De Suïssa estant

L’energia, tant el seu ús com la seva producció, s’han convertit en un tema gairebé diari a tots els països del nostre entorn. Polítics, científics, periodistes i sobretot multinacionals ens omplen de previsions, amenaces i ensurts, dia si i dia no.

Davant de tantes informacions, entre poc i molt poc es porta a terme per intentar frenar certs consums energètics, per tal d’anar preparant mesures radicals per salvar, almenys en part, el nostre planeta.

La ciutat de Berna, seu del govern suís, té uns 150.000 habitants i la seva Direcció per Seguretat, Medi ambient i Energia acaba de fer un pas molt important per què els habitants de la ciutat prenguem consciència de la situació energètica i obrem en conseqüència.

Aquesta setmana hem rebut a casa una informació de la Direcció abans citada, que ens diu resumit el següent:
– Cada vegada que ens dutxem arribem a gastar fins a uns 100 litres d’aigua, en part calenta.
– La quantitat d’aigua calenta que gasten les cases es deu principalment a les dutxes.
– Aquesta aigua per dutxar-se gasta més energia que tots els llums i aparells electrònics de la llar junts.
–
Dit això ens proposa un formulari per comprar un braç de dutxa de la nova generació, que permet fàcilment dosificar la barreja d’aire amb l’aigua i la quantitat d’aigua calenta. Aquest braç costa normalment uns 40 €. La Direcció l’ofereix per 8 € incloent despeses d’enviament.

Tot això pot semblar una mica rebuscat però pensant-ho bé es tracta d’una mesura eficaç amb la qual els nostres polítics locals fan molt més que només parlar. Som pocs els habitants de Berna dins del país però és d’esperar que altres municipis prenguin decisions similars de manera que a poc a poc anem millorant el nostre comportament energètic d’una manera positiva per a tots.

El fet que a Catalunya aquest diumenge es vagi a votar, m’ha permès, amb totes les grans diferències, fer una petita comparació amb la pràctica de votar de Suïssa.

Aquesta setmana hem rebut per correu les paperetes i les informacions sobre el que anirem a votar el dia 19 de maig. Votarem sobre onze assumptes: dos de nacionals, tres del meu cantó de Berna i sis del municipi de Berna.

No vull atabalar a ningú amb els detalls però sí que vull concretar que votarem sobre la reforma de les lleis federals sobre dels impostos per finançar millor en un futur les pensions. També sobre modificacions de les lleis cantonals d’ajut social o sobre crèdits entre el 2019 i el 2023 pel funcionament d’una biblioteca, d’un museu i d’un teatre de la ciutat de Berna.

Nosaltres votem tres o quatre vegades cada any, sempre amb temes diversos. Naturalment els partits i algunes institucions fan la seva propaganda, però és molt tranquil·litzador rebre, junt amb les paperetes que permeten votar per correu o personalment, totes les informacions necessàries per votar amb una bona base. En aquesta documentació, els arguments positius i els negatius estan exposats de manera clara i neutral.

Quan votem sobre els membres del Senat o del Parlament el sistema és el mateix i les informacions donen un exemple d’eficiencia i neutralitat. D’aquesta manera els resultats disposen d’una base clara i indiscutible.

Esperem que la mateixa tranquil·litat es pugui sentir a Catalunya el dilluns.

El fet que Suïssa sigui un país relativament petit (8,4 milions d’habitants) ha permès crear un bon nivell de vida, bàsicament gràcies a l’esforç i l’eficiència dels seus habitants, nacionals i de fora.

Això explica la sorpresa, per no dir l’ensurt, de la gent en llegir aquesta setmana als diaris l’alt cost de les absències per malaltia dels llocs de treball. Concretament l’any 2018 el terme mitjà de dies d’absència entre funcionaris per malaltia van ser de 7,2 per lloc de treball, sense comptar baixes per accidents o per maternitat.

L’estadística va més enllà, ja que especifica que els funcionaris tenen una mitjana d’absències un 25% més alta que els empleats de l’hoteleria, la restauració o els bancs i assegurances per posar alguns exemples.

Resumint: a Suïssa ens hem assabentat que el 2018 es van deixar de treballar 7,2 dies per funcionari que multiplicat per 35.294 funcionaris de l’estat dóna 254.000 dies d’absència.

Amb una base de 220 dies de treball/any tenim un total de 1.154 anys no treballats pels funcionaris.

Ah! I això en un país eficient!

Ens hem acostumat, i no només en època de votacions, a rebre promeses sobre moltes actuacions previstes pel benefici comú, i que després no arriben a concretar-se.

Per aquest motiu sorprèn, i molt positivament, dues decisions que les autoritats municipals de la ciutat de Berna han decidit portar a terme, sense que hagin servit de cap manera com a efecte de propaganda per un partit.

