De Suïssa estant

Acabem la setmana i el mes sense que ni una solució a la crisi s’hagi posat a la pràctica i sense proposar ni una idea sobre la que la gent es pugui il•lusionar. Tirar pedres a la teulada del contrari i desqualificar-se mútuament han estat els únics actes proposats pels dirigents polítics.

Tant al Parlament de Madrid com al català, les reunions entre govern i oposició han servit per a molt poc. Fora de la decisió de parlar-ne, res de res. Les propostes de grans pactes arriben molt tard i difícilment, amb eleccions a l’horitzó, es podrà arribar a acords concrets.

Segurament l’economia és una ciència molt complicada, fins i tot esotèrica, perquè si no no s’entén que ningú trobi una solució als desperfectes que, amb més o menys aclucament d’ulls, els polítics ens han ocasionat.

La primera mesura ha de ser parar l’atur, és a dir que no augmenti el nombre de gent sense feina. La segona mesura és la de reduir l’atur i això només es pot aconseguir estimulant el consum. El consum fa augmentar les vendes i la producció, i la roda gira. Per animar al consum la gent ha de tenir els diners i confiança en el lloc de treball, de manera que, com un peix que es mossega la cua, tot passa per garantir el treball a un màxim de gent.

Resulta, però, que l’estructura industrial a Catalunya i a Espanya no és competitiva, com tampoc ho és la de Grècia, o Portugal i fins i tot Itàlia. Ho diuen experts mundials que no tenen cap interés que anem malament, ans el contrari. S’ha de trobar un substitut a dos sectors que han enlluernat durant molts anys i que ara estan apagats: l’automòbil i la construcció. Si el país no és capaç d’obrir camps laborals nous, això no té solució ni ara ni en 10 anys.

Si els polítics no disposen de cap idea per sortir del fanguer que ells han tolerat, que pleguin. Amb paraules boniques i  debats dialèctics ningú omple el plat, o paga els col•legis o s’assegura la jubilació. Que pleguin. Tots, si pot ser.

En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l’arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l’UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l’Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l’arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l’UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l’Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

El butlletí de les Corts Valencianes ha publicat els patrimonis dels seus diputats. Em sembla una mesura molt correcta malgrat que comporti un cert perill ja que només les xifres parcials, sense el conjunt d’elles i les interrelacions, no permeten tenir un judici exacte.

Declarar el patrimoni abans i sobretot després de sortir d’un càrrec públic convindria que es convertís en una pràctica rutinària, en benefici de tots encara que per fer-ho perfecte també ho hauria de fer el marit o l’esposa del càrrec, o el seu germà o germana, més que res perquè els patrimonis es poden posar a nom d’altres per tal de dissimular guanys sospitosos. Com que arribem a una proposta impossible de portar a la pràctica, ens hem de conformar de les poques xifres que es publiquen.

No vull ser malpensat però que el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, només tingui 905 euros al seu compte bancari em preocupa.

Amb un sou que ha de ser generós per natura, disposar de tan poc demostra que gasta molt, o inverteix molt. Com que ha declarat un pla de pensions de només 8.000 euros i un cotxe de 15 anys d’antiguitat i poca cosa en propietats immobiliàries compartides, tinc de suposar que el senyor Camps gasta el seu sou en compres al comptat, com per exemple els seus vestits tal com va declarar l’any passat. O potser destina una bona part del sou a fer obres de caritat. Sigui com sigui, és una pena que vagi tan curt de diner líquid amb un càrrec tan important.

Alguna cosa falla en el cas del senyor Camps, i no vull ser malpensat.

La meva recentíssima trobada amb amics de Manresa que no ens havíem vist feia vint, trenta i fins i tot més de quaranta anys va ser molt emocionant i em va emplenar d’alegria. I també, perquè no dir-ho, d’alguns moments de tristor al recordar companyes i companys que ja no tenim entre nosaltres. Tot molt normal, i fins i tot intranscendent d’un punt de vista general, però enormement especial i necessari vist del meu interior.
Com que jo era, entre tots els reunits, el que havia arribat de més lluny, no cal dir que moltes converses van anar dirigides a Suïssa i a la meva visió de quaranta anys suïssos de les coses de Catalunya.
No seré jo qui faci un panegíric de Suïssa, país que estimo, on vaig anar voluntàriament i on passaré la resta dels meus dies que espero encara llargs i profitosos. Tinc plena consciencia que Suïssa, tot i tenir moltes virtuts, no està exempta de defectes que ja fa uns anys (i en gran part gràcies a la presencia de molta gent vinguda de fora) la població autòctona reconeix i comença a corregir.
Un altre dia entrarem en detalls però avui m’interessa destacar el gran interés que molts dels meus interlocutors va posar a conèixer com Suïssa, creada amb poblacions d’origen divers, amb quatre idiomes oficials i amb mentalitats històricament influenciades pel catolicisme i el protestantisme i dins d’aquest amb les vessants del calvinisme i el zwinglisme, ha aconseguit una estabilitat política i social que encara fa enveja.
Naturalment, el rerefons de moltes d’aquestes preguntes era el saber que es pot o es podria aplicar a Catalunya per tal que la personalitat pròpia tingui el nivell que mereix, fins i tot per damunt d’una independència que, serà o no, però a la que Catalunya sobreviurà.
Sempre he dit que Suïssa i Catalunya som països petits, molt similars en superfície i en població, essencialment treballadors, camperols i industrials, amics de les tradicions, d’asseuen’s a taula amb família i amics, i com que mai no hem estat conqueridors històrics, anem pel món amb una modèstia que altres desconeixen.
Veieu ara perquè em vaig sentir feliç el diumenge a Manresa?.

