Ai! Quin riure, al Pla del Viure! 4, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , Rastrejar
-És de matinada, són les 04:04:04 l’hora que començo a escriure a l’ordinador: els pensaments d’en Josep.
-Aquesta nit entre somniades i desvetllades ¡He vist una Vall! Una bonica e idíl·lica Vall. Una Vall que estava rodejada per unes altes i desiguals muntanyes. Per al mig, fent moltes sirga sagues s’hi passeja un riu de gèlides aigües, el rodar de les aigües a través dels anys, n’han fet un sinuós recorregut i un traçat capritxós. El riu, és feia notar per la forta remor, és deixava escoltar, era com si ens volgués parlar-nos Ep! Ep! Soc aquí! Això feia que ningú li passés desapercebut. Escoltar-ne la remor de l’aigua rodant sols ser molt agradable. El riu, no para mai. La remor tampoc. -Era un paratge per l’hom mai somniat, allà n’havien ‘petites comunitats d’arbres de varies generacions’, també algun arbre sol-te, però aquest, era d’una immensitat exorbitant, estava allà presidint la Vall, se’l veia cofoi, majestuós, tant majestuós que es feia veure de lluny, a fe que ho aconseguia! Sols a prop és quant t’adones de la seva envergadura i altura que, cal aixecar el cap per veure el final de la copula, era tant immens, que inclús des de sota cap al cel feia basarda mirar-lo.
-La decoració de la Vall la posaven uns escampats rocams, caiguts del cims de les muntanyes, alguns eren d’un considerable volum, com dos o tres homes posats un, al cim de l’altre, els rocams voluminosos estaven soltes, tenien totes diferents formes, n’havien que igual que els arbres, s’agrupaven ‘formant petites comunitats’ totes eren de distint volum, com si avesin volgut agrupar-se per diferents generacions. Ningú pot saber quants anys fa que hi eren allà? El que és evident és que un dia és desferen del gros rocam a que pertanyien i rodaren fins a la Vall. Baixarien dels cims per alguna sacsejada d’un terratrèmol o per efecte natural. Ara els pertoca estar a la nova comunitat formada a la Vall, comunitat solta o ‘integrades en famílies’. Els rocams ja formaven part del paisatge de la idíl·lica Vall. Majestuosos, exuberants ‘eren ells guardians de la Vall’.
-Arbustos petits, escampats, formaven petites ‘colònies familiars’ arbrades, acompanyats de tota mena de flors primaverals, també observant-les se’n troben de soltes i en ‘grans grups familiars’, però totes les flors estaven envoltades per un murmuri d’abelles, era un no parà de volar, ni havien per tot, anant d’un costat a l’altre, mai més ben dit de flor en flor. De insectes ni havien d’altres, també papallones de diferents colors i mides, segurament ni havien més però per mi han passat desapercebudes. Peixos al riu, granotes, gripaus, cuques de totes mides, marietes i un munt vida més que habitava en aquesta preciosa i bonica Vall.
-Ho! Els ocells, un no parar, feien constantment volades i cabrioles, ni havia tants que mentes uns els veies volant d’altres enfilats en arbustos o en arbres deixant-se sentir amb unes refilades cantades, un no parar. Tot l’entorn dels ocells era solta, però a la vegada tot era, ‘familiarment agrupat’
–Ha! No ho havia esmentat tot això passava el maig, rondava la primavera amb la seva màxima esplendor, per això a la vall hi havia tanta activitat.-El que més cridava l’atenció era, que en tota la idíl·lica Vall sols hi habitava un sol animal, sí, un de sol! Estrany no? Un de solitari per tanta bonica vall? Que hi feia allà? Tot hi estar sol, se’l veia conformat? Per ell semblava, que era lo més normal del mon per estar-s’hi sol en aquella bonica idíl·lica i familiar vall? No ho veia? No s’adonava? Estava conformat? Tota la vida de la Vall girava en l’intent per agrupar-se en famílies incloses les pedres, els arbres, els arbustos, els ocells, insectes i demés coses que formaven aquesta idíl·lica vall. No. Ell no. Ell sol, ves a saber perquè? Com si per alguna maledicció o per alguna malifeta feta fes penitència per trobares allà castigat? Sol, però conformat de per vida allà en aquell idíl·lic prat? Però sol. -L’animal que ocupava sol, aquesta idíl·lica vall era un cavall, un cavall bonic, lluïa d’una cabellera exuberant, ell no s’immutava d’estar sol ni en feia cas de la bonica vall que el rodejava, semblava acostumat, resignat, trist, però la vegada content, allà pasturant jaient o dormisquejant, que hi feia aquest cavall sol en una tant bonica vall? Són el misteris que ens despara la vida, a la vida sempre hi ha coses difícils per poder-les comprendre?