La primera decisió és la de fer un canvi en els semàfors, per tal d’augmentar la seguretat dels vianants, sobretot els d’una certa edat. S’ha pogut comprovar que les fases “verdes” pels vianants són, en molts semàfors, massa curtes i dificulten a molta gent gran arribar a l’altre costat del carrer abans que canviï la fase. La decisió d’allargar el temps de la fase verda ja s’ha començat a aplicar i en poques setmanes estarà vigent en tota la superfície de la ciutat.

La segona mesura és la de canviar tots els bancs públics per altres amb el seient més alt i amb un disseny més dret per la part on l’esquena reposa. Aquesta decisió s’ha pres després de consultar molta gent entre 65 i 85 anys que han criticat els banc actuals i han suggerit els nous.

Uns 400 nous bancs públics s’instal·laran progressivament per cobrir en un parell d’anys tota la ciutat.

Berna, amb només 135.000 habitants,  és una de les ciutats més interessants per passejar-hi, amb sis quilòmetres de porxos que permeten ignorar la pluja o les nevades, amb una vida cultural i comercial a l’abast de tothom i amb una gran tradició de respecte pels de fora. Aquestes mesures comentades ajuden a estimar encara més aquesta ciutat.

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz, conegut amb el nom professional de Felipe VI o, si voleu, Felip VI, ha llegit un discurs davant del Parlament Europeu a Estrasburg. No s’ha publicat el nom del redactor del discurs encara que per la seva banalitat, pot ser qualsevol funcionari del govern.

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz va dir : “Sóc europeu perquè sóc espanyol!”. Suposo que sap perfectament que també es pot dir :“Sóc europeu perquè sóc català!”.

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz no ha parlat de manera directe de cap dels problemes amb els que Espanya necessita reaccionar. El ressò internacional de les seves paraules ha estat insignificant, i només cal consultar els principals diaris europeus per constatar aquesta afirmació.

No hi fa res. Europa no pot fer cas a un senyor amb un càrrec no elegit i basat en el fet de ser fill del seu pare. Europa disposa d’altres sistemes per assabentar-se de la realitat espanyola, i cal esperar que reaccionarà amb criteri democràtic davant de les properes decisions sobre Catalunya.

La sanció que la denominada Comissió Antiviolència ha decidit posar al Barça i al Athletic de Bilbao per la xiulada a l’himne espanyol durant la final a la Copa Del Rei al Camp Nou, ha tingut un cert ressò a l’estranger. Un dels diaris de més prestigi de Suïssa, el ” Der Bund” publicat a Berna, ha dedicat un article del seu corresponsal Oliver Meiler al concert de xiulets del Camp Nou, i no em puc estar de reproduir traduïda la part final de l’article:

“Les sancions són grotesques. I estúpides. Només fan que alimentar addicionalment el conflicte entre Madrid i les orgulloses i obstinades regions.

Els himnes nacionals no són evidentment sagrats, tampoc a Espanya, i tampoc ho és el rei. Per molt que el trofeu que es juga cada any porti el nom de “Copa del Rey”.

Naturalment que hom es pot preguntar si no seria conseqüent que els catalans i els bascos fessin un boicot d’aquest torneig.

Xiulades són, però, només xiulades. I sagrat és només el dret a donar una opinió, fins i tot en la seva forma monumental, trasplantada a un estadi de futbol”.

Benvolguts senyors

Us escric per cinquena vegada tot i que fins ara no heu fet massa cas a les meves sol·licituds, segurament per la meva nul·la orientació monàrquica.

En la darrera carta, l’any passat, vaig demanar-vos entre altres coses sobre  la votació sobre la independència de Catalunya: “Feu de manera que els arguments a favor i contraris a la votació siguin nets, explicatius, sense amagar els desavantatges de cada posició i sense exagerar els factors positius”.

No tan sols la votació no s’ha dut a terme sinó que les argumentacions clares, tant a favor com en contra, no s’han produït, de manera que estem pitjor que abans malgrat dues o tres manifestacions puntuals de molts i molts catalans.

Reconec que una bona part del problema es troba a Catalunya. La imatge de recels i de por de perdre lideratge que demostren els partits favorables a la independència fa posar en dubte la capacitat d’autogovern que comportaria el fet de votar i guanyar.

Molta gent favorable en un primer moment a la independència va refredant els seus ànims davant el guirigall dels partits en els quals confiava.

