De Suïssa estant

Mentre Endesa no expliqui com és possible que caiguin més de 30 torres d’alta tensió, per molta nevada de sorpresa que tampoc va ser descomunal, el més raonable seria deixar de pagar els rebuts de la llum. No és lògic que la companyia que cobra per donar un servei falli estrepitosament, segurament per deficiències a la infraestructura que ara s’han  mostrat evidents.

Mentre no s’aclareixi el perquè les autopistes i carreteres principals van estar tantes hores bloquejant els usuaris, sense cap mena d’informació, el més raonable seria deixar de pagar els peatges i els impostos de circulació.

Mentre algunes autoritats i responsables de serveis no expliquin els seus silencis i la seva incompetència, el més raonable seria deixar de votar-los a la primera ocasió que se’ns presenti.

Mentre no tinguem responsables que parlin clar, que admetin els defectes propis i que tinguin el detall moral de plegar, cessar o dimitir, no anirem con cal. La prepotència fa que partits i companyies ens prenguin per ases de manera que potser em d’acabar amb la docilitat, encara que alguns pretenguin que el burro és la imatge que ens representa.

Després del fracàs dels dirigents polítics, de les companyies elèctriques i de la majoria de responsables de donar el servei que la gent paga, és el moment d’exigir explicacions i responsabilitats a tots.

Quan les coses van per camins normals, tothom és capaç de dirigir fins i tot una multinacional. Els veritables dirigents, tan a les empreses com en política, els necessitem quan les circumstàncies demanen decisions rapides. Donar la cara no ha estat els darrers dies una acció habitual dels polítics, excepte per donar les culpes als altres. I el mateix estan fent les companyies elèctriques que abans d’explicar perquè més de 30 torres han caigut, es queixen de no disposar de línia MAT.

S’han instal•lat generadors que no funcionen, no s’ha donat terminis concrets per permetre a la gent d’organitzar la vida familiar i laboral d’acord amb les circumstàncies, i si moltes poblacions no tinguessis alcaldes i regidors amb més ganes d’ajudar que de lluir, encara molts llocs de Catalunya estarien avui pitjor.

No vull pensar el que pot passar si la meteorologia ens continua donant ensurts, o davant d’una catàstrofe de més importància que la nevada de l’altre dia. A la mínima cosa que funciona, tots corren a fer-se la foto, però si s’ha de decidir realment, si s’ha d’arremangar la camisa i posar-hi tot l’esforç físic i d’influències, molts, lamentablement molts dels elegits per fer-ho bé han fallat estrepitosament.

No cal donar noms, que tothom sap de qui es tracta. Ara ha arribat l’hora d’exigir i de fer memòria quan dintre d’un parell de setmanes ens vulguin convèncer que són la solució que el país necessita. Vergonya!.

Després del fracàs dels dirigents polítics, de les companyies elèctriques i de la majoria de responsables de donar el servei que la gent paga, és el moment d’exigir explicacions i responsabilitats a tots.

Quan les coses van per camins normals, tothom és capaç de dirigir fins i tot una multinacional. Els veritables dirigents, tan a les empreses com en política, els necessitem quan les circumstàncies demanen decisions rapides. Donar la cara no ha estat els darrers dies una acció habitual dels polítics, excepte per donar les culpes als altres. I el mateix estan fent les companyies elèctriques que abans d’explicar perquè més de 30 torres han caigut, es queixen de no disposar de línia MAT.

S’han instal•lat generadors que no funcionen, no s’ha donat terminis concrets per permetre a la gent d’organitzar la vida familiar i laboral d’acord amb les circumstàncies, i si moltes poblacions no tinguessis alcaldes i regidors amb més ganes d’ajudar que de lluir, encara molts llocs de Catalunya estarien avui pitjor.

