07
maig
2010
Ramon Boixet
La reunió Montilla-Rajoy no va servir per res i es fa difícil d’entendre perquè el president de la Generalitat va rebre, o fins i tot va demanar rebre, al senyor Rajoy, que ha demostrat acompanyat del bum-bum de la seva filial a Catalunya, que no sent cap afinitat amb els sentiments i els drets dels catalans.
Montilla coneixia, abans de l’entrevista, que la posició del PP respecte a l’Estatut era de rebuig demostrat amb les recursos presentats davant del TC. Suposar que aquesta posició canviaria era infantil, de manera que no entenc com Montilla disposa de tant temps per perdre.
Rajoy, a la sortida de la reunió, va dir el que ja tothom sap: que coincideix amb Zapatero a l’hora de considerar que el TC té plena legitimitat per resoldre el tema de l’Estatut i que no cal fer cap canvi de membres ara. Aquesta coincidència ZP-Rajoy no ens ha d’estranyar ja que davant dels afers de Catalunya els «companys de llit» són extravagants, tal com un dia va dir Fraga en un altre context.
Montilla tindria de dedicar temps a reunir-se amb els polítics catalans de tots els colors perquè tot el que no es pugui discutir i acordar dintre de casa no ens ho portaran els de fora. Naturalment, estem en un any electoral i no tots els polítics fan el que voldrien fer. Preparem-nos per aguantar altres reunions inútils, ai!.
06
maig
2010
Ramon Boixet
El diccionari defineix l‘expressió “somiar truites” com el creure possible coses irrealitzables. És una definició molt radical, sense altre opciò que la de no arribar a assolir el que es creu, i malgrat tot em sembla que, fins a cert punt, ens convé somiar truites.
No cal fer cap sermó: tothom sap que de gent arrogant i inútil n’hi ha a tot arreu, a la política com a fora d’ella i que les coses no van sempre com voldríem, ni amb els que ara remenen les cireres, ni amb els que els precediren, ni amb els que vindran després.
Somiar truites és, potser, somiar viure en una societat on tinguem el dret real a decidir, on els ineficients puguin ser enviats a l’oblit i on no obliguin a participar, amb diners o amb silenci, de certes actuacions alienes proposades per gent que no ens estima.
Veient el trist paper que el govern d’Espanya esta fent dins del panorama europeu, per no dir internacional, i considerant el menyspreu que demostra envers les nostres institucions i els nostres drets, no cal dir que somiar truites, és a dir desfer-se d’aquest lligam, ha de ser una cosa cada vegada més normal, amb consultes o sense.
I potser un dia serà necessari rectificar el diccionari perquè somiar truites ja no podrà ser definit com creure possible coses irrealitzables sinó com el llarg camí que permet fer possibles coses que tothom donava com irrealitzables.
05
maig
2010
Ramon Boixet
El mateix dia que el president de la patronal FEPIME, Eusebi Cima, en declaracions a COMRàdio, ha dit que «Espanya no és Grècia però està en el camí», el suïs Tobias Straumann de la Universitat de Zuric arribava a una conclusió similar.
El senyor Straumann és membre de l’Institut per Investigació Empírica de l’Economia, títol complicat però que permet als seus membres d’explicar-se amb molta claredat. Preguntat Straumann sobre l’ajut dels països de l’UE a Grècia diu que s’ha fet per evitar, almenys de moment, la fallida de Grècia perquè provocaria un efecte «domino» en el que entrarien Portugal, Espanya i Itàlia. També moltes institucions bancaries franceses i alemanyes caurien en la fallida degut al seu alt compromís amb préstecs estatals grecs.
Straumann creu que obrir l’Euro als països «perifèrics» com ell diu, és a dir Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda va ser un error i posa com exemple de diferències amb la resta de paisos de l’euro la bombolla immobiliària a Irlanda o Espanya, producte de polítiques hipotecàries equivocades. Si l’UE no porta una política econòmica eficaç entre els estats membres, serà molt difícil que Grècia pugui mantenir-se dins de la unió de l’euro i una per ara impensable sortida, arrossegaria altres països del sud.
