De Suïssa estant

El llac de Brienz és un del més representatius llacs de la zona pre-alpina de Suïssa. Molt turistes l’han visitat, encara que no ho recordin: és un dels dos llacs, amb el de Thun, que donen a la conegudíssima ciutat de Interlaken el seu nom, ja que es troba entre ells dos.

El llac de Brienz, amb uns 30 quilometres quadrats de superfície, ha estat sempre molt estimat per la gran quantitat de pesca , essencialment salmònids, que les seves aigües ofereixen.

Doncs resulta que l’any 1986 el govern suïs va dictar una llei que prohibia l’us de fosfats en els detergents emprats per rentar la roba, o la vaixella i fins i tot en usos industrials. La mesura, molt ben rebuda per tothom amb una mica de sentit ecològic, va ser seguida amb rigor centreeuropeu.

Dels cinc pescadors professionals que treballaven tradicionalment al llac de Brienz , ara només en queden dos, i un d’ells està a punt de plegar.
El motiu:la quantitat de peixos ha disminuït dramàticament. La causa: l’aigua del llac és massa pobre en fosfats.

La paradoxa és inquietant. Resulta quel’aigua del llac, ideal del punt de vista dels pocs fosfats, ha fet desaparèixer les anomenades puces d’aigua, que són un menjar essencial pels peixos.

S’ha constatat que l’any 1995 un peix de 4 anys tenia un a llargada de 26 cm mentre que avui no arriba als 18 cm.Dit d’una altra manera: per un kilo de peix, abans eren necessaris 5 peixos i avui uns 25.

També s’ha vist que a partir de l’any 2008 cada vegada més peixos neixen sense òrgans sexuals, i que durant els mesos d’estiu de l’any passat, la meitat dels peixos del llac eren estèrils.

Les autoritats cantonals estan estudiant la possibilitat de fer una aportació controlada de fosfat al llac per tal de reequilibrar les aigües de cara a permetre la normal proliferació de peixos. Es una mesura molt controvertida ja que ningú no coneix les conseqüències reals.

Una vegada més, la natura ens avisa. Esperem que l’exemple del llac de Brienz ens faci ser més prudents i respectuosos amb ella.

La calor i les vacances permeten, per uns dies, alterar l’ordre de les preocupacions. Anar tot el dia amb pantalons curts, samarreta i sandàlies sembla que dissipa, esvaeix i desdibuixa els greus problemes que, directa o indirectament, tot ciutadà pateix.

Tot és un miratge. Amagar el cap sota l’ala, o darrera d‘una sangria o d’un arrós mal cuinat a peu de platja no ha estat mai una bona solució. Les grans qüestions pendents, com que no coneixen vacances, aniran fent el seu camí i esperaran traïdorament el retorn dels estiuejants per recordar a tots ells el temps perdut.

El somni de molts és viure com els alemanys però amb el clima i el preu del vi de casa nostra. Peró per viure com ells s’ha de rendir també com ells. Les estadístiques de les hores treballades cada dia s’han de mirar amb ull crític i matisar-les amb l’index de l’eficiència. Per fer d’alemanys s’han de suprimir „ponts”, festes locals, religioses o no, i mirar de reduir el treball „negre”, els pagaments sense factura oficial i les mil i una que la gent ha inventat per fer el distret en temes impositius.

Naturalment que a Alemanya no tot és net, però en eficiència poden donar lliçons a tothom.Per cert, una companyia important suïssa de productes químics (Lonza) a decidit que els treballadors de la seva planta de Visp augmentin les hores setmanals de treball de 41 a 43, sense augment de sou. La mesura és per 18 mesos i ha de servir per preservar els llocs de treball davant de la forta revalorització del franc suïs per la davallada del euro, cosa que ha fet augmentar molt el preu dels productes de Lonza destinats a l’exportació.

Això de treballar més sense cobrar, o de treballar igual amb menys salari són mesures que, ben aplicades, poden permetre aguantar una situació puntual. El Conseller Mas- Collell tindrà molts problemes per portar a terme mesures d’aquest tipus, per molt que a curt terme siguin necessàries. Peró Mas-Collell no és ni alemany ni suïs. I els catalans tampoc ho són.

