De Suïssa estant

Els polítics, sobre tot si tenen càrrecs de nivell alt, cada vegada que surten de cara al públic, a casa o a fora, han de poder donar una imatge positiva de la seva persona, de la seva tasca, del seu partit i del seu país.

A l ‘hora de triar els alts càrrecs, s’han de prioritzar les capacitats de cada candidat però també el seu aspecte, el seu poder de seducció i de convenciment. L’aspecte físic no ho és tot, ni de bon tros, però sí que condiciona la forma de comportar-se durant les trobades nacionals o internacionals, i pressiona els resultats.

Espanya no ha estat mai massa preocupada per aquestes coses, i la prova la tenim repassant els caps de govern després de la mort de Franco. Quan un tenia bon aspecte físic no parlava un mot en cap idioma estranger, i la majoria d’ells mancaven d’aspecte obert i d’idiomes. Catalunya ha tingut més sort (o se l’ha buscada) ja que tant Pujol com Maragall, a casa i sobretot a l’estranger, sempre van donar una imatge culta i de nivell.

En els dos casos actuals, Zapatero i Montilla, no es pot dir el mateix. L’aspecte de perdut que ZP dona en cada reunió on ha d’anar, provoca somriures i indiferències. Només cal mirar els reportatges que les televisions estrangeres no retallen, des el del Fòrum de Davos fins a la darrera intervenció a l’ONU. Montilla, que lluita per expressar-se sense paperets tant en castellà com en català, amb el seu posat apocat tampoc desperta moltes emocions, diguem-ho clar.

El menyspreu per omissió que les autoritats del país tenen per les llengües parlades dins d’Espanya arriba a nivells increïbles. I no s’hi val a dir que amb el castellà tothom s’entén. El Rei dels belgues parla comunament els tres idiomes del país i la senyora Somarruga elegida ahir pel Parlament Suïs com a membre del govern de la nació, ha fet el discurs de gràcies en els quatre idiomes de Suïssa. El rei d’Espanya sempre ha ignorat el basc, el gallec, el català, l’aranès o el bable. I no sembla que el seu futur successor, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, vagi per millor camí.

De manera que triem els nostres polítics amb criteris que els permetin anar pel món sense fer el ridícul, que serà una de les maneres d’ajudar a Catalunya a demostrar arreu la seva personalitat pròpia.

Segons informa el Banco de España, una vegada comptabilitzat el segon trimestre de l’any, Catalunya continua com a capdavantera del endeutament de les Comunitats Autónomes.

Concretament, Catalunya deu 28.769 milios d’euros, que representa el 27,6% del deute acumulat pel conjunt de les comunitats espanyoles. En segon lloc trobem la Comunitat Valenciana i en tercer la de Madrid, ambdues amb un 40 % i un 55% menys d’endeutament que Catalunya.

L’home del carrer, vostè i jo, el que no tenim màsters en economia, no entenem certes coses. D’una part molts polítics catalans ens parlen regularment de l’espoliació d ‘Espanya envers Catalunya de manera que ens cobra, treu o xucla molts diners i no ens en torna en forma de capital o d’inversions en la mesura que ho mereixem.

En una economia domestica, deure diners vol dir que hem gastat més del que hem ingressat. Senzill i clar. Si el Banco de España segueix el mateix criteri per fer les seves estadístiques, vol dir que Catalunya a cobrant molt i ha pagat poc, cosa que no s’adiu amb l’espoliació tantes vegades denunciada, i no dona cap argument econòmic tranquil•litzador als que pensen en la independència de Catalunya.

Algú ens enganya, algú menteix o diu mitges veritats que és una manera més subtil de mentir. La manca evident d’inversions a Catalunya per part del govern central és escandalosa i la llista de mancances és més llarga que un dia sense pa.

