Arxivar per gener de 2010

21 gen. 2010


ZP amb els escons buits

Classificat com a General


Ahir es va produir la primera intervenció del senyor Rodríguez, dit Zapatero, davant del Eurocongrés com a president de torn de l’UE. Només un terç dels eurodiputats van assistir al discurs, principalment dels partits socialistes d’Europa. Buits els escons i buit el discurs.

Els resums de premsa, com sempre, van de l’encens fins a l’esbronc segons sigui el color polític del diari. Les propostes efectives de ZP van ser ínfimes i tot el seu discurs va ser un rosari de bons propòsits i de bones intencions sense cap mesura concreta, cosa que li van retreure els eurodiputats que van intervenir després d’ell.

Anar a Strassbourg a proposar un gran pacte social europeu entre empresaris i treballadors quan no s’ha pogut fer a casa és anar a tocar campanes fora d’hora. Estar a la cua d’Europa en aspectes d’atur i d’economia no ha fet més modest el discurs de ZP que, com sempre, va ser grandiloqüent i inflat com un bunyol.

Per tal d’acontentar els ecologistes, va defensar l’ús de l’auto elèctric sense, però, anar més enllà. Tampoc va donar cap normativa concreta sobre la seva proposta de crear a Europa un mercat interior digital per protegir la propietat intel•lectual i animar a trobar noves tecnologies per la societat de la informació. Això de la propietat intel•lectual sembla suggerit per la SGAE.

Total, res de res. Poca gent, pocs continguts i esgotat un 10% del temps de presidència d’Espanya sembla poc probable que amb la resta del temps s’arribi a res més que a un parell de reunions, un catàleg de bones intencions i prou.

Comentaris tancats a ZP amb els escons buits

20 gen. 2010


Leguina dona consells a Catalunya

Classificat com a General


L’ex president de la Comunitat de Madrid, el senyor Joaquín Leguina, ha concedit a l’agència EFE una entrevista. S’ha de dir que el motiu ha estat la publicació del darrer llibre del senyor Leguina, “La luz crepuscular”, de manera que es tractava d’aprofitar l’ocasió per parlar fort i promocionar la venda del llibre.

El senyor Leguina ha esta molts anys mut i amb l’entrevista d’ara surt com a propagador de les idees salvadores que ningú ha trobat fins ara i assegut en el seu confortable paper de “ex”, reparteix consells que ningú li ha demanat. El típic trauma dels “ex” de tots els partits.

Com no pot ser d’altra manera, Leguina també parla de Catalunya i parla de tal manera del president Montilla que permet suposar que l’Honorable ho està fent molt bé si gent de la seva tendència política i tan poc interessada per la Catalunya real el tracten tan malament.

Diu Leguina que “si estuviera en Catalunya no tendría otro remedio que votar a Montilla, pero con la nariz un poco tapada”. També diu que Montilla, en comptes de ficar-se amb el Tribunal Constitucional, tindria de defensar els interessos d’aquells que l’han votat, “muchos de ellos charnegos, como él, y de lengua materna castellana». Continua: « No estoy de acuerdo con Montilla, pero está en su papel, se pone la bandera cuatribarrada y se cree Cataluña, pero no son Cataluña ni él, ni Mas, ni todos ellos juntos”.

El senyor Leguina va votar a favor de l’Estatut de Catalunya al Congrés de Madrid, obligat, diu ara, “forzando nuestras conciencias mediante un ordeno y mando sin precedentes” i afageix que “lo que salió de las Cortes fue muy dudosamente constitucional”.

El senyor Leguina, mancat de futur polític, tira pedres al cel. L’experiència i l’edat són respectables (ho dic amb 67 anys a l’esquena) però no són cap garantia de solució de cara al futur. Leguina surt d’un ben guanyat anonimat per vendre llibres i aprofita per dir com s’han de fer les coses. Preparem-nos, que molts “Leguinas” ens esperen a la primera cantonada.

Comentaris tancats a Leguina dona consells a Catalunya

18 gen. 2010


L’enredada de la vitamina C

Classificat com a General


Un jove i brillant docent del Politècnic de Zuric, Beat Bächi, va publicar fa poc temps un llibre amb el títol „ Vitamina C per a tothom! “on analitza la producció, la comercialització i la política sanitària relacionada amb la vitamina C i la seva inoperància com a producte farmacèutic.

