De Suïssa estant

L’any passat, tal dia com avui, vaig escriure un comentari sobre la festa que a nivell nacional Espanya celebra. Com que res ha canviat, em permeto repetir el text:

“El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n’ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos… Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta.”

Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar „El pez en el agua“sots-titulat „Memorias“.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra ja que va ser aquí on va tenir de la ma de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pagines 78 i 79 mentre, sense gaire enrenou, felicito a Vargas Llosa pel Premi.

Amb l’elecció pel Parlament en ple de dos nous ministres per cobrir els llocs de dos dimissionaris, a Suïssa s’ha produït una situació poc comú, amb una majoria de dones en els llocs claus de la nació.

En el govern, compost de 7 ministres de cinc partits diferents, la majoria és femenina, concretament 4 dones i 3 homes. Els ministeris amb responsabilitat femenina no són gens fluixos: afers exteriors, finances, energia/transports/comunicacions i justícia /policia.

Al mateix temps, la presidència del país (càrrec rotatiu) l’exerceix una ministra i l’any vinent, ho serà una altra. També són dues senyores la presidenta del Senat i la presidenta del Consell Nacional (Diputats).

No és que a Suïssa s’ha establert una mena de „matriarcat “on els hàbits socials s’hagin trasbalsat, de cap manera. Senzillament s’ha escollit pels diferents càrrecs les persones més adequades entre els candidats i com que les dones han tingut les mateixes oportunitats que els homes, s’ha arribat a una situació molt normal encara que singular dins del nostre món democràtic.

Suïssa va donar el vot a les dones l’any 1971, després d’un referèndum amb un 66% de vots positius. Molt tard si es compara amb la resta de països democràtics, per un sentiment de manteniment dels papers tradicionals entre homes i dones que avui s‘ha pràcticament perdut.

En el fons, tot el secret està en triar les persones més competents sense fer cas del seu sexe, nom, origen o condició. Una actitud que s’ha de practicar també a Catalunya cada vegada que votem.

El ball de pronòstics de cara a les properes eleccions, ja ha començat molt abans de la convocatòria oficial. Com sempre, les enquestes s’han de mirar amb una certa prevenció perquè l’únic resultat vàlid surt del recompte de les paperetes dipositades a les urnes.

Malgrat tot, és un veritable espectacle repetit però sempre interessant llegir les intencions de vot (o almenys les intencions que els enquestats declaren) segons sigui el diari o el partit que ha encarregat el sondeig.

Diu la premsa que Solidaritat Catalana ha encarregat una enquesta que dona a ells entre 6 i 8 escons, 50-59 a CiU i 30-32 al PSC. El Periódico n’ha encarregat una altra que dona a Solidaritat Catalana entre 0 i 2 escons, 63-65 a CiU i 30-31 al PSC. RAC 1 ha arribat a uns resultats quasi iguals als de El Periódico.

Cal suposar que tothom va amb bones intencions però és difícil donar credibilitat a uns resultats (els de Solidaritat Catalana) que van de 0 fins a 8 escons. Per un partit nou, tenir representació és molt important per sobreviure en el món polític de manera que cal que hi posin mot esforç per no donar raó als que pronostiquen per a ells 0, 1 o 2 escons, i que no es deixin enlluernar pels 6-8 dels seus comptes.

Reagrupament no tindrà cap escó si hem de fer cas de les enquestes públiques fins avui. És llàstima que no sigui possible unir Reagrupament i Solidaritat Catalana per donar força als molts punts comuns.

La davallada del PSC, i també la d’ERC, semblen no sorprendre a ningú. La dependència més o menys dissimulada del PSOE ha esquerdat el marge de confiança que els ciutadans no afiliats van donar a Montilla, i la poca definició d’ERC embolicada dins d’un tripartit on ha deixat moltes de les il•lusions que va crear, han passat factura.

Siguem prudents amb les enquestes. Res no està dictaminat fins el dia de les votacions, de manera que tindrem de llegir encara molts pronòstics, escoltar molts cants de sirena i mirar molts castells de focs. La veritat la diu només un tros de paper dins de l’urna.

Ja s’ha escrit molt sobre la vaga general del dimecres i, com sempre, uns diuen que ha estat un èxit i d’altres parlen de gairebé fracàs. Els aldarulls a la Plaça de Catalunya i voltants, no han ajudat a donar una imatge de normalitat a una vaga que, anunciada molt temps abans, no va arribar a explicar de manera clara quins eren els motius per organitzar-la ni quines alternatives proposaven a les accions del govern central.