Dues noticies d’aquest cap de setmana m’ha fet creure en la possibilitat de que els polítics ens prenguin per babaus, cosa que potser és més segura del que molts voldrien.

El diumenge el conseller Castells, en una llarga entrevista publicada al AVUI, deixa anar el següent: „Ara ens toca demostrar la nostra vàlua…Ara és l’hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte“. Com s’entén que després d’estar ja un cert temps al poder, resulta que ara és el moment de demostrar coses que es donen per existents en el moment en que la gent posa la papereta a la urna. Projectes se’n han de tenir o no val la pena presentar-se a cap càrrec, i la vàlua i el lideratge si més no s’han de demostrar del primer dia i no esperar que les coses estiguin tant malament que sigui fàcil donar la culpa als altres. Com que vostè és conseller d’Economia i Finances, dos sectors que són essencials a l’hora de recuperar part de lo molt perdut, esperem que presenti idees i solucions factibles. Sempre val més tard que mai.

El dilluns llegeixo que el president Montilla emplaça a Mas a un pacte català anticrisi. Això em sona. Sembla talment el mateix raonament que fa un parell de dies vaig senti dir al senyor ZP dirigint-se al senyor Rajoy. Quan van mal dades, fer un pacte amb l’oposició és una proposta que sembla molt patriòtica però que porta verí ensucrat. Si el pacte s’arriba a crear, sempre posant el qui mana les condicions, poden passar dues coses: que la crisi es resolgui o que no. En el primer cas, el que mana sempre dirà que gràcies a la seva idea de pacte s’ha arribat a resultats positius. Si fracassa, serà culpa de l’oposició per haver tardat molt a acceptar la col·laboració o per no fer-ho amb massa convenciment. El raonament és cap-i-cua, es a dir que si manés Mas i proposés el mateix a Montilla
la trampa enverinada segueix sent vàlida.

S’han de proposar solucions, camins clars i després demanar la col·laboració de l’oposició per tirar-los endavant. Lo que no s’ha de fer es buscar el pacte sense les idees. Ja he dit que si no ens prenen el pèl, ho sembla.

Estic passant uns pocs dies a Catalunya, aprofitant que a Manresa són les Festes de la Misteriosa Llum i per recordar que fa exactament 45 anys vaig ser junt amb cinc amics, Administrador d’aquestes Festes, cosa que omple d’orgull a tot manresà.

Tota la vida he llegit diaris, però el fet de viure a Suïssa em va obligar a concentrar-me en la premsa helvètica i deixar de llegir la nostra. Vaig estar subscrit al AVUI des la seva sortida i durant l’espai de quatre o cinc anys, fins el moment on l’irregularitat en la rebuda del diari i l’alt preu del port em van obligar a abandonar. Resulta que podia estar tres o quatre dies sense diari, i de sobte m’ arribaven tots a l’hora, cosa que feia impossible gaudir com cal de les seves pàgines. Un intent anterior a la sortida de l’AVUI que vaig fer amb La Vanguardia, va resultar igual o pitjor.

Deixeu-me aclarir que jo no volia els diaris per saber les noticies „fresques” del dia, però fins i tot els comentaris rebuts un parell de dies després de publicats, i tots junts, fan perdre bona part de la gracia. I el preu del franqueig era dues vegades el preu del diari, de manera que la meva decisió va ser més que justificada.

L’introducció de la premsa electrònica, via Internet, em va permetre i em permet fins ara gaudir dels diaris de casa sense anar a la bústia.

Ara, aquests dies a Catalunya compro al quiosc de la cantonada aquella premsa que jo llegeixo cada dia a l’ordinador. No hi ha color: la premsa de paper és, definitivament, millor. El plaer de tenir el diari a la mà, de girar fulls, d’anar endavant i enrere sentint l’olor del paper i la tinta no es pot comparar amb cap versió digital.

