De Suïssa estant

Cada vegada més sovint s’organitzen manifestacions al carrer per protestar, per recolzar, per reivindicar o per demostrar poder.

També molt sovint coincideixen dues manifestacions contraries i els crits es fan més forts amb l’única intenció de demostrar que uns són més que els altres. Curiós és llegir les xifres d’assistents que casi sempre difereixen de doble contra senzill segons qui sigui el que faci els comptes.

No he estat mai amic de manifestacions multitudinàries, potser perquè vaig néixer poc després de la guerra i mai no em van semblar sinceres les que em va tocar suportar. Omplir places va ser durant molt temps un exercici periòdic (avui encara ho és per a molts) i la quantitat d’ assistents era proporcional al nombre d’autocars posats a disposició dels „espontanis“ i del nombre d’entrepans que es repartien. Les coses eres així i no en faig la més mínima burla, potser perquè encara avui, de tant en tant, es convoquen sota els mateixos principis.

El politics també senten la necessitat d’omplir un parell de vegades a l’any un pavelló esportiu o un teatre, amb gent del seu partit, cosa que no ha de ser molt difícil i que de fet no dona un vot de més. Parlar a gent ja convençuda només es fa per sortir al telediari o tenir una ressenya al diari de l’endemà.

Em recorda les meves experiències d’estudiant a la Barcelona dels anys seixanta quan anava al teatre com a membre de la claca. L’encarregat de repartir les entrades gratuïtes era molt viu i controlava que, una vegada dins del teatre, el „claquer“ aplaudís fervorosament ja que altrament no et donava mai més una entrada.

De manera que sense fer part de cap partit, jo també se el que és aplaudir per obligació i segurament per això, quan veig les clamoroses arengues dels politics a la multitud i escolto els aplaudiments i els crits, em ve espontàniament un somriure comprensiu.