De Suïssa estant

Les declaracions sobre les curses de braus de la vice-presidenta del govern de Madrid, l’inefable senyora Fernández de la Vega, han de causar necessàriament sorpresa per no dir indignació.

Diu ella amb tota la seva autoritat que «l’executiu acull amb “respecte” el debat que s’ha generat al Parlament de Catalunya però vol deixar clar que aquests plantejaments en cap cas formen part de les deliberacions de la Moncloa, perquè no són partidaris “de prohibir” sinó que es pugui escollir “en llibertat”».

La citació és una mica llarga però serveix per seguir el procés deductiu de la senyora Fernández. De manera que resulta que el govern del senyor ZP no és partidari de prohibir. Molt bé. Fins i tot estic disposat a fer un acte de fe i creurem’ ho. La segona part de la deducció ja no me la puc empassar tan fàcilment: són partidaris que es pugui escollir en llibertat. ¿Per exemple com a Catalunya sobre la independència, senyora Fernández?.

Tanta exaltació nacionalista quan es tracta dels toros, i tanta llibertat fan pudor de sofre. La proposició de llei de la iniciativa popular parla de prohibir les curses de braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de piques, banderilles i estocs. S’ha de dir que ni a França ni a Portugal maten els toros a la plaça. I la proposta també preveu compensacions econòmiques pels propietaris de les places de toros. Tot molt clar i fins i tot extremadament correcte.

Tots els espectacles basats en una certa violència, com els toros i la boxa, sempre trobaran partidaris i detractors. Les lleis no han de permetre que s’ultrapassin certs límits però un dels factors dins la discussió és l’econòmic, i llavors tots els bons sentiments estan sotmesos a una pressió aliena al fet en si mateix.

Llibertat per les curses de braus, senyora Fernández, molt bé. ¿I que fem amb la llibertat dels catalans a decidir el seu futur?