De Suïssa estant

Aclariré per començar que l’ajuntament en qüestió és el de la meva ciutat de Manresa, encara que, tal com estan les coses, bé podria ser el de qualsevol altre localitat.

Resulta que a Manresa una de les joies urbanístiques, per no dir la millor, és el Passeig de Pere III repartit en diversos trams amb una plaça entre cada tram. És realment molt acollidor i convida a passejar, com el seu nom indica. A mi em sembla molt superior a les Rambles de Terrassa o de Sabadell, per exemple, i sense que ningú s’enfadi.

Resulta que aprofitant el Fons Estatal d’Inversió Local, es va decidir finançar l’asfaltat d’algun tram, amb tanta habilitat que algunes tapes de clavegueram i dels serveis d’electricitat van quedar tapades per la nova capa d’asfalt. L’Ajuntament va admetre l’errada assegurant que errors con aquest passen sovint.

Home!. Estimat Ajuntament: si aquests errors passen sovint us ho heu de fer mirar. No em puc imaginar que l’obra s’ha fet sense un responsable, ja sigui un aparellador dels d’abans o un arquitecte tècnic dels d’ara. També l’obrer que fa anar l’asfaltadora deu tenir ulls a la cara. No és necessari justificar quelcom d’injustificable. Millor callar.

Per acabar, l’Ajuntament ha dit que el problema serà solucionat aviat aprofitant que els operaris encara treballen al carrer i tenen la maquinaria necessària. Bon consol!.

Com que encara som a l’estiu i s’acosta la Festa Major de Manresa i que jo visc a 1.200 kilòmetres de les tapes del clavegueram del Passeig de Pere III, agafaré aquesta noticia amb una mica d’humor sense oblidar que de fet és un nyap que gaudeix de la condescendència de l’Ajuntament de la molt noble, molt lleial i benefica Ciutat de Manresa.

(Foto del blog Manresa Calidoscopi)

El banc UBS, que ha estat amb l’aigua al coll malgrat ser el més gran de Suïssa, que va necessitar un aval de l’estat per no ensorrar-se i que registra unes pèrdues de capital i de clients absolutament horroroses, ha pres unes decisions que sorprenen.

Els directius de dalt de tot fins ara, apart del sou, disposaven d’un sistema de « bonus » que els permetia cobrar unes quantitats suplementàries fins i tot en moments crítics per l’empresa. Ara han instituït uns «malus» de manera que si les coses no funcionen com cal, tindran de retornar part de les «propines ».

A certes divisions del banc han augmentat els salaris dels especialistes. Aquesta mesura per l’home del carrer és fins i tot escandalosa. Un banc que ha errat la política d’inversions, que ha reconegut emprar procediment il•legals davant el fisc americà, no pot pujar el sou als responsables de la tàctica errada, i menys després de rebre ajuda estatal. La resposta del banc és clara: necessiten salvar el banc, recuperar capital i clients i ser competitius enfront de Nova York, Hongkong o Singapur. Per tant no es poden permetre de perdre més especialistes o directius com ha succeït els mesos passats, de manera que l’augment de sou és per retenir el personal capaç de fer recuperar el banc.

El president Obama ha decidit passar una setmana de vacances a l’illa de Martha’s Vineyard, al nord-est del Estats Units, junt amb la seva esposa i les dues filles. Per això, ha llogat una finca adequada, amb un cost d’uns 30.000 dòlars per la setmana. Aquest lloguer el paga el senyor Obama de la seva butxaca ja que l’estat americà només es fa càrrec del personal de servei i de seguretat.

Perquè el Rei d’Espanya, amb tota la seva família en el sentit més extens de la paraula, passi un mes a Mallorca, l’estat espanyol manté tot l’any el Palau de Marivent i el iot reial en perfectes condicions, amb un cost que ningú sap exactament i, naturalment, la família reial no paga cap lloguer.

És la diferència entre un càrrec amb molta feina i revocable i un altre amb molt poca feina i vitalici.

El darrer dissabte comentava la doblegada de Suïssa davant el govern de Líbia, és a dir de Gaddafi, i anunciava per avui alguna reflexió sobre comptes i secrets bancaris.