Les mal anomenades vacances de Setmana Santa i els partits entre el Barça i el Real Madrid han distret a molts dels veritables assumptes que compliquen el futur immediat de tots.

El partit d’ahir és un bon exemple d’un espectacle que la gent necessita de tant en tant per expressar, amb l’excusa de l’esport, molts sentiments de rebuig, de desil•lusió i fins i tot de menyspreu entre dues maneres de veure les coses.

El futbol és com un circ, i un partit com el d’ahir presenta jugadors que ataquen com felins sense gàbia, jugadors que com a bons trapezistes donen exemple d’elegància de moviments, i fins i tot pallassos que asseguts a la banqueta es queixen i com que només fan riure, ningú els pren seriosament tot i que són indispensables per arrodonir el programa.

I mentre el públic present al camp i assegut davant el televisor gaudeix de l’espectacle, a fora, al carrer, les coses més aviat empitjoren. El govern central segueix navegant sense mapa ni brúixola, nega les evidències i aprofita totes les ocasions per donar l’imatge d’anar perdut. I aprofita la lliçó del futbol per culpar de tot als altres, sense pensar ni de lluny que potser una part de la culpa la tenen ells.

Molts membres del govern central podrien entrenar el Real Madrid perquè el mal estil ja el tenen.

La independència és, en primer lloc, un acte de convicció. S’hi ha de creure, se n’ha d’estar profundament convençut, altrament no pot reeixir. La independència només pot tenir per base gent que sap que és la millor i alhora l’única manera de viure una personalitat històrica i social.

La independència és, en segon lloc, un esforç colectiu. Si una majoria sòlida no hi creu, si no participa en la seva creació, si no existeix una determinació comuna, si no hi van tots plegats, mai es podrà arribar a assolir-la.

Que l’expresident Jordi Pujol parli ara de la independència i que fins i tot la consideri una solució per Catalunya sorprèn i alhora incomoda. Per uns arriba tard, massa tard. Per d ‘altres, és una manera d ‘ajudar a CiU a guanyar posicions entre certs sectors ja que fins ara en aquest tema la coalició no era molt clara, com tampoc ho és el president Mas.

Amb tot i un aspecte positiu, que no val la pena de negar, resulta decebedor que per Pujol la independència no sigui res més que l ‘única sortida a l’actual situació, per manca d’altres alternatives. Es a dir que pel senyor Pujol, una vegada descartades altres possibilitats sense que ens expliqui quines són, només queda la independència per evitar, com diu literalment, „ el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya “.

No dic que no tingui raó, però voldria que les properes setmanes el senyor Pujol i CiU parlessin de la independència amb més convicció. Ajudarien a encarrilar els molts esforços que ja s’estan fent per arribar a aconseguir una majoria que cregui en la independència com a solució primera i no com a opció obligada dels que diuen que „no tinc altre remei! “.

Les relacions entre partits esta baixant a nivells que només poden satisfer a gent amb poca exigència i que segurament gaudeix amb els „reality shows“de la televisió.

La picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida, amb la senyora Joana Ortega com a detonant, ha assolit un grau poques vegades vist i escoltat a Catalunya. Errors de currículum d’una, irregularitats com a notari de l’altre i detalls sobre la vida sexual del tercer han encetat una polèmica pública que ningú sap com acabarà.

Si només poden accedir als càrrecs públics ciutadans amb una vida personal i professional neta com una patena, ja podem plegar perquè no trobarem ningú. Però l’obligada tolerància per errors de joventut, o canvis d’opinió i fins i tot de camisa, no pot perdonar-ho tot, i fer ulls clucs a intents conscients d ‘engany o a un repartiment de càrrecs amb criteris diguem-ne horitzontals, tal com insinua López Tena de Duran no soluciona res.

