13 abr. 2010

Viatge a Grècia

Classificat com a General


M’hen vaig un parell de dies a Grècia de manera que ens retrobarem el cap de setmana.

He visitat almenys una quinzena de vegades Grècia, sempre combinant la feina amb el plaer. Conec la terra ferma, del Peloponès fins a Salònica, però no he anat mai a les illes. Ara tampoc, ja que em concretaré a visitar Atenes i part del Peloponès, pero per primera vegada sense cap minut de feina previst. Avantatges de l’edat.

Dir Grècia és parlar d’una part dels nostres orígens. Catalunya no ha rebut massa influència grega si ho comparem amb la romana, però no per això és menys interessant el llegat. També Catalunya ha deixat petjada a Grècia amb els almogàvers perquè l’historia mediterrània és molt moguda.

Jo sempre m’he sentit una mica a casa quan estic a Grècia, de manera que estic segur de passar-ho molt bé. Les tècniques actuals, l’internet o la televisió per cable, segurament em permetran saber el resultat de la reunió del TC a Madrid els dies 14 i 15. Com que em temo que em donaran un disgust, intentaré fer el sord, el cec i el mut fins que torni a casa.

A reveure!

Comentaris tancats a Viatge a Grècia

12 abr. 2010

Els vehicles elèctrics que tothom paga

Classificat com a General


La darrera setmana, el president ZP va presentar un pla i una estratègia per impulsar la introducció dels vehicles elèctrics a Espanya.

El pressupost del projecte és de 590 milions d’Euros amb unes vendes previstes fins a l’any 2012 de 70.000 unitats, de manera que fent el compte de la vella, cada vehicle costarà 8.400 euros als contribuents.

De moment cap marca del sector automobilístic proposa encara vehicles 100% elèctrics, mentre que comencen a entrar al mercat els anomenats híbrids, que combinen motor convencional amb bateries. És molt interessant promoure projectes on les noves tecnologies tinguin part important, sempre que es faci amb cap i peus, cosa que no acabo de veure en la proposta de ZP.

Un vehicle convencional com el vostre o el meu, amb una vida de 8 anys i amb 170.000 recorreguts presenta un balanç energètic molt interessant. El 50% de l’energia gastada serveix per fabricar-lo, transportar-lo fins al lloc de venda i, si voleu, fins i tot per les despeses de propaganda fins al moment de la compra. Un 25% de l’energia total és la que es necessita per fer els 170.000 kilòmetres i l’ altre 25% és la que s’ha d’aplicar per desmantellar el cotxe tant per reciclar parts com per destruir ecològicament la resta.

Analitzat aquest balanç veiem que el fet de rodar per les carreteres i camins «només» gasta un 25% de l’energia total de la vida del vehicle. Un cotxe elèctric, de moment, presenta un balanç ecològic encara més desfavorable ja que fabricar i sobretot reciclar o eliminar les bateries és molt costós ecològicament. I no cal dir que la producció d’energia elèctrica necessària per carregar els futurs nous cotxes, si no és hidràulica, tampoc és molt ecològica (nuclear o a carbó).

No estic contra el progrés tècnic. Jo mateix vaig fer un projecte amb una companyia dels Estats Units per introduir les piles de combustible (fuel cells) a Suïssa, amb contactes avançats, viatges a la planta a l’estat de Connecticut i esborranys de contractes. Vaig anar més de 10 anys avançat ja que encara no s’han resolt tots els problemes tècnics que ocasionen les bateries.

Repeteixo el que ja vaig dir fa poc temps: els kilòmetres més ecològics són els que ens estalviem i anar a peu, junt amb els vehicles públics de tot tipus, és la millor alternativa ecològica.

Comentaris tancats a Els vehicles elèctrics que tothom paga

10 abr. 2010

No, Antoni Tàpies, senyor Marqués de Tàpies

Classificat com a General

marques.JPG

El Rei d’Espanya ha nomenat Marqués de Tàpies a l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig.

Ho diré d’una altra manera: l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig ha acceptat el nomenament de marqués per part del Rei d’Espanya.

La segona variant és la que més s’acosta a la realitat. Tothom ha passat poc o molt per un període de rebel•lió, sigui contra la família o contra l’autoritat o contra el món i qui el va fer. També és natural que amb els anys la fogositat de la joventut, i més si aquesta joventut va anar acompanyada d’una situació política o social decididament injusta, vagi mutant en un escepticisme i que els temps, sobretot si s’arriba a una edat avançada, faci l’individu menys agressiu sense que deixi de ser rebel o que perdi certs principis.