Esmentem, a tall d’exemple, la retardada arribada de l’AVE a Barcelona i la lentitud en la prolongació cap a França per lligar amb Europa, o els molts kilòmetres d’autopista de pagament a la zona metropolitana de Barcelona contra els molt de gratuïts a la de Madrid, o al vergonyós tracte al l’aeroport de Barcelona per part de les autoritats centrals i que en fa un cas únic d’aeroport internacional sense connexió ni al tren ni al metro (El terminal T1 és de fet un nou aeroport, si considerem l’estat d’abandó del terminal T2).

Potser tot és més senzill del que em sembla a mi, i espero que algun expert m’ho expliqui, conscient que la meva ignorància en aquests temes pot disminuir, cosa que m‘alegraria.

Gran deute o espoliació: qui és el mentider?.

Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molt més dels que pot semblar.

Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molt més dels que pot semblar.

Fer vaga és un dret. No fer vaga, és a dir anar a treballar, és també un dret.

Segurament el segon dret no es respectarà el proper dia 29 ja que amb només amb les interrupcions del transport públic s’obliga a molta gent a no arribar al seu treball, almenys no arribar-hi a l’hora que cal.

La propera vaga, iniciada pels sindicats CCOO i UGT no sembla tenir el ressò que ells esperaven, cosa que ha de preocupar no només als organitzadors sinó a tothom. Quan no es preveu un seguiment massiu els piquets entren en acció, sempre preparats a impedir per la força el dret a treballar, o si voleu el dret a no seguir la vaga. I si la força apareix, tot principi de llibertat es veu afectat, diguin el que diguin els que tenen les ulleres entelades.

Els sindicats espanyols disposen d’un nombre d’afiliats més aviat escàs comparat amb altres indrets i amb altres moments de la història recent. Els caps dels sindicats no han donat mai la imatge de ser uns «líders» sinó que més aviat s’han presentat com a uns funcionaris ben pagats, poc treballadors i que ara, per tal que sembli que són necessaris, proposen fer una vaga general ningú sap ben bé perquè s’ha convocat.

La protesta contra les mesures d’ordre econòmic i laboral del govern central és l’excusa per convocar la vaga. Aquestes mesures el govern no les imposa per gust sinó forçat per les circumstàncies nacionals i internacionals, i no les pot eliminar per molta vaga que els sindicats convoquin.

No estic defensant el govern Zapatero, faltaria més!. Però per donar un exemple, Espanya, i amb ella tots els països de la zona Euro, han perdut un element que abans servia per passar amb més o menys èxit determinades situacions econòmiques, i em refereixo a la devaluació de la moneda pròpia. Devaluar l’Euro per tal de donar temps a reestructurar certs paràmetres no es pot fer, perquè l’Euro depèn de molts països alhora.

De la mateixa manera que la devaluació ja no està a disposició dels governs, altres mesures obligades per les institucions supranacionals de les que Espanya fa part redueixen l’aplicació d’idees pròpies, en el suposat que que el govern disposi d’elles.

Resumint: una vaga que no pot portar a cap canvi substancial de les mesures proposades pel govern Zapatero, i que tindrà un alt cost en moments on no es pot gastar sense solta ni volta. Anem bé!

Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d’opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s’ha d’arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d’opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s’ha d’arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

No faig res de nou si em miro les estadístiques i les enquestes del tipus que siguin amb una certa precaució. Com que no hi ha res que no es pugui manipular, s’imposa prudència, però certes noticies no poden deixar d’alegrar el meu esperit.

QS World University Rankings ha publicat la llista de les 200 millors universitats del món. De l’estat espanyol només dues figuren dins de la llista : la UB (148) i la UAB (173).

Fa uns quinze dies escrivia sobre la necessitat que Catalunya promocioni un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, com a única solució per fer part dels països competitius del present i del proper futur.

Les dues universitats catalanes són un bon exemple i un motiu de satisfacció pel reconeixement internacional de la seva tasca, que per cert inclou l’ús del català amb tota naturalitat, cosa que probablement no serà massa destacada ni a fora ni a dins.