Cada vegada és més difícil fer creïble la política als ciutadans que llegeixen que Laporta cobrarà 130.00 euros suplementaris que, segons el reglament del Parlament, són de dret per tal que pugui efectuar en solitari la seva tasca al no fer part del Grup Mixt. Mentre l’atur augmenta, l’horitzó segueix llunyà i fosc i les retallades de despeses públiques ja es fan notar a tots els nivells, el senyor del carrer no entén certes coses, i dubta i es desentén cada vegada més de la política fugint no sap molt bé a on.

I com que sempre plou sobre mullat, alguns voldrien que efectivament els jugadors del Barça s’ajudessin de drogues per fer gols. Jo, a la propera parada baixo.

En un cap de setmana on el món està sacsejat i a molts indrets la tragèdia (natural o provocada) sembla dominar, potser és una bona idea llegir poesia i no perquè sigui necessàriament una pomada per les ferides, que molta poesia és dura i aspre al toc.

Com deia Èsquil, l’art és molt més feble que la necessitat, però la poesia ens diu les coses d’una manera definitiva, precisa i clara encara que sembli que només juga amb les paraules i la llengua.

Brossa va escriure un sonet „ O terra o cendra “ que, com tota la seva obra, convé llegir i del que vull recordar el tercet final:

„ No retornem enrere amb la nefanda troca:
Ferms en el nostre dret guardem mesura justa
O el pont de l’únic pas possible s’enderroca “.

Ho voleu més clar?

La primera manera d’estalviar combustible és la de no fer quilometres inútils. Una segona manera és la de facilitar la disminució del tràfic urbà que obliga a anar amb marxes curtes, a frenar i accelerar a cada cantonada, amb un gran consum de combustible i un alt desgast dels motors. Una xarxa de transports públics eficients, nets i econòmics ajuda molt a fer efectives ambdues solucions.

Obligar a anar a 110 kms/hora a les autopistes ha provocat una polèmica a tots els nivells ja que es posen a la balança l’estalvi de combustible, la fluïdesa del tràfic, la seguretat i fins i tot l’expulsió de gasos, essencialment anhídrid carbònic, a l’atmosfera. Tots els arguments tenen una part de raó i una part discutible.

I és que no sempre les coses són com semblen. Fa uns dos anys, vaig escriure sobre la quantitat de CO2 que llencem a l’atmosfera, directa o indirectament, i vaig explicar tres exemples molt significatius, que ara voldria repetir:
„

El sucre

Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya de sucre. Dons bé, segons un estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L’explicació és: al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d’extreure el suc de la canya, és emprat pels pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s’aprofiten i per tant es cremen a l’incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptar el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l’atmosfera que el sucre suís.

Les roses
Les roses de Kenya o d’Equador que trobem tot l’any a les floristeries, produeixen menys gasos que les roses importades d’Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l’avió ple de flors que les transporta a les nostres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l’any. Les que el país produeix s’han d’emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produïda a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L’estudi de referència l’ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l’organització també alemanya Foodwatch.
„

Esperem que el que decideixen certes mesures, ens diguin la veritat dels motius i dels resultats. Res més, que no és poc.

La veritat és que sempre depenem d’algú de manera que quan parlem d’independència (individual, econòmica o social) ho fem per quantificar el grau menor o major de lligams, acords o compromisos però mai per demostrar que anem sols.

Els personatges polítics de caire independentista que entre tots hem elegit, de moment no semblen demostrar massa interés en fer pinya per anar endavant cap a una sobirania que amb més o menys convenciment tots predicaven durant la campanya prèvia a les eleccions.

ERC necessita reafirmar els seus principis després d’uns tripartits on van abandonar-los en part a canvi de manar (poquet). Reagrupament actua amb un Carretero que va sortir d’ERC i que ara hi torna tímidament per poder arribar a tenir algun tipus de representació pública. Solidaritat (SI) no ha durat com a coalició ni el temps mínim per agrair el vot als seus votants i Democràcia Catalana de la ma de Laporta decideix sortir d ‘una SI que van ajudar a fundar i s’apropa a ERC per tal de tenir veu en l’àmbit municipal.