El banc UBS, el més gran de Suïssa, viu una època molt complicada, uns quants «annus horribilis» en expressió emprada per la Reina d’Anglaterra. Les pèrdues que el UBS ha sofert per les seves errades inversions als Estats Units, la crisi econòmica mundial i la retirada de centenars de milers de milions de comptes corrents van obligar a l’estat suïs a ajudar puntualment al UBS amb un préstec de garantia.

Les autoritats d’hisenda dels Estats Units ja fa temps que acorralaven al UBS per les sospites, ara confirmades, que es dedicava a facilitar a ciutadans americans l’evasió de diners cap a comptes suïssos. El litigi va arribar lluny, fins i tot davant un tribunal que va acceptar un temps de pausa per intentar arribar a un acord extrajudicial.

Efectivament, el dimecres dia 12 d’agost es va signar un acord que evitarà anar a judici. El UBS s’ha compromès a entregar a les autoritats fiscals dels Estats Units una llista amb dades de 4.450 comptes de ciutadans americans. No estan massa clar quins són els criteris per seleccionar aquests comptes, ni qui ho ha de fer; la realitat és que els americans demanaven d’entrada dades de 52.000 comptes, i que ara s’han conformat amb molt menys. En part perquè suposen que molts americans declararan voluntàriament els seus dipòsits a l’exterior, en un tipus d’amnistia fiscal.

El sistema bancari suïs s’ha posat en evidència i el secret bancari, en el sentit tradicional del terme, ha anat en orris. Convé saber que la legislació suïssa fa una distinció entre frau fiscal i evasió fiscal, molt difícil de definir i de distingir pels no experts (i potser fins i tot per ells). Aquesta maquiavèl•lica diferència ha permès mantenir una posició de legalitat davant tots els comptes bancaris oberts per estrangers ja que l’evasió fiscal no és delicte legalment.

El cert és que ara s’espera una allau de sol•licitud de dades per part de les autoritats de l’Alemanya i França especialment, basats en el precedent dels Estats Units. La resta de l’UE està també a l’expectativa.

Per mantenir el seu lloc com a plaça financera, Suïssa tindrà de fer un esforç de promoció i de repesca dels clients perduts, en gran part per culpa del UBS però no només. L’eficiència, la seguretat i la qualitat de les gestions són els arguments que poden permetre salvar les poques peces de la vaixella bancaria que encara no estan trencades

Els fets són com són i pocs comentaris es poden fer. Tot va començar un dia de juliol de l’any passat quan la policia de Ginebra va arrestar un fill del Coronel Gaddafi, Hannibal Gaddafi, i la seva dona Aline. La detenció va tenir lloc a l’Hotel on residien i va ser provocada per la denuncia que dos servents va fer davant la policia per greus maltractaments físics.

El matrimoni Gaddafi va passar dos dies arrestat per tal d’aclarir les acusacions. Els dos acusadors va retirar la seva denuncia, sense que quedi clar si va ser per pressions o per compensació econòmica per sota la taula. El passaport d’Hannibal Gaddafi era diplomàtic, encara que ell no exercia cap activitat o càrrec oficial.
Immediatament Líbia va trencar les relacions diplomàtiques i comercials amb Suïssa, va prohibir la sortida del país a dos homes de negocis suïssos per un suposat assumpte de visats, i successivament les mesures contra Suïssa van anar pujant de nivell : bloqueig del subministrament de petroli, retirada d’uns quants milers de milions de dòlars de comptes de l’estat libi dipositats en bancs suïssos, suspensió dels vols de Swiss a Trípoli etc..

La policia de Ginebra sempre va dir que el tractament donat al matrimoni Gaddafi va ser correcte i segons les lleis. Tot i això, Líbia va exigir disculpes públiques de l’estat suïs que sempre va defensar l’actuació de la policia ginebrina. Mentrestant, els dos homes de negoci retinguts a Líbia van anar a residir a l’ambaixada de Suïssa, per por a una possible detenció arbitrària. Ja són més de 400 dies que porten tancats a l’ambaixada.

