de Montserrat, dient-me que havia de fer penitència pública: que havia creat una bellesa inaudita per dir unes blasfèmies inaudites.”
GENT.- “A mi la gent no em sembla mai poc.”
“Estimaré sempre el calb / que calla quan parlen de cabells, / el qui té cara de mul, / el qui té cara de rata, / el qui té cara de terròs, / el qui té cara d’animal antediluvià, / el qui du la cara com una perdigonada, / el qui té la cara de xai mort, / el qui té la cara de xai viu, / el qui té cara de vaca. / el qui arrossega una cara de pedra negra, / el qui té la cara de pedra blanca, / totes les cares que fa la pobra gent pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l’espiga i la mort, / entre el sol i les llunes.”

.Dia Mundial de la Poesia 21 març
¡¡ HE ESCOLLIT EN BLAI BONET PER AQUEST DIA ASSENYALAT !!

dents i avellanes 17, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Jordi Cervera , comentaris tancats

Dents i avellanes

Ara podeu trencar avellanes amb les dents,
els dentistes fan jornada intensiva
i el pa ja costa sempre més que una coca.
Els ulls de la cara no són els que eren,
Miops i cansats no valen gaire cosa
i les bones collites i els adobs naturals
minvem el risc de trobar-ne de fallades.
Ara sí, sense por,
Trenqueu les avellanes amb les dents.

***

Enyor
Sé fer poques coses en aquesta vida erma,
una de les més misògines és enyorar-te.

apunt:

Ahir per la tarda, feia tant de bo, que a dessota aquests majestuosos plataners vaig rellegir poesia de Jordi Cervera, començant el llibre per el revés, aquets es l’últim poema, allà mateix vaig pensar que el podria penjar i per acompanyar-lo unes fotos dels centenaris, plataners.

Voleu més bellesa !! Llegir poesia dessota uns frondosos plataners, trobant-hi pau, harmonia i assossec !! Josep

fotos: Canon PowerShot G12 16/03/2012  16:40 hores per jrrof


Joan Salvat-Papasseit 12, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, Joan Salvat-Papasseit , comentaris tancats

RES NO ÉS MESQUÍ
 Res no és mesquí
 ni cap hora és isarda,
 ni és fosca la ventura de la nit.
 I la rosada és clara
 que el sol surt i s’ullprèn
 i té delit del bany:
 que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
 Res no és mesquí,
 i tot ric com el vi i la galta colrada.
 I l’onada del mar sempre riu,
 Primavera d’hivern — Primavera d’istiu.
 I tot és Primavera:
 i tota fulla verda eternament.
 Res no és mesquí,
 perquè els dies no passen;
 i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
 I si l’heu demanada us dissimula un clot
 perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
 I no som mai un plor
 sinó un somriure fi
 que es dispersa com grills de taronja.
 Res no és mesquí
 perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
 —Avui demà i ahir
 s’esfullarà una rosa:
 i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
 (L’irradiador del port i les gavines)
Joan Salvat-Papasseit

fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 08/03/2012 a les 15:41 per jrrof

gabriel ferrater ‘el distret’ 9, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, Gabriel Ferrater , comentaris tancats

El distret
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater :   El distret  Aquest poema l’han interpretat: Francesc Ten & Marc Egea

Apunt: es la tarde, a defora fa vent, perxo no he sortit a fer un passeig, m’he distret tota la tarda llegint poesia, aquesta de Gabriel Ferrater l’he estriada i la penjo de post, acompanyada d’unes fotos meves de núvols. Josep


Canon EOS 400D DIGITAL foc 17/55   08/03/2012 14:40 i 16:30 per jrrof

blai bonet 3, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

foto: Canon EOS 400D DIGITAL 27/02/2012  16:32 per jrrof