La tristor de tarda m’envaeix, faig l’obligada migdiada, de fons sona música per la radio, la tarda és grisa, sento la humitat de la pluja, plou, el tendal s’escolen gotes les conto, una… dues… tres… quatre… cinc… amb distreuen de pensaments, sort de la pluja que m’ha distret… doncs navegava sense barca, sentia sense escoltar, envaït en un problema de difícil solució, fem camí dia a dia, medecina a medecina (que no curen), entre ennuecs, entre vidres a la sang, entre fiblades musculars, al mig de moltes caigudes, agosarats cansaments, nits de insomni, nits plenes de flemes al coll, nits de picors no picors no, si petites fiblades per tot el cos, rebobinat el camí recorregut des del dia del diagnòstic, m’entres junts fem camí cap el vuit anys, l’ELA i jo anem junts, de tant que ens estimem mai ens deixarem. Ella no és veu, diuen que faig bona cara, si crec que la faig però comparat amb aquí ¿? Els companys de malaltia em van deixant, altres també, la vida no perdona a ningú, la mort ens assetja a la cantonada quant amb sento “en el millor… del pitjor possible” miro per la finestra de la vida i veig tot axó relatat i per la finestra del “estudi actiu” des don escric aquest post, veig que encara esta plovent, però ara les gotes s’escolen als branquillons pelats d’un til·ler esporgat. Ara no compto les gotes, no amb fa falta doncs escrivint he buidat el pap. Les contaré d’aquí una estona si hi ha gotes escolades, sinò les buscaré per distraurem de pensaments. “Sigueu feliços, empastifeu el món de felicitat” jo ho faig sempre així i creieu que m’és reconfortable veure les cares de la gent empastifats de felicitat! (sense punts a part he buidat el pap) ara podeu completar el seguent poema jrof