No vull pensar el que pot passar si la meteorologia ens continua donant ensurts, o davant d’una catàstrofe de més importància que la nevada de l’altre dia. A la mínima cosa que funciona, tots corren a fer-se la foto, però si s’ha de decidir realment, si s’ha d’arremangar la camisa i posar-hi tot l’esforç físic i d’influències, molts, lamentablement molts dels elegits per fer-ho bé han fallat estrepitosament.

No cal donar noms, que tothom sap de qui es tracta. Ara ha arribat l’hora d’exigir i de fer memòria quan dintre d’un parell de setmanes ens vulguin convèncer que són la solució que el país necessita. Vergonya!.

Poques vegades podem alegrar-nos del tot per molt que les noticies siguin positives.

L’alliberament d’Alícia Gámez, després d’un centenar de dies de segrest, no pot donar-nos tota la satisfacció que mereix perquè encara queden dos catalans segestrats: Albert Vilalta i Roque Pascual. La desil•lusió que tots els cooperants que col•laboren per millorar les condicions de vida de gent molt llunyana del nostre entorn han sentit al veure com és fàcil tenir la vida penjada d’un fil, acaba per perjudicar els que tindrien de rebre l’ajut.

El govern espanyol ha negat cap pagament o contraprestació per l’alliberament de l’Alícia. El diari El Mundo diu que s’han pagat dos milions de dòlars i que n’han de pagar encara dos més per cada un dels dos retinguts. Naturalment que una operació d’aquest tipus reclama molta prudència per tal de no posar més en perill la vida dels que encara no han arribat a casa.

De totes maneres, una vegada tot s’acabi positivament com tots esperem, s’obrirà l’eterna discussió sobre si pagar o no pagar als segrestadors. Si segresten un fill meu, un parent o un conegut, sens dubte estaré a favor de pagar. Si m’ho miro fredament, pagar significa donar mitjans i ànims a la banda terrorista per tornar-hi, tal com ha arribat amb els pirates de Somàlia.

Quan la vida d’un innocent està en perill no sabem reaccionar només amb el cap fred. De manera que esperem la tornada de l’Albert i el Roque i després podrem plantejar-nos com ajudar a pobles necessitats sense posar la vida dels nostres joves a mans de terroristes extorsionadors. El món ens ho posa difícil això d’ajudar!.

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
– Mira. Algun dia tot això serà teu.

Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
– Mira.

La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu.

Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d’ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.

Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat. I també el d’anticipació, i el de la informació.

Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.

El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

No cal rumiar gaire: el tema, i la preocupació del dia, a Catalunya és la neu. De Suïssa estant ens en fem càrrec ja que la nostra situació geogràfica fa que de nevades com la que ha caigut al Principat en tinguem cada dos per tres.

Estem molt millor preparats, tan materialment com personalment, i per tant no cal fer cap tipus de comparació entre la situació caòtica d’ahir i d’avui a Catalunya amb la rapidesa que a Suïssa ens en sortim de casos iguals o pitjors.

Malgrat tot, el seguiment que he fet de la nevada i les seves conseqüències a Catalunya, gràcies a la radio, televisió i Internet, m’ha fet adonar de la tardana i pobra reacció de les autoritats, de les primeres autoritats del país i de les grans ciutats, i de la manca d’informacions pràctiques adreçades a la gent que esperava noticies concretes per saber que fer.

Suposo que tots els que manen, una vegada passat el pitjor, analitzaran el seu comportament i milloraran l’organització i sobretot la informació per no deixar a la població amb la sensació que els responsables no dominen la seva feina.

El psicòleg Satoshi Kanazawa ha publicat un estudi al „Social Psychology Quarterly“amb el títol de “Why Liberals and Atheists Are More Intelligent ( “Perquè els lliberals i els ateus són més intel•ligents “). No cal dir que només llegint el títol em van entrar ganes de saber més sobre l’estudi en questió.

El senyor Kanawa s’ha basat en un seguiment a llarg temps de 15.000 persones i ha arribat a certes conclusions seguint el anomenat Savanna Principle, altrament dit amb una hipòtesi sobre el quocient intel•lectual (IQ) basada el el principi Savanna i en la teoria de l’evolució de la intel•ligència general.

