De Suïssa estant

Els tribunals decidiran sobre el desviament de 3,3 milions d’euros per al benefici personal de Fèlix Millet. Com que tots els fets anteriors a l’any 2004 han prescrit, segurament la sentencia serà lleu i avui pau i demà gloria.

El senyor (és un dir) Fèlix Millet i Tusell fa part de la nissaga dels Millet que comença amb el Mestre Millet, Lluís Millet i Pagès, fundador junt amb Amadeu Vives de l’Orfeó Català i autor de moltes obres musicals conegudes com per exemple El Cant de la Senyera.

Els Millet sempre han estat lligats a l’Orfeu Català i al Palau de la Música Catalana fins al punt que l’ara confés i dimissionari Fèlix va arribar a ser president de l’Orfeó i de la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música. La Fundació hem de suposar que recollia molts diners ja que altrament no s’explica que el personatge en qüestió pogués desviar tan temps quantitats tan altes.

Amb la Fundació hi col•laboren 200 Empreses, 162 Patrons i 540 Amics del Palau. També tres administracions participen en el consorci del Palau de la Música (Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Govern Espanyol). Ningú, de tota aquesta gent, s’ha adonat fins ara dels desviaments de capital quan seria normal que alguna de les institucions que paguen enviés de tant en tant un expert per fer una auditoria.

El problema de les nissagues és el mateix que el de les monarquies: ningú pot garantir que el fill sigui igual o millor que el pare. I no cal dir que, en el cas del rei, encara és més cras ja que es tracta del primer fill mascle, donant per suposat per decret que només per aquest fet ja ha rebut del cel totes les qualitats necessàries.

Jo entenc que el nom Millet mantingui una presència dins de l’Orfeó i del Palau de la Música, però no ha de ser necessàriament una presència amb facultats operatives. Ja és massa tard. Un càrrec honorífic hauria permés de fer justícia a la historia i evitar fets tan lamentables i que tan mal fan a les nostres institucions.

Tots ens passem una part de la vida explicant i intentant demostrar que som diferents dels altres. I la vida ens respon sovint amb l’argument contrari que tots soms iguals.

Naturalment no parlo d’aspectes exteriors sinó de comportament bàsic. Fins i tot en coses aparentment banals com per exemple les sortides a un restaurant a menjar.

Segons un estudi de l’empresa Nielsen, activa a nivell mundial en el terreny de l’estudi de mercats, el comportament de les persones quan es tracta d’anar a un restaurant és molt similar d’un país a l’altre i d’un continent a l’altre. He vist les dades de Suïssa i són efectivament molt representatives i extrapolables.

Un 27% dels suïssos prefereix la cuina local quan va al restaurant. En segon lloc (26%) tria pizza i pasta, és a dir la cuina italiana que s’ha escampat arreu del món amb gran força. Darrera segueixen la cuina xinesa (13%), la francesa (11%) i la tailandesa (7%).

Com es pot comprovar, els viatges i les emigracions han fet molt per introduir cuines en principi exòtiques i ara considerablement acceptades. De totes maneres, amb el 27% de preferències per la cuina casolana els suïssos anem en quarta posició mundial, per darrere d’Itàlia, Turquia i l’India que sorprenen amb un 92%, 82% i 81% de tirada cap a casa. Realment semblen poc amics d’experimentar altres sabors.

A l’hora de triar un restaurant, el 33% dels suïssos dona prioritat al tipus de cuina oferida i només un 17% decideix pel preu, UN 65% prefereix sortir a sopar i un 34 % a dinar, mentre que el dia preferit per la sortida és el dissabte.

Vist i rumiat, no som tan diferents els uns dels altres, cosa que a mi personalment em sembla perfecte perquè ajuda a entendre i a ser entès.

L’actualitat ofereix, potser lamentablement, dotzenes d’arguments per tractar dins del blog. Els problemes generals segueixen sense ser resolts, les incògnites sobre Estatut i finançament continuen a la nevera o fins i tot al congelador i el ciutadà comú no sap si plorar o riure. I decideix plorar.

Fullejant un llibre de citacions i anècdotes ( “The Portable Curmudgeon” de Jon Winokur) m’he topat amb algunes frases que, com a joc, vaig associar a personatges de la política catalana i espanyola. Cada frase em va recordar algú i proposo que el pacient lector faci el mateix joc. Estic segur que si publiquéssim els resultats, coincidiríem majoritàriament.