El dijous dia 22, de sorpresa, l’actual president rotatiu del govern suïs, el senyor Han-Rudolf Merz va fer un viatge llampec a Líbia, on es va trobar amb el primer ministre El-Mahmudi i van signar un contracte o document que comença dient que Suïssa demana disculpes a Líbia per la detenció innecessària del matrimoni Gaddafi i accepta crear un tribunal internacional amb un membre suïs, un de Líbia i un tercer neutral, que torni a jutjar els fets i en cas necessari sancioni a l’estat suïs.
En un país on el govern és el que pren les decisions de manera col•legial, i no cada ministre pel seu compte, on els set membres del govern són de cinc partits diferents, on el president ho és per torn rotatiu i només per un any per tal de fer funcions representatives però sense poder polític especial, ha caigut com una galleda d’aigua gelada el viatge i la signatura del document ja que tot es veu com una capitulació davant Líbia.

Dos elements poden donar una explicació al viatge i al contracte del senyor Merz: Líbia és el principal client de Suïssa dins del continent africà en projectes industrials sobretot i també que el senyor Merz va intentar alliberar els dos suïssos presoners a l’ambaixada. El contracte signat a Trípoli no parla dels dos suïssos i només verbalment el primer ministre va dir al senyor Merz que els permetrien sortir del país abans de setembre.

L’ambient polític a Suïssa està molt agitat i les crítiques tan al fet de viatjar com al de signar el contracte tenen un to insòlit. Un contracte que no és més que un reconeixement de culpa sens cap tipus de compensació i que deixa en una mala posició a les autoritats de Ginebra que sempre han defensat la seva actuació.
El senyor Merz probablement dimitirà i Suïssa per segona vegada en deu dies ha baixat el cap (la segona és un contracte amb les autoritats americanes sobre els comptes bancaris del que en parlarem el dilluns).

Per dir-ho amb paraules que no fan part del meu vocabulari habitual, Suïssa s’ha abaixat els pantalons.

Crec que el concepte de delegació del govern amb aires d’ambaixada que el senyor Carod ha escampat arreu del món no proporciona els resultats esperats.

Com que políticament poca cosa poden fer les delegacions degut a la manca de context legal, només resta la part diguem-ne publicitària per tal que el nom de Catalunya sigui quelcom més que un “ja he sentit el nom, però no recordo quan”.

És necessari que cada vegada que un català, ja sigui científic, esportista, artista o polític, surti a la premsa o televisió extrangeres es pugui associar amb el nom de Catalunya. Un lector m’escrivia ahir que posar etiquetes de «Made in Catalonia – Spain » als nostres productes era més útil que totes les ambaixades juntes, i no viola cap llei ja que diu l’estat on es fàbrica (Spain) però posa l’èmfasi en Catalunya. Més o menys el mateix s’ha de fer amb els catalans.

Cada vegada que Jordi Savall surti en un article de premsa o en un programa de concert, s’ha de fer que es digui que és un músic català. I en el camp científic, a cada congrés, a cada publicació professional on un català intervingui, s’ha de demanar que l’identifiquin com a tal.

Les entitats culturals catalanes mantenen contactes amb les seves equivalents estrangeres i poden fer molt per promocionar el nom de Catalunya. I a cada país segur que més d’un català resident pot escriure a les redaccions dels diaris per demanar que s’esmenti el nom de Catalunya cada vegada que sigui possible. No són grans actes però fan part del gota a gota que acaba per perforar la pedra. Amb “ambaixades” o sense.

Ho fan els escocesos, i els quebequesos; ¿perquè no ho podem fer nosaltres?.

Crec que el concepte de delegació del govern amb aires d’ambaixada que el senyor Carod ha escampat arreu del món no proporciona els resultats esperats.

Com que políticament poca cosa poden fer les delegacions degut a la manca de context legal, només resta la part diguem-ne publicitària per tal que el nom de Catalunya sigui quelcom més que un “ja he sentit el nom, però no recordo quan”.

