24 maig 2010

L’avançada de la cocaïna

Classificat com a General


Quan sembla que ja fa temps que tot va enrere, que l’atur o la por a perdre la feina són un fre al volum de comerç necessari perquè la roda giri, ens adonem de cop i volta que certes coses, normalment negatives, gaudeixen d’un mercat en augment. Per exemple la cocaïna.

La Universitat de Berna junt amb el Laboratori Hidrogràfic i de Protecció del Sòl del Cantó de Berna, va començar l’estiu del 2009 un treball de mesos sobre el contingut de cocaïna de les aigües residuals de les ciutats més grans de Suïssa.

Amb un dispositiu d’alta sensibilitat, capaç de detectar un mil-milionèsim de gram per litre de substàncies a l’aigua, van començar per l’estudi de la cocaïna, encara que ara continuaran amb les dades sobre restes d’anticonceptius, analgèsics o estimulants.

Com que no totes les substàncies que l’home ingereix s’aprofiten, l’orina expulsa restes que purs o modificats permeten saber quines quantitats es troben a l’origen, és a dir, quant es consumeix.

L’estudi va diferenciar entre caps de setmana (l’augment de consum de cocaïna és significatiu) com també les festes diguem-ne «esvalotades» com el Street-Parade o Carnaval, que també disparen les xifres.

Els resultats són inquietants: a la ciutat de Berna, capital tranquil•la per excel•lència i poc donada a fer excessos, s’ha determinat que cada dia unes 4000 persones consumeixen una «ratlla» de cocaïna de 100 mil•ligrams. Això representa un 3% de la població, amb gran espant dels responsables que fins ara calculaven amb un 1% d’addictes a la cocaïna.

Les restes de cocaïna a les aigües residuals, com també les d’anticonceptius i altres productes farmacèutics suposen un greu inconvenient a l’hora de potabilitzar l’aigua pel consum casolà. Fins i tot s’han detectat augments de subproductes d’anticonceptius en els peixos dels rius i llacs.

Estem davant d’un problema si no nou almenys de nou plantejament. El factor higiènic de l’aigua és només una part d’aquest problema; l’altre part, molt més alarmant és l’augment de persones dependents de la cocaïna. Les autoritats són conscients del problema i s’esperen reaccions urgents.

Comentaris tancats a L’avançada de la cocaïna

22 maig 2010

Espanya a la cua de la competitivitat

Classificat com a General


El IMD de Lausana ha estat considerat pel Financial Times com el primer institut de gestió i desenvolupament del món fora dels Estats Units. Com que no es tracta d’una institució lligada a governs o partits, els seus estudis reben una atenció especial a alts nivells arreu del món.

El IMD publica cada any la llista de països per ordre de competitivitat, és a dir segons el grau de atractiu per fer-hi inversions. No cal dir que, tal com estan les coses, una bona classificació permet augmentar les esperances de benestar perquè cap empresa important es juga els diners allà on no disposa de garanties de rendibilitat, tal com ho fem nosaltres a moltíssima menor escala.

Per establir el ranking, el IMD considera diversos factors: dèficit baix, volum del deute públic, atur, política d’impostos, nivell d’educació i esperit innovador i exportador, entre altres coses.

El tres primers països per l’any 2010 entre els 58 de l‘estadística són Singapur, Hong Kong i els Estats Units, valorats amb un 100%, 99,6% i 99% respectivament. El quart lloc l’ocupa Suïssa amb un 96,1%. Sorprenentment Alemanya esta al lloc 16 (82,7%) per sota del 14 d’Àustria i França és el 24 (74,4%).

Dins del grup de cua i trobem els països del sud d’Europa: Espanya en el lloc 36, Portugal el 37, Grècia el 46 i Itàlia el 40.

Només per acabar amb les xifres diguem que la Xina ocupa el lloc 18, el Regne Unit el 22, Japó el 27, la India el 31 i Brasil el 38.

