Navegació

somriure 2006!!! 7, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , Rastrejar

Associació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica acELA  BCN (07/01/2011  fa  uns 5 anys va ser adsorbida per la Fundació Catalana d’ELA)

apunt per acELA d’en Josep Rof i Rof

AGRADABLES SOMRIURES

Durant la meva vida sols recordo dos agradables somriures.

Us ho explico: Vivia temporalment a Lleida, cap a l’any 1995. A l’Auditori lleidatà van fer un homenatge a Miquel Martí i Pol, vaig assistir-hi. Hi va haver un recital narrat per varies persones dels seus poemes. En acabar, en Miquel va dedicar-me dos llibres (un era per la dona i l’altre per la nora). Recordo que estava assegut a la cadira de rodes. Amb veu tènue, però molt dolça, va preguntar-me ¿per qui és el llibre? Quasi no se l’entenia. Amb paciència va anar personalitzant la dedicatòria. Va ser explicita i directa. La seva lletra tremolosa em va colpir profundament. La dedicatòria anava acompanyada d’un dolç somriure. Aquest agradable i dolç somriure, m’ha acompanyat sempre.

Mentre repasso els seus poemes, em vénen sempre a la memòria els records, les imatges d’aquell llunyà dia. Qui m’ho havia de dir? Que uns anys després, la seva imatge a la meva memòria, es veuria reflectida en mi mateix. Ara sóc jo el que usa la cadira de rodes, tinc les mans tremoloses, la parla tènue i un agosarat cansament. Està clar, sols és l’escenificació física, sense la intel·lectual. Els seus poemes són meravellosos. Ell era únic. Són les sorpreses que ens depara de la vida,  sols per fet de ser vida.

Berta Roca ens ha deixat. Un merescut descans per ella. El seu somriure, que sempre anirà en mi. Encara que la vaig conèixer poc, unes tres vegades a l’Associació acELA. Recordo el dia en què el fisió va demanar un voluntari, era per escenificar els moviments per bellugar els malalts al llit. Va sortir decidit el seu marit en Miquel, la taula feia de llit i ell estava estirat. La Berta reia amb satisfacció en veure’l, estava just al meu costat, jo inconscient li vaig fer un comentari, la Berta em va contestar amb un somriure. No hi vaig donar importància. Quan en Miquel va acabar l’escenificació s’hi va acostar, va treure un llibre/pissarra plena d’un munt de lletres, mica en mica, va anar confeccionant la frase per contestar-me el comentari que li havia fet a la Berta. Vaig quedar de pedra. Se’m va fer un nus al coll. Però va ser reconfortat, vaig rebre novament el seu somriure.

Gràcies Berta per dedicar-me els teus somriures! Seràs, sempre recordada per mi. Miquel, Berta i Marta una família estimada. Comparteixo el vostre dolor.

Encara que no vaig sentir la seva veu, la recordaré sempre pel seu somriure!

dilluns, 9 / gener / 2006

(en Josep és de la collita del 10/05/2001 dia del diagnòstic de l’ELA )

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i veure llum

i engolir el món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Que aquest  poema d’en Miquel Martí i Pol

facin companyia els seus somriures.

SALVEU-ME ELS ULLS

QUAN JA NO EM QUEDI RES.

QUE ELS ULLS,

LA MIRADA,

EL SOMRIURE DE LA BERTA

PERDURIN  SEMPRE EN EL NOSTRE RECORD.

NO HI HA,

NI HAURÀ RES MÉS BONIC.

QUE EL RECORD

DEL SEU SOMRIURE,

VAGI SEMPRE EN NOSALTRES.

somrient el 2006                  somrient el 2010