De Suïssa estant

Entre la cendra del volcà i el partit d’avui al vespre del Barça a Milà sembla que tots els temes que ocupen i preocupen estiguin momentàniament aparcats.Del TC ja ningú sap que dir perquè fa tant temps que esperem una sentencia que fins i tot s’està imposant el “demà m’afaitaràs» o si voleu, amb expressió més moderna el “passotisme”.Cada vegada interessa menys la famosa sentencia perquè tothom és conscient que la retallada serà gran i per tant és obligat un plantejament de les actituds particulars davant el fet irreversible d’un Estatut retallat i llunyà del que la gent va votar.També cau un silenci mediàtic sospitós sobre la consulta del proper dia 25 sobre la independència. Està previst que votin ciutats importants però no veig el ressò que caldria esperar. Tinc el pressentiment que certa premsa, en mans d’un poderós grup, està fent el distret amb la complicitat de l’actual Govern de la Generalitat. Potser no és tal com jo dic, però ho sembla.Deixem que els avions tornin a creuar el cel i que el Barça faci un bon paper. Demà ens tornarem a topar de nassos amb els problemes no resolts, que són molts.

A la mitjanit i 28 minuts el senyor Roger Bühler empipat i cansat va escriure al seu blog:” Fa tres hores que estic desconnectat de la xarxa i és una sensació estúpida”.

A les tres i 38 minuts de la matinada va rebre una inesperada resposta del servei al client del seu proveïdor d’internet: “Bon dia. Lamentem aquesta interrupció del servei i esperem que ara ja estigui connectat”.

Cada vegada més empreses multinacionals o de gran rellevància fan us d’un sistema automàtic i sistemàtic de control d’internet. Ja no és el control fàcil que ofereixen els habituals de Facebook explicant a tothom qui vulgui llegir-ho el que fan o el que pensen. Ara es tracta d’un assumpte més refinat i perillós.

Diverses empreses de les anomenades IT (tecnologia de la informació) han desenvolupat programes especials que permeten, a partir d’una paraula determinada, saber qui escriu a la xarxa, el que escriu i intervenir immediatament, com en el cas del senyor Bühler.

Fins ara, les empreses buscaven manualment articles, blogs i entrades de Facebook que esmentessin el seu nom. Ara tot es fa automàticament de manera que a cada moment les empreses saben si una campanya ha impactat positivament, o si un producte està creant u n problema o si algú intenta manipular les opinions.

Segons els experts, tota companyia internacional necessita controlar diàriament centenars de milers de blogs, desenes de milers de Twitters i de Facebooks per tenir el mercat i les opinions sota control.

El que ofereixen els programes de control diuen que els avantatges són per ambos costats: les empreses saben que pensa la gent d’elles i dels seus productes, i el consumidor pot parlar de tu a tu amb les multinacionals. No m’ho crec. La veritat és que ningú sap l’us final de les dades recollides i per si no en teníem prou de video-càmeres, registres, targetes de crèdit controlables i controlades, ara també ens poden llegir pel sol fet d’escriure una paraula «clau».

Doncs molt bé. Fem la prova: Nestlé, Credit Suisse, McDonald’s, Repsol, Coca-Cola, Pepsico, Shell i Chupa-Chups.

Vaig tenir sort: el meu avió va ser el darrer ahir al vespre a aterrar a l’aeroport de Zuric, abans que el tanquessin. Una mica més i m’haig de quedar dos o tres dies bloquejat a Atenes, cosa que en el fons no m’hauria preocupat massa.

De Grècia en parlarem un altre moment perquè avui acabat d’arribar dels dies d’esbarjo, tots els comentaris i totes les preocupacions estan al voltant dels núvols: el de la cendra del volcà ìslandés i el núvolot de la sentència del TC.

El primer fa part de les forces encara desconegudes de la natura, i poca cosa podem fer. El segon és cosa dels homes (i de les dones) i per tant si ha arribat a ser un nuvolot que no escampa, la culpa ja sabem de qui és.

El TC sembla que troba moltes dificultats en el fet que l’Estatut inclou en el preàmbul la paraula «nació» referida a Catalunya, a més d’altres divergències no necessàriament menors.

El TC no ha de discutir si Catalunya és o no és una nació. El TC ha de decidir si la Constitució catalana, anomenada Estatut, es pot considerar adequada a la Constitución espanyola. Per tant es tracta d’adaptar l’Estatut a una Constitució de rang superior, segons el punt de vista centralista de l’estat espanyol.

