“Casa meva és casa vostre si és que hi ha casa de algú”
Rere les parets de l’ajuntament de Les Franqueses “hi havia casa meva” el pis del 1967 aquí varen néixer els meus quatre fills “Can Rof Nou” la casa planta baixa del pares 1942 aquí vaig néixer jo, he dit que hi havia (…) doncs va resultar afectada per un ambiciós planell de luxe per urbanitzar (…) on hi havia les dues cases i 5.000 m2 de terreny i aniria un majestuós parc <per lluir l’esquena de l’ajuntament>, en molta mala fe, on hi havia casa meva (…) com he dit ara hi ha un parc, li diuen “Joan Sampera i Torres” (…) per l’afectació de casa meva (…) que menys (…) hauria d’eversa dit Parc de “Can Rof Nou” doncs ni axó (…) hagués segut massa.
Sobre la casa dels pares el 1967, s’aixecà un pis (construït per el tiet Esteve paleta, el pare i jo de manobres), les bodegues, els garatges, l’estudi on els meus fills varen pesar-s’hi hores i hores estudiant, les 3 llars de foc, el pou de 40 metres i mina, la bassa de rec 36.000 litres (s’omplia a diari), els més de 100 arbres, els 4 xops un per cada fill, les acàcies on havíem celebrat barbacoes, del naixement i aniversari dels néts, la gespa, d’un tany d’una figuera familiar centenària ja ens donava figues, les eines del camp de pare, les 17 bicicletes de tots i per tothom, les botes centenàries de vi, l’establa restaurada on havien menjat les vaques, la palmera regal de la mare 1975, l’avet de quasi 7 metres recollit i plantat per el pare, recollit després del Nadal dels veïns, les 4 albes plantades per mi, arrencades per ampliar un pont, de les arrels va brotar una soca de tres troncs (aquestes amnistiades encara les podeu veure al sud del parc, també hi ha uns xops que es varen trasplantar) El pou està tapiat.
Els sentiments destrossats i trepidats per un “pla luxós” per lluir l’ajuntament del cul. Uns homes no varen tenir mai en compte (…) cap de les meves al·legacions. Al final avorrit i cansat de lluitar es va executar. A les hores inclòs varem donar-me preses per enderrocar les meves cases era el 2002. Encara no teníem on ficar-nos, que ja hi havia data d’execució i ja corrien els abonaments a l’ajuntament del pla parcial. Jo no se com ho vaig resistir, 10 anys de lluita. Demanant ajuda a bufets seriosos, al final res de res i vaig sucumbir, varem sucumbir familiarment, a la inamovibilitat d’uns homes dirigents del nostre ajuntament.
Ara que han passat els anys, cada vegada que hi passo/passem el cor encara sofreix un esglai, un esglai de ràbia continguda, perquè? PERQUÈ? La família ens ho preguntarem tota la vida (…) PERQUÈ?
Un antic camí ens i acostava a Casa Meva (foto del 1969) quasi tocant la via, rere les parets de l’edifici de l’ajuntament, on encara resta dempeus els sopor del molí de vent, el fons la bassa, seguin l’entallava del moli per dalt la casa del fons és la que va néixer el pare. Vegeu el que no veureu mai més, uns camps conreats fins i tot els marges, jrof dissabte, 16 / maig / 2009
