De Suïssa estant

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida a fugir, canviar de lloc, amb l’esperança que més enllà les coses podrien anar millor.

Per sort, no tothom segueix el primer instint i una vegada passada la primera foguerada, tot torna a calmar-se…fins que arribi la següent.

Tots recordem l’“Assaig de càntic en el temple“ de l’Espriu:

„ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!.“

D’altres ho han dit de manera més planera, com en Josep Maria de Sagarra en una carta seva a Carles Riba al gener del 1914 :

„…També tinc unes ganes irresistibles de fugir de casa, de fugir a no sé on ni de quina manera, però fugir i guanyar-me la vida fent de criat a una princesa índia, o de secretari d’un ministre anglès; cada dia em carrega  més tot, i em venen ganes d’engegar-ho tot a la quinta forca“.

Però ni l’Espriu ni el Sagarra abandonaren mai de manera definitiva la seva terra.

La crisi financera mundial que ara es pateix està aconseguint que la gent es tregui del cap el anar a un altre lloc, perquè com que és una crisi generalitzada o globalitzada com ara s’acostuma a dir, no té cap sentit anar lluny i trobar els mateixos problemes, les mateixes suposades solucions i les mateixes incògnites de cara al futur immediat.

És el moment „d’estimar amb desesperat dolor“ la pàtria. Fins i tot de Suïssa estant.

L’any 1975, l’Editorial Pòrtic va editar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany amb el títol de „Subirachs o retrat de l’artista com a escultor adult“.

De fet és un recull de converses entre la Campmany i l’escultor amb comentaris molt oportuns de l’escriptora. En un dels capítols es transcriu una trobada entre el Subirachs i l’Espriu, on parlen que l’art és la unió de la idea i la matèria, i que, d’aquesta unió, en surt la forma. I això és vàlid tan per l’escriptura com per l’escultura o les altres arts.

Cap al final de l’entrevista parlen del ritme, que és un concepte sobre el que moltes vegades he pensat i que en boca del dos personatges del llibre pren un valor definitiu. No em puc estar de reproduir uns curts passatges :

„ Espriu: – Hi ha una cosa que sí que és molt misteriosa i que és el secret de tot i que, sens dubte, presideix el cosmos, l’univers, i és el ritme. Crec que el ritme existeix pertot arreu, malgrat que diuen que només es pot parlar de ritme en aquelles arts que es verifiquen en el temps, jo crec que tot art es verifica en el temps. … Ara, quina és l’essència del ritme, això sí que és una cosa que no la podria definir. … I aquest és el gran secret de l’obra d’art. I potser el gran secret consisteix a saber quan t’has de parar…

Subirachs:- I potser també té a veure amb allò que dèiem que en l’obra d’art no ha de sobrar res…

Espriu:- Sí, que no sobri ni falti res, però el profund motiu, allò que condueix a la idea que no hi sobri ni hi falti res és el ritme…

Subirachs:- …A mi em sembla que el ritme és l’estil, com a fons d’una obra bona….Per això la vostra obra fa la impressió que entres en un món tancadíssim i que no hi ha res balder o marginal en aquest món…La plàstica també existeix en el temps, una estructura sense temps és inimaginable, si tu no pots rodejar una escultura, aquesta escultura no existeix.“

Que faríem sense els llibres, sobretot aquest llibres llegits ja fa temps i retrobats amb un nou alè i amb el plaer de compartir, malgrat el pas del temps, vivències i inquietuds amb gent que ens ajuda a ser millor ?.

El resultat del referèndum del cap de setmana a Suïssa ja ha estat comentat pels diaris catalans, inclús amb una certa profusió.

Recordaré que es tractava d’aprovar o rebutjat el tractat de lliure circulació de persones entre la UE i Suïssa i, alhora, admetre Bulgària i Romania dins del tractat.
En realitat eren dos preguntes diferents però, per raons d’ordre polític es van fondre en una sola amb gran protestes dels que, al final, van perdre la votació. El resultat de 60% a favor de l’aprovació del tractat diu molt clar el camí que Suïssa a decidit envers la UE, després de cinc votacions els darrers anys sobre temes relacionats am Europa, i totes guanyades.