Molts personatges importants dins el món de la cultura han estat honorats (quasi sempre tard) i han renunciat a l’honor per una qüestió de coherència amb la seva personalitat. La renuncia de premis Nobel fins a distincions locals com noms de carrers o medalles d’ajuntaments ha de ser una cosa normal, com també ho ha de ser acceptar-les si es considera realment un honor i existeix una comunió d’idees entre el que dóna i el que rep.

Tàpies sempre s’ha dit un admirador i amic de Joan Brossa, un personatge de gran interés cultural i molt poc reconegut oficialment, contràriament a Tàpies. Brossa mai no hauria acceptat el títol de marqués. Reprodueixo un poema de Brossa més clar que l’aigua, mentre lamento la decisió de Tàpies.

RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l’editor i crític
Josep M. Castellet.

II
(10 de novembre)
L’Alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.

Comentaris tancats a No, Antoni Tàpies, senyor Marqués de Tàpies

10 abr. 2010

No, Antoni Tàpies, senyor Marqués de Tàpies

Classificat com a General


El Rei d’Espanya ha nomenat Marqués de Tàpies a l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig.

Ho diré d’una altra manera: l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig ha acceptat el nomenament de marqués per part del Rei d’Espanya.

La segona variant és la que més s’acosta a la realitat. Tothom ha passat poc o molt per un període de rebel•lió, sigui contra la família o contra l’autoritat o contra el món i qui el va fer. També és natural que amb els anys la fogositat de la joventut, i més si aquesta joventut va anar acompanyada d’una situació política o social decididament injusta, vagi mutant en un escepticisme i que els temps, sobretot si s’arriba a una edat avançada, faci l’individu menys agressiu sense que deixi de ser rebel o que perdi certs principis.

Molts personatges importants dins el món de la cultura han estat honorats (quasi sempre tard) i han renunciat a l’honor per una qüestió de coherència amb la seva personalitat. La renuncia de premis Nobel fins a distincions locals com noms de carrers o medalles d’ajuntaments ha de ser una cosa normal, com també ho ha de ser acceptar-les si es considera realment un honor i existeix una comunió d’idees entre el que dóna i el que rep.

Tàpies sempre s’ha dit un admirador i amic de Joan Brossa, un personatge de gran interés cultural i molt poc reconegut oficialment, contràriament a Tàpies. Brossa mai no hauria acceptat el títol de marqués. Reprodueixo un poema de Brossa més clar que l’aigua, mentre lamento la decisió de Tàpies.

RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l’editor i crític
Josep M. Castellet.

II
(10 de novembre)
L’Alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.

Comentaris tancats a No, Antoni Tàpies, senyor Marqués de Tàpies

09 abr. 2010

El 14 d’Abril i el TC

Classificat com a General


Ara sembla que sí, que el TC es reunirà els dies 14 i 15 d’abril per decidir i anunciar la sentència sobre l’Estatut.

A mi això del 14 d’abril em sona. Jo no hi era, però va ser la data en la que Espanya es va declarar republicana (Segona República). Segur que el TC no ha triat aquest dia per raons històriques perquè la memòria històrica és més aviat desmemoria. Tampoc a l’Estatut es tracta del dilema república o monarquia, encara que…

La incidència de la sentència del TC sobre les properes eleccions serà enorme: no cal que es vulgui dissimular perquè els moviments sobiranistes no deixaran de fer-se sentir. Amb moltes o amb poques retallades, les coses ja no seran després de la sentència iguals que abans. És el que incomoda a Madrid i voltants.

Molts, suposo que amb bones connexions, ja estan dient que l’Estatut serà molt afectat en coses fonamentals. Una cosa és certa: no serà l ‘Estatut que el poble català va votar, de manera que la polèmica ja està oberta i tindrem discussions de gran volada. Només s’ha d’esperar que al final Catalunya hi surti més forta, amb més gent fent pinya per tirar endavant amb o sense els altres.

Comentaris tancats a El 14 d’Abril i el TC

09 abr. 2010

El 14 d’Abril i el TC

Classificat com a General


Ara sembla que sí, que el TC es reunirà els dies 14 i 15 d’abril per decidir i anunciar la sentència sobre l’Estatut.

