De Suïssa estant

Tota la vida he estat un gran lector de diccionaris i d’enciclopèdies. No puc trobar una paraula que desconec sense anar a cercar el seu significat i fins i tot la seva etimologia.

De San Esteve només recordava que era anomenat protomàrtir i que va morir apedregat, de manera que el dia 26 vaig anar a la Gran Enciclopèdia Catalana per assabentar-me de més detalls del sant del dia. Diu la GEC que Sant Esteve és patró de la confraria dels freners, dits esteves, de Barcelona.

Llegint l’entrada de «esteve», per cert redactada pel Pere Molas, vaig trobar moltes paraules totalment desconegudes per a mi i que responen a oficis lligats amb les cavalleries i que ja han en gran part desaparegut. Només donaré la llista i recomano anar a la GEC i llegir un per un els oficis, que són:

Cotamallers, cuirassers, fivellers, freners, sellers, guarnicioners, batifullers, oripellers, guadamassilers, basters, alabarders, morrallers, borrallers, courers i llautoners.

D’alguns noms n’és fàcil deduir el significat però sorprèn la riquesa de la nostra llengua i és un exercici interessant anar a consultar cada ofici a l’enciclopèdia per tal de saber coses com que els freners, a València, formaven part junt amb els guarnicioners i els esperoners el gremi dels armers, que reunia en set “braços” nombrosos oficis relacionats amb les guarnicions, etc. etc. fins a l’infinit.

Els que com jo no tinguérem cap minut d’escola en català, i que només amb molt esforç hem pogut assolir un pobre nivell d’expressió en català, estem sorpresos i alhora orgullosos de trobar tanta riquesa de lèxic.

Recordo que de petit m’agradaven les cançons de Nadal amb lletres sobre personatges diguem-ne entremaliats, com per exemple «El Rabadà» o «El dimoni escuat».

Ara, amb els meus dos néts, de quatre i dos anys, he intentat assajar per cantar a la nit d’avui «Fum, fum, fum» i “El noi de la mare”. El petit, naturalment, només ha pescat això de «fum, fum, fum» i en «El noi de la mare» em posa el cap sobre l’espatlla i es queda quiet, recordant segurament que és la cançó que li canto quan està al llit una mica pioc.

Nadal és temps de records. Els temps han canviat molt i alguns costums catalans ja no es practiquen, molt menys en llocs tan llunyans com Suïssa. Fer cagar el tió, per exemple. O anar a veure «Els pastorets» amb la meva avia.

El veritable miracle del Nadal és que fins i tot els que no creuen o no practiquen la religió, respiren un aire de pau i per uns dies sembla que el món sigui millor. Josep M. de Sagarra ho va dir en el “Poema de Nadal” amb el seu llenguatge tendre amb closca dura:

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Bon Nadal a tots, amics lectors!

Recordo que de petit m’agradaven les cançons de Nadal amb lletres sobre personatges diguem-ne entremaliats, com per exemple «El Rabadà» o «El dimoni escuat».

Ara, amb els meus dos néts, de quatre i dos anys, he intentat assajar per cantar a la nit d’avui «Fum, fum, fum» i “El noi de la mare”. El petit, naturalment, només ha pescat això de «fum, fum, fum» i en «El noi de la mare» em posa el cap sobre l’espatlla i es queda quiet, recordant segurament que és la cançó que li canto quan està al llit una mica pioc.

Nadal és temps de records. Els temps han canviat molt i alguns costums catalans ja no es practiquen, molt menys en llocs tan llunyans com Suïssa. Fer cagar el tió, per exemple. O anar a veure «Els pastorets» amb la meva avia.

El veritable miracle del Nadal és que fins i tot els que no creuen o no practiquen la religió, respiren un aire de pau i per uns dies sembla que el món sigui millor. Josep M. de Sagarra ho va dir en el “Poema de Nadal” amb el seu llenguatge tendre amb closca dura:

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Bon Nadal a tots, amics lectors!