Catalunya és una nació tant si figura en el preàmbul de l’Estatut o ho eliminen els del TC. Desprès de gairebé quatre anys d’espera, ja comencem a estar tips d’estirades i arronsades.

Amb altres paraules: ja s’ho faran. I digui el que digui el TC pensem en Catalunya i diguem com Galileu… «eppur si muove» !.

M’hen vaig un parell de dies a Grècia de manera que ens retrobarem el cap de setmana.

He visitat almenys una quinzena de vegades Grècia, sempre combinant la feina amb el plaer. Conec la terra ferma, del Peloponès fins a Salònica, però no he anat mai a les illes. Ara tampoc, ja que em concretaré a visitar Atenes i part del Peloponès, pero per primera vegada sense cap minut de feina previst. Avantatges de l’edat.

Dir Grècia és parlar d’una part dels nostres orígens. Catalunya no ha rebut massa influència grega si ho comparem amb la romana, però no per això és menys interessant el llegat. També Catalunya ha deixat petjada a Grècia amb els almogàvers perquè l’historia mediterrània és molt moguda.

Jo sempre m’he sentit una mica a casa quan estic a Grècia, de manera que estic segur de passar-ho molt bé. Les tècniques actuals, l’internet o la televisió per cable, segurament em permetran saber el resultat de la reunió del TC a Madrid els dies 14 i 15. Com que em temo que em donaran un disgust, intentaré fer el sord, el cec i el mut fins que torni a casa.

A reveure!

La darrera setmana, el president ZP va presentar un pla i una estratègia per impulsar la introducció dels vehicles elèctrics a Espanya.

El pressupost del projecte és de 590 milions d’Euros amb unes vendes previstes fins a l’any 2012 de 70.000 unitats, de manera que fent el compte de la vella, cada vehicle costarà 8.400 euros als contribuents.

De moment cap marca del sector automobilístic proposa encara vehicles 100% elèctrics, mentre que comencen a entrar al mercat els anomenats híbrids, que combinen motor convencional amb bateries. És molt interessant promoure projectes on les noves tecnologies tinguin part important, sempre que es faci amb cap i peus, cosa que no acabo de veure en la proposta de ZP.

Un vehicle convencional com el vostre o el meu, amb una vida de 8 anys i amb 170.000 recorreguts presenta un balanç energètic molt interessant. El 50% de l’energia gastada serveix per fabricar-lo, transportar-lo fins al lloc de venda i, si voleu, fins i tot per les despeses de propaganda fins al moment de la compra. Un 25% de l’energia total és la que es necessita per fer els 170.000 kilòmetres i l’ altre 25% és la que s’ha d’aplicar per desmantellar el cotxe tant per reciclar parts com per destruir ecològicament la resta.

Analitzat aquest balanç veiem que el fet de rodar per les carreteres i camins «només» gasta un 25% de l’energia total de la vida del vehicle. Un cotxe elèctric, de moment, presenta un balanç ecològic encara més desfavorable ja que fabricar i sobretot reciclar o eliminar les bateries és molt costós ecològicament. I no cal dir que la producció d’energia elèctrica necessària per carregar els futurs nous cotxes, si no és hidràulica, tampoc és molt ecològica (nuclear o a carbó).

No estic contra el progrés tècnic. Jo mateix vaig fer un projecte amb una companyia dels Estats Units per introduir les piles de combustible (fuel cells) a Suïssa, amb contactes avançats, viatges a la planta a l’estat de Connecticut i esborranys de contractes. Vaig anar més de 10 anys avançat ja que encara no s’han resolt tots els problemes tècnics que ocasionen les bateries.

Repeteixo el que ja vaig dir fa poc temps: els kilòmetres més ecològics són els que ens estalviem i anar a peu, junt amb els vehicles públics de tot tipus, és la millor alternativa ecològica.

El Rei d’Espanya ha nomenat Marqués de Tàpies a l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig.

Ho diré d’una altra manera: l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig ha acceptat el nomenament de marqués per part del Rei d’Espanya.

La segona variant és la que més s’acosta a la realitat. Tothom ha passat poc o molt per un període de rebel•lió, sigui contra la família o contra l’autoritat o contra el món i qui el va fer. També és natural que amb els anys la fogositat de la joventut, i més si aquesta joventut va anar acompanyada d’una situació política o social decididament injusta, vagi mutant en un escepticisme i que els temps, sobretot si s’arriba a una edat avançada, faci l’individu menys agressiu sense que deixi de ser rebel o que perdi certs principis.

