De Suïssa estant

Els avis vivien al mateix carrer que nosaltres, dues cases més enllà. Sempre he considerat un privilegi haver viscut a 25 metres d’ells perquè el seu contacte seguit em va enriquir molt.

Un parell de dies abans de Nadal, anava amb l’avi Joan al celler de casa seva perquè allà guardàvem el tió. Aquell tió no era un tronc d’arbre sinó una veritable soca, d’una fusta vermellosa i com d’un metre de llarg, que a mi em semblava enorme. El pujaven als pis, l’avi el col•locava en un racó de la cuina i el tapàvem amb una vella manta “perquè no es refredés”.

El dia 24 al vespre era el moment de fer “cagar el tió”. El grup familiar dels avis, la mare, el pare, el tiet Lluís i jo (més tard també la meva germana) anàvem a una habitació una mica a les fosques per “resar” l’oració següent que la iaia Carme havia portat del seu Empordà :

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses,
menjarem gall d’indi,
pollastrets que en vinguin,
coques ensucrades, vi d’aquell tan bo.
Cagarà el tió ¿si o no?

Llavors, la tieta Pepita, encarregada d’omplir el tió, deia de lluny amb i una veu fina : “ Siiiiiiiiii!”.

Arribats tots de nou a la cuina, l’avi m’atansava un bastó i jo donava al tió uns cops suaus ( no fos que trenqués algun del queviures amagats!) mentre cantava :

Caga tió,
d’avellana i de pinyó.
Si no cagues tu, cagaré jo.

Després de donar un parell de cops al tió, era el moment de treure la manta i descobrir torrons, neules i alguna ampolla del llavors anomenat xampany.

Tot plegat un costum molt simple però d’una gran emotivitat dins l’àmbit de la família, de manera que es va anar repetint alguns anys més amb la meva germana Rosa, i amb el meu cosí Joan i la meva cosina Maria Carme.

Ara que moltes de les nostres tradicions s’estan perdent, en part substituïdes per costums foranies que poc s’adiuen amb la nostra cultura (Halloween o el Santa Claus en són clars exemples), m’ha agradat recordar els anys 40 i el “meu tió”.

Il-lustració de Joan Vilanova (Manresa, 1908-1990)

La major part de les entrades d’aquest blog toquen (jo diria que inevitablement) assumptes politics. M’agradaria escriure més d’altres temes, però de vegades els fets diaris s’imposen, i acabo posant els peus més d’una vegada a la mateixa galleda.

Per evitar que avui succeeixi el mateix (tinc ja dos o tres temes al cap), deixaré parlar a gent coneguda i brillant que amb sentit del humor ha parlat sobre política i els politics.

„ Suposi que vostè és un estúpid. Imagini també que vostè és membre del Congrés. Ai caram! Ja m’estic repetint“. Mark Twain (1835-1910)

“És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells” George Burns (1896-1996)

“ Quan era petit, em van ensenyar que qualsevol pot arribar a ser President. Ara ho estic començant a creure”. Clarence Darrow (1857-1938)

“Recessió és quan el seu veí perd la feina; depressió és quan vostè perd la seva” Harry S. Truman (1884-1972)

Val la pena emprà avui la famosa frase de Ciceró, convertida en aforisme. „Quosque tandem?“ Fins a quan?. Per dir-ho complert : „ Fins a quan abusaran de la nostra paciència?“.

El dilluns el President del Govern de Madrid, senyor José Luis Rodríguez, va dir que „el PSC i el PSOE són el mateix“, i també que „els resultats que el PSOE té a Catalunya avalen la seva política“.

El finançament de Catalunya encara no té data, però el PSC ja ha donat els seus vots al Congrés del Diputats sense protestar, ni pressionar, ni fer res del que van dir fa un parell de dies. Potser per recordar-nos que el PSC ( oficialment PSC
-PSOE) és molt més depenent de Madrid del que voldrien molts dels seus votants. Catalunya necessita un partit d’esquerra autònom.

L’Estatut porta més de dos anys a la nevera, esperant que el Tribunal Constitucional digui la seva darrera paraula. Totes les decisions importants o bé no arrenquen o bé arrisquen de convertir-se en il•legals una vegada l’Estatut, retallat i passat per el „Photoshop“, entri en actiu.

Diu el diari d’avui que la presencia internacional de les Seleccions Catalanes i, en general, de l’esport català és atacat des de dins per part de les autoritats esportives espanyoles.

I un llarg etcètera. Quosque tandem…?

He vist a l’Avui.cat els resultats de l’enquesta sobre l’ús ( o el no ús) del català per part de la companyia Swiss. La gran majoria dels que han respost creuen que el govern català hauria d’haver intervingut a fons. Jo també ho crec.

