El pròxim 5 de Gener se celebraran els cent anys del naixement del suís Friedrich Dürrenmatt, un dels grans literats en llegua alemanya dels nostres temps. Autor d’obres teatrals, novel·les i articles, s’ha distingit sempre per la seva claredat i el seu tarannà irònic.
Obres com “La visita de la vella dama”, “Ròmul el Gran”, “Els físics” o “Grec busca a grega” han estat ben conegudes a Catalunya.
El 22 de novembre del 1990 Dürrenmatt va pronunciar un discurs amb el títol del blog: “Suïssa – una presó”.
Val a dir que el discurs, pronunciat en honor del llavors president de Txecoslovàquia
Vaclav Havel, va permetre a Dürrenmatt, amb tot el seu talent i la seva ironia, retratar Suïssa amb unes imatges provocadores fetes amb un gran amor per la seva pàtria.
És un discurs bastant llarg de manera que he decidit traduir només un parell d’extractes, per donar un gest de reconeixement a Dürrenmatt a l’hora de retratar Suïssa, els suïssos, l’emigració i les activitats polítiques i econòmiques.
“Suïssa com a presó, com una presó on es van refugiar els suïssos. Com que tot es va esfondrar fora de la presó i perquè només a la presó estan segurs de no ser atacats, els suïssos se senten lliures, més lliures que la resta de persones, lliures de presoners a la presó de la seva neutralitat. Només hi ha una dificultat per a aquesta presó, i és demostrar que no és una presó sinó un refugi de llibertat. Al cap i a la fi, vist des de fora, una presó és una presó i els seus interns són presoners i qui és presoner no és lliure: només els guardes es consideren lliures per al món exterior, perquè si no fossin lliures serien presoners. Per resoldre aquesta contradicció, els presos van introduir l’obligació general de fer guàrdia: cada pres demostra la seva llibertat sent el seu propi guarda. Els suïssos tenen l’avantatge dialèctic que són lliures, presoners i guardes alhora. La presó no necessita murs perquè els seus presoners són guardes i es custodien ells mateixos, i com que els guardes són persones lliures, fan negocis entre ells i amb el món sencer.
….
Com que els guardes també són presoners, pot sorgir la sospita que són presos i no guardes o fins i tot que són lliures Per això l’administració de la presó tenia expedients de tots els que sospitaven que se sentien atrapats i no lliures, i com que això ho suposava de molts, va posar una pila d’arxius que, a mesura que investigaven, resultaven ser una muntanya; darrere de cada pila d’arxius n’apareixia un de nou. Però com que la muntanya d’arxius només s’hauria d’utilitzar en el cas que la presó fos atacada, i com que mai no fou atacada, quan els guàrdies es van assabentar dels arxius que havien redactat sobre ells, de sobte es van sentir presoners i no lliures. Se sentien com l’administració de la presó no volia que se sentissin.
….
No s’ha d’envejar l’administració de la presó. D’una banda, hi ha masses pocs presos per mantenir neta la presó, les cel·les de luxe, els passadissos, fins i tot per netejar les barres de les finestres, de manera que s’ha de permetre que entrin a la presó aquells que estan fora d’ella perquè renovin o restaurin la presó només per guanyar diners.
….
D’altra banda, cada presó ha de vetllar alguna cosa, però quan els presos es custodien com a guàrdies, se sospita que els guàrdies vetllen per una altra cosa que ells mateixos, motiu pel qual l’opinió es fa més forta de què l’objectiu real de la presó no és vetllar per la llibertat dels presos, sinó per guardar el secret bancari. Sigui com sigui, la presó prospera i el seu negoci està tan embolicat amb el negoci que hi ha fora que, a poc a poc, sorgeixen dubtes sobre si la presó encara existeix o s’ha convertit en una presó fantasma. Per demostrar la seva realitat, l’administració de la presó gasta milers de milions de francs suïssos en armes cada vegada més modernes per als guàrdies, que són els seus propis presoners, armes que queden obsoletes i en requereixen de noves, independentment de la probabilitat que la guerra posi fi a allò que ella vol defensar.“