Sona fins i tot una mica escandalós titllar la Vitamina C gairebé d’inútil i com a producte sobrevalorat per la propaganda a nivell mundial. Avui dia, on molts productes es venen destacant el seu contingut afegit de vitamina C, les afirmacions del professor Bächli ens obren els ulls a un més dels enganys que de tant en tant ens arriben per part d’interessos molt poderosos.

L’escorbut era la malaltia que més afectava els mariners fins el segle XVIII quan  el britànic James Lind observar que la vitamina C mantenia la malaltia a ratlla. Els mariners van començar a fer servir el suc de les llimones durant les llargues travessies, es va acabar la malaltia i tots tan contents.

L’any 1933, un professor del Politècnic de Zuric, Thadeus Reichstein, va proposar a l’empresa farmacèutica de Basilea Roche la fabricació de manera artificial de la vitamina C, és a dir l’àcid ascòrbic. Roche no hi va veure cap interés però va decidir posar l’àcid a disposició dels seus científics perquè hi trobessin una eventual aplicació terapèutica.

El llibre del senyor Bächli explica amb molts detalls com s’ha passat d’un producte sense aplicació terapèutica a una fabricació anual de cent mil tones. Fins avui encara no s’ha trobat cap aplicació efectiva a la vitamina C, però tots nosaltres coneixem la famosa pastilla efervescent Redoxon (de Roche), aspirines amb vitamina C, cremes, xampús, caramels, iogurts, sucs de fruita i fins i tot menjar per gats amb la famosa vitamina. I també la trobareu com a conservant d’aliments sota el nom críptic de E300 si mireu la composició dels productes que teniu a la nevera o al rebost.

La crisi mundial als voltants de la segona guerra mundial va forçar a Roche a trobar un camp nou on treure profit. La propaganda a Suïssa i arreu del món va fer que l’inútil producte arribés a considerar-se com necessari malgrat estar superconfirmat que el cós humà pot rebre la vitamina C que necessiti de les fruites i els llegums, i que tot excés surt rebutjat directament a l’exterior per l’orina i els excrements.

Com que la “vitaminitis” encara és un factor important, Roche segueix fent un gran negoci amb la vitamina C encara que amb una gran visió de futur, l’any 1990 van començar un projecte d’investigació sota el nom de “Golden Power” per tal de trobar una aplicació de la vitamina C com a pólvora de munició i com a explosiu. Si, heu llegit perfectament.

Gràcies a gent seriosa com el professor Bächli intuïm que som objecte de manipulacions a gran nivell, com potser fou la de les vaques boges o la de la grip A. Qui sap!.

Comentaris tancats a L’enredada de la vitamina C

18 gen. 2010


L’enredada de la vitamina C

Classificat com a General


Un jove i brillant docent del Politècnic de Zuric, Beat Bächi, va publicar fa poc temps un llibre amb el títol „ Vitamina C per a tothom! “on analitza la producció, la comercialització i la política sanitària relacionada amb la vitamina C i la seva inoperància com a producte farmacèutic.

Sona fins i tot una mica escandalós titllar la Vitamina C gairebé d’inútil i com a producte sobrevalorat per la propaganda a nivell mundial. Avui dia, on molts productes es venen destacant el seu contingut afegit de vitamina C, les afirmacions del professor Bächli ens obren els ulls a un més dels enganys que de tant en tant ens arriben per part d’interessos molt poderosos.

L’escorbut era la malaltia que més afectava els mariners fins el segle XVIII quan  el britànic James Lind observar que la vitamina C mantenia la malaltia a ratlla. Els mariners van començar a fer servir el suc de les llimones durant les llargues travessies, es va acabar la malaltia i tots tan contents.

L’any 1933, un professor del Politècnic de Zuric, Thadeus Reichstein, va proposar a l’empresa farmacèutica de Basilea Roche la fabricació de manera artificial de la vitamina C, és a dir l’àcid ascòrbic. Roche no hi va veure cap interés però va decidir posar l’àcid a disposició dels seus científics perquè hi trobessin una eventual aplicació terapèutica.

El llibre del senyor Bächli explica amb molts detalls com s’ha passat d’un producte sense aplicació terapèutica a una fabricació anual de cent mil tones. Fins avui encara no s’ha trobat cap aplicació efectiva a la vitamina C, però tots nosaltres coneixem la famosa pastilla efervescent Redoxon (de Roche), aspirines amb vitamina C, cremes, xampús, caramels, iogurts, sucs de fruita i fins i tot menjar per gats amb la famosa vitamina. I també la trobareu com a conservant d’aliments sota el nom críptic de E300 si mireu la composició dels productes que teniu a la nevera o al rebost.