Com que escric de Suïssa estant, un país petit com Catalunya, no puc deixar d’esmentar que 7 universitats suïsses figuren dins de les 200 millors, concretament el Politècnic de Zuric (18), el de Lausana (32) i les Universitats de Ginebra (71), Zuric (101), Basilea (137), Lausana (152) i Berna (162).

No tot són bancs, formatges, rellotges i xocolata.

Bèlgica porta alguns mesos sense possibilitats de crear un govern. És una situació que en certa manera paralitza moltes activitats, i per altra banda és una situació gairebé lògica si es tenen en compte les circumstàncies especials que divideixen el país en dos blocs molt radicalitzats: els valons, francòfons, i els flamencs, de parla neerlandesa.

Un tercer grup, bàsicament situat a Brussel•les, viu el bilingüisme, encara que realment domina el francès, que és més «internacional». La minoria belga de parla alemanya no forma un grup amb força política suficient per entrar en consideració a l’hora de formar govern.

Amb un panorama tan divers, sembla natural que els esforços per crear un govern més o menys equilibrat fracassin. Ara, per tal de sortir del cul de sac, el rei dels belgues ha demanat als presidents de la Càmera de Diputats i del Senat que facin de mediadors.

El president del Senat és el senyor Danny Pieters, nacionalista independentista flamenc, cosa que dona un valor especial a l’encàrrec del rei. És inimaginable que a Espanya un independentista pugui arribar a ser president del Senat cosa que demostra que la cultura política no a tot arreu s’entén de la mateixa manera.

Bèlgica acabarà amb seguretat, tard o d’hora, dividida en dos estats probablement federals, de manera que potser serà la primera monarquia federal de veritat. O aprofitaran la situació per suprimir el càrrec de rei, cosa que de moment sembla poc probable.

Era d’esperar. Els triomfs del Barça i l’entrada de Laporta en el món de la política, amb aspiracions a la presidència de la Generalitat, no podien quedar sense escàndols.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les informacions del diari MARCA sobre presumptes corrupcions en el Barça de Laporta. Els titulars són un reflexe de la intensitat de la campanya informativa: «Marca desvela los despilfarros de Laporta» «Corrupción en Can Barça». Els comentaris, on es detallen despeses de festes, avions, entrades i un llarg etcètera, responen a filtracions de l’auditoria que per encàrrec de la nova junta directiva del Barça està fent l’empresa KPMG.

En realitat, és un dret dels nous directius fer una auditoria de la gestió precedent, per tal de delimitar clarament l’estat dels comptes i no carregar-se amb morts aliens. També és normal que en una propera assemblea general del club es presentin els resultats als qui tenen el dret de saber la realitat dels comptes: els socis.

El que no és tan normal és l’allau de filtracions i d’acusacions, sense la presumpció d’innocència i de dret de defensa. No cal fer llenya abans que l’arbre caigui, si és que cau.

A mi, el senyor Laporta no m’ha agradat mai encara que s’han de reconèixer certs aspectes positius de la seva gestió, i no vull dir només els esportius. Els errors de gestió poden, fins i tot, caure dintre del tolerable en un món complex de fitxatges, alts sous i diverses maneres d’enfocar l’aspecte esportiu. Una auditoria ha de permetre definir els detalls, i els socis han de decidir que volen fer: oblidar-ho, donar un vot negatiu a la junta anterior o denunciar-la als tribunals. De moment, hem d’estar atents i rebutjar judicis prematurs sense escoltar els presumptes culpables.

Els núvols que estan damunt del cap del senyor Laporta potser escamparan, o donaran un petit ruixat o provocaran una tempesta de llamps i trons. No ho sabem, ara per ara. Una cosa és segura: la posició política del senyor Laporta i dels seus aliats patirà, i els atacs a Catalunya amb l’excusa de Laporta seran encara més violents del que calia esperar. Temps al temps.