De Suïssa estant

Hisenda ha escrit a unes 3000 persones d’Espanya amb diners dipositats a Suïssa perquè es posin al dia amb l’Agència Tributària amb la sospita que han amagat un total de més de 6.000 milions d’euros.

De fet es tracta de comptes dipositats en una filial a Ginebra del banc HSBC, per tant un banc no suïs. La premsa diu que els noms dels propietaris dels comptes van ser facilitats per les autoritats franceses. El que ningú diu és que els disquets amb els noms dels ara contactats eren part d’una informació robada de la filial del HSBC i que les autoritats franceses van comprar, en un acte alabat i criticat alhora: un estat no pot actuar amb material robat, diuen uns, i un estat pot actuar il•legalment amb els que il•legalment amaguen diners, diuen uns altres.

El fons de tot és el diner negre, el diner negre que qui més qui menys tothom coneix a Espanya. És el diner negre amb el que es paga un treball o un servei sense demanar factura, o és el diner negre del complement del sou entregat de sotamà, o és el diner negre tan escampat en les operacions immobiliàries. Tot això és diner negre, fraudulent, però el dels comptes de Suïssa o d’altres indrets és d’un volum més gran i s’ha fet sortir del circuit interior. És l’única diferència perquè fraudulentes ho són totes les variants.

No seré jo qui defensi el fins fa poc temps estricte secret bancari suïs. Els darrers anys, amb les iniciatives de la OCDE sobre la doble imposició, la transparència fiscal a augmentat i el secret bancari, tal com es coneixia, ja ha desaparegut de Suïssa tal com he escrit un parell de vegades en aquest blog.

Ara llegirem els típics comentaris sobre Suïssa, que segons els que no la coneixen viu dels bancs. Els que han obert comptes a fora tremolaran una mica i potser arribaran a un acord d’amnistia fiscal amb l’Estat, de manera que els diners puguin tornar i legalitzar-se. Veurem.

Tampoc sembla massa just donar les culpes als bancs, suïssos o no: qui treu diners no declarats del seu país per depositar-los en un altre, està burlant la llei i com a mínim, comparteix culpes amb els bancs. Com en el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz :

« ¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar? »