No desconec els problemes econòmics dels diaris de paper, i el perill de que els digital siguin molt aviat (alguns ja ho són, almenys en part) de pagament i ja veurem com acaba tot aixó. Però els embotits, de pagès, i els bons diaris, de paper.

Com que som un poble petit, tenim d’estar sempre explicant i defensant la nostra llengua, els nostres costums, la nostra manera de fer i de veure les coses. Els de fora, de vegades, ens veuen com uns pesats, sempre parlant del mateix i no es donen compte que són ells els que amb la seva ignorància, real o buscada, ens obliguen a estar permanentment a la defensiva.

El català, molt maltractat com a llengua en els anys de la meva infància i joventut, ha assolit ara un paper molt més a prop del que li correspon, encara que queda molt per fer. S’ha d’arribar a un moment on parlar el català i pensar en català sigui la cosa més normal del món a Catalunya.

La riquesa del català com a idioma la trobem en la literatura, amb dotzenes i dotzenes de novel•les, poesies, assaigs i articles. Un dels llibres que de tant en tant obro a l’atzar i llegeixo és de de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Encara que tracta d’assumptes una mica llunyans, els ambients que retrata, els detalls i la justesa dels conceptes el fan un llibre sempre actual i, sobretot, un incomparable exemple de prosa molt ben escrita. Recomano la lectura d’aquest llibre i copiaré unes ratlles de la pàgina 780, on Sagarra descriu un sacerdot convidat, com ell, a un sopar a Barbastre.

«Acompanyava al cavaller un sacerdot en forma de xemeneia, els dits del qual, al moment de donar-li la mà, van semblar-me que eren llargs, esclafats, obscurs i freds; és a dir, em va semblar que en lloc d’estrènyer cinc dits estrenyia cinc garrofes…. I la cosa més notable del seu cap era la boca, perquè al obrir-la apareixia tal devastació de peces i tal anarquia de queixals i dents que un, sense voler, pensava en les coves d’Artà o en algun fenomen geològic de categoria».

Gràcies, Sagarra.

Un amable lector m’escriu un comentari als meu post «La lliçó de Madrid», que trobo molt sensat i que faig meu.

Entre altres coses diu RS que «el que cal és gent que parli clar, que digui que Espanya és més pobra que del que els espanyols es pensen, que cal treballar més i millor…».

Això de treballar més i millor no és fàcil de fer entendre a la gent i tothom troba excuses per justificar festes, ponts, parades a la feina per fer el cafetonet, anar fent i el diumenge que guanyi el Barça.

Jo, que he treballat 40 anys a Suïssa, puc assegurar que aquí (i a Alemanya, Àustria, Dinamarca etc.) es treballa més temps i amb més intensitat que a Espanya i també, per cert, a Catalunya. La professionalitat en cada lloc de treball és indispensable i molt poques feines no demanen un certificat de capacitat professional, amb exàmens superats i diploma. La venedora de xarcuteria o la perruquera, per donar només dos exemples.

Segueix el meu lector:« .. si no volem perdre llocs de treball a favor dels xinesos hem de ser productius com els alemanys». No es pot dir més curt i més clar, dolgui a qui dolgui.

El que no tenim són polítics que diguin la veritat, que diguin les coses com realment són perquè dir aquestes veritats és poc popular i es poden perdre vots. Aquesta por és una de les causes, i no de les menors, que expliquen el llarg període d’inconsciència davant la caiguda dels nivells de treball i econòmics. ¿Ens en sortirem?.

El debat d ‘ahir al Parlament espanyol que per higiene mental no vaig seguir en directe a la televisió malgrat que per cable arribava a Suïssa, i que només conec per resums de la premsa, dona una imatge més aviat trista i que pot ser un exemple per Catalunya.

Tothom està d’acord que la situació laboral i econòmica a Espanya és molt delicada i els comentaris que cada dia es poden llegir als diaris seriosos europeus col•loquen el país al mateix nivell de „quasi fallida “al costat de Grècia i Portugal. L’euro està en perill de caiguda i tothom va esverat de tal manera que les pressions de l’UE ja han començat a arribar a Madrid i encara seran més intenses les properes setmanes.

L’espectacle del Congrés de Madrid ha de donar motius als polítics catalans per definir-se i ser efectius en lloc de brillants. El president ZP sense idees per combatre la crisi va apel•lar al pacte d’Estat, que no és res més que un artifici per engrescar l’oposició i repartir-se les culpes si no s’arriba a cap millora, com és previsible. L’oposició, també sense idees, només va proposar deixar la cadira lliure per ocupar-la ells.

A Catalunya convé que els nostres polítics en prenguin nota: un president sense idees fora las de no plegar i repetir si pot ser, i una oposició que només vol la caiguda dels que manen i que no pot presentar un programa de govern convincent són catastròfics pel país. De manera que no fem com els de Madrid, que la gent només espera decisions en la bona direcció, vinguin d’on vinguin.