Com totes les estadístiques, aquesta mostra només alguns aspectes i, en el fons, no ens sorprèn del tot. Podem agafar-ho per la lleugera i dir que aquí es viu millor, i visca el sol i visca el vi. Però també convé fer una reflexió sobre les coses que s’han de modificar per no anar enrere: l’eficiència en el treball, una política financera clara i una educació seriosa tant pels oficis com pels estudis superiors.

Comentaris tancats a Espanya a la cua de la competitivitat

21 maig 2010

El dilema espanyol, no és dilema

Classificat com a General


L’article publicat avui a bona part de la premsa catalana, signat per 62 articulistes de posicions variades, em sembla molt clar i oportú.

Casualment he sentit aquest mati, abans de llegir l’article, una curta opinió del setciències Jiménez Losantos que ha tractat als signants gairebé de xais a les ordres de la dictadura catalana i que llevat de Pilar Rahola, pràcticament ningú coneix els altres.

Trobo lamentable que una persona amb una bona base cultural com el senyor Losantos, i que coneix Catalunya, es dediqui dia si dia també a deixar com un drap brut el nostre país. Segons ell, cap dels signants és un “columnista” excepte la Rahola, cosa que diu molt poc dels seus coneixements periodístics.

Losantos, com tots els salvadors de pàtries, posseïdors únics de la veritat, representa el bufó dels senyors feudals d’abans i no mereix més atenció que la d’escoltar-lo per casualitat i oblidar-lo per voluntat.

L’article El dilema espanyol em sembla molt ben redactat i sobre tot en un to lluny de l’agressivitat amb la que serà comentat i discutit arreu de l’Ebre. Certament, tot el text està estructurat de manera clara, cronològicament històrica, i poc s’hi pot afegir.

Jo visc en un país federal, on l’esperit federalista es porta fins a les últimes conseqüències en tots els àmbits, de manera que puc dir que si aquesta solució federal que permet la diversitat dins d’una unitat no es pot portar a terme a Espanya, no queda altra solució, com diu l’article, que decidir entre involució o secessió.

Esperem que el pensament que l’article fa palès no es perdi ni es deixi abandonat davant les crítiques que cauran com pedregada damunt de tots els hi estan d’acord. Jo també el signaria.

Comentaris tancats a El dilema espanyol, no és dilema

20 maig 2010

No ens diuen la veritat

Classificat com a General


Vivim temps complicats, i cada dia es destapen afers que demostren la incompetència o la mala fe d’institucions i persones que semblaven expertes i gairebé infal·libles en el seu terreny.

No vull caure en la temptació de fer el moralista perquè ni en tinc vocació ni puc donar consells a qui no me’ls ha demanat. De totes maneres, com a partícip d’algunes de les conseqüències negatives que ens cauen i ens cauran al damunt, em demano perquè és tan difícil que els que manen diguin la veritat.

Els milers de milions d’euros en garanties que l’EU han donat a Grècia no són res més que un intent de salvar els bancs que es van carregar d’obligacions i emissions estatals gregues. Uns bancs que no van estar atents a l’evolució financera i econòmica i no van vetllar les seves inversions. I ara, amb la pèrdua de valor dels seus papers grecs han plorat i han rebut dels països solidaris, és a dir de la gent normal i corrent, garanties de recuperar els diners que ells van fer volatilitzar, amb la seva arrogància i ineptitud. De cap manera s’han donat les garanties per tal de salvar Grècia sinó per salvar els bancs. No han dit la veritat.

En una escala molt, però molt menor, l’alcalde de Barcelona senyor Hereu ha tingut moltes dificultats per dissimular la fallida de la Consulta sobre la Diagonal i sobre si va votar o no. Ha expulsat del seu entorn a alguns personatges implicats en la Consulta i s’ha col•locat per damunt del bé i del mal. I també diu que, de moment, s’ha de retardar el procés de candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern, un dels seus invents destinats a fer badar el personal. En cap de les dues coses ha dit la veritat, o almenys tota la veritat, i després es sorprèn de la poca estima que la gent demostra envers ell.