Tot el batibull, rebombori i xivarri que els darrers dies han organitzat els polítics dits independentistes entristeix als que havien cregut que era possible unir-los de cara anar endavant amb fermesa. Les properes eleccions municipals serviran per animar o desanimar a molta gent que espera menys individualisme, menys protagonisme i més solidaritat.

De moment sembla difícil predir el que ens vindrà al damunt. Els responsables encara són a temps de rectificar i demostrar que les propostes grandiloqüents de fa uns mesos poden ser molt més que intents de lluir.

La noticia de la sortida d’un nou diari en català mereixeria ser un motiu d’alegria. El naixement de „La Vanguardia “en català no aconsegueix entusiasmar a ningú i els motius són molt diversos.

A la majoria de cases dels de la meva generació, La Vanguardia era el diari que durant molts anys va gaudir de pràcticament el monopoli de la premsa escrita. Encara avui, molta gent llegeix La Vanguardia per una qüestió de tradició i malgrat les alternatives que han anat sortint, una part de la societat catalana mai ha deixat de comprar el diari del grup Godó.

De „La Vanguardia Española“del franquisme a „La Vanguardia.cat“d’ara no hi ha massa diferència d’actitud: una visió dels fets i les noticies amb un enfocament còmode, tractant de no fer enfadar al govern central. Fets com el del seu director Galinsoga, substituït per la força de la pressió d’uns valents catalans, són l’excepció d’una historia periodística caracteritzada per la seva facilitar per „emmotllar-se , per no fer enfadar als que manen.

La prevista „La Vanguardia.cat“no serà res més que una edició en català, no un nou diari. Els periodistes i col•laboradors escriuran indistintament en català o en castellà i l’empresa ha previst la traducció per vies digitals, és a dir, traducció amb un programa electrònic i una repassada final per part d’uns correctors. No gaire diferent de „El Periódico.cat“, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui.
Diaris com l’AVUI, l’ARA, „El Punt “, „regió7 “i altres estan pensats i escrits en català, i aquesta diferència respecte als diaris parcialment traduïts sempre marcarà l’existència de dues categories.

Malgrat tot, la sortida de „La Vanguardia.cat “en un moment on sembla que la premsa escrita està perdent vendes, en part per la premsa gratuïta i en part per la premsa digital, és una noticia reconfortant si és que ajuda a col•locar el català al lloc de llengua normal de comunicació que li correspon. Esperem que tota l’operació no estigui pensada de cara a les subvencions, sense les que molta premsa no arribaria al proper Nadal.

Avui fa 30 anys vaig iniciar un viatge de negocis amb un vol de Zuric a Buenos Aires, amb escala a Madrid. El dia 23 de febrer del 1981, a les 6 de la tarda vaig arribar a Madrid d’on sortiria cap a Buenos Aires el dia 24 a les 4 de la tarda.

Un altre moment potser escriuré els detalls d’aquelles gairebé 24 hores passades a Madrid agafat per sorpresa en un intent de cop d’estat que vaig viure de primera ma al centre de Madrid on vaig anar per copsar la inquietud i fins i tot la por que la gent va sentir durant algunes hores, i conscient que assistia a un fet històric.

Vist amb la tranquil•litat de dona el temps i la distància, i encara que és un fet poc i mal explicat, la possible tragèdia (que no va succeir malgrat els tancs a València) estarà sempre marcada per l’esperpèntica entrada de Tejero, amb el baix nivell del seu llenguatge i en un intent de cop d’estat molt mal organitzat com era d’esperar d’un règim on l’autoritat anava per damunt de la raó.

Moltes vegades s’ha escrit o parlat sobre la possibilitat que un fet similar es repetís a Espanya. Uns diuen que no, que l’exercit és ara més professional i que la democràcia està arrelada de manera suficient per resoldre els diferencies sense „Tejeros“. D’altres pensen que si, que encara queden molts il-luminats que en un moment donat es transformarien en defensors de la pàtria (la d’ells). I potser tenen raó, ai las!.