De Suïssa estant

El govern suis, per boca del seu ministre de finances Hans-Rudolf Merz, va decidir ahir “alleugerar” el secret bancari. Requiescat in pace.

Sotmès a enormes pressions per part dels Estats Units i de la UE, principalment Alemanya i França, Suiça a decidit enterrar el secret bancari abans de que es certifiqui oficialment la seva mort.
A la propera reunió del G-20 a principis d’abril està previst elaborar una llista de « paradisos fiscals » que seran objecte de sancions de tot tipus per part dels membres de la G-20. Amb el pas donat ahir, Suiça intenta evitar fer part de la ominosa llista no tant per salvar la cara a un banc o a l’altre sinó per salvar el encara existent prestigi del sistema bancari nacional.
El següent pas serà modificar els acords de doble imposició que Suiça ha signat amb més de 70 Estats del món. El fet que a partir d’ara la col•laboració amb les autoritats financeres i judicials dels països en qüestió permetrà de donar detalls sobre comptes bancaris ha trasbalsat el sistema bancari que, per altre part, necessitava de molts retocs després de 75 anys de funcionament inamovible.

Més d’una testa coronada, més d’un personatge públic d’alt nivell ha dormit malament la passada nit, i segurament tampoc dormirà massa bé les següents. La meitat dels pilots de Formula 1 tenen residència suïssa, igual que molts actors, cantants, tennistes, golfistes i altra gent brillant del món sencer. En principi, els resident reals no han de témer res, però ningú sap on arribarà la « neteja ».

El principi de Robin Hood només funciona a la novela o al cinema. Robar als rics per repartir-ho als pobres és un acte que comença per robar, encara que sigui a un ric. No conec la solució al repartiment just, si existeix. Peró potser l’enterrament en vida del secret bancari sigui un petit pas per aconseguir-ho. Si és així, benvinguda defunció.

Trogen és una petita població a mitja hora de tren de la ciutat de Sankt Gallen, a l’oest de Suïssa.
Els 1688 habitants de Trogen només disposen d’una institució financera o bancaria que és la Sparkasse Trogen (Caixa d’Estalvis de Trogen) fundada l’any 1821. Amb tota seguretat el Banc més petit de Suïssa per no dir del món. La seva estructura és la següent : tres consellers honorífics amb funcions de control, un President i una Directora executiva (foto). Les dues persones que estan a sou són els dos darrers i entre ells dos es reparteixen un lloc de treball del 50%, és a dir que el President treballa mig dia per setmana y la Directora treballa unes 14 hores setmanals. Els President guanya 3.000 Euros i la Directora 15.000 Euros .No cada mes sinó a l’any.

En els estatuts fundacionals es diu que la finalitat de la Caixa és la de « acceptar estalvis, administrar-los i donar interessos correctes que fomentin el sentit de l’estalvi ». Malgrat la crisi general, la Sparkasse Trogen va tancar l’any 2008 amb beneficis record en un temps en que els grans bancs tanquen amb pèrdues multimilionàries. La Caixa disposa de uns 12 milions de Euros de capital, que és més o menys el que el gran banc UBS gasta en targetes de visita i paper d’escriure en un any.

La Sparkasse Trogen només fa dos tipus de operacions : comptes d’estalvi i crèdits hipotecaris. No donen targetes de crèdit, no tenen operacions per Internet ni treballen amb divises estrangeres. Tampoc especulen amb accions a la Borsa ni amb altres productes de risc. Naturalment estan sotmesos a la llei suïssa bancària, amb tots els drets, obligacions i garanties. Per ara disposen de 995 comptes d’estalvi i la caixa de caudals est à col-locada al celler de la casa de la Directora : a l’interior no hi ha diners sinó només certificats de les obligacions i els documents hipotecaris amb els que la Caixa treballa.

Es reconfortant constatar que molt sovint les coses més senzilles funcionen de manera impecable. Per alegria dels clients de la Sparkasse Trogen que fins ara mai han perdut un sòl cèntim.

Trogen és una petita població a mitja hora de tren de la ciutat de Sankt Gallen, a l’oest de Suïssa.
Els 1688 habitants de Trogen només disposen d’una institució financera o bancaria que és la Sparkasse Trogen (Caixa d’Estalvis de Trogen) fundada l’any 1821. Amb tota seguretat el Banc més petit de Suïssa per no dir del món. La seva estructura és la següent : tres consellers honorífics amb funcions de control, un President i una Directora executiva (foto). Les dues persones que estan a sou són els dos darrers i entre ells dos es reparteixen un lloc de treball del 50%, és a dir que el President treballa mig dia per setmana y la Directora treballa unes 14 hores setmanals. Els President guanya 3.000 Euros i la Directora 15.000 Euros .No cada mes sinó a l’any.

En els estatuts fundacionals es diu que la finalitat de la Caixa és la de « acceptar estalvis, administrar-los i donar interessos correctes que fomentin el sentit de l’estalvi ». Malgrat la crisi general, la Sparkasse Trogen va tancar l’any 2008 amb beneficis record en un temps en que els grans bancs tanquen amb pèrdues multimilionàries. La Caixa disposa de uns 12 milions de Euros de capital, que és més o menys el que el gran banc UBS gasta en targetes de visita i paper d’escriure en un any.