N.B.. L’acte al Palau de la Música recordant els cinquanta anys dels Fets del Palau m’ha demostrat que no tothom ha perdut la memòria i que, com vaig escriure ahir, el sentiment català que aquells joves van ajudar a créixer és un fet que avui tenim d’agrair de tot cor. I anar endavant.

Comentaris tancats a No ens diuen la veritat

19 maig 2010

La Senyera i els Fets del Palau

Classificat com a General


Avui fa cinquanta anys, el 19 de maig de 1960, un grup de joves va cantar al Palau de la Música davant de ministres i autoritats El cant de la Senyera, en un acte d’afirmació catalana que ha passat al record amb el nom de Fets del Palau.

Malgrat l’intent de silenciar l’acte, molta gent es va assabentar del fet i una mena d’orgull nacional es va anar arrelant en molts joves de l’època. La detenció, entre d’altres, de Jordi Pujol va ser un element molt determinant per donar projecció als Fets del Palau.

El grup de joves que van començar a cantar El cant de la Senyera no eren amics del soroll, ni revolucionaris en el sentit demostratiu del terme. Eren membres d’organitzacions cristianes i catalanistes que defensaven un missatge aleshores nou.

La detenció de Pujol va tenir, malgrat la por i la censura, una gran difusió i recordo les pintades demanant la llibertat de Pujol i d’altres que, amagades sota una marca de begudes alcohòliques (Rom Pujol), llençaven un missatge subliminal que ningú podia ignorar.

Potser avui l’aniversari no tindrà el ressò que es mereix, però no podem ser ni ignorants ni oblidadissos amb la història del nostre poble. Per tant dediquem un record molt especial avui per Jordi Pujol, Josep Espar Ticó i tots els altres que, amb el seu cant, ens van ensenyar a conèixer i estimar millor la nostra Pàtria. I que la senyera ens doni, com diu la lletra de la cançó, «llum als ulls i força al braç».

Comentaris tancats a La Senyera i els Fets del Palau

18 maig 2010

Els Drets de l’Home, burlats

Classificat com a General


El dia 13 l’Assemblea General de l’ONU a Nova York va escollir 14 nous membres del Consell de Drets Humans, un òrgan intergubernamental que fa part del sistema de les Nacions Unides. La seu del Consell és Ginebra i les reunions es fan en una nova sala, finançada pel govern i diverses institucions espanyoles, decorada amb una cúpula pintada pel mallorquí Miquel Barceló.

El Consell del Drets Humans va ser creat l’any 2007 per tal de «considerar les situacions de violacions dels drets humans i fer recomanacions al respecte» segons diu literalment el mateix Consell.

A mi, això de considerar violacions i de fer recomanacions em sembla una mica fluix. I la realitat està demostrant que no només és fluix sinó que dóna motius per preguntar-se sobre l’eficiència d’una tal institució.

Entre els nous 14 membres escollits el dia 13 hi trobem Espanya i Suïssa, però també Líbia. Les votacions va anar dels 177 vots per Espanya sobre 188 vots totals possibles, els 175 de Suïssa fins els 155 de Líbia, que va ser el pitjor resultat de tots catorze.
Podem pensar que és millor tenir Líbia dins del gremi que fora, per molt que sigui un dels països més criticats pel seu comportament amb els drets humans. La realitat és que entre els 47 membres del Consell un 60% correspon a països no democràtics. Molts d’aquests Estats entren al Consell per tal de tenir a ratlla l’aplicació dels drets humans i per presentar conflictes amb intencions polítiques: de les 40 resolucions del Consell, 33 eren contra Israel.