La qüestió de Romania i Bulgària, malgrat tot, ha estat molt polèmica durant els debats previs a la votació de diumenge, i encara porta cua. El fet de que a Romania la denominada ètnia roma o romaní, que acostumem a anomenar gitanos, de vocació transhumant, pugui ara circular i establir-se lliurement a tots els països de la UE i també a Suïssa ha causat inquietud al nostre país alpí. La por de que una „invasió“ de romanins arribi a Suïssa ha donat molts arguments als opositors dels tractats amb la EU.

Els dies anteriors a la votació, la televisió suïssa va fer una sèrie de reportatges a Bulgària i Romania i van preguntar a molta gent sobre les seves intencions d’emigrar. La majoria de respostes donaven a Espanya com a país ideal per emigrar ja que una vegada arribats i després de poc temps de treballar, podien enviar els seus fils a l’escola gratuïta i la família tenia coberta l’assistència mèdica i social. Tots els interrogats estaven molt ben instruïts sobre les possibilitats d’anar a Espanya i cap d’ells es va interessa per Suïssa, país que consideraven car, amb una llengua (alemany) difícil i amb lleis de treball i residència restrictives. Cal dir que el tractat aprovat el diumenge preveu deu anys de transició amb emigració limitada.

De manera que ja sabem perquè Espanya, dins dels cercles d’emigrants potencials, té la fama de ser la „xauxa“ d’Europa. Érem pocs i …

El resultat del referèndum del cap de setmana a Suïssa ja ha estat comentat pels diaris catalans, inclús amb una certa profusió.

Recordaré que es tractava d’aprovar o rebutjat el tractat de lliure circulació de persones entre la UE i Suïssa i, alhora, admetre Bulgària i Romania dins del tractat.
En realitat eren dos preguntes diferents però, per raons d’ordre polític es van fondre en una sola amb gran protestes dels que, al final, van perdre la votació. El resultat de 60% a favor de l’aprovació del tractat diu molt clar el camí que Suïssa a decidit envers la UE, després de cinc votacions els darrers anys sobre temes relacionats am Europa, i totes guanyades.

La qüestió de Romania i Bulgària, malgrat tot, ha estat molt polèmica durant els debats previs a la votació de diumenge, i encara porta cua. El fet de que a Romania la denominada ètnia roma o romaní, que acostumem a anomenar gitanos, de vocació transhumant, pugui ara circular i establir-se lliurement a tots els països de la UE i també a Suïssa ha causat inquietud al nostre país alpí. La por de que una „invasió“ de romanins arribi a Suïssa ha donat molts arguments als opositors dels tractats amb la EU.

Els dies anteriors a la votació, la televisió suïssa va fer una sèrie de reportatges a Bulgària i Romania i van preguntar a molta gent sobre les seves intencions d’emigrar. La majoria de respostes donaven a Espanya com a país ideal per emigrar ja que una vegada arribats i després de poc temps de treballar, podien enviar els seus fils a l’escola gratuïta i la família tenia coberta l’assistència mèdica i social. Tots els interrogats estaven molt ben instruïts sobre les possibilitats d’anar a Espanya i cap d’ells es va interessa per Suïssa, país que consideraven car, amb una llengua (alemany) difícil i amb lleis de treball i residència restrictives. Cal dir que el tractat aprovat el diumenge preveu deu anys de transició amb emigració limitada.

De manera que ja sabem perquè Espanya, dins dels cercles d’emigrants potencials, té la fama de ser la „xauxa“ d’Europa. Érem pocs i …

Vull posar un momentani punt i final als meus comentaris sobre els temes que he escrit els dos darrers dies amb un resum de les reaccions, en part inesperades, que s’han publicat el darrer cap de setmana.

Tal com publica el prestigiós setmanari alemany “Der Spiegel” en el seu exemplar d’avui dilluns el bisbe “lefevrista” Williamson en una interviu amb la revista ha dit que de moment no revisarà les seves opinions sobre l’holocaust sinó que analitzarà amb cura els fets històrics. “ Si trobo els arguments, em corregiré. Però això necessita de temps”.

