De Suïssa estant

Que el català és una llengua que ha de lluitar contra la degradació, el setge oficial de l’estat central  i fins i tot els interessos econòmics és cosa sabuda i, ai!, més clar que l’aigua.

Els de la meva generació, “analfabets oficials en català”, que no gaudirem mai d’un sol minut d’ensenyament en la nostra llengua, potser sentim d’una manera especial les agressions, esgarrapades, travetes i menyspreus que el català pateix gairebé cada dia.

Els polítics, sobretot els responsables d’àrees de cultura, poden fer (i de fet alguns ja fan) molt perquè el català tingui el seu lloc normal dins de Catalunya i que és el de llengua del país sense que per això s’hagi d’exterminar el castellà.

Em pregunto si la nova llei del cinema presentada pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ajudarà al català, que és de lo que es tracta. Obligar a les peli cules nord-americanes a doblar o subtitular la meitat de les copies al català, i també fer-ho amb les pel•lícules africanes o asiàtiques, però no amb les d’Europa és una discriminació que no es pot defensar de cap manera.

El conseller Tresserras sap perfectament que el món del cinema es mou dins d’un terreny econòmic molt important, moltes vegades inclús per damunt dels valors artístics i culturals. Forçar a una industria a fer obligatòriament el doblatge o la subtitulació en català pot semblar un acte de cultura patriòtica molt important, però que no servirà més que per enfrontar les grans productores i els distribuïdors amb el govern, i no cal dir qui tindrà la paella pel mànec en cas d’enfrontament.

Naturalment, dins de l’article 8 de la llei del senyor Tresserras es parla de la possibilitat d’establir, en el marc de la llei, acords de cooperació amb els diversos actors del sector, «per tal d’obrir una porta al consens i explicitar la voluntat d’entesa» en paraules del conseller.

De manera que primer tiren pedres i després estenen la mà. Senyor, quina creu!