Junt amb Líbia, l’ONU va escollir com a membres del Consell Angola, Mauritània, Qatar i Malàisia, per exemple de països que segurament no compleixen els mínims necessaris per “considerar” i “recomanar” res sobre els drets humans.

Esperem que la nova composició del Consell de Drets Humans sigui útil i que els drets que suposadament ha de defensar no es vegin burlats. Feina rai!.

Comentaris tancats a Els Drets de l’Home, burlats

18 maig 2010

Els Drets de l’Home, burlats

Classificat com a General


El dia 13 l’Assemblea General de l’ONU a Nova York va escollir 14 nous membres del Consell de Drets Humans, un òrgan intergubernamental que fa part del sistema de les Nacions Unides. La seu del Consell és Ginebra i les reunions es fan en una nova sala, finançada pel govern i diverses institucions espanyoles, decorada amb una cúpula pintada pel mallorquí Miquel Barceló.

El Consell del Drets Humans va ser creat l’any 2007 per tal de «considerar les situacions de violacions dels drets humans i fer recomanacions al respecte» segons diu literalment el mateix Consell.

A mi, això de considerar violacions i de fer recomanacions em sembla una mica fluix. I la realitat està demostrant que no només és fluix sinó que dóna motius per preguntar-se sobre l’eficiència d’una tal institució.

Entre els nous 14 membres escollits el dia 13 hi trobem Espanya i Suïssa, però també Líbia. Les votacions va anar dels 177 vots per Espanya sobre 188 vots totals possibles, els 175 de Suïssa fins els 155 de Líbia, que va ser el pitjor resultat de tots catorze.
Podem pensar que és millor tenir Líbia dins del gremi que fora, per molt que sigui un dels països més criticats pel seu comportament amb els drets humans. La realitat és que entre els 47 membres del Consell un 60% correspon a països no democràtics. Molts d’aquests Estats entren al Consell per tal de tenir a ratlla l’aplicació dels drets humans i per presentar conflictes amb intencions polítiques: de les 40 resolucions del Consell, 33 eren contra Israel.

Junt amb Líbia, l’ONU va escollir com a membres del Consell Angola, Mauritània, Qatar i Malàisia, per exemple de països que segurament no compleixen els mínims necessaris per “considerar” i “recomanar” res sobre els drets humans.

Esperem que la nova composició del Consell de Drets Humans sigui útil i que els drets que suposadament ha de defensar no es vegin burlats. Feina rai!.

Comentaris tancats a Els Drets de l’Home, burlats

17 maig 2010

"Quatre motors per a Europa"

Classificat com a General


¿Coneixen els lectors l’existència d’una associació anomenada “Quatre motors per a Europa”? ¿No?. Doncs ja té 22 anys d’existència i Catalunya és un dels quatre motors.

Els altres tres són el Land alemany de Baden-Württenberg (capital Stuttgart), la regió de la Llombardia (capital Milà) i la regió de Roine-Alps (capital Lió). Déu n’hi do !.

Amb socis de tan pes històric, social i econòmic és d’esperar que es generin el que ara se’n diu sinergies, i que els projectes comuns demostrin que les regions històriques, a Europa, són entitats amb creativitat i força.

Lamentablement, els objectius que van portar a crear aquesta associació de cooperació regional no han assolit cap fita destacable. La cooperació era prevista en infraestructures, recerca i tecnologia, i col•laborar en projectes de desenvolupament i en el camp de l’art i de la cultura a més de participar activament com a regions en el procés d’unificació europea.

Potser no he estat prou atent, potser no he llegit les publicacions que cal però, fins ara, on un recent article a l’AVUI esmentava de passada l’existència d’aquest projecte, jo no havia vist o sentit res dels «Quatre motors per a Europa».

Que em perdonin els responsables de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat, i tots els funcionaris que segurament han treballat i treballen per enfortir els lligams amb les regions del projecte. No pot ser que es perdi una ocasió tan clara per actuar a l’exterior amb criteris propis i amb igualtat de condicions al costat dels socis del projecte.

