Joan Margarit 20, octubre de 2010
Publicat per Josep Rof en : poema , RastrejarUN NOI
M’agrada, mentre assaja, d’escoltar-lo.
Això ho has encertat, penso. I el veig
tímid, preocupat pels seus compassos,
fent-se fort amb la música. No-res
més entranyable i perillós que el saxo
entre les joves mans.
Però la música l’empararà.
Ha deixat de tocar,
i després d’una estona de silenci
el sento iniciar una melodia
càlida i lenta com un vell amor.
El saxo és l’armadura
brunyida pel seu so.
Ni les fredes cuirasses, ni els hermètics
cims lluents, ni els pesants escuts de bronze
que en la Ilíada duien els herois,
mai no podrien protegir-lo tant.
.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.