Els resultats diuen que les persones de tendència política conservadora i els homes i dones amb principis religiosos ferms tenen un quocient intel•lectual més baix que els de tendència política progressista i els ateus. Caram!

L’explicació de l’estudi és que la intel·ligència permet deixar enrere els valors tradicionals i obrir-se a nous coneixements i experiències. Dit d’altra manera, els conservadors i els de fe religiosa queden intel•lectualment parats ja que es conformen amb les respostes que consevadurisme i religió els donen, i per tant no fan ús de la intel•ligència per anar a cercar altres camps on augmentar l’horitzó.

Qui més qui menys coneix persones conservadores i religioses molt intel•ligents, i d’altres anomenats “progres” bastant ases, i també el contrari.

Trobo molt interessant l’estudi dels comportaments humans encara que és difícil treure conclusions aplicables a tothom perquè en cada individu coincideixen múltiples factors (genètics, sociològics, culturals, econòmics…) que condicionen el comportament i la intel·ligència per damunt de posicions polítiques o religioses.

Cal que recordem el famós consell: „ No creguis cap estadística que no hagis falsificat tu mateix “.

Els Jocs Olímpics d’Hivern a Vancouver s’han acabat. Canadà ha fet una bona organització on només el temps i el disseny de la pista de bobs han donat la nota negativa. Espanya no ha guanyat cap medalla, com era d’esperar malgrat algunes opinions precipitadament contraries.

El senyor Hereu, junt amb una comitiva ad hoc, va visitar Vancouver per tal de veure personalment quin tipus d’enrenou porta organitzar uns jocs amb tanta complexitat. Suposàvem molts que tornaria una mica desencantat i ha estat tot el contrari, ha tornat amb més ganes que mai d’aconseguir per Barcelona uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Sapporo, que va organitzar un dels millors jocs l’any 1972 va necessitar més de 25 anys per pagar el dèficit econòmic que va generar l’esdeveniment esportiu. Vancouver, amb una millor contribució de les televisions que els anys 70, preveu un dèficit astronòmic.

Barcelona, i els Pirineus, han de construir moltes infraestructures si volen competir per organitzar uns jocs. No n’hi ha prou amb unes pistes d’esquí alpí, també s’ha de fer les instal•lacions per salts i, per curling, per bobs, skeleton i derivats, s’han d’habilitar pistes per les proves de patinatge de velocitat etc. etc.. Els Jocs del 92 van fer que Barcelona guanyés infraestructures, recuperés la façana marítima i demostrés la unió d’una ciutat i d’un poble. Malgrat tot, algunes instal•lacions han estat després infrautilitzades, com ara l ‘Estadi Lluís Companys o el Velòdrom d’Horta, per donar dos exemples. Amb uns jocs d’Hivern és molt dubtós que les infraestructures esportives es puguin aprofitar com cal. El record trist i ruïnós del Fòrum Universal de les Cultures ens hauria de fer ser molt, però molt prudents.

El senyor Hereu sembla necessitar alguna medalla per no perdre les properes eleccions, i ho fa jugant amb la il•lusió d’una ciutat que no s’ha de deixar enredar. El dèficit està cantat, i el senyor Hereu somia truites. I mentrestant la ciutat es degrada a una gran velocitat.

Els Jocs Olímpics d’Hivern a Vancouver s’han acabat. Canadà ha fet una bona organització on només el temps i el disseny de la pista de bobs han donat la nota negativa. Espanya no ha guanyat cap medalla, com era d’esperar malgrat algunes opinions precipitadament contraries.

El senyor Hereu, junt amb una comitiva ad hoc, va visitar Vancouver per tal de veure personalment quin tipus d’enrenou porta organitzar uns jocs amb tanta complexitat. Suposàvem molts que tornaria una mica desencantat i ha estat tot el contrari, ha tornat amb més ganes que mai d’aconseguir per Barcelona uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Sapporo, que va organitzar un dels millors jocs l’any 1972 va necessitar més de 25 anys per pagar el dèficit econòmic que va generar l’esdeveniment esportiu. Vancouver, amb una millor contribució de les televisions que els anys 70, preveu un dèficit astronòmic.