El senyor Carod-Rovira, responsable dins del Govern de les relacions internacionals, podria explicar a nosaltres pobres ignorants, quins projectes s’han fet i quins es preveu tirar endavant. Ep, si no és demanar massa!.

Comentaris tancats a "Quatre motors per a Europa"

17 maig 2010

"Quatre motors per a Europa"

Classificat com a General


¿Coneixen els lectors l’existència d’una associació anomenada “Quatre motors per a Europa”? ¿No?. Doncs ja té 22 anys d’existència i Catalunya és un dels quatre motors.

Els altres tres són el Land alemany de Baden-Württenberg (capital Stuttgart), la regió de la Llombardia (capital Milà) i la regió de Roine-Alps (capital Lió). Déu n’hi do !.

Amb socis de tan pes històric, social i econòmic és d’esperar que es generin el que ara se’n diu sinergies, i que els projectes comuns demostrin que les regions històriques, a Europa, són entitats amb creativitat i força.

Lamentablement, els objectius que van portar a crear aquesta associació de cooperació regional no han assolit cap fita destacable. La cooperació era prevista en infraestructures, recerca i tecnologia, i col•laborar en projectes de desenvolupament i en el camp de l’art i de la cultura a més de participar activament com a regions en el procés d’unificació europea.

Potser no he estat prou atent, potser no he llegit les publicacions que cal però, fins ara, on un recent article a l’AVUI esmentava de passada l’existència d’aquest projecte, jo no havia vist o sentit res dels «Quatre motors per a Europa».

Que em perdonin els responsables de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat, i tots els funcionaris que segurament han treballat i treballen per enfortir els lligams amb les regions del projecte. No pot ser que es perdi una ocasió tan clara per actuar a l’exterior amb criteris propis i amb igualtat de condicions al costat dels socis del projecte.

El senyor Carod-Rovira, responsable dins del Govern de les relacions internacionals, podria explicar a nosaltres pobres ignorants, quins projectes s’han fet i quins es preveu tirar endavant. Ep, si no és demanar massa!.

Comentaris tancats a "Quatre motors per a Europa"

15 maig 2010

No podem arronsar-nos d’espatlles

Classificat com a General

Els problemes són greus i ja han sortit a la pista els pallassos que, com al circ, ens volen distreure entre el trapezista i el funàmbul.Resulta molt difícil creure que tota la crisi mundial, i essencialment l’europea, ha arribat de cop i volta sense que ningú donés els senyals d’alarma i comencés un canvi de rumb a temps, dos o tres anys enrere. No pot ser que el problema de Grècia fos ignorat pels que ara l’han d’ajudar. O tots són uns incompetents o ens han fet entrar en una espiral voraginosa prevista i dirigida.Fins i tot la coincidència de l’anunci de mesures restrictives per part del senyor Rodríguez, el rebombori per la suspensió en les seves funcions del senyor Garzón i els partits de futbol del cap de setmana podria semblar provocada, com en una novel•la de ciència ficció on el personal és manipulat segons un pla perfectament estudiat.Tenim molts personatges, alguns retirats de les activitats públiques i altres encara en exercici, que han perdut la vergonya i no se n’amaguen. Molts enriquiments poc o gens explicats, són una bufetada a tots els que ara patiran retallades de jubilacions i sous. Tots els pisos, àtics, finques i quadres de cavalls acumulats per uns i altres els ha fet sentir forts i protegits per la xarxa de poder on tots tenen cabuda.Lamentablement, hem arribat a un punt on la veritable riquesa de les persones que és el caràcter, la formació, la moralitat i la vergonya no són valorats. Vivim en una societat on un pocavergonya ric és un ric i un pocavergonya pobre és un pocavergonya. I així ens va.

Comentaris tancats a No podem arronsar-nos d’espatlles

« Següents - Anteriors »