Diuen que quan Beethoven es va assabentar que Napoleó s’havia fet anomenar emperador, va esborrar de la capçalera de la seva tercera simfonia en mi bemoll major, dita Heroica, la dedicatòria que havia fet a Napoleó ja que va comprendre que el cors era un home com qualsevol altre.

La vida (encara que sembli filosofia barata) esta feta d’il•lusions i de decepcions. La nostra feina principal consisteix que les primeres guanyin a les segones, si no en nombre almenys en intensitat.

Ahir va ser un dia especialment preparat per donar moltes il•lusions amb la loteria, i ocasionar gairebé tantes desil•lusions al no tocar cap dels molts milions que es reparteixen. En el fons, tots sabem que és l’Estat el que aprofita de la loteria: com més la gent juga, més recapta Hisenda ja que la diferència entre la recaptació i els premis va tota a les arques de l’Estat. Per tant, com més bruixes d’or, nens del collegi de San Ildefonso, com més Valdés, Doña Manolita i tot el que voleu, millor per Hisenda. I també millor per uns pocs que guanyen i una certa amargor a tots els que estaven il•lusionats per guanyar.

I per arrodonir el dia, el partit de futbol entre la Selecció Catalana i la d’Argentina sembla que al marge del resultat, també va donar més d’una decepció perquè no es va omplir el camp.

Jo crec que 53.000 espectadors, un dia de cada dia on la gent ha de llevar-se l’endemà per anar a treballar, no és cap fracàs. D’altra banda és difícil fer creure a la gent que les seleccions catalanes poden tenir alguna vegada dret a existir i competir com les de qualsevol país. Tal com estan les coses, ni Espanya ni cap federació internacional estan disposades a permetre que Catalunya disposi d’un status de nació.

Això és el que realment ha d’entristir i no el partit d’ahir que, de costellada o no, va permetre demostrar que Catalunya disposa de gent per fer un bon paper al nivell més alt. El camí per arribar-hi és el d’omplir les urnes i no el Camp Nou.

Entrevistat per e-noticies, el corresponsal del Financial Times a Madrid, el senyor Victor Mallet, va dir que Catalunya no era ben coneguda a Europa i que això era un dels problemes del moviment independentista.

Efectivament, en molts aspectes Catalunya ha estat molt mal promocionada a l’exterior. Ni els turistes que ens visiten cada estiu volen o saben o poden assabentar-se de la nostra personalitat ni es fa entre ells una promoció eficaç. És vergonyós que els “souvenirs” més venuts a les Rambles de Barcelona i en molts llocs de la costa siguin les ballerines de flamenc i els barrets mexicans. No s’han de substituir per noies sardanistes i per barretines, però una mica d’orientació i fins i tot de pedagogia del visitant no pot fer cap mal.

Ara, amb la polèmica de les curses de braus, molts mitjans de comunicació internacionals han parlat de Catalunya com una regió que pensa diferent d’Espanya. Tant els diaris The Times, o el Financial Times i emissores de televisió com la BBC i Al-Jazeera han “descobert” el fet nacional català.

Malgrat tot, els nostres escriptors (per cert molt llegits en l’àrea de parla alemanya que és la meva) i els nostres artistes no són identificats com a catalans més que esporàdicament. Una veritable promoció dels orígens i de les característiques de Catalunya ens pot ajudar molt a trobar el nostre lloc dins d’Europa. Dubto que les anomenades «ambaixades» del senyor Carod estiguin per aquesta feina de manera que potser val la pena que el vice-president ens expliqui que han fet les seves delegacions durant el 2009 per promocionar Catalunya. Perquè resulta que els polítics catalans, entre ells el senyor Carod, també són uns perfectes desconeguts a l’exterior, diguin el que vulguin quan es tracta de viatjar.

El President Pujol va ser, probablement, el darrer polític català a donar sempre una imatge diferenciada de Catalunya arreu del món.