En una entrevista amb el diari “Bild am Sonntag” d’ahir, la Conferencia Episcopal Alemanya per boca del seu President el bisbe Robert Zollitsch ha demanat del Vaticà una nova excomunió del bisbe Williamson. Textualment diu : “ El senyor Williamson és impossible i irresponsable. Jo no hi veig cap lloc per a ell dins de l’Església Catòlica”.

El bisbe de Basilea i President de la Conferencia Episcopal Suïssa, ha escrit aquest cap de setmana una carta oberta a tots els catòlics suïssos on diu entre altres coses: “ No fora millor que el Papa tornés a excomunicar el bisbe Williamson? No ens evitaria això moltes coses?… Segurament el Papa al aixecar l’excomunicació va pensar no només en els quatre bisbes sinó també en els 600.000 seguidors i als 400 sacerdots de la Fraternitat Pius X “.

La Radio Vaticana ha enviat una carta personal al senyor Daniel Vasella demanant disculpes per tot l’enrenou causat per la convocatòria i desconvocatòria a participar en quatre emissions sobre ètica en el món dels negocis.

El senyor Vasella, va fer possible que Novartis participés amb uns 150.000 Euros a la restauració de la catedral de la ciutat suïssa de Chur; també fa part del Patronat de la Guàrdia Suïssa del Vaticà i econòmicament ajuda a projectes socials a la República de Mali. També és conseller personal del Abat del Convent de Einsiedeln, del que ja vaig escriure ahir.

Per cert que aquest pare Abat , Martin Werlen, va dir ahir diumenge sobre l’excomunió del bisbe Williamson : “ Qui aixeca una excomunió ha de conèixer molt bé l’interessat. Això no sembla que fou el cas amb el bisbe Williamson i espero que l’església hagi aprés alguna cosa del desastre. És imprudent prendre aquest tipus de decisió de manera individual, sense demanar l’opinió dels bisbes de les diòcesis i els Nuncis”…“ Acceptar una falta desperta molt sovint reconeixement. No és cap vergonya cometre errors. Això també val per el Papa”.

Moltes opinions dures que surten del interior de l’església i que potser serviran perquè les coses es facin d’ara en endavant amb més eficiència i més humilitat.

(Il•lustració : Convent de Einsiedeln)

Ahir comentava la retirada de l’invitació que la Radio Vaticana va fer al President de la companyia farmacèutica Novartis degut a que es van adonar per la premsa que la companyia suïssa fabricava un anticonceptiu.

Un dies abans va esclatar el cas del bisbe “lefevrista” Williamson ja que, una vegada anul•lada l’excomunió que pesava sobre ell i altres tres bisbes, el Vaticà es va adonar que a una televisió canadenca el bisbe Williamson avia negat l’holocaust nazi. Després d’aquest fet tot han estat declaracions, exigències de fer-se enrere en les manifestacions televisives, disculpes suaus a la comunitat jueva, paraules molt fortes de la compatriota del Papa Angela Merkel, i encara no s’ha arribat al final.

Tot és molt penós i era fàcilment evitable. Tots dos casos tenen alguna relació amb Suïssa ja que el bisbe Lefevre i la seva Fraternitat Sacerdotal Pius X es van establir a Ecône, en el cantó suïs del Valais, i Novartis es una empresa multinacional d’origen i amb seu a Basilea.

Tothom sap que el Vaticà està contra la contracepció, per tant és natural que si no és per polemitzar, no convidin a fer comentaris a la seva radio a una persona que representa i guanya diners amb la venda d’anticonceptius, tot i que les xerrades a la radio eren sobre temes de ètica i moral financera. El que ja no és tan normal és l’excusa que el Vaticà va donar per desconvocar al senyor Vasella : “ Ens hem assabentat per la premsa que Novartis fabrica anticonceptius…”.

Primera, Novartis en fabrica ja fa molts anys i segurament el director de la farmàcia del Vaticà coneix perfectament aixó de manera que no cal dir que el fet és coneix per la premsa. Segona, el tema de la primera xerrada del senyor Vasella era, literalment, sobre “management errat i falses decisions sobre el personal”. Segurament els que remenen les cireres dins del Vaticà podrien aprofitar molt de l’opinió d’un expert en els temes en que ells han fallat.

