De Suïssa estant

Que el govern espanyol dona, a dintre i a fora, la sensació d’anar perdut, tothom ho ha copsat per consternació dels que voten l’esquerra i per vergonya aliena dels que voten la dreta.

Aquesta setmana que ara acaba, a Suïssa s’ha celebrat el WEF (Fòrum Econòmic Mundial). La ciutat de Davos acull per uns dies molts líders mundials, polítics i econòmics, que tenen reunions obertes de cara al públic i també moltes de privades.

Tot és discutible i en el món també s’organitzen manifestacions anti-WEF. Malgrat tot, que tota aquesta gent amb poder de decisió es pugui trobar en un lloc idíl•lic, al mig d’una natura hivernal fantàstica i, per unes hores, tingui l’oportunitat de fer trobades amb altres líders, no s’ha de desaprofitar.

El president Rodríguez, dit Zapatero, també va assistir a una d’aquestes reunions públiques, no com a expert en economia, que no ho és, sinó com a president rotatiu de l’UE. La sessió on ell va parlar va començar amb deu minutsde retard ja que Zapatero era l’únic dels sis participants que no parlava l’anglès (idioma quasi oficial de la trobada i també del món de l’economia). Com que va anara Davos amb un acompanyament incompetent, va ser necessari anar a cercar auriculars i una traductora, de manera que, amb la sala plena i amb l’escenari expectant, després de deu minuts van poder començar.

La visió del senyor Zapatero fora de l’escenari era la de sempre: cara de perdut, sense dir ni un brot i sense que ningú li fes massa cas. Conseqüències de la pobra política exterior i de les dificultats de fer-se part activa dels actes on assisteix.

El govern del senyor Zapatero disposa de més d’un membre que sembla que s’ha equivocat de pel•lícula: el senyor Moratinos, per exemple, o la senyora Chacón, o el senyor Chávez, o el senyor Corbacho etc. etc. etc..

L’esquerra pot proposar gent amb millor preparació, i la dreta, si de veritat és oposició, tindria de proposar un govern a l’ombra amb gent capaç i amb projecció exterior, si és que vol guanyar alguna vegada.

Espanya és una pel•lícula sense guió, amb un «casting» deplorable, i que és incapaç d’omplir els cinemes ni regalant les entrades. Potser és el moment per nosaltres de buscar una altra «productora».

Fa un parell de dies, vaig llegir al diari „Der Bund“ de Berna un article sobre Catalunya, que era una reproducció de l’article que originalment va sortir al diari „Tages Anzeiger“ de Zuric, que fa part del mateix grup editorial.

L’article era sobre el català i l’assumpte del doblatge al català de les pelicules. Com que jo ja havia escrit sobre el tema, el vaig deixar “a la nevera” a l’espera de reaccions a l’article, escrit per un tal Martin Dahms, corresponsal del Tages Anzeiger a Madrid.

Avui, Sebastià Alzamora ha escrit al diari AVUI sobre l’article en qüestió. Tot i que “m’aixafat la guitarra”, recomano que no em continueu llegint a mi, avui, sinó que aneu directament a llegir l’Alzamora, que ho fa molt millor que jo i amb el que coincideixo molt sovint en la manera de tractar els temes.

L’article del Sebastià Alzamora es diu “Un bon exemple suís” i el podreu llegir si compreu el diari, o  sota http://paper.avui.cat/article/opinio/183401/bon/exemple/suis.html

Fa un parell de dies, vaig llegir al diari „Der Bund“ de Berna un article sobre Catalunya, que era una reproducció de l’article que originalment va sortir al diari „Tages Anzeiger“ de Zuric, que fa part del mateix grup editorial.

L’article era sobre el català i l’assumpte del doblatge al català de les pelicules. Com que jo ja havia escrit sobre el tema, el vaig deixar “a la nevera” a l’espera de reaccions a l’article, escrit per un tal Martin Dahms, corresponsal del Tages Anzeiger a Madrid.

Avui, Sebastià Alzamora ha escrit al diari AVUI sobre l’article en qüestió. Tot i que “m’aixafat la guitarra”, recomano que no em continueu llegint a mi, avui, sinó que aneu directament a llegir l’Alzamora, que ho fa molt millor que jo i amb el que coincideixo molt sovint en la manera de tractar els temes.