Sortir de l’euro suposa augmentar els interessos i reduir les importacions, cosa que ningú vol ni espera. La situació és molt crítica i convindrà estar molt atents per tal que l’UE no es converteixi en un club amb membres de primera categoria i amb membres de segona categoria, satèl•lits o depenent dels altres.
Les declaracions d’ahir a Brussel•les del senyor ZP no han convençut massa, i és que és molt difícil irradiar credibilitat amb un 20% d’atur i sense idees efectives per reduir-lo. Problemes i més problemes de molt difícil solució.
05
maig
2010
Ramon Boixet
El mateix dia que el president de la patronal FEPIME, Eusebi Cima, en declaracions a COMRàdio, ha dit que «Espanya no és Grècia però està en el camí», el suïs Tobias Straumann de la Universitat de Zuric arribava a una conclusió similar.
El senyor Straumann és membre de l’Institut per Investigació Empírica de l’Economia, títol complicat però que permet als seus membres d’explicar-se amb molta claredat. Preguntat Straumann sobre l’ajut dels països de l’UE a Grècia diu que s’ha fet per evitar, almenys de moment, la fallida de Grècia perquè provocaria un efecte «domino» en el que entrarien Portugal, Espanya i Itàlia. També moltes institucions bancaries franceses i alemanyes caurien en la fallida degut al seu alt compromís amb préstecs estatals grecs.
Straumann creu que obrir l’Euro als països «perifèrics» com ell diu, és a dir Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda va ser un error i posa com exemple de diferències amb la resta de paisos de l’euro la bombolla immobiliària a Irlanda o Espanya, producte de polítiques hipotecàries equivocades. Si l’UE no porta una política econòmica eficaç entre els estats membres, serà molt difícil que Grècia pugui mantenir-se dins de la unió de l’euro i una per ara impensable sortida, arrossegaria altres països del sud.
Sortir de l’euro suposa augmentar els interessos i reduir les importacions, cosa que ningú vol ni espera. La situació és molt crítica i convindrà estar molt atents per tal que l’UE no es converteixi en un club amb membres de primera categoria i amb membres de segona categoria, satèl•lits o depenent dels altres.
Les declaracions d’ahir a Brussel•les del senyor ZP no han convençut massa, i és que és molt difícil irradiar credibilitat amb un 20% d’atur i sense idees efectives per reduir-lo. Problemes i més problemes de molt difícil solució.
04
maig
2010
Ramon Boixet
No he comprat mai el diari “El Mundo” encara que el llegeixo pel damunt via internet, tal com faig amb una dotzena de diaris cada dia per tenir informacions de tots els colors.
Avui surten amb un noticia sobre les noves fotos oficials que la «Casa Real» ha publicat. En elles l‘hereu Felipe, entre altres coses Príncep de Girona, apareix amb els uniformes de l’exercit de terra, el de l’aire i el de la marina degut a l’ascens a Tinent Coronel i a Capità de Fragata respectivament.
Els periodistes de «El Mundo» han constatat que a les tres fotos, la cara del Príncep és la mateixa, és a dir que gràcies al Photoshop el noi no va necessitar vestir-se i posar tres vegades.
La “Casa Real” ja ve fer ús del trucatge fotogràfic per una felicitació de Nadal. Per a ells deu ser molt difícil reunir-se per una foto, i van preferir enganxar avis i nets d’una manera molt barroera. I ara el noi de la casa, enfeinat com deu estar, s’estalvia les molèsties d’una sessió fotogràfica tot i l’ascens militar.
Tot això són foteses, minúcies, i “ja ‘s’ho faran”. Malgrat tot, costa d’entendre tanta adoració a una gent que gaudeix de càrrecs perfectament prescindibles, amb molt temps desocupat a la vista de les seves agendes. Felicito al Príncep pels seus tres ascensos, suposo que guanyats amb molta suor, cursos d’especialització i maniobres, com cal a un bon militar.
03
maig
2010
Ramon Boixet
Un dels plats més tradicionals de la molt variada cuina xinesa és l’ànec lacat. El president del Congrés de Madrid, senyor Bono, delegat per la inauguració del pavelló d’Espanya a l’ Exposició Universal de Shangai, va demostrar una gran sensibilitat envers el poble xinés i va anar allà a fer l’ànec (no puc dir si lacat o no).