El que m’ha sorprès és l’estil, el to, l’agressivitat dels comentaris a la enquesta que gent amb la cara coberta per un pseudònim han escrit.

Jo he comentat dins del meu blog els casos Air Berlin (el dia 19 de setembre) i el de Swiss (el 20 de novembre i el 15 de desembre).

El meu blog probablement es llegit per un nombre reduït però fidel de persones i, en tot cas, de persones amb un nivell de tolerància, de bona educació i de sintaxi molt millors que els d’alguns comentaris de l’enquesta. He rebut privadament bastants correus electrónics sobre els meus escrits del blog, correus que no surten publicats però que demostren les qualitats abans detallades.

No he fet sevir mai un to polèmic perquè no m’agraden els crits, ni les imposicions, ni els encegaments. Swiss ha de saber que ha comés un error al suprimir el català dels seus vols a Barcelona. „De Suïssa estant“ he fet també la meva part de queixa, mentre no amago el meu rebuig a tots els comentaris agressius i, al damunt, mal escrits.

Fins ara tothom creia que les relacions polítiques i diplomàtiques entre el govern de Cuba i el dels Estats Units existien només a través d’intermediaris. L’ambaixada de Suïssa a La Havana fa molts anys que és l’encarregada dels afers dels EEUU i d’altres països que han mantingut unes relacions ininterrompudes amb Cuba (cas d’Espanya, Canadà o Mèxic) han fet també d‘enllaç puntualment.

Ara he llegit una entrevista que l’actor i director de cinema americà Sean Penn ha fet a Raúl Castro a finals d’octubre. La podreu trobar a la pàgina: www.huffingtonpost.com/sean-penn/mountain-of-snakes_b_146765.html
Per cert que Penn també va entrevistar a Hugo Chávez de Veneçuela.

De les declaracions de Raúl Castro m’interessa destacar lo següent : El 17 de febrer del 1993 van començar els primers contactes secrets entre Cuba i els Estats Units des la Revolució Cubana. El maig del 1995 van acordar fer trobades mensuals entre alts representants d’ambdós governs. Fins avui dia han fet 157 reunions, unes vegades a Guantánamo i d’altres en territori cubà.

També fan maniobres comuns, amb intervenció d’helicòpters dels dos exercits, per entrenar casos d’emergència.

L’historia sempre s’explica d’una manera i els fets van sovint per un altre camí. Res d’estrany si pensem que els que manen no són els que sembla que manen.

Ara que s’atansa Nadal em venen a la memòria imatges de la meva infància a Manresa amb els guàrdies urbans envoltats de torrons, neules i ampolles de xampany que els ciutadans deixaven als seus peus com a gratificació de Nadal (que en castellà se’n diu „aguinaldo“ i en català „estrenes“).

També passaven per les cases l’escombriaire, l’esmolet, el carter i el repartidor de gel, entre altres, per deixar la seva felicitació impresa i emportar-se una propineta.

Per cert, propina prové del llatí „propinatio“ que vol dir provocació, repte o convidada a beure. Els francesos en diuen „pourboire“ i els alemanys „Trinkgeld“, paraules que també s’originen en la beguda.

He llegit que als Estats Units, és costum quasi obligat de donar als voltants de Nadal unes estrenes a pràcticament tothom que durant l’any ens fa algun tipus de servei: el porter de l’edifici, el perruquer, inclús la professora del Kinder. Per no cometre errors, els col•legis ja avisen als pares que la professora espera que l’hi donin 40 dòlars per nen, quantitat que es pot reduir a 60 dòlars en cas de tenir dos fills al Kinder.

Sembla una broma però algú ha fet comptes i als Estats Units es mouen uns 40.000 milions de dòlars per any en propines nadalenques. Com que aquest any es preveu una forta baixada dels donatius voluntaris es recomana als que han perdut la feina que escriguin una postal a les persones implicades explicant la situació.

Pobres si, però amb un mínim d’educació.

El dia 20 de novembre vaig escriure al bloc sobre la sol•licitud del partit „Unión Progreso y Democrácia“ a la Swiss perquè en els vols de Zuric a Barcelona deixessin de saludar als passatgers en català i passessin a l’espanyol.

La noticia de que a partir del 1 de desembre Swiss saluda als passatgers per Barcelona en alemany, anglès i espanyol m’ha decebut i irritat.

Ignoro el tipus de pressió que Swiss ha rebut, tant per part del partit UpyD com de l’ambaixada espanyola. Potser també de Lufthansa, que és la propietària de Swiss encara que permet que la companyia suïssa tingui una imatge externa individualitzada.