Perdoneu-me si amb la il·lusió que d’infant em vàreu donar us escric aquesta carta que, per primera vegada, no us demana res. Si les coses milloren, potser tindré en el fons de la meva ànima una petita esperança que m’heu escoltat. Qui sap…

Avui celebra Suïssa la seva Festa Nacional, recordant el document que a l’Agost del 1291 signaren els anomenats “primers cantons” amb la decisió d’ajudar-se mútuament a defensar les seves “velles llibertats” com figura literalment en el pergamí, respectant la individualitat de cada un d’ells.

Aquest sentiment d’unió i alhora d’individualitat ha estat la base que ha permès a la Confederació Suïssa d’arribar fins avui amb una estabilitat meritòria. Una nació amb cantons històricament molt diferents, una nació que disposa de quatre idiomes oficials, i que fins i tot la capital, Berna, no és mai anomenada “capital” ( Haupstadt) sinó “ciutat federal” (Bundesstadt). Una nació amb un govern format per set membres que actualment són de cinc partits diferents, amb un president escollit entre els membres del govern pel parlament amb una durada en el càrrec d’un any.

De cap manera vull fer un panegíric de Suïssa per molt que admiri la seva manera d’integrar la democràcia directa i el respecte entre els ciutadans que parlen i pensen de manera molt diferent segons el cantó d’origen, però que saben conviure sense posar privilegis per damunt dels drets. Com tota obra humana també la Confederació Suïssa presenta alguns defectes, sens dubte, encara que les virtuts guanyen de lluny.

Els que només parlen dels bancs, dels forats del formatge de Gruyère i dels rellotges de cucut desconeixen les realitats del país. El famós secret bancari, tan apreciat fins fa poc temps, ha pràcticament desaparegut, el formatge dels forats és el Emmentaler i els rellotges de cucut són originals de la Selva Negra alemanya.

La bona formació professional i universitària és la base de l’èxit de l’industria farmacèutica, química, tèxtil i mecànica, junt amb el treball ben fet com a única possibilitat de ser competitius malgrat la manca de tot tipus de matèries bàsiques i amb una geografia que no permet disposar d’una agricultura variada i amb un clima que no dona opcions a temporades llargues de cultiu.

Ara que, per raons òbvies, la monarquia espanyola omplirà pàgines i pàgines de diaris i blogs, em sembla interessant recordar un aspecte de la relació de Catalunya amb Felip V.

A les Corts de 1702, Catalunya va acceptar el jurament de Felip V amb les següents fonamentals paraules:

” Nós, que valem tant com vós per separat, i junts més que vós, us fem el nostre rei i us jurem lleialtat a condició que mantindreu els nostres drets i les nostres llibertats, i si no, no.”

La situació històrica actual no és la mateixa que l’any 1702, encara que moltes de les negatives als drets dels ciutadans catalans de llavors, encara avui es mantenen.

El Decret de Nova Planta de l’any 1716 ha marcat fins avui l’actitud dels governants d’Espanya envers Catalunya.

El futur Felip VI ha de saber que Catalunya mira endavant, que potser serà el darrer rei dels catalans i que recordi que “junts valem més que vós”.

La mort de Josep M. Subirachs m’ha fet recordar moments molt interessants. Tinc dues escultures de Subirachs. Una d’elles, la que il·lustra aquest blog d’avui, la va titular “Positiu-Negatiu”. Crec que serveix per recordar, ara que ens ha deixat, la forta personalitat de Subirachs, la seva força per mantenir-se fidel a unes formes d’expressió no sempre rebudes amb aplaudiments.

Vaig conèixer en Josep M. Subirachs l’any 1985 a l’Estudi Regomir de Barcelona quan jo estava recollint obra per fer una exposició sobre ell a una galeria a la ciutat de Basilea que en aquells moments jo dirigia. Molt abans, i com a manresà, havia estat al corrent de l’obra d’en Subirachs, que sempre va demostrar una gran estima per la meva ciutat, de manera que el contacte va ser molt enriquidor per a mi.

L’obra de Subirachs (escultura, dibuix i gravat) és extensíssima i veus més preparades que la meva n’ha dit i en diran la seva importància dins de l’art català actual.

La gran controvèrsia sobre la seva actuació a la Sagrada Família ha creat dos bàndols irreconciliables: els que creuen que la seva façana dona testimoni del seu temps, que no és el deGaudí, i els que la consideren un nyap i un insult a l’obra original gaudiniana. El tema dona per moltes hores de discussió i no vull ara, amb motiu de la seva mort, portar-lo a primer pla.

Subirachs, com tants artistes, ha estat admirat i alhora criticat. L’actitud més important serà sempre el fet d’atansar-se a la seva obra sense ganes de tenir raó i deixar que sigui ella la que parli.

Per Subirachs “l’escultura és aquesta brossa divina que ocupa un lloc a l’espai”.

Gràcies, Subirachs.