La Sparkasse Trogen només fa dos tipus de operacions : comptes d’estalvi i crèdits hipotecaris. No donen targetes de crèdit, no tenen operacions per Internet ni treballen amb divises estrangeres. Tampoc especulen amb accions a la Borsa ni amb altres productes de risc. Naturalment estan sotmesos a la llei suïssa bancària, amb tots els drets, obligacions i garanties. Per ara disposen de 995 comptes d’estalvi i la caixa de caudals est à col-locada al celler de la casa de la Directora : a l’interior no hi ha diners sinó només certificats de les obligacions i els documents hipotecaris amb els que la Caixa treballa.

Es reconfortant constatar que molt sovint les coses més senzilles funcionen de manera impecable. Per alegria dels clients de la Sparkasse Trogen que fins ara mai han perdut un sòl cèntim.

Tanmateix sembla que la Comissió Europea necessiti demostrar cada dos per tres la seva utilitat com a òrgan decisiu i es fica en temes realment sorprenents.

Resulta que estan preparant una norma sobre els vins rosats. Contràriament al que molta gent creu, un vi rosat no és una barreja de vi negre i vi blanc, ans el contrari, aquesta barreja no està permesa encara que no sabem molt bé si és una norma respectada arreu.

Un vi rosat correcte surt de una vinificació normal i rep el seu color perquè les pells dels raïms negres es retiren abans de la fermentació del most. La gràcia del procés està en retirar les pells a temps .

La Comissió Europea vol ara suprimir la prohibició de fer barreja per obtenir vins rosats, de manera que la pràctica fins ara fraudulenta, serà en futur beneïda per la EU. Les protestes dels vinificadors francesos, sobretot els de la Provença s’ha fet sentir. Reclamen deixar la prohibició tal com està ja que d’altre manera la qualitat del vi rosat s’en ressentira i les pèrdues per els productors diguem’ne honrats seran enormes.

El projecte , de moment, està de manera consultiva en mans de l’Organització Mundial de Comerç a Ginebra i s’espera que aviat facin pública la seva opinió. La realitat és que la cosa està molt negra per els productors clàssics ja que tot l’enrenou, encara que no es digui obertament, s’origina en els mercats del vi que s’estan obrin en països “no tradicionals” com ara la Xina. El preu dels rosats-rosats és massa alt per els xinesos, i com que no disposen de tradició vinícola, volen comprar vins rosats més barats, com ara els fets de barreja. Per tant, tot el tema balla al voltant del potencial comercial xinés.

No serà que estem perdent molta personalitat només per guanyar diners?

L’imatge idíl•lica de les muntanyes a la que ens hem acostumat, amaga un aspecte preocupant que convé cridar als quatre vents.

Científics de Alemanya, Àustria, Itàlia, Eslovènia i Suïssa han estudiat mostres del sòl i les plantes de 40 llocs apartats de boscos de muntanya i també mostres de l’aire i els sediments en tres cims dels Alps alemanys, austríacs i suïssos. L’estudi estava centrat en la detecció de contaminants orgànics de descomposició difícil.

Una de les conclusions és que els Pre-Alps i els Alps formen una especie de barrera i acumulen les les masses d’aire que transporten contaminants sobre els flancs de les muntanyes. El fred de la alta muntanya ajuda a que els dipòsits de productes contaminants augmenti.

A temperatures baixes, les partícules queden adherides principalment al sòl, a l’aigua o a les fulles de les coníferes (principalment avets) d’una manera similar a la rosada del matí.
Lo més greu és que els científics no solament van trobar totes les 30 substàncies sospitoses sinó que també van topar-se amb DDT i Mirex, que a Europa ja no s’utilitzen i que fa anys que estan prohibides. La concentració de DDT era en els cims 10 vegades més gran que al terra de la vall. També és va trobar en l’aire i en les fulles dels arbres cosa que demostra que encara ara s’estàn dipositant als Alps, després d’un llag viatge .

Un aspecte positiu és que a les fulles van trobar una concentració de Dioxines 10 vegades inferior a la que existia fa uns deu anys. Això demostra que la prohibició de les dioxines ha portat a una millora substancial de la contaminació. Ara és necessari que la resta de substàncies que es consideren altament perjudicials per el món animal i vegetal arribin a eliminar-se del tot.

Queda molta feina per fer però la senyal d’alarma de l’estudi esmentat ha de donar arguments suficients per no fer cap tipus de concessió a nivell internacional després que la Convenció de Estocolm ja va prohibir el DDT entre altres substàncies.

Una dotzena de dies enrere vaig agrair als meus lectors la seva paciència, la seva fidelitat i els seus comentaris.