Dolors Ferrer, en nom del grup d’Amics de la Cultura Catalana de Zuric, ha protestat i escrit a Swiss dient que els catalans en sentim maltractats i exposant el dret que tenim a defensar la nostra llengua.

Segons Swiss, no és possible fer servir el català i el castellà perquè les salutacions només es fan en tres idiomes, i l’alemany és l’oficial de la companyia per les sortides de Zuric i l’anglès és l’ “universal” segons la pràctica de totes les companyies internacionals del món.

Malament. Pinten bastos per el català a la Swiss. Crec que les institucions culturals i politiques de Catalunya estan obligades a intervenir perquè encara que sembli una cosa menor, no podem perdre cap oportunitat davant la pressió que el castellà ens fa en tots els fronts. Altrament arribarà un dia en que el català només viurà a les catacumbes.

El jardí de casa m’ofereix avui diumenge aquest aspecte.

És el moment de contemplar la natura i deixar el escriure per demà.

El senyor W. després del treball va arribar a casa (una casa unifamiliar en un barri tranquil) i va constatar amb gran sorpresa que l’hi havien pispat la bicicleta. No era una bicicleta qualsevol perquè havia costat uns bons diners. „Suïssa ja no és el que era. No es pot estar tranquil com abans“- va dir-se el senyor W. amb gran irritació.

Dos dies després, la gran sorpresa. La bicicleta estava al seu lloc, sense cap dany aparent. Al obrir la bústia, el senyor W. va trobar una carta, anònima, molt ben escrita i que l’hi demanava excuses per el furt.

„Estava realment en una situació de molta urgència i no vaig tenir més remei que manllevar la seva bicicleta. L’hi demano perdó i com a petita compensació l’hi adjunto quatre entrades per la propera sessió del Circ Knie“.

Val a dir que el Circ Knie és una institució a Suïssa, tothom el coneix i hi ha anat, per el cap baix, mitja dotzena de vegades a la seva vida.

El senyor W. va pensar que, després de tot, encara hi ha „lladres honrats“ i va donar a la seva esposa i els dos fills l’alegria de assistir un parell de dies després al circ de franc.

La sessió va transcorre com era d’esperar, molt brillant i divertida, i la família W. va poder oblidar el disgust per la curta desaparició de la bicicleta.

Al arribar a casa després del circ, van trobar-ho tot revoltat. Els lladres hi havien entrat i robaren tot el que volgueren.

Només un comentari : Aneu amb compte!.

L’acusat, de 28 anys d’edat, es va presentar davant la jutgessa vestit amb un abric negre, curt i cordat fins a dalt i amb el coll aixecat, com si el judici anés a durar només uns minuts i no valgués la pena posar-se còmode.

„ Jo no tenia intencions de córrer. Només volia provar si realment en tres segons pujava de 0 fins a 100 kilòmetres/hora“ – va dir en un to molest.

La policia va registrar que la moto que ell conduía anava a 104 km/h dins una zona urbana limitada a 50 km/h. La moto era d’un amic i ell només disposava d’un permís d’aprenent de conductor de motos.

„ Hi ha gent que col•lecciona segells. Jo necessito velocitat, risc, adrenalina“.

En els darrers 9 anys el carnet de conduir cotxes l’hi va ser retirat 9 vegades, 6 d’elles per excés de velocitat. L’any 2004 va ser condemnat a quatre mesos de presó condicional per faltes greus de conducció. Aquest any, l’hi han retirar el permís de cotxe i, naturalment, també el permís d’aprenent de moto.

Ell va protestar perquè com que té l’ofici de mecànic d’autos, està molt lligat al fet de poder conduir cotxe. „Normalment faig uns 100.000 kilòmetres a l’any!“.

Ja fa més d’un any que no té feina i cobra de l’atur. Viu a casa dels seus pares i no va poder assistir a una citació anterior del tribunal perquè es trobava a l’estranger organitzant la seva festa de prometatge.

„ Jo no soc un boig. D’altres corren més que jo, però tenen sort. A mi sempre m’enxampen“.

La jutgessa va acceptar la sol•licitud del fiscal i el va condemnar a una multa equivalent a uns 7000 euros i a pagar els costos del judici.

„ Però si no va passar res!. Ara m’embargareu i em poseu en evidència davant dels meus veïns. La meva vida està destruïda!“.

Amb aquesta declaració i amb el rostre rogenc, va abandonar la sala del tribunal.

L’historia és real i va succeir el dilluns dia 8 al jutjat de Bremgarten, tocant a casa meva i serveix per tancar de moment els meus comentaris sobre els accidents automobilístics. Deixo per el final el fet de que l’acusat és estranger dels Balcans amb permís de residència a Suïssa, per no influir massa en la lectura i en les conclusions.