Barcelona, i els Pirineus, han de construir moltes infraestructures si volen competir per organitzar uns jocs. No n’hi ha prou amb unes pistes d’esquí alpí, també s’ha de fer les instal•lacions per salts i, per curling, per bobs, skeleton i derivats, s’han d’habilitar pistes per les proves de patinatge de velocitat etc. etc.. Els Jocs del 92 van fer que Barcelona guanyés infraestructures, recuperés la façana marítima i demostrés la unió d’una ciutat i d’un poble. Malgrat tot, algunes instal•lacions han estat després infrautilitzades, com ara l ‘Estadi Lluís Companys o el Velòdrom d’Horta, per donar dos exemples. Amb uns jocs d’Hivern és molt dubtós que les infraestructures esportives es puguin aprofitar com cal. El record trist i ruïnós del Fòrum Universal de les Cultures ens hauria de fer ser molt, però molt prudents.

El senyor Hereu sembla necessitar alguna medalla per no perdre les properes eleccions, i ho fa jugant amb la il•lusió d’una ciutat que no s’ha de deixar enredar. El dèficit està cantat, i el senyor Hereu somia truites. I mentrestant la ciutat es degrada a una gran velocitat.

Els advocats del senyor Fèlix Millet, com és la seva obligació, intenten lliurar de culpa el seu client i volen proposar fer una pericial psiquiàtrica del suposat lladre, per tal de justificar d’alguna manera la seva «conducta estranya».

Tothom disposa del dret a ser defensat però si el senyor Millet durant molts anys ha desviat 35 milions d’euros sense que ningú del seu entorn fes la més mínima denuncia, potser el psiquiatre tindria de mirar també als col•laboradors del senyor Millet. O tots malalts, o tots llestos o el senyor Millet és un superdotat capaç de fer el que ha fet sense aixecar cap sospita.

El molt trist que les culpes o les innocències depenguin dels advocats. Sembla massa fàcil fer ús de diners aliens i una vegada enxampat, deixar-se la barba, anar pels carrers fent el distret i aconseguir un informe psiquiàtric exculpatori. Hem de suposar que la veritat i la justícia no es deixaran enredar, tot i respectar ara la presumpció d’innocència almenys parcial, ja que el senyor Millet ha reconegut part de les acusacions.

En un altre context, el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, s’ha pronunciat sobre la consideració moral dels polítics que van aprovar la denominada llei de l’avortament. Segons el monsenyor, els polítics que van votar aquesta llei han quedat voluntàriament fora de la comunió, sense que l’església els excomuniqui específicament.

Fins aquí res a dir ja que es tracta d’un valoració interna de l’església i que afecta els que en fan part. Ara bé, el mateix monsenyor, a preguntes dels periodistes, va dir que el Rei, tot i sancionant la llei de l’avortament amb la seva signatura, està fora de cap negativa de comunió ja que l’acte del Rei és un mandat constitucional i per tant no és lliure del punt de vista individual.

Recordem que el Rei dels belgues, Balduí, en una circumstància similar, va dimitir durant un dia per tal de no haver de sancionar la llei que permetia l’avortament. Balduí, com Juan Carlos, tampoc podia legislar però va actuar com a catòlic. Si la signatura del rei només és una cosa obligada, sense cap importància política, és igual si signa o no, o si signo jo mateix o no signa ningú.

Monsenyor Martinez, com el psiquiatre de Millet, ha trobat la manera d’excloure el rei de tota responsabilitat moral i ha aconseguit afeblir encara més la figura d’un Rei que no ha de passar comptes del seu pressupost, que no pot ser portat als jutjats i que l’església disculpa abans que faci el pecat. Millet i el Rei units per la innocència.