-El cavall en si conten! Hi la vegada trist, conformat, rodejat per la idíl·lica vall, qui podria ser? Dons si! Os ho explico: és la malaltia que amb rodeja des de ara fa just quatre anys. Aquesta expressada en la soledat d’un cavall. Amb la soledat d’ella, jo mateix. La soledat del cavall és la que sento en el meu interior, encara que la malaltia i jo som U. M’hi sento atrapat, sol, com el cavall del prat, però a les hores, també com el cavall estic acompanyat per la idíl·lica i familiar Vall!
-La malaltia i jo som U! I som la soledat del cavall. En Josep està familiarment arropat per tots vosaltres! Amb sento com el cavall que sense adonares està arropat per les pedres i arbrat de la Vall Suo vosaltres els qui m’acompanyeu! Com el cavall, estic content i a les hores trist! Conformat! Gaudeixo d’alguna ensopegada! Sol! Pastures! Familiarment arropat! A totes hores noto la vostre calor! Fent la jeia o dormisquejant! -Per això avui en desvetllem-ne a les 4 de la matinada, he pensat tot aquest rotlle mal amanit i expressat. No sé s’aconseguiren transmetre el que vull que sabeu, en Josep sense vosaltres i el vostre caliu familiar no seria res, no tindria les forces necessàries per portar amb dignitat, els dies regalats que amb queden de vida! Gràcies família gran!
-S’acosta el dia que a mi em va canviar la vida! A mi i tot l’entorn familiar. Sense dubtar-ne gents ni mica l’he buidat al ordinador, sense comes, ni punts, però m’ha sortit del cor. (1 ) (després, ja ho retocaré, per tenir-lo llest el 10 de maig)
-Són 06:04:04 encara tinc temps de fer una jeia. Serà curta. Encara que la malaltia que m’ha tocat viure, avui expressada en forma de cavall l’haguí de suportar-la sol. Per la resta de vida el cavall i jo som U! Els dos, tenim una gran sort d’estar rodejats d’un vell, bonic e idíl·lic prat familiar. Donat pressa Josep? Que els néts estan a punt d’arribar! Diàriament tinc la il·lusió, una bonica il·lusió! Poder esperar-los cada matí! Nova sàvia contagiosa, exuberant, espontània, majestuosa, n’estic impregnat! No ho sabeu pas? Me’n sortiré…
-dimarts, 10 / maig / 2005
-JRR és jrof
-Per en Josep: d’aquell 10 maig del 2001 dia del diagnòstic, han passat ja *1.461 dies / 2.922 dosis de Rilutek / 4.383 de vitamina E / 8.766 de Lioresal. *Per vosaltres també! Quatre anys de paciència!. Que algú, ens doni les forces i l’enteresa, per poder-les portar entre tots plenes a besar, les senalles de la paciència!
-És quant dormo que hi veig clar. // Ai quin riure, al Pla del Viure. // Ai quin goig a clar de lluna. // La fe que vull no te captura. // Res no s’acaba i tot comença. // És dolç i trist pel qui, feixuc de roses, lleva el pugó del pi de les tres branques. // M’ha tornat vora els meus, a la planassa on pinto rocs nervats amb pigment voladís. // Res no fou, i tot és; res no mor, i tot resta. // A L’alba de la Naixença, tu i jo hi voldríem morir. J.V. FOIX
-Apunt: (1) Ai! Ai! Josep, mai escriguis després d’una menja. De tant retocar-lo m’he repetit un munt de vegades. Però tot el que he escrit m’ha sortit del fons de l’ànima. Doncs que m’ha passat? Os ho confesso, m’havia menjat una morterada d’all i oli! Ui! que bona! Que i farem? S’ha d’anar em compte val! No escriviu mai després de haver-ne fet una menja. L’all i oli sol donar aquestes males passades. Disculpeume.