L’article del Sebastià Alzamora es diu “Un bon exemple suís” i el podreu llegir si compreu el diari, o  sota http://paper.avui.cat/article/opinio/183401/bon/exemple/suis.html

Avui m’he despertat amb molts temes al cap per escriure el meu racó gairebé diari. Tot l’assumpte del magatzem nuclear, el “primer si” i “després no” de molts polítics de colors diferents, la davallada d’Espanya dins de l’EU que posa en perill la zona Euro, el català al cinema…

Malgrat l’escalfament global que ens intenten explicar, la darrera nit ha fet una nevada (i encara l’està fent) a la vall central de Suïssa on visc que m’obliga a guardar les bones intencions d’escriure per demà.

Tinc d’agafar la pala i anar a treure la neu del camí particular que porta a casa meva i tot el davant de la casa i el garatge ja que els vehicles de l’ajuntament només netegen el carrer diguem-ne comú.

Tindré feina i em servirà per fer una mica d’exercici. Com que volem els prats verds a l’estiu i molta aigua pels rierols hem d’acceptar les nevades i la pluja. Quedaré baldat però donaré gracies a la natura
.

Avui m’he despertat amb molts temes al cap per escriure el meu racó gairebé diari. Tot l’assumpte del magatzem nuclear, el “primer si” i “després no” de molts polítics de colors diferents, la davallada d’Espanya dins de l’EU que posa en perill la zona Euro, el català al cinema…

Malgrat l’escalfament global que ens intenten explicar, la darrera nit ha fet una nevada (i encara l’està fent) a la vall central de Suïssa on visc que m’obliga a guardar les bones intencions d’escriure per demà.

Tinc d’agafar la pala i anar a treure la neu del camí particular que porta a casa meva i tot el davant de la casa i el garatge ja que els vehicles de l’ajuntament només netegen el carrer diguem-ne comú.

Tindré feina i em servirà per fer una mica d’exercici. Com que volem els prats verds a l’estiu i molta aigua pels rierols hem d’acceptar les nevades i la pluja. Quedaré baldat però donaré gracies a la natura
.

Avui dimecres, el president electe d’Hondures, Porfirio Lobo, pren possessió del seu càrrec.

Com que la seva elecció va ser l’ultima anella d’una cadena de fets lamentables, amb segrests, intents de cops d’estat, vagues i manifestacions, la cerimònia serà austera i poc visitada per personalitats estrangeres.

Espanya ha decidit estar representada pel coordinador de Presidència i de Relacions Internacionals del Partido Popular,Jorge Moragas, de Barcelona i diplomàtic de carrera, de manera que enviant un càrrec de segona o tercera fila i del PP, el govern espanyol segurament espera donar un exemple de lògica política.

La realitat és, com sempre, una mica diferent del que sembla. No es pot parlar de coherència política del govern ZP si rebutja enviar algú d’un cert pes a l’acte de Tegucigalpa amb el raonament que l’elecció del senyor Lobo va ser el resultat de la defenestració d’un president anterior. La veritat és que ningú dels governs absents a Tegucigalpa desitja molestar al president Chávez de Venezuela, que té la paella pel mànec amb l’aixeta del petroli i la del gas, per la ma del seu amic Morales, i que pot expropiar interessos espanyols sense gaires miraments.

Hondures, país que he visitat una vintena de vegades i on tinc molts bons amics, és un país molt complex, amb una economia pobre, sense recursos importants fora d’una agricultura amb molts competidors dins la regió i que només pot oferir mà d’obra barata a les empreses, tèxtils sobretot, que hi estan instal•lades.

Sóc molt poc amic dels actes de lluïment però crec que, tal com està organitzada Espanya, el Rei representa l’Estat i el senyor ZP el govern. Enviar el Príncep Felip demostraria un acte d’amistat entre Estats, amb independència del govern que de moment mani. No enviar ningú en nom de l’Estat és incoherent i ens fa demanar, una vegada més, perquè existeix la monarquia si no sap representar a ningú, ni decideix on anar, ni que fer.