De tal manera va fer l’ànec l’inefable Bono que el seu discurs és el que en la seva llengua materna en diuen una «gansada», que per cert lliga amb els ànecs.
Una menció al «cara al sol» que segurament li va sortir d’un fons genètic poc estudiat encara, va fer tremolar a molts pels records que porta. I després va continuar amb una buidor espectacular:
“España no es un proyecto inacabado, aunque estamos todos los días haciendo esa España moderna integradora, plural, en la que cabe todo el mundo, en la que no sobran más que los dogmáticos que quieren tener toda la razón”, “En España hemos encontrado un nuevo modo de vivir, que es escuchando a quien discrepa y no sólo por educación, pues puede tener razón, y escucharle es educado y además es inteligente”.
Doncs és el que hem fet: escoltar per educació i per intel•ligència. Ara veurem si ell és capaç d’escoltar els que li retreuen el posseir un enorme patrimoni essencialment immobiliari, sense que hagi explicat com el va reunir. Quan Bono parli d’aquest tema, també escoltarem, per educació i per intel•ligència, i procurarem seguir el seu bon exemple. Excepte en això de fer l’ànec, naturalment.
01
maig
2010
Ramon Boixet
Tradicionalment, després del franquisme, el dia d’avui s’ha distingit per les manifestacions dels sindicats reclamant el que ells creuen just. Enguany el centenar de trobades sindicals arreu d’Espanya porta com a lema: ‘Por el empleo con derechos y la garantía de nuestras pensiones’.
A la vista del “slogan”, crec que tots els treballadors actius hi estan d’acord: un treball amb drets i garantia per les pensions és l’ideal per tothom sobretot després de l’ensurt (esperat, però ensurt) del 20% d’atur anunciat oficialment pel govern ZP just el dia abans del 1 de Maig.
Si a Madrid no manés (és un dir) un govern d’esquerres ja fa temps que els sindicats tindrien d’haver ocupat carrers i places manifestant contra un govern que no ha fet res per frenar l’augment de l’atur.
Si manessin les dretes, potser no seia millor el panorama, qui sap, però els sindicats haurien fet sentir la seva veu amb molta més força que fins ara. Es nota que «qui paga, mana».
La proposta del govern ZP de retallar empreses i càrrecs oficials és una cortina de fum. L’estalvi suposa, diuen, menys de 20 milions d’euros quan en realitat s’han d’estalviar centenars de milions només per començar. Bé, val més poc que res, però aquesta mesura esta feta de cara a la reunió de diumenge dels ministres d’economia de l’UE per tal que Espanya pugui dir que, contràriament a Grècia, ells ja estan fent estalvis. Més cortina i més fum.
30
abr.
2010
Ramon Boixet
Fins i tot els que som poc dotats per temes econòmics hem sentit parlar de Standard & Poor’s, l’agència que ha rebaixat la qualificació del deute espanyol, és a dir que l’ha passat a segona divisió fent un símil esportiu.
La Standard and Poor’s, la Moodys Investor Service o la Fitch Ratings són companyies privades dedicades a l’estudi i qualificació de la seguretat dels deutes d’empreses i, tal com hem vist ara, d’estats. Les qualificacions van d’AAA (excel•lent, diríem) fins a CCC (suspès recalcitrant). Per adobar-ho, donen també tendències, de manera que un AA+ és millor que un AA-.
Espanya, que feia part del grup AAA ha baixat a AA amb perspectiva negativa. La baixada ha fet mal al sistema financer espanyol, però no tant com la qualificació de Grècia (BB, és a dir un 4 a l’escola) o la de Portugal (A, un aprovat normal).
Fins a quin punt aquestes agències són neutrals o creïbles ha estat sempre un tema de controvèrsia. Però les reaccions a cada canvi de “ranking” demostren que els mercats financers creuen els resultats per damunt de les manifestacions contraries dels respectius governs.