Sobre l’excomunió del bisbe Willamson, tres quarts del mateix. No és possible donar com a explicació que fins a la interviu televisada el Vaticà desconeixia les idees del monsenyor sobre l’holocaust. L’humilitat de reconèixer l’error pot fer molt bé a la credibilitat de l’entorn del Papa que, per altre banda, cal que vigili molt perquè dona tota la sensació que “l’enemic” està dins de casa.

Novartis és una companyia suïssa que molta gent coneix com a fabricant de productes farmacèutics.

Novartis va néixer de la fusió de Ciba-Geigy i Sandoz, dos dels tres gegants farmacèutics amb seu a la ciutat de Basilea. El president del Comitè Director(CEO) i també del Consell d’Administració és el senyor Daniel Vasella de 56 anys, metge de professió i considerat un dels homes amb més influència a nivell mundial. Els seus ingressos anuals són de l’ordre dels 20 milions de Euros. Com és natural, el senyor Vasella està molt lluny del meu entorn i no és necessariament sant de la meva devoció, per raons d’actitud empresarial que no entren en el tema d’avui.

Dic tot això per posar de relleu el personatge que acaba de protagonitzar, involuntàriament, una topada amb el Vaticà. Resulta que el dimarts passat dia 3 es va publicar la noticia que la Radio Vaticana havia convidat al senyor Vasella com a Comentarista de la Setmana per els dies 7, 14 i 21 de Febrer, per tal de parlar de problemes actual del món empresarial, amb una „perspectiva ètica“ en paraules de la Radio Vaticana. El senyor Vasella és catòlic i és coneguda la seva participació econòmica en el manteniment del Convent de Einsiedeln, una espècie de Montserrat suïs, administrat per l’ordre benedictina i amb una Verge bruna presidint la magnífica església barroca.

Doncs bé, abans d’ahir dijous la Radio Vaticana va anunciar que ha anul•lat l’invitació al senyor Vasella amb les següents paraules textuals : „ Demanem al senyor Vasella i a la nostra audiència comprensió per la decisió. Em tingut coneixement per la premsa que Novartis fabrica un producte farmacèutic contraceptiu (…) Ningú pot dubtar el més mínim de la posició clara del Vaticà en contra de la contracepció.“ „ Els convidats a „Comentaristes de la setmana“ no representen necessariament el punt de vista del Vaticà, però són sempre personalitats amb mèrits…“.

Sorprèn que el Vaticà s’hagi donat compte per la premsa de quins productes Novartis fabrica ja fa molts anys, com també es va adonar tard i per la televisió de les idees del Bisbe Willamson. No vull posar els dos fets al mateix nivell, però em sembla que el Vaticà, generalment molt ben informat, està en un mal moment de cara a l’opinió pública i el Papa no disposa dels assessors que el seu càrrec requereix. O potser algú del seu entorn l’hi va fer la traveta.

Una de les primeres qualitats que s’han d’exigir d’un polític és que sigui un bon comunicador.

No n’hi ha prou de tenir qualificacions i idees; és necessari comunicar-les amb claredat i convicció. Vull posar un bon exemple que vaig trobar-me al arribar a Suïssa. És tracta del Conseller Federal (Ministre) Nello Celio (1914-1995), que fou Ministre de Finances del 1968 fins al 1973.

Va enfrontar uns temps molt difícils, amb una inflació a Suïssa del ordre del 12% ( en un país acostumat a inflacions del ordre del 2 o el 3%) i la crisi del petroli del 71 . Celio va proposar al Parlament una sèrie de mesures, posteriorment aprovades per referèndum, que suposaven sacrificis i augment d’alguns impostos. La seva qualitat de comunicador era impressionant i parlava les quatre llengües del país, amb un accent italià (ell era fill del cantó del Ticino) que l’hi donava un toc simpàtic. Era un home molt culte, amb un gran humor i sempre va saber presentar les coses, sobretot les més negatives de les finances, amb la veritat davant tot i d’una manera que tothom l’entenia, com si hom expliqués l’avi.

Ara corren també temps difícils i només de pensar en alguns politics espanyols i de la manera que actuen i parlen, m’ha vingut a la memòria el Nello Celio, exemple de polític apte i honest. Sentir parlar a un Moratinos o a Solbes o a la senyora Alvárez (accents locals apart) desanima, fa entrar sospites sobre les seves aptituds i s’acaba amb la seguretat de que no saben expressar les seves idees, en el suposat que les tinguin. Un altre dia parlarem dels politics catalans.