A mi això del 14 d’abril em sona. Jo no hi era, però va ser la data en la que Espanya es va declarar republicana (Segona República). Segur que el TC no ha triat aquest dia per raons històriques perquè la memòria històrica és més aviat desmemoria. Tampoc a l’Estatut es tracta del dilema república o monarquia, encara que…

La incidència de la sentència del TC sobre les properes eleccions serà enorme: no cal que es vulgui dissimular perquè els moviments sobiranistes no deixaran de fer-se sentir. Amb moltes o amb poques retallades, les coses ja no seran després de la sentència iguals que abans. És el que incomoda a Madrid i voltants.

Molts, suposo que amb bones connexions, ja estan dient que l’Estatut serà molt afectat en coses fonamentals. Una cosa és certa: no serà l ‘Estatut que el poble català va votar, de manera que la polèmica ja està oberta i tindrem discussions de gran volada. Només s’ha d’esperar que al final Catalunya hi surti més forta, amb més gent fent pinya per tirar endavant amb o sense els altres.

Comentaris tancats a El 14 d’Abril i el TC

08 abr. 2010

No tots parlem el mateix català

Classificat com a General

lo-nou-diccionari.JPG

La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d’Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família

Comentaris tancats a No tots parlem el mateix català

08 abr. 2010

No tots parlem el mateix català

Classificat com a General


La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.

A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d’Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família.

Comentaris tancats a No tots parlem el mateix català

07 abr. 2010

La incultura del Ministeri de Cultura

Classificat com a General


És interessant donar una ullada a l’agenda del Ministeri de Cultura de Madrid dins l’àmbit de la presidència espanyola de l’UE. Per no anar més lluny, el mes d’abril proposa només dos actes: una reunió a Madrid de Directors Generals i experts per parlar de “La digitalización del material cultural. Bibliotecas digitales y derechos de autor”, i una conferència a Càceres amb el títol de “Compartiendo el patrimonio cultural”.

En el primer cas es tracta d’un acte per fixar els mecanismes de recaptació dels drets d’autor, suposo que amb una ponència de l’inefable expert recaptador Teddy Bautista, i en l’altre d’una conferència que no necessita de cap presidència europea per portar-la a terme.

El dia 31 de març es va fer a Barcelona una literalment anomenada “Reunió Informal” de ministres de cultura de l’EU. No hi va participar cap català, ni el Conseller de Cultura Tresserras, malgrat que la Ministra Angeles González-Sinde va dir que el criteri de la Generalitat, del Conseller i de les institucions catalanes era importantíssim i que el fet de celebrar la reunió a Barcelona “és una mostra de la importància i del bon exemple que Catalunya tradicionalment ha donat en la seva aposta per les indústries culturals com a motor econòmic del desenvolupament social”.
La cita és molt llarga, però val la pena remarcar la buidor que demostra.

L’escàs interés del govern de Madrid i del Ministeri de Cultura per la cultura catalana no és cosa nova. Fins i tot es pot trobar normal si Catalunya tingués el suport total del govern central per donar al seu patrimoni cultural el valor que mereix. Parlo tant de les arts com de la llengua i de la seva consideració essencial i prioritària. Si no estem en condicions de donar preferència a la nostra llengua, ni valorar els nostres costums i el nostre patrimoni cultural, no ens fa cap falta un ministeri a Madrid de manera que o el tanquen o ens deixen sortir de la seva influència.

Per fer exposicions de Fortuny o Miró, per escriure i publicar llibres dels nostres autors, per parlar, ensenyar i promocionar el català, no cal que esperem un cop de ma de Madrid ni de gent com la senyora González-Sinde que ens exclou de reunions a casa nostra i que ignora que el Regne Unit va delegar a Barcelona a la ministra de cultura escocesa, Fiona Hystop, del Partit Independentista Escocès. Hi ha cultura i cultura.

Comentaris tancats a La incultura del Ministeri de Cultura

06 abr. 2010

El PP i la caixa dels trons

Classificat com a General


Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat. El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.

Per «problemes tècnics», el sumari del Cas Gürtel serà fet públic avui dimarts i no ahir, com estava previst. Ningú sap molt bé a que son deguts els problemes tècnics, però no hi fa res: la caixa dels trons s’obrirà avui al mati i és qüestió d’apartar-se perquè ningú pot avançar el que en sortirà.

Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.

Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.

Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.

Comentaris tancats a El PP i la caixa dels trons

« Següents - Anteriors »