La crisi mundial als voltants de la segona guerra mundial va forçar a Roche a trobar un camp nou on treure profit. La propaganda a Suïssa i arreu del món va fer que l’inútil producte arribés a considerar-se com necessari malgrat estar superconfirmat que el cós humà pot rebre la vitamina C que necessiti de les fruites i els llegums, i que tot excés surt rebutjat directament a l’exterior per l’orina i els excrements.

Com que la “vitaminitis” encara és un factor important, Roche segueix fent un gran negoci amb la vitamina C encara que amb una gran visió de futur, l’any 1990 van començar un projecte d’investigació sota el nom de “Golden Power” per tal de trobar una aplicació de la vitamina C com a pólvora de munició i com a explosiu. Si, heu llegit perfectament.

Gràcies a gent seriosa com el professor Bächli intuïm que som objecte de manipulacions a gran nivell, com potser fou la de les vaques boges o la de la grip A. Qui sap!.

Comentaris tancats a L’enredada de la vitamina C

16 gen. 2010


La gran oportunitat per Montilla

Classificat com a General


Que el president de la Generalitat es troba a anys llum de la popularitat, i fins i tot de l‘estima, que bona part dels ciutadans de Catalunya donaren als seus predecessors Pujol i Maragall és cosa sabuda.

D’entrada, va ser elegit sense que la gent realment tingues massa noció de les seves capacitats polítiques malgrat ser alcalde de Cornellà de Llobregat, elegit per dues vegades amb majoria absoluta, i també ministre en un govern Zapatero a més de president de la Diputació. Fora de l’àmbit local a Cornellà, mai va ser un personatge popular.

Una part de la gent no li «perdona» els seus orígens d’emigrant andalús, ni la seva manca de domini del català (encara que ha fet i està fent un gran esforç). El seu caràcter silenciós i apocat es considerat per molts com la millor demostració de la seva manca de lideratge i el veuen com l’home del PSOE a Catalunya i no com l’home del PSC a Madrid.

Segurament és un bon gestor, un excel•lent administrador i un disciplinat membre de partit. De totes maneres, darrerament ha donat algunes mostres, tímides però mostres, de la seva posició contraria a la del govern Zapatero.

Ara està a punt de caure la retallada del TC a l’Estatut i el senyor Montilla tindrà una gran oportunitat per demostrar que és un gran president de la Generalitat i no un funcionari de ZP camuflat a la plaça de Sant Jaume. Tots els que estan a favor d’ell esperen una actitud clara de defensa de Catalunya arribant fins i tot al límit de separar clarament PSC de PSOE. Tots els que fins ara s’ha oposat a ell, potser trobaran un motiu per modificar la seva opinió negativa i freda.

Tot depèn de la reacció del senyor Montilla de manera que apaguem l’encens i embeinem les espases. Tan de bo la seva actitud permeti que fem pinya per defensar no un partit sinó Catalunya.

Comentaris tancats a La gran oportunitat per Montilla

15 gen. 2010


Partits partits

Classificat com a General


Com que la campanya electoral pels propers comicis ja ha començat, encara que de manera no oficial, cal que ens preparem per rebre informacions reals, d’altres de dubtoses i moltes d’interessades sense altre motiu que atiar el foc i col•locar-se prop de les brases.

Avui es poden llegir dues noticies contradictòries. Una és la que diu que el senyor Laporta ha decidit crear un partit propi i que ha trencat peres amb el senyor Carretero. L’altre ens diu que ahir dijous Laporta i Carretero es van trobar per parlar, una vegada més, de presentar-se junts a les properes eleccions. Ja comencem!.

Vist amb una certa distància, i sense voler analitzar a fons o pontificar, trobem que el PSC està començant una estratègia per guanyar les votacions per majoria, sense necessitat de fer un tercer tripartit, cosa que no és gens fàcil, per cert.

El senyor Artur Mas sap perfectament que disposa d’una última oportunitat per accedir a la presidència de la Generalitat després de les desil•lusions de les votacions anteriors on el càrrec el van decidir les aliances i no els vots. Cal afegir que a l’Ajuntament de Barcelona el senyor Trias està en una situació igual a la del senyor Mas, amb una darrera opció a arribar a ser alcalde, encara que pot donar gràcies al senyor Hereu que li està posant les coses força bé.

