ens passa el temps” 31, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , Rastrejar
ENS PASSA EL TEMPS” Els dies van passant” sense fer soroll, com si res, no ens adonem, el temps és com un bon llibre, les pàgines passen una rere l’altra i sense adonar-nos el llibre s’ha acabat. El tic tac del rellotge no para i poc a poc van avançant els segons, minuts, hores, dies, així sense parar-hi atenció, l’estiu s’acaba, donant pas a la tardor i el temps avança per a tots, avis, pares, fills, néts, les vacances esperades quasi ja ens han passat”, (la néta gran 108.08 centímetres). Sense adonar-nos els néts van creixen i nosaltres amb ells, la vida va que vola”, és com un obrir i tancar el ulls, com els núvols d’una tempesta d’estiu que es formen, descarregant en un moment i ja surt el sol, importants celebracions, les esperes i ja han passat.
Com si fos ahir, ja són 850 els dies del passat 10 de maig del 2001.
Avui m’he proposat que sigui un dia d’activitats, doncs haig de fer vàries coses, anar a l’Ajuntament a portar per donar-li entrada l’escrit de suggeriments per l’entorn del barri, sorpresa per a mi l’ascensor no funciona, els municipals diuen que tinc que pujar per les escales, així ho faig, però quan sóc al davant m’espanten; els primers escalons són molt forts i sense baranes, quedo pensant com ho faré, per sort meva veig que s’acosta l’Esteve, un company de la piscina, un gran atleta, ens saludem, em pregunta perquè no vaig a nedar, són vacances, a finals de mes hi tornaré, però ell no s’adona de que el que jo volia era un ajut per superar aquella barrera de sols quatre escalons. Passo a l’acció, deixa’m el braç, ell riu, m’hi agafo fort i mentre superava amb seguretat aquell obstacle per a mi grandiós, comenta “estàs massa gras” li dic que sí, tens tota la raó, però la malaltia ja em posarà a pes, ell no entén el que li vull dir, penso que a la primera ocasió l’explicaré, igual li passo algun escrit. Faig la gestió i haig de treure diners i el caixer amablement me’n dóna.
Envalentit, vaig cap a la piscina, haig d’apuntar-me per el proper curset, m’atén la Susanna, saludo a la Raquel i sento un rebombori estrepitós, són la Sussi i la Cèlia que surten de nedar (són les companyes de cursets) rialleres satisfetes de l‘estona que han passat juntes, Cèlia ¡Josep que bé, t’apuntes?! Ens veurem, contents tots sortim al carrer. La Cèlia comenta que vaig molt lleuger, jo penso que no m’ha mirat bé, però em sento satisfet de l’elogi, a qui no li agrada un dolç de bon matí. Ara toca un canvi de vehicles, deixo la PapiOna al mecànic i recullo l’Arosa per fer el servei de manteniment. Arribo a casa quasi esgotat, al entrar i veurem diuen que se’m nota a la cara, però content de complir tot el que havia pensat fer, ja està fet. Potser són masses coses per a un cos cansat com el meu”. Aquests són els fets ja passats d’un dia de setembre, (un tros de pàgina més gastat del nostre llibre del temps). Continuem llegint sense adonar-nos i consumim més pàgines, fins esgotar el llibre que algú ens té reservat.
La Garriga 6 de setembre del 2003
Josep Rof i Rof és ara i avui jrof
Apunt: Ja no hi pensava, aquesta setmana un fill la dona i jo varem estar i fer un Setcases, a 1279 m d’altitud. Per l’acera del poble fins a la Font del Pont Nou, un passeig senzill i fàcil que m’agradava fer tot passejant. Ara però aquesta vegada ha estat mol diferent pels tres, sobretot per a ells dos, ja que l’esforç que van fer va ser considerable, ja que m’han portat amb la cadira de rodes. Sensacions diferents pels tres. Aquí sí que fa palès el començament de l’escrit, són les pàgines que van passant, d’aquell deu de maig del dos mil u.Haig de pensar un nom per a la cadira, no sé igual Ferrari. Doncs si! Està batejada serà el meu Ferrari
“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”.
Martin Luther King