Molts personatges importants dins el món de la cultura han estat honorats (quasi sempre tard) i han renunciat a l’honor per una qüestió de coherència amb la seva personalitat. La renuncia de premis Nobel fins a distincions locals com noms de carrers o medalles d’ajuntaments ha de ser una cosa normal, com també ho ha de ser acceptar-les si es considera realment un honor i existeix una comunió d’idees entre el que dóna i el que rep.

Tàpies sempre s’ha dit un admirador i amic de Joan Brossa, un personatge de gran interés cultural i molt poc reconegut oficialment, contràriament a Tàpies. Brossa mai no hauria acceptat el títol de marqués. Reprodueixo un poema de Brossa més clar que l’aigua, mentre lamento la decisió de Tàpies.

RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l’editor i crític
Josep M. Castellet.

II
(10 de novembre)
L’Alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.

El Rei d’Espanya ha nomenat Marqués de Tàpies a l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig.

Ho diré d’una altra manera: l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig ha acceptat el nomenament de marqués per part del Rei d’Espanya.

La segona variant és la que més s’acosta a la realitat. Tothom ha passat poc o molt per un període de rebel•lió, sigui contra la família o contra l’autoritat o contra el món i qui el va fer. També és natural que amb els anys la fogositat de la joventut, i més si aquesta joventut va anar acompanyada d’una situació política o social decididament injusta, vagi mutant en un escepticisme i que els temps, sobretot si s’arriba a una edat avançada, faci l’individu menys agressiu sense que deixi de ser rebel o que perdi certs principis.

Molts personatges importants dins el món de la cultura han estat honorats (quasi sempre tard) i han renunciat a l’honor per una qüestió de coherència amb la seva personalitat. La renuncia de premis Nobel fins a distincions locals com noms de carrers o medalles d’ajuntaments ha de ser una cosa normal, com també ho ha de ser acceptar-les si es considera realment un honor i existeix una comunió d’idees entre el que dóna i el que rep.

Tàpies sempre s’ha dit un admirador i amic de Joan Brossa, un personatge de gran interés cultural i molt poc reconegut oficialment, contràriament a Tàpies. Brossa mai no hauria acceptat el títol de marqués. Reprodueixo un poema de Brossa més clar que l’aigua, mentre lamento la decisió de Tàpies.

RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l’editor i crític
Josep M. Castellet.

II
(10 de novembre)
L’Alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.

Ara sembla que sí, que el TC es reunirà els dies 14 i 15 d’abril per decidir i anunciar la sentència sobre l’Estatut.

A mi això del 14 d’abril em sona. Jo no hi era, però va ser la data en la que Espanya es va declarar republicana (Segona República). Segur que el TC no ha triat aquest dia per raons històriques perquè la memòria històrica és més aviat desmemoria. Tampoc a l’Estatut es tracta del dilema república o monarquia, encara que…

La incidència de la sentència del TC sobre les properes eleccions serà enorme: no cal que es vulgui dissimular perquè els moviments sobiranistes no deixaran de fer-se sentir. Amb moltes o amb poques retallades, les coses ja no seran després de la sentència iguals que abans. És el que incomoda a Madrid i voltants.

Molts, suposo que amb bones connexions, ja estan dient que l’Estatut serà molt afectat en coses fonamentals. Una cosa és certa: no serà l ‘Estatut que el poble català va votar, de manera que la polèmica ja està oberta i tindrem discussions de gran volada. Només s’ha d’esperar que al final Catalunya hi surti més forta, amb més gent fent pinya per tirar endavant amb o sense els altres.

Ara sembla que sí, que el TC es reunirà els dies 14 i 15 d’abril per decidir i anunciar la sentència sobre l’Estatut.

A mi això del 14 d’abril em sona. Jo no hi era, però va ser la data en la que Espanya es va declarar republicana (Segona República). Segur que el TC no ha triat aquest dia per raons històriques perquè la memòria històrica és més aviat desmemoria. Tampoc a l’Estatut es tracta del dilema república o monarquia, encara que…

La incidència de la sentència del TC sobre les properes eleccions serà enorme: no cal que es vulgui dissimular perquè els moviments sobiranistes no deixaran de fer-se sentir. Amb moltes o amb poques retallades, les coses ja no seran després de la sentència iguals que abans. És el que incomoda a Madrid i voltants.

Molts, suposo que amb bones connexions, ja estan dient que l’Estatut serà molt afectat en coses fonamentals. Una cosa és certa: no serà l ‘Estatut que el poble català va votar, de manera que la polèmica ja està oberta i tindrem discussions de gran volada. Només s’ha d’esperar que al final Catalunya hi surti més forta, amb més gent fent pinya per tirar endavant amb o sense els altres.

La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d’Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família