ERC tem una pèrdua de vots si Reagrupament finalment es constitueix com a partit i es presenta a les eleccions. Amb un “Partit Laporta”, el vot que una vegada era d’ERC es dividirà molt afavorint a tercers. Tornar ERC al poder de la mà del PSC i fer de cambrer servint el cafè no pot ser una opció, per molt que fer part d’una llista de govern sigui atractiu.

Els altres partits, sense possibilitats reals com a tals, però amb un fort poder d’associació que pot fer decantar el govern cap a un costat o cap a l’altre, han de dissenyar les seves estratègies per entrar a discutir a l’hora de les aliances.

I com que els problemes reals continuen sense solució (Estatut, aeroport, rodalies, atur, vegueries,…) és segur que uns i altres ens explicaran rondalles per tractar de convèncer a tots que anirem bé si els votem a ells. Preparem les aspirines.

Comentaris tancats a Partits partits

14 gen. 2010


El joc dels Jocs

Classificat com a General


Els que encara tenim capacitat de sorpresa anem molt ben servits. Justament ahir l’alcalde de Barcelona senyor Hereu va explicar en solitari, com si fos una ària d’opera, que Barcelona vol organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022.

Justament el mateix es fa públic un sondeig del CiU sobre l’alcaldia de Barcelona desfavorable al senyor Hereu. Segons CiU (i per tant, s’ha de llegir amb certes precaucions ja que són art i part) el sondeig dóna a Trias 16 regidors per només 11 o 12 a Hereu, en cas que les eleccions fossin ara. Potser no és així però sembla talment que el senyor Hereu hagi volgut donar un contracop a l’enquesta a pocs mesos de les eleccions que el poden confirmar o retirar del càrrec.

Sóc un optimista, però els anys em van fent una mica desconfiat. Acostumo a no creure a cegues tot el que escolto o llegeixo i només després d’un certa reflexió i informació accepto les coses. I tot i així, de tant en tant m’equivoco. A mi, aquesta proclamació de candidatura em sembla precipitada i molt «política», si m’accepteu el terme.

Barcelona pot organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, o uns altres d’estiu o tot el que vulgueu. Ha demostrat de sobres que els ciutadans i els catalans saben fer pinya en moments decisius de cara al món. Però, de moment, un cert escepticisme ha rebut l’anunci del senyor Hereu. «Cop d’efecte olímpic», «Hereu somia amb els Jocs d’Hivern del 2022» i «Hereu diu que vol els Jocs Olímpics d’Hivern» són alguns dels titulars de la premsa d’avui.

Com que la candidatura oficial l’ha de fer el Comitè Olímpic Espanyol l’any 2013, el senyor Hereu encara pot esperar uns mesos per tal d’intentar guanyar de nou el seu càrrec a base de solucionar els molts problemes que esperen a cada cantonada de la ciutat. I una vegada arribats a aquest punt, que no dubti que si la candidatura demostra tenir cap i peus, ens hi apuntarem molts, per no dir tots.

Comentaris tancats a El joc dels Jocs

13 gen. 2010


Defensa del català a cops de pedra

Classificat com a General


Que el català és una llengua que ha de lluitar contra la degradació, el setge oficial de l’estat central  i fins i tot els interessos econòmics és cosa sabuda i, ai!, més clar que l’aigua.

Els de la meva generació, “analfabets oficials en català”, que no gaudirem mai d’un sol minut d’ensenyament en la nostra llengua, potser sentim d’una manera especial les agressions, esgarrapades, travetes i menyspreus que el català pateix gairebé cada dia.

Els polítics, sobretot els responsables d’àrees de cultura, poden fer (i de fet alguns ja fan) molt perquè el català tingui el seu lloc normal dins de Catalunya i que és el de llengua del país sense que per això s’hagi d’exterminar el castellà.

Em pregunto si la nova llei del cinema presentada pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ajudarà al català, que és de lo que es tracta. Obligar a les peli cules nord-americanes a doblar o subtitular la meitat de les copies al català, i també fer-ho amb les pel•lícules africanes o asiàtiques, però no amb les d’Europa és una discriminació que no es pot defensar de cap manera.