Per circumstàncies que no venen al cas, vaig passar els dies abans i el dia de la vaga a Barcelona.  Haig de confessar que, malgrat la meva edat, per raons de residència era la primera vegada que em trobava amb una vaga general, llevat d’una que em va tocar viure en un viatge de treball a l’Equador i que em va deixar un dia sencer tancat a l’hotel.

Vaig parlar dilluns i dimarts amb molts botiguers i amos de petits negocis del barri on vaig residir i tots volien obrir el dia de la vaga, però cap d’ells m’ho va assegurar. El dia de la veritat, gairebé tots van obrir tímidament, amb les persianes abaixades i només amb la porta petita oberta, „no fos cas que ens trenquessin els vidres “. Al migdia vaig menjar en un restaurant del barri que tenia totes les persianes metàl•liques tancades, de manera que a l’interior la sensació d’empresonament era mot gran.

La por, la por a ser obligats a tancar, la por a patir desperfectes per part de piquets va ser el tònic general. Com es pot parlar d’èxit amb unes condicions semblants?. Que significa „piquets informatius “?. La vaga va ser anunciada amb molta presència mediàtica, cartells etc. Informar a qui?. A la vista dels resultats, no s’ha de parlar de „piquets de pressió “?.

Jo no entenc qui està enganyant a qui. Una cosa és certa, la vaga no va ser cap èxit perquè molts pocs la van fer voluntàriament, convençuts i amb arguments. La majoria, i no és només impressió meva, va actuar amb por, de manera que molt compte a l’hora de penjar- se medalles.

Els polítics, sobre tot si tenen càrrecs de nivell alt, cada vegada que surten de cara al públic, a casa o a fora, han de poder donar una imatge positiva de la seva persona, de la seva tasca, del seu partit i del seu país.

A l ‘hora de triar els alts càrrecs, s’han de prioritzar les capacitats de cada candidat però també el seu aspecte, el seu poder de seducció i de convenciment. L’aspecte físic no ho és tot, ni de bon tros, però sí que condiciona la forma de comportar-se durant les trobades nacionals o internacionals, i pressiona els resultats.

Espanya no ha estat mai massa preocupada per aquestes coses, i la prova la tenim repassant els caps de govern després de la mort de Franco. Quan un tenia bon aspecte físic no parlava un mot en cap idioma estranger, i la majoria d’ells mancaven d’aspecte obert i d’idiomes. Catalunya ha tingut més sort (o se l’ha buscada) ja que tant Pujol com Maragall, a casa i sobretot a l’estranger, sempre van donar una imatge culta i de nivell.

En els dos casos actuals, Zapatero i Montilla, no es pot dir el mateix. L’aspecte de perdut que ZP dona en cada reunió on ha d’anar, provoca somriures i indiferències. Només cal mirar els reportatges que les televisions estrangeres no retallen, des el del Fòrum de Davos fins a la darrera intervenció a l’ONU. Montilla, que lluita per expressar-se sense paperets tant en castellà com en català, amb el seu posat apocat tampoc desperta moltes emocions, diguem-ho clar.

El menyspreu per omissió que les autoritats del país tenen per les llengües parlades dins d’Espanya arriba a nivells increïbles. I no s’hi val a dir que amb el castellà tothom s’entén. El Rei dels belgues parla comunament els tres idiomes del país i la senyora Somarruga elegida ahir pel Parlament Suïs com a membre del govern de la nació, ha fet el discurs de gràcies en els quatre idiomes de Suïssa. El rei d’Espanya sempre ha ignorat el basc, el gallec, el català, l’aranès o el bable. I no sembla que el seu futur successor, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, vagi per millor camí.

De manera que triem els nostres polítics amb criteris que els permetin anar pel món sense fer el ridícul, que serà una de les maneres d’ajudar a Catalunya a demostrar arreu la seva personalitat pròpia.

Segons informa el Banco de España, una vegada comptabilitzat el segon trimestre de l’any, Catalunya continua com a capdavantera del endeutament de les Comunitats Autónomes.