Com tots els anys per aquestes dates, diaris i revistes omplen bastants pàgines amb resums de les principals coses succeïdes durant l’any que ja s’acaba. No solen ser grans reportatges periodístics però ens fan activar la memòria i fins i tots ens sorprenem al fer-nos adonar que havíem oblidat fàcilment una cara o un esdeveniment.

Un diari de Suïssa ha publicat el diumenge una llista amb els personatges que han triomfat i els que han fracassat aquest 2009. Crec interessant resumir l’enquesta.

Entre els deu primers de la llista de personatges triomfants i trobem 4 de l’esport, 4 del món de les finances, 1 de la cultura i 1 de la política. Si augmentem la llista als 20 primers resulten 7 de l’esport, 6 de les finances, 4 de la política i 3 de la cultura.

Entre els deu primers fracassats hi trobem 5 de les finances, 3 de la política i 2 de la cultura. Allargant la llista de fracassats a 20 en trobem 10 de les finances, 4 de la política, 4 de la cultura i 2 de l’esport.

No és difícil deduir on prem la sabata i quines són les preocupacions de la gent. Segurament a casa nostra els resultats per sectors no serien molt diferents dels de Suïssa encara que penso que potser els fracassats de la política ultrapassarien els de les finances, per molt que les dues activitats vagin lligades.

Les declaracions sobre les curses de braus de la vice-presidenta del govern de Madrid, l’inefable senyora Fernández de la Vega, han de causar necessàriament sorpresa per no dir indignació.

Diu ella amb tota la seva autoritat que «l’executiu acull amb “respecte” el debat que s’ha generat al Parlament de Catalunya però vol deixar clar que aquests plantejaments en cap cas formen part de les deliberacions de la Moncloa, perquè no són partidaris “de prohibir” sinó que es pugui escollir “en llibertat”».

La citació és una mica llarga però serveix per seguir el procés deductiu de la senyora Fernández. De manera que resulta que el govern del senyor ZP no és partidari de prohibir. Molt bé. Fins i tot estic disposat a fer un acte de fe i creurem’ ho. La segona part de la deducció ja no me la puc empassar tan fàcilment: són partidaris que es pugui escollir en llibertat. ¿Per exemple com a Catalunya sobre la independència, senyora Fernández?.

Tanta exaltació nacionalista quan es tracta dels toros, i tanta llibertat fan pudor de sofre. La proposició de llei de la iniciativa popular parla de prohibir les curses de braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de piques, banderilles i estocs. S’ha de dir que ni a França ni a Portugal maten els toros a la plaça. I la proposta també preveu compensacions econòmiques pels propietaris de les places de toros. Tot molt clar i fins i tot extremadament correcte.

Tots els espectacles basats en una certa violència, com els toros i la boxa, sempre trobaran partidaris i detractors. Les lleis no han de permetre que s’ultrapassin certs límits però un dels factors dins la discussió és l’econòmic, i llavors tots els bons sentiments estan sotmesos a una pressió aliena al fet en si mateix.

Llibertat per les curses de braus, senyora Fernández, molt bé. ¿I que fem amb la llibertat dels catalans a decidir el seu futur?

A punt d’acabar les reunions de Copenhaguen sobre el problema climàtic, no es preveu cap acord significatiu i tots semblen treballar per arribar a una declaració que sembli important però que en realitat no comprometi massa als països que tenen la paella pel mànec.

A Copenhaguen tot va començar com un gran «show» i s’ha tornat, per desgràcia, en un gran “circ”. I com que en el fons el clima per ell mateix no sembla interessar a ningú, tot està dominat pels milions i milions de diners que amb la por, amb l’anomenada tecnologia de punta i amb altres histories es poden guanyar.

Com en el cas de la grip A i la venda de vacunes. Ara, els països que van comprar grans quantitats de vacunes no saben que fer amb elles. Suïssa ja ha proposat regalar els excedents a països necessitats ja que els laboratoris (per cert, suïssos) que les van fabricar no les volen re-comprar. Ja han fet el negoci, i el muntatge ha funcionat.