És necessari que cada vegada que un català, ja sigui científic, esportista, artista o polític, surti a la premsa o televisió extrangeres es pugui associar amb el nom de Catalunya. Un lector m’escrivia ahir que posar etiquetes de «Made in Catalonia – Spain » als nostres productes era més útil que totes les ambaixades juntes, i no viola cap llei ja que diu l’estat on es fàbrica (Spain) però posa l’èmfasi en Catalunya. Més o menys el mateix s’ha de fer amb els catalans.

Cada vegada que Jordi Savall surti en un article de premsa o en un programa de concert, s’ha de fer que es digui que és un músic català. I en el camp científic, a cada congrés, a cada publicació professional on un català intervingui, s’ha de demanar que l’identifiquin com a tal.

Les entitats culturals catalanes mantenen contactes amb les seves equivalents estrangeres i poden fer molt per promocionar el nom de Catalunya. I a cada país segur que més d’un català resident pot escriure a les redaccions dels diaris per demanar que s’esmenti el nom de Catalunya cada vegada que sigui possible. No són grans actes però fan part del gota a gota que acaba per perforar la pedra. Amb “ambaixades” o sense.

Ho fan els escocesos, i els quebequesos; ¿perquè no ho podem fer nosaltres?.

El senyor Carod-Rovira no disposa d’un càrrec amb pes polític ni dins del govern ni dins dels seu partit, de manera que pot dedicar temps (i pressupost) a ocupar-se de l’ anomenada “política exterior” de Catalunya.

Aquestes delegacions de la Generalitat a l’exterior parteixen d’un principi comprensible per promocionar Catalunya com a entitat pròpia, és a dir, d’una manera diferenciada d’Espanya. De tal manera la idea és atractiva que fins i tot la ciutat de Barcelona està fent un tipus de campanya similar i l’alcalde Hereu obre també delegacions informatives sobre Barcelona en diversos llocs del món.

A mi, que visc fa 40 anys a l’estranger, totes aquestes despeses “institucionals” no m’han donat mai l’evidència de ser molt útils. Catalunya, ens agradi o no, es coneix poc, molt poc. L’assimilació amb Espanya, tan volguda per Madrid, ha fet que el nom de Catalunya “soni” a molta gent però sense apreciar el fet diferencial pretès. El turisme, no ens enganyem, tampoc majoritàriament s’interessa per la diferenciació de Catalunya i com a molt sap que parlem una llengua diferent de l’espanyol i poca cosa més.

A la vista dels resultats, sembla que obrir delegacions ha d’ajudar a un coneixement i un reconeixement internacional de Catalunya. La realitat s’obstina a demostrar el contrari. La manca d’entitat política acceptable internacionalment de Catalunya no permet fer determinades actuacions que serien pròpies d’un estat reconegut, i tot queda en recepcions per cercles reduïts, i poca cosa més.

Crec que la promoció de Catalunya no ha de començar pel fet polític sinó per dues iniciatives que obriran un camí per arribar-hi: la cultura i l’industria. Els dos conceptes estan resumits en dues paraules i per tant m’obliguen que demà proposi les actuacions que crec que poden donar a Catalunya un prestigi que ara per ara només existeix en una escala menor.

El senyor Carod-Rovira no disposa d’un càrrec amb pes polític ni dins del govern ni dins dels seu partit, de manera que pot dedicar temps (i pressupost) a ocupar-se de l’ anomenada “política exterior” de Catalunya.

Aquestes delegacions de la Generalitat a l’exterior parteixen d’un principi comprensible per promocionar Catalunya com a entitat pròpia, és a dir, d’una manera diferenciada d’Espanya. De tal manera la idea és atractiva que fins i tot la ciutat de Barcelona està fent un tipus de campanya similar i l’alcalde Hereu obre també delegacions informatives sobre Barcelona en diversos llocs del món.

A mi, que visc fa 40 anys a l’estranger, totes aquestes despeses “institucionals” no m’han donat mai l’evidència de ser molt útils. Catalunya, ens agradi o no, es coneix poc, molt poc. L’assimilació amb Espanya, tan volguda per Madrid, ha fet que el nom de Catalunya “soni” a molta gent però sense apreciar el fet diferencial pretès. El turisme, no ens enganyem, tampoc majoritàriament s’interessa per la diferenciació de Catalunya i com a molt sap que parlem una llengua diferent de l’espanyol i poca cosa més.