Per cert, totes són citacions de persones estrangeres i moltes escrites anys enrere, de manera que queda clar que certs principis són universals i per damunt del temps.

Un govern és l’únic recipient conegut que té fuites per la part de dalt. (James Reston)

Quan era petit em va ensenyar que qualsevol persona podia arribar a ser president. Ara ho començo a creure. (Clarence Darrow)

Democràcia és l’art d’administrar un circ des de la gàbia dels micos. (H.L. Mecken)

Un lliberal és un home que surt del pavelló quan la lluita comença. (Heywood Broun)

La revolució, en política, és un canvi abrupte de la manera de desgovernar. (Ambrose Bierce)

Vostè ocupa un càrrec alt, i suposo que també important, dins del govern d’Espanya. Qualsevol polític realment demòcrata ha d’estar interessat en saber que pensa la gent que el vota o el pot votar. No és possible fer una bona política social (vostè és del partit socialista!) sense copsar l’opinió dels ciutadans sobre temes importants.

He llegit que vostè va donar un valor zero a la consulta d’Arenys. No és veritat, senyora De la Vega: si vostè ja ha parlat tres vegades en un parell de dies sobre la consulta, vostè mateixa l’hi està donant importància.

Les seves paraules textuals: “Valor jurídico, cero; vinculación legal, cero; consecuencias legales, cero» demostren que de «cero» res de res. Quan una vicepresidenta parla públicament d’un tema polític, no hi ha “cero” que valgui.
Vostè, i els que pensen com vostè, saben perfectament que la consulta no es va fer amb cap ànim de vinculació, ni tan sols era vàlida com a enquesta d’opinió catalana, per tenir un àmbit molt reduït. Però no tregui valor humà i fins i tot polític al fet que a Arenys de Munt preguntessin a la gent sobre Catalunya i el seu futur.

Vostès tenen por que la consulta d’Arenys dispari una allau de consultes similars arreu de Catalunya. Suposo que a hores d’ara ja sap que efectivament la consulta a arrelat i, li agradi o no, aviat podrà saber altres resultats locals que potser vostè qualificarà de «cero» una vegada més.

Vostès ens tenen penjats amb l’Estatut, desinformats amb el finançament i encara tenen la barra de criticar que la nostra gent parli i demostri que potser vol canviar certes coses. No siguin altius i vanitosos. Una mica de modèstia política por anar bé a tothom. No oblidin que la bajanada i la vanitat acostumen a ser companyes inseparables.

Arenys de Munt va ser ahir el centre de la política catalana i, per afegiment, la diana dels dards de la premsa espanyola tal com es pot constatar aquest mati consultant els diaris.

Els resultats poden ser interpretats, com sempre, de moltes maneres. Per alguns, un 41 per cent del cens no és cap triomf de participació. Per altres en una xifra que, a Arenys de Munt, supera la dels darrers referèndums sobre la constitució europea i les eleccions europees, encara que menor que el referèndum sobre l’Estatut.

Que un 96% dels votants votés a favor de la independència és molt positiu encara que el que vulguin relativitzar-ho diran que els que haurien votat «no» es van quedar a casa.

El tema dona molts arguments per discutir i pensar, però per damunt de tot, el fet més important és que la consulta es va fer. Una consulta que ha rebut molts adjectius: popular, sobiranista, ciutadana, independentista…

Per primera vegada la gent ha estat consultada sobre un tema capital com és el dret a l’autodeterminació, el dret a decidir sota quina forma d’estat es desitja viure. Aquest és el veritable triomf de la consulta d’ahir, i sobre aquest triomf, sense petulància, amb tranquil•litat i units hem d’anar fent el camí que pot portar a repetir la consulta d’Arenys de Munt a tot el poble català i amb intenció vinculant.

A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d’Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.

I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».

Permeti’m començar dient que no ens coneixem personalment i que dubto molt que alguna vegada ens trobem. Malgrat això, em permeto donar a aquestes ratlles un to col•loquial, directe i poc embafat.

No estic segur que vostè arribi a llegir aquest article. Escriure un blog és com cantar sota la dutxa: es fa perquè surt de dins, sense preocupar-nos de si algú ens escolta.