El conseller Tresserras sap perfectament que el món del cinema es mou dins d’un terreny econòmic molt important, moltes vegades inclús per damunt dels valors artístics i culturals. Forçar a una industria a fer obligatòriament el doblatge o la subtitulació en català pot semblar un acte de cultura patriòtica molt important, però que no servirà més que per enfrontar les grans productores i els distribuïdors amb el govern, i no cal dir qui tindrà la paella pel mànec en cas d’enfrontament.

Naturalment, dins de l’article 8 de la llei del senyor Tresserras es parla de la possibilitat d’establir, en el marc de la llei, acords de cooperació amb els diversos actors del sector, «per tal d’obrir una porta al consens i explicitar la voluntat d’entesa» en paraules del conseller.

De manera que primer tiren pedres i després estenen la mà. Senyor, quina creu!

Comentaris tancats a Defensa del català a cops de pedra

12 gen. 2010


Autonomia: no, gràcies

Classificat com a General


Els territoris francesos de la Martinica i de la Guaiana Francesa van votar el diumenge sobre una proposta del govern francès d’accedir a més autonomia. La resposta va ser aclaparadora: a la Martinica un 79% va dir que no, i a la Guaiana un 70%.

Contràriament al corrent que a nivell mundial s’escampa, els que Napoleó anomenava “confettis” (per allò de les taques de color dins de l’atlas geogràfic) van decidir deixar les coses com ara estan.

Per arribar a aquesta conclusió van fer funcionar més el cap que el cor. Cada any la França metropolitana envia a la Martinica, per exemple, més de dos mil milions d’Euros en subvencions, ajuts socials, aliments i diners per l’atur. En total, per tots els territoris d’ultramar França té un pressupost de 10 mil milions d’Euros en ajudes cada any.

Com que els votants van comprendre que més autonomia significava menys subvencions, van ofegar els seus sentiments separatistes (que existeixen) i van ser pragmàtics.

No cal dir que tot moviment autonomista, i amb molt més motiu independentista, s’ha d’analitzar també del punt de vista econòmic. Un estat no pot accedir a la independència i després baixar molt de nivell o anar a pidolar ajudes.

No vull fer una relació directa entre les votacions als territoris francesos de diumenge darrer i el debat que a Catalunya comença a fer-se públic sobre una eventual independència, però voldria que algú ens parlés de la configuració econòmica d’una per ara hipotètica Catalunya independent.

Comentaris tancats a Autonomia: no, gràcies

11 gen. 2010


Tornem-hi, que no ha estat res

Classificat com a General


Ja s’ha acabat les festes, i els ponts. Ja tothom ha paït més o menys els obligats excessos a taula i el fred i la neu han donat un valor afegit al paisatge, per a uns, i una dificultat addicional pels que han necessitat treballar o moure’s.

Aquí, a Suïssa, com que no celebrem els Reis ja fa pràcticament una setmana que les coses han tornat a la normalitat, que no vol dir a la rutina. Els problemes de tot tipus són molts i tant la imatge del país com la del govern se n’han ressentit molt. S’imposa una reflexió seriosa després del desastre bancari que ha conduit a la pràctica desaparició del sistema tradicional (amb el famós secret bancari) i que obliga a replantejar funcions i principis.

Tots els governs del món estan sofrint un desgast per causes algunes vegades alienes i d’altres de creació pròpia. La manca de solucions sobre assumptes amb influència econòmica (inflació, atur, emigració il•legal…) s’ajunta als problemes de política interna.

I tant se val si pensem en Suïssa o en Catalunya. Pels catalans és l’Estatut una preocupació i pels suïssos és la discutida composició del govern, amb set membres de cinc partits diferents. El PSC no voldria tenir necessitat de fer un tercer tripartit per guanyar i el Partit Popular Suïs no sap que fer per erosionar els altres partits per tal de dominar tot el teatre polític fent de taquiller, d’acomodador, d’apuntador, de primer actor, de director i fins i tot de claca.

Semblem molt diferents, però en el fons tots tenim els mateixos defectes i les mateixes virtuts. Si de cas a Suïssa tenim més possibilitats legals per decidir les coses a tot nivell, cosa que a Catalunya encara està per completar.

No vull començar l’any fent un panorama pessimista i repartint consells que ni puc donar ni ningú m’ha demanat. No oblido la frase d’Oscar Wilde: “La gent comença a donar bons consells quan ja no poden donar mals exemples”.

Comentaris tancats a Tornem-hi, que no ha estat res

« Següents - Anteriors »