Estic segur que el partit que els repenja està en condicions de proposar algú de millor, capaç de dir les coses de manera coherent i de demostrar que posseeix idees i que les podem entendre.

Jo voldria haver vist la noticia a la primera plana de tots els diaris, amb lletres ben grosses i a tres columnes. Per fi una bona noticia per la nostra llengua i sorgida de la UE, de la mà de l’Agència Catalana de Noticies.

La Comissió Europea defensa que les universitats catalanes imparteixin les classes als estudiants estrangers d’Erasmus en català. El Comissari d’Educació, Formació, Cultura i Joventut és el senyor Ján Figel, enginyer electrònic nascut el 1960 a Eslovàquia. Ha estat ell el que ha instat a l’estat espanyol a “preservar i promoure el seu multilingüisme” en comptes d’estar “a la defensiva”.

L’Erasmus permet l’ús de qualsevol llengua que l’universitat utilitzi normalment, de manera que el català entra dins d’aquest criteri malgrat que molts arrufaran el nas. És un criteri de normalitat que no hauria de tenir cap relleu especial si no fos pels impediments que els partits espanyolistes (amb bastant silenci còmplice per part dels seus socis dins de casa) han anat bastint any darrera any.

He mirat la pàgina Internet del Comissari Figel i no he trobat dins del seu equip de col•laboradors més propers cap català . De manera que res d’ influència positiva: senzillament han aplicat un criteri lògic i raonable.

Quina tristor que, a aquestes alçades, encara ens alegrem de que el català tingui un ús normal a tot nivell. Espero que poc a poc arribem a no necessitar parlar de temes similars i vull agrair al senyor Figel la seva claredat i el seu bon criteri.

Ďakujem vám, Ján Figel. Gràcies.

És probable que no hi hagin solucions ràpides per reduir la crisi que moltes empreses pateixen. Si fem cas dels que sembla que manen, les solucions són escasses perquè tots van de bòlit.

L’iniciativa privada sempre ha semblat anar millor que la estatal, sigui quin sigui el país. En primer lloc perquè estan obligats a obtenir resultats positius i en segon lloc perquè només disposen del seus recursos i crèdits, de manera que una mala gestió continuada els porta a la desaparició. Les iniciatives estatals poden permetre’s el luxe de rendir poc o gens ja que els diners que necessitin el posarà l’estat una vegada rebut dels habitants que paguen peró no gestionen directament.

Ara acabo de llegir un exemple (poc exemplar, valgui la redundància) de com es pot sanejar una empresa privada . Resulta que McDonald’s l’any passat va augmentar un 7,2% els ingressos dels seus restaurants; diàriament mengen 58 milions de persones a un restaurant McDonald’s arreu del món. Dins dels Estats Units, McDonald’s a triomfat per damunt de Starbucks en el sector cafè, que ja és dir. Segurament una bona estratègia de preus i de qualitat.

Malgrat aquestes xifres, els beneficis han baixat, de manera que els estreteges de McDonald’s USA s’han posat a rumiar com augmentar els beneficis, i han trobat una solució molt ràpida. El Desembre 2008 van començar a servir el Cheeseburger comú només amb un tros de formatge en lloc dels dos que fins ara era normal. Els clients sembla que no han notat massa aquesta reducció ja que les capes de formatge són molt primes i amb les salses que s’hi posen al damunt, és difícil apreciar una lleugera pèrdua de substància i de sabor.

Amb el tros de formatge „desaparegut“, McDonald’s estalvia 6 cèntims de dolar per Cheesburger. Fent el càlcul per el nombre d’entrepans d’aquest tipus que diàriament serveixen arreu del món arriben a un estalvi espectacular de 480 milions de dòlars any, només per el fet “d’oblidar” la llesqueta de formatge.

Un analista de la companyia financera Goldman-Sachs ha dit : „És sorprenent el valor que per McDonald’s tenen petites decisions“. Home!, que vol que l’hi digui!. Jo ho trobo un molt mal exemple, encara que pels experts sembla que sigui un mèrit. Anem malament, no cal que ens ho recordin.