Jo tinc, president Montilla, un gran respecte pel seu càrrec ja que ens representa a tots malgrat que per ocupar-lo no van ésser suficients els vots de les urnes i ha necessitat unir-se a dos partits que no sempre han harmonitzat amb el de vostè.

El seu govern està, doncs, condicionat (i crec que fins i tot frenat) per dos circumstàncies especials. La primera és el pacte tripartit que cada dos per tres demostra poca consistència de fons, encara que s’esforcen els tres partits en demostrar que manen sense fissures. I aquest problema el tindrà encara bastant temps perquè no sembla que a les properes eleccions el PSC pugui guanyar per manar en solitari.

El segon gran condicionament del seu govern és la relació de massa dependència entre el PSC i el PSOE. Els estatuts del PSC de juliol del 2008 ja assenyalen que el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que decideixen «la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE”. La veritat, president Montilla, a mi em sembla massa PSOE i voldria que pensés que Catalunya necessita un partit socialista propi i independent, i que no estigui a cada moment mirant de reüll a Madrid.

Ahir, en l’acte institucional al Parlament, vostè va dir coses que feia molt temps que esperava escoltar-li. Va ser molt contundent parlant de l’Estatut i marcant fins i tot una certa distància entre el govern de Catalunya i el del senyor Rodríguez Zapatero. Espero de tot cor que aquestes declaracions siguin un canvi d’actitud i no només un fet circumstancial degut al moment i al lloc on es van produir.

Bona Diada, president Montilla, i visca Catalunya.

Permeti’m començar dient que no ens coneixem personalment i que dubto molt que alguna vegada ens trobem. Malgrat això, em permeto donar a aquestes ratlles un to col•loquial, directe i poc embafat.

No estic segur que vostè arribi a llegir aquest article. Escriure un blog és com cantar sota la dutxa: es fa perquè surt de dins, sense preocupar-nos de si algú ens escolta.

Jo tinc, president Montilla, un gran respecte pel seu càrrec ja que ens representa a tots malgrat que per ocupar-lo no van ésser suficients els vots de les urnes i ha necessitat unir-se a dos partits que no sempre han harmonitzat amb el de vostè.

El seu govern està, doncs, condicionat (i crec que fins i tot frenat) per dos circumstàncies especials. La primera és el pacte tripartit que cada dos per tres demostra poca consistència de fons, encara que s’esforcen els tres partits en demostrar que manen sense fissures. I aquest problema el tindrà encara bastant temps perquè no sembla que a les properes eleccions el PSC pugui guanyar per manar en solitari.

El segon gran condicionament del seu govern és la relació de massa dependència entre el PSC i el PSOE. Els estatuts del PSC de juliol del 2008 ja assenyalen que el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que decideixen «la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE”. La veritat, president Montilla, a mi em sembla massa PSOE i voldria que pensés que Catalunya necessita un partit socialista propi i independent, i que no estigui a cada moment mirant de reüll a Madrid.

Ahir, en l’acte institucional al Parlament, vostè va dir coses que feia molt temps que esperava escoltar-li. Va ser molt contundent parlant de l’Estatut i marcant fins i tot una certa distància entre el govern de Catalunya i el del senyor Rodríguez Zapatero. Espero de tot cor que aquestes declaracions siguin un canvi d’actitud i no només un fet circumstancial degut al moment i al lloc on es van produir.

Bona Diada, president Montilla, i visca Catalunya.

El president francès François Mitterrand va aprofitar l’any 1981 un viatge a Mèxic per reunir-se amb un grup d’escriptors europeus i d’Amèrica Llatina. La pregunta de Mitterand: « ¿Què esperen vostès de França?» va disparar una discussió que ràpidament va derivar cap a qui era l’enemic principal. Els europeus van arribar a la conclusió que l’enemic principal per Europa era la llavors activa Unió Soviètica. Els escriptors llatino-americans van dir que l’enemic eren els Estats Units.

Llavors, el colombià Gabriel Garcia Márquez es va aixecar i va dir: “Molt bé. Ja que tots tenim el nostre enemic principal, ara el que necessitem és trobar l’amic principal”.

L’anècdota, que Garcia Márquez va explicar en una entrevista, m’ha vingut a la memòria davant dos fets d’un context diferent al de la reunió amb Mitterrand però amb conclusions aplicables. Un d’ells és la consulta d’autodeterminació prevista a Arenys de Munt, i l’altre és la manifestació promoguda per Omnium Cultural per reclamar el respecte a la voluntat popular expressada en un referèndum.