El lector de Vic que llavors vaig destacar ha reclamat, amb tota la raó, que els seus comentaris no es feien públics. Mea culpa. Jo ignorava que en el lloc on ell accedeix al meu blog, els comentaris romanen « amagats » fins que l’autor del blog no decideix que es publiquin, o que s’esborrin. Ja he alliberat tots els comentaris , incloent els del lector de Vic que de lluny són els més crítics. No tinc cap necessitat d’amagar res, ans el contrari, ja que crec que si els textos dels blogs serveixen per definir l’autor, la mateixa cosa succeeix amb els comentaris. Sempre és l’autor el que es retrata.

Una vegada aclarit l’assumpte dels comentaris involuntàriament “amagats”, no tinc cap intenció d’entrar en polèmiques sobre les opinions d’uns i dels altres. Si Internet permet a tothom d’expressar les seves idees, les seves inquietuds i fins i tot les seves fòbies, també el lector està lliure de llegir el que vulgui, sigui per coincidència o per divergència.

L’unica cosa que s’ha de evitar és la manca de respecte, l’intolerància i el to agressiu. Ja va dir Shakespeare en la seva obra Henri VI que ” els recipients buits són els que fan més soroll ». (The empty vessel makes the greatest sound).

Silenci, i fins demà.

La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.

Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.

Com sempre, les xifres d’assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.

Però no n’hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l’Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.

Les decepcions venen de l’interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.

Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d’autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s’ha de començar a caminar .

La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.

Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.

Com sempre, les xifres d’assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.

Però no n’hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l’Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.

Les decepcions venen de l’interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.

Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d’autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s’ha de començar a caminar .

Pel·lícules sense doblatge

La polèmica sobre el doblatge o la subtitulació de les pel·lícules en català i/o en castellà, que va sorgir per primera vegada en temps del President Pujol, ha tornat a treure el cap.

Crec que estic en condicions de parlar del tema ja que a Suïssa més d’un 50 % de les copies que es projecten en els cinemes són versions originals subtitulades, i la resta doblades. Només parlaré de la Suïssa de parla alemanya, que és la majoria. Aquí, no només les pel·lícules estan subtitulades sinó que ho estan en dos idiomes, de manera que l’espectador te dues ratlles per llegit: la de dalt en alemany i la de baix en francès. Com que el francès és un llengua amb més arrels llatines que l’alemany, els textos són més llargs a la ratlla de baix, de manera que no existeix ni òpticament un equilibri.

Malgrat tot, jo no aniria mai a veure una pel·lícula doblada si tinc l’alternativa de la versió original. És una qüestió d’acostumar-se a llegir sense deixar de mirar l’acció. Sembla molt difícil però és molt fàcil i amb una mica de pràctica no demana ni un petit esforç.

Com a compensació, el escoltar les veus i les entonacions originals dels actors i actrius és una cosa impagable. Els doblatges són molt bons, i cal felicitar els actors anònims que els fan, però res a veure amb la veu original de l’actor que sigui.

La profusió de DVD’s a les cases ha de permetre a la gent incrèdula de fer la prova : posar una pel·lícula estrangera i mirarla en versió original subtitulada. Després d’un parell de proves asseguts al sofà de casa, estic segur que molts aniran al cinema per veure la versió original subtitulada, i sortiran potser amb menys text al cap, però amb l’impressió d’haver vist la pel·lícula de la manera com va ser pensada, interpretada i filmada.

Demà dijous s’obre a Ginebra el 79 Saló de l’automòbil, un dels més prestigiosos d’Europa. No menys de 85 novetats mundials i europees estan anunciades.

En un moment on aquest sector es troba en una situació crítica, la majoria de grans fabricants està iniciant una campanya per introduir-nos el concepte de automóvil ecològic junt amb el de automóvil elèctric. Jo, que no soc del ram però tinc cotxe i en faig ús, estic una mica sorprés per l’abast de la propaganda i també per els dubtes que les afirmacions dels “experts” m’han creat.

Un dels problemes de la tecnología del nostre temps és la poca possibilitat d’acumular energía d’una manera eficient. Si tinguessin la capacitat d’acumular l’energia d’un llamp, per exemple, i després retornar aquesta energía segons el consum ho necessités, tindríem un gran problema resolt. Son molt milions de milions de kWh els que els llamps ens “regalen” cada dia arreu del món, i és una energía que no sabem aprofitar.

Tornant als cotxes, el fet de que siguin de tracció híbrida (motor d’explosió i motor electric segons necessitat) o només elèctrics em planteja la pregunta de la despesa ecològica: quina és la quantitat real de pol·lució que es produeix per fabricar les bateries dels cotxes elèctrics?. I quina és la que es produeix a l’hora d’eliminar les bateries o acumuladors fora de servei?. I com que els cotxes es carregaran amb electricitat : quin és el grau de pol·lució que es produeix per generar l’electricitat necessaria per carregar les bateries dels
cotxes.

Una vegada fet el càlcul total d’energies, i només llavors, començaré a interessar-me per l’automòbil electric ja que tinc la sospita de que s’està fent a nivell mundial un rentat de cervell per fer-nos canviar de dependència : ara el petroli, després l’electricitat.