Amb el clima està passant el mateix, encara que cal admetre que tard o d’hora, s’imposa una dràstica reducció de la pol•lució humana i una millor administració dels recursos naturals que no són il•limitats. Però reunions com la de Copenhaguen no aporten cap solució immediata, de manera que s’ha d’actuar amb menys espectacle però amb més eficiència.

I com que cada «circ» ofereix un numeret de pallassos, el senyor ZP ha presentat candidatura a aquest respectable paper. Per fer mèrits, ahir va deixar anar la frase següent:

« Nos convoca la ONU y la ciencia y tenemos la posibilidad de crear un orden internacional en paz, equilibrio y justicia. La Tierra no pertenece a nadie, salvo al viento”

Doncs bé, parlarem amb «el viento» per mirar d’arreglar les coses. A mi, m’agradava molt més el Charlie Rivel.

A punt d’acabar les reunions de Copenhaguen sobre el problema climàtic, no es preveu cap acord significatiu i tots semblen treballar per arribar a una declaració que sembli important però que en realitat no comprometi massa als països que tenen la paella pel mànec.

A Copenhaguen tot va començar com un gran «show» i s’ha tornat, per desgràcia, en un gran “circ”. I com que en el fons el clima per ell mateix no sembla interessar a ningú, tot està dominat pels milions i milions de diners que amb la por, amb l’anomenada tecnologia de punta i amb altres histories es poden guanyar.

Com en el cas de la grip A i la venda de vacunes. Ara, els països que van comprar grans quantitats de vacunes no saben que fer amb elles. Suïssa ja ha proposat regalar els excedents a països necessitats ja que els laboratoris (per cert, suïssos) que les van fabricar no les volen re-comprar. Ja han fet el negoci, i el muntatge ha funcionat.

Amb el clima està passant el mateix, encara que cal admetre que tard o d’hora, s’imposa una dràstica reducció de la pol•lució humana i una millor administració dels recursos naturals que no són il•limitats. Però reunions com la de Copenhaguen no aporten cap solució immediata, de manera que s’ha d’actuar amb menys espectacle però amb més eficiència.

I com que cada «circ» ofereix un numeret de pallassos, el senyor ZP ha presentat candidatura a aquest respectable paper. Per fer mèrits, ahir va deixar anar la frase següent:

« Nos convoca la ONU y la ciencia y tenemos la posibilidad de crear un orden internacional en paz, equilibrio y justicia. La Tierra no pertenece a nadie, salvo al viento”

Doncs bé, parlarem amb «el viento» per mirar d’arreglar les coses. A mi, m’agradava molt més el Charlie Rivel.

M’he dedicat amb paciència a buscar a internet tots els comentaris dels nostres mitjans i dels espanyols sobre la Consulta de diumenge.

He llegit les declaracions dels polítics de primera fila dels partits catalans i espanyols i haig de confessar que ha estat un acte d’autoflagelació i de masoquisme que no recomano a ningú. Sortosament ha mancat a la meva llista de penitencies el capdavanter radiofònic Jiménez Losantos, absent de les ones per indisposició.

Acabada la penitencia em veig obligat a fer un acte d’humilitat i no escriure tot el que penso dels fets i, sobretot, de les persones. Sóc de mena pacífica i no voldria emprar un to que no s’adiu amb el meu tarannà, de manera que deixaré passar unes hores més amb l’esperança que m’esbravi com un got de sifó.

De totes maneres, voldria donar a tots els polítics que han fet el llest després de la Consulta el consell número 39 de «Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent», de la Biblioteca Popular Catalana, que transcrit en un català col•loquial diu:

Un passat ple de romanços,
un present ple de bunyols,
un futur d’aquells més mansos
i una escudella de cols,
¿que més vols?