Escric poc abans que les noves xifres de l’atur es facin públiques. Les filtracions diuen que ja s’arribat al 20%. La veritat és que punt amunt o punt avall l’atur és el gran fre a la millora de l’economia i no sembla que sobrin les idees per parar l’augment, i no cal dir per reduir-lo. El govern espanyol no dona la cara, no proposa idees amb cap i peus i els analistes internacionals decideixen rebaixar la possibilitat que l’estat espanyol respongui als seus compromisos de pagament d’interessos i amortitzacions dels deutes estatals.
Ni el president ZP ni la seva ministra d’Economia donen cap seguretat de dominar els problemes i només cal mirar-los per saber que, com deien de Nixon, ningú els hi compraria un cotxe de segona ma.
30
abr.
2010
Ramon Boixet
Fins i tot els que som poc dotats per temes econòmics hem sentit parlar de Standard & Poor’s, l’agència que ha rebaixat la qualificació del deute espanyol, és a dir que l’ha passat a segona divisió fent un símil esportiu.
La Standard and Poor’s, la Moodys Investor Service o la Fitch Ratings són companyies privades dedicades a l’estudi i qualificació de la seguretat dels deutes d’empreses i, tal com hem vist ara, d’estats. Les qualificacions van d’AAA (excel•lent, diríem) fins a CCC (suspès recalcitrant). Per adobar-ho, donen també tendències, de manera que un AA+ és millor que un AA-.
Espanya, que feia part del grup AAA ha baixat a AA amb perspectiva negativa. La baixada ha fet mal al sistema financer espanyol, però no tant com la qualificació de Grècia (BB, és a dir un 4 a l’escola) o la de Portugal (A, un aprovat normal).
Fins a quin punt aquestes agències són neutrals o creïbles ha estat sempre un tema de controvèrsia. Però les reaccions a cada canvi de “ranking” demostren que els mercats financers creuen els resultats per damunt de les manifestacions contraries dels respectius governs.
Escric poc abans que les noves xifres de l’atur es facin públiques. Les filtracions diuen que ja s’arribat al 20%. La veritat és que punt amunt o punt avall l’atur és el gran fre a la millora de l’economia i no sembla que sobrin les idees per parar l’augment, i no cal dir per reduir-lo. El govern espanyol no dona la cara, no proposa idees amb cap i peus i els analistes internacionals decideixen rebaixar la possibilitat que l’estat espanyol respongui als seus compromisos de pagament d’interessos i amortitzacions dels deutes estatals.
Ni el president ZP ni la seva ministra d’Economia donen cap seguretat de dominar els problemes i només cal mirar-los per saber que, com deien de Nixon, ningú els hi compraria un cotxe de segona ma.
28
abr.
2010
Ramon Boixet
Passats els primers moments després de conèixer els resultats de les darreres votacions consultives sobre la independència, una mica de tranquil•litat s’imposa.
Ens trobem d’una banda els que, malgrat la baixa participació, consideren un èxit la convocatòria i els resultats que sumats als de les anteriors consultes, donen mig milió de votants a favor de la independència.
A l’ altre extrem analític hi ha els que creuen que la baixa participació és una demostració clara de l’escàs interés que la independència de Catalunya té entre la gent i que val més deixar de somiar truites.
La darrera consulta, en general, va decebre. S’esperaven més votants, encara que ara no tots ho vulguin reconèixer i per molt que les causes de la baixa participació siguin diferents d’una ciutat a l’altra, per raons sociològiques sobretot.
Però seria fals deduir que la decepció vol dir fracàs. És molt important que s’hagi arribat a preguntar públicament sobre un tema tant “tabú” durant anys i anys i és un primer pas per arribar un dia a un referèndum amb força legal. I mig milió de catalans han dit que estan disposats a viure en una Catalunya independent, mig milió de representants de molts d’altres que es van quedar a casa però que a l’hora de la veritat també votarien positivament.
Costa d’entendre ja no el silenci sinó fins i tot l’oposició del PSC a la consulta, potser per no molestar al PSOE. Tampoc la poca claredat de la posició personal d’Artur Mas ha ajudat a animar la gent. Cap dels dos grans partits ha volgut ensenyar les cartes perquè ja sabem que en un any electoral, com a les guerres, la primera víctima és la veritat. Una mica trist.