A la vista dels resultats, sembla que obrir delegacions ha d’ajudar a un coneixement i un reconeixement internacional de Catalunya. La realitat s’obstina a demostrar el contrari. La manca d’entitat política acceptable internacionalment de Catalunya no permet fer determinades actuacions que serien pròpies d’un estat reconegut, i tot queda en recepcions per cercles reduïts, i poca cosa més.

Crec que la promoció de Catalunya no ha de començar pel fet polític sinó per dues iniciatives que obriran un camí per arribar-hi: la cultura i l’industria. Els dos conceptes estan resumits en dues paraules i per tant m’obliguen que demà proposi les actuacions que crec que poden donar a Catalunya un prestigi que ara per ara només existeix en una escala menor.

Ahir vaig tocar el tema de les informacions, o de les desinformacions, a las que estem sotmesos i que fan caure molta gent en el parany consistent en donar moltes noticies i fer creure que això és transparència.

Els suposats pirates que van (també suposadament) segrestar el vaixell Arctic Sea han estat detinguts, segons informa el ministre de defensa rus. Es tracta de 4 ciutadans d’Estònia, 2 de Letònia i 2 de Rússia. Els 15 mariners estan en bon estat i han estat transportats a un vaixell de la flota militar russa.

Tot molt oficial però que no dona la mínima llum a les preguntes obertes, com per exemple la versió que diu que els pirates, emmascarats, van estar 15 hores dins del vaixell regirant-ho tot i van desaparèixer sense emportar-se res. El Arctic Sea va continuar el seu recorregut i davant la costa portuguesa van ser atacats de nou i els pirates van desconnectar les senyals automàtiques etc., etc. etc.. Com si fos un film de la serie B.

L’OTAN va ajudar amb els seus satèl•lits a localitzar el vaixell, cosa que no ha estat desmentida. L’UE va ser avisada de tot ja que el vaixell anava sota bandera de Malta. Si en tota aquesta historia han intervingut públicament i oficialment el president rus Medwedew, el ministre de defensa rus Serdjukow, l’OTAN i l’EU, cal pensar que el transport no era només de fusta sinó armament atòmic, o diamants com circula per les redaccions dels diaris internacionals.

Jo ja no parlaré més d’aquest assumpte perquè no sabrem mai la veritat i per empassar-me un bon guió i gaudir de bons actors, ja vaig al cinema.

Ahir vaig tocar el tema de les informacions, o de les desinformacions, a las que estem sotmesos i que fan caure molta gent en el parany consistent en donar moltes noticies i fer creure que això és transparència.

Els suposats pirates que van (també suposadament) segrestar el vaixell Arctic Sea han estat detinguts, segons informa el ministre de defensa rus. Es tracta de 4 ciutadans d’Estònia, 2 de Letònia i 2 de Rússia. Els 15 mariners estan en bon estat i han estat transportats a un vaixell de la flota militar russa.

Tot molt oficial però que no dona la mínima llum a les preguntes obertes, com per exemple la versió que diu que els pirates, emmascarats, van estar 15 hores dins del vaixell regirant-ho tot i van desaparèixer sense emportar-se res. El Arctic Sea va continuar el seu recorregut i davant la costa portuguesa van ser atacats de nou i els pirates van desconnectar les senyals automàtiques etc., etc. etc.. Com si fos un film de la serie B.

L’OTAN va ajudar amb els seus satèl•lits a localitzar el vaixell, cosa que no ha estat desmentida. L’UE va ser avisada de tot ja que el vaixell anava sota bandera de Malta. Si en tota aquesta historia han intervingut públicament i oficialment el president rus Medwedew, el ministre de defensa rus Serdjukow, l’OTAN i l’EU, cal pensar que el transport no era només de fusta sinó armament atòmic, o diamants com circula per les redaccions dels diaris internacionals.

Jo ja no parlaré més d’aquest assumpte perquè no sabrem mai la veritat i per empassar-me un bon guió i gaudir de bons actors, ja vaig al cinema.