Les reaccions dins i sobretot fora de Catalunya, els silencis d’uns i les fugides d’estudi d’altres han donat molta claredat a la qüestió de saber qui o quins són els enemics principals.

Ara hem de fer sortir l’esperit casteller i fer pinya més que mai amb els amics principals, amb tots els que estan tips que se’ns afalagui quan es tracta d’aprofitar-se de nosaltres i se’ns ignori o ataqui quan demanem lo que per tot home lliure i demòcrata és just.

Que els bons propòsits es facin clars amb motiu de la Diada, però sense oblidar que les reivindicacions justes demanaran molt temps de defensa solidària i continuada. Guanyarem!

(Foto: JC i Núria)

El prestigiós WEF (World Economic Forum), que entre altres coses organitza la trobada anual a Davos on es reuneixen tots els que realment remenen les cireres en aquest el nostre món, ha publicat el seu report anual sobre la competitivitat dels països (The Global Competitiveness Report 2009-2020).

Un report d’aquest tipus és obra d’un equip, però a la capçalera figura el senyor Klaus Schwab, fundador del WEF, i el nostre Xavier Sala i Martin, com a membre de la Universitat de Columbia i cap del Global Competitiveness Network.

Els criteris seguits per establir la llista de competitivitat entre països es resumeixen en 12 punts (sic): Institucions, infraestructura, estabilitat macroeconòmica, salut i educació primària, educació superior i entrenament, eficiència del mercat de productes, eficiència del mercat del treball, sofisticació del mercat financer, disponibilitat tecnològica, volum del mercat, sofisticació dels negocis i finalment innovació.

La llista de 133 països l’encapçala Suïssa amb un índex de 5,60 sobre un màxim de 7 punts i la tanca Burundi amb 2,58 punts.

Espanya ocupa el lloc 33 amb 4,59 punts perdent 4 llocs respecte a la llista del 2008-2009. No cal afegir cap comentari perquè ja s’ha dit moltes vegades que Espanya és el pitjor país de l’EU en aspectes d’economia, enfrontament a la crisi mundial i mercat del treball o sigui atur.

És molt interessant de veure que, apart les conegudes economies fortes del món, països que de primera vista es podrien considerar inferiors a Espanya, estan més endavant. Per exemple Àustria al lloc 17 amb 5,13 punts, o Irlanda al lloc 25, o Xile al lloc 30. Espanya està a només dècimes de punt per sobre de Xipre, Estònia i Eslovènia.

És d’esperar que el govern central demostri que no només disposa de persones amb discursos brillants sinó que també disposa d’idees per sortir del forat.

Els partits polítics, i els seus candidats, tenen com a finalitat la d’arribar al càrrec, és a dir, a manar. Naturalment que uns ho fan amb més sentit del servei públic i d’altres amb afany de poder. És humà i ja ho sabem abans d’anar a votar, de manera que tothom és en certa manera responsable dels resultats.

Els països que tenen la sort de viure en democràcia ja que es pot anar a votar i no es fan trampes a l’hora de comptabilitzar els vots, no sempre poden arribar a decidir de manera directa qui ha de manar. La llei permet que el partit més votat no arribi al poder si l’agrupament de dos o més partits amb menor nombre de vots permet tenir una majoria. És el cas de Catalunya amb el tripartit que ara mana per segona vegada.

Aquestes aliances, tot i ser legals, creen una confusió al ciutadà no adscrit a cap partit, i que vota segons el seu millor criteri. La frustració de CiU és clara i és un llast difícil d’oblidar pels seus dirigents i votants.

Per altra banda, els que manen gràcies a les seves aliances amb partits més o menys de la mateixa ona, es troben amb moltes dificultats per tirar endavant un projecte que, inevitablement, està condicionat d’entrada ja que cada un mira d’estirar la corda cap el seu costat. I els votants, una vegada més, es pregunten perquè les aliances no es coneixen abans d’anar a les urnes de manera que tothom sàpiga amb qui anirà de la mà el seu candidat o el partit que ell ha triat.

Seria molt desitjable una millor transparència a l’hora de formular promeses pre-electorals de manera que tothom sàpiga amb qui es juga el vot.