Com a manresà, repasso cada dia per internet els diaris digitals de Manresa. Un d’ells, el “regió7” publica avui una entrevista amb el President Pujol, entrevista que no porta el nom del periodista, ni quan va ser feta, de manera que ignoro si és una novetat o ja és coneguda a Catalunya.

Com sempre, les opinions de Jordi Pujol tenen molt interés sigui el lector del color polític que sigui. Ningú pot negar que Pujol és una personalitat que ha ocupat un moment important de la història de la Catalunya contemporània i, sense necessitat d’estar d’acord amb ell en tot, el seu pensament ens pot com a mínim ajudar a comprendre moltes de les coses que ens preocupen.

Avui m’adornaré amb plomes alienes i per tant transcriuré una petita part de l’entrevista.

Creu que la crisi s’emportarà Zapatero?
No ho sé, però el que convé que no s’emporti és l’economia ni la qualitat de la societat, una cosa que no crec que passi perquè totes dues són sòlides. Ara, si s’emportarà un polític, un partit polític o una majoria parlamentària, això pot succeir. I la virtut de la democràcia és que no passa res.

Li sembla normal que es tardi tres anys a dictar la sentència sobre l’Estatut?
És un disbarat, però un disbarat molt seriós. Aquí hi ha hagut un Estatut que s’ha discutit, que es va rebaixar, que es va aprovar al Parlament, que es va renegociar, que es va tornar a rebaixar a la comissió constitucional i que, finalment, es va aprovar. Després de fer un referèndum i després de tot això, resulta que, a més a més, ha d’anar al Tribunal Constitucional, que dóna una imatge penosa i poc fiable. La legislació està establerta de tal manera que això és possible, però no és sa, no és una pràctica política sana. I ara han passat tres anys en els quals dels dotze membres del tribunal, un ha mort, un altre està recusat, quatre caducats… No es tracta de la legitimitat del Tribunal Constitucional, sinó de la serietat del PSOE i del PP, que havien d’haver-lo renovat. Els partits no han complert la seva missió.

Treu validesa la situació del Constitucional al resultat final?
Des del punt de vista legal, no.

I des del punt de vista moral?
Des del punt de vista moral i ètic no tindrà validesa. Passi el que passi amb aquesta sentència, les relacions entre Catalunya i Espanya no tornaran a ser les mateixes. No passarà res, perquè si no acates la sentència t’envien la Guàrdia Civil, però el que no pots dir és que les coses han anat bé.

No tot el formatge suïs és suïs. Vull dir que a França, a Espanya, a Àustria i en altres llocs es produeix formatge anomenat, per exemple, “Emmentaler” que no prové de cap manera de la regió suïssa de l’Emmental, que vol dir “la vall del riu Emmen”.

El mateix succeeix amb els formatges de Gruyère, que també es bategen com a tals sense que ni una gota de la llet amb la que els fan hagi mai vist la regió de La Gruyère. Aprofito per dir que molta gent continua fent un error ja històric que és el de parlar dels forats d’un formatge de Gruyère. El dels forats és l’Emmentaler, ja que el de Gruyère és de massa compacte i pràcticament sense cap forat que mereixi tal nom.

Resulta que tots els bacteris necessaris per produir les diferents classes de formatge s’elaboren en un mateix lloc de Suïssa, una central que garanteix qualitat i que entrega cada any unes 100.000 ampolles de 40 tipus diferents de bacteris a gairebé 1000 productors nacionals.

Aquesta centralització «bacteriana» permet, deixant de banda la qualitat, saber si un formatge està elaborat a Suïssa o no gràcies un test de “paternitat”, com si diguéssim l’ADN dels bacteris. Si algú té un dubte sobre l’origen d’un formatge en pot enviar un tros al laboratori central i en menys de 48 hores tindrà el resultat, és a dir li diran si els bacteris del tros de formatge són d’origen suïs o no.

Els falsificadors, que existeixen, ho tenen una mica magre d’ara en endavant.

Fa cosa d’uns cinc anys, la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) va considerar els combustibles dits biològics com un element clau per la lluita contra la fam.