Concretament, Catalunya deu 28.769 milios d’euros, que representa el 27,6% del deute acumulat pel conjunt de les comunitats espanyoles. En segon lloc trobem la Comunitat Valenciana i en tercer la de Madrid, ambdues amb un 40 % i un 55% menys d’endeutament que Catalunya.

L’home del carrer, vostè i jo, el que no tenim màsters en economia, no entenem certes coses. D’una part molts polítics catalans ens parlen regularment de l’espoliació d ‘Espanya envers Catalunya de manera que ens cobra, treu o xucla molts diners i no ens en torna en forma de capital o d’inversions en la mesura que ho mereixem.

En una economia domestica, deure diners vol dir que hem gastat més del que hem ingressat. Senzill i clar. Si el Banco de España segueix el mateix criteri per fer les seves estadístiques, vol dir que Catalunya a cobrant molt i ha pagat poc, cosa que no s’adiu amb l’espoliació tantes vegades denunciada, i no dona cap argument econòmic tranquil•litzador als que pensen en la independència de Catalunya.

Algú ens enganya, algú menteix o diu mitges veritats que és una manera més subtil de mentir. La manca evident d’inversions a Catalunya per part del govern central és escandalosa i la llista de mancances és més llarga que un dia sense pa.

Esmentem, a tall d’exemple, la retardada arribada de l’AVE a Barcelona i la lentitud en la prolongació cap a França per lligar amb Europa, o els molts kilòmetres d’autopista de pagament a la zona metropolitana de Barcelona contra els molt de gratuïts a la de Madrid, o al vergonyós tracte al l’aeroport de Barcelona per part de les autoritats centrals i que en fa un cas únic d’aeroport internacional sense connexió ni al tren ni al metro (El terminal T1 és de fet un nou aeroport, si considerem l’estat d’abandó del terminal T2).

Potser tot és més senzill del que em sembla a mi, i espero que algun expert m’ho expliqui, conscient que la meva ignorància en aquests temes pot disminuir, cosa que m‘alegraria.

Gran deute o espoliació: qui és el mentider?.

Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molt més dels que pot semblar.

Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molt més dels que pot semblar.

Fer vaga és un dret. No fer vaga, és a dir anar a treballar, és també un dret.

Segurament el segon dret no es respectarà el proper dia 29 ja que amb només amb les interrupcions del transport públic s’obliga a molta gent a no arribar al seu treball, almenys no arribar-hi a l’hora que cal.

La propera vaga, iniciada pels sindicats CCOO i UGT no sembla tenir el ressò que ells esperaven, cosa que ha de preocupar no només als organitzadors sinó a tothom. Quan no es preveu un seguiment massiu els piquets entren en acció, sempre preparats a impedir per la força el dret a treballar, o si voleu el dret a no seguir la vaga. I si la força apareix, tot principi de llibertat es veu afectat, diguin el que diguin els que tenen les ulleres entelades.

Els sindicats espanyols disposen d’un nombre d’afiliats més aviat escàs comparat amb altres indrets i amb altres moments de la història recent. Els caps dels sindicats no han donat mai la imatge de ser uns «líders» sinó que més aviat s’han presentat com a uns funcionaris ben pagats, poc treballadors i que ara, per tal que sembli que són necessaris, proposen fer una vaga general ningú sap ben bé perquè s’ha convocat.

La protesta contra les mesures d’ordre econòmic i laboral del govern central és l’excusa per convocar la vaga. Aquestes mesures el govern no les imposa per gust sinó forçat per les circumstàncies nacionals i internacionals, i no les pot eliminar per molta vaga que els sindicats convoquin.

No estic defensant el govern Zapatero, faltaria més!. Però per donar un exemple, Espanya, i amb ella tots els països de la zona Euro, han perdut un element que abans servia per passar amb més o menys èxit determinades situacions econòmiques, i em refereixo a la devaluació de la moneda pròpia. Devaluar l’Euro per tal de donar temps a reestructurar certs paràmetres no es pot fer, perquè l’Euro depèn de molts països alhora.

De la mateixa manera que la devaluació ja no està a disposició dels governs, altres mesures obligades per les institucions supranacionals de les que Espanya fa part redueixen l’aplicació d’idees pròpies, en el suposat que que el govern disposi d’elles.

Resumint: una vaga que no pot portar a cap canvi substancial de les mesures proposades pel govern Zapatero, i que tindrà un alt cost en moments on no es pot gastar sense solta ni volta. Anem bé!