El raonament de la FAO era senzill: la majoria de països pobres depenen dels combustibles fòssils que han de comprar a alt preu a l’estranger. Si produeixen combustible biològic amb canya de sucre, soja, blat de moro, fusta o fems s’asseguren una gran part de l’energia i amb l’estalvi de les importacions de petroli poden reduir el problema de la fam.

Com tots els plantejaments massa senzills, no és cert i no va funcionar. El nombre de gent amb fam ha augmentat els darrers dos anys de 115 milions per arribar a un total de 1.100 milions, segons l’ONU.

La realitat és que els preus dels aliments bàsics han augmentat molt, en gran part degut a la demanda per produir biocombustibles. A Mèxic, fa dos anys, es van produir grans manifestacions de gent als carrers per protestar de l’augment del preu del blat de moro, essencial per l’alimentació dels mexicans. La producció mundial de blat de moro va ser l’any 2007 de 40 milions de tones; 30 milions van anar a la producció de biocombustibles.

I ara, atenció: Si tota la superfície de conreu del món es destinés a produir gra pels biocombustibles, només es podria cobrir un 10 – 20 % del consum del parc motoritzat. De manera que no sembla que el camí que s’ha seguit fins ara porti a cap solució.

Però encara hi ha pitjor: el balanç ecològic dels biocombustibles és negatiu. L’argument dels defensors és que al cremar, els combustibles biològics desprenen la mateixa quantitat de diòxid de carboni que la planta va absorbir durant la seva vida, per tant es justifica la seva «neutralitat» ecològica enfront al desequilibri del petroli.

Lamentablement l’argument no és cert: el conreu de les plantes consumeix molta energia, que és la que es necessita per produir els adobs i els insecticides, sense oblidar que generalment es tracta de plantes genèticament modificades. Tot això s’ajunta a les pressions de les multinacionals que compren el gra i que han fet que una part de l’agricultura i molts kilòmetres quadrats de terreny s’hagin destinat a la producció de combustible i no d’aliments contra la fam.

Els únics biocombustibles amb balanç ecològic positiu són els produïts a partir de restes d’aliments i d’oli de fregir, subproductes dels restaurants. Però els volums són tan ínfims que no suposen, encara, un factor positiu important. Amb tot, a Suïssa, una gran cadena de supermercats està fent anar com a prova dos camions de distribució amb oli de fregir usat que surt dels seus restaurants ràpids. Un gest, si més no, simbòlic i que permet estalviar 30.000 litres de diesel per 100.000 kilòmetres, és a dir 78 tones de diòxid de carboni de menys.

L’única manera segura de tractar com cal l’ambient és d’estalviar-nos el màxim de kilòmetres amb cotxe, fer servir vehicles de baix consum i anar a peu o amb transport comú sempre que sigui possible.

Avui s’ha publicat una enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), depenent de la Generalitat de Catalunya, sobre la valoració del Govern i els principals problemes de Catalunya.

Els resultats s’han fet a base de preguntar a 1400 persones que, segons les normes estadístiques és una quantitat suficient per donar valor als resultats, sempre que aquestes persones responguin a nivells socials, regionals i de formació diferents. Amb tot, queda el dubte de la fiabilitat encara que els resultats semblen coincidir amb els de la majoria de la gent.

Sorprèn poc que el Govern rebi com a tripartit una nota mitjana de 5,01 sobre 10, dues dècimes pitjor que l’any 2008. L’explicació la dona el mateix tripartit ja que els que voten ERC han donat una nota de 4,8 a la valoració del Govern, molt per sota de la de 5,29 que van donar el 2008. Sembla que la convivència dins del tripartit està tan malament com sembla.

Que l’atur sigui la primera preocupació no ha d’estranyar a ningú, i per saber això no calia fer cap enquesta. La insatisfacció política és la segona preocupació i el funcionament de l’economia la tercera. Tot molt natural i lligat amb la primera. Disminueix la preocupació per la immigració i augmenta molt (de 8,9% a un 23%) la de les relacions Catalunya-Espanya entre els problemes que el país pateix.

En el fons, tot molt «normal», és a dir que el resultat de l’enquesta dona un bon reflexe del que pensa la gent tot i que segurament alguns punts mereixen ser afinats. No sé si tenia raó Churchill quan deia que no podia creure en cap enquesta o estadística que no hagués manipulat ell mateix.