De Suïssa estant

Arreu del món, els dirigents aprofiten les festes de Nadal o el Cap d’Any per adreçar un missatge a la població retransmès per radio i televisió de manera que, almenys una vegada a l’any, tothom escolti amb una certa benevolència al cap de torn.

El senyor Montilla va aprofitar el seu espai mediàtic per fer el primer mitting de la campanya electoral de l’any vinent, adobat d’un parell de temes majors però tractats com a menors.

Quan va dir que el poble ha de decidir si hem «d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat» volia dir «Voteu al meu partit, per no anar errats». Més clar, l’aigua.

Ningú va elegir el senyor Montilla per les seves qualitats oratòries, ni per la seva capacitat de convèncer. Com que ni la seva presencia, ni el seu to de veu ni el seu accent són massa persuasius, valdria la pena que els assessors d’imatge que segurament el volen ajudar, li preparessin un text amb més pes, amb més caràcter presidencial i menys esperit de campanya electoral.

Però em sembla que això és esperar massa. Les ganes de guanyar per vots i no per aliances són molt fortes i el senyor Montilla no ha pogut aguantar-se les ganes de demanar més vots quan potser el millor era parlar dels problemes no resolts i d’oferir camins per solucionar-los.

Ens retrobarem el dilluns dia 4 de gener. Bon Any Nou a tots, amics lectors!.

Un dels sistemes més emprats per matar amb una certa elegància en les novel•les policíaques clàssiques era regalar una capsa de bombons, prèviament injectats d’unes gotes de cianur. L’efecte era radical i el mort tenia, almenys, la impressió d’haver rebut un obsequi distingit.

Amb el traspàs de les Rodalies a la Generalitat em fa l’efecte que els de Madrid ens han obsequiat amb una formidable capsa de bombons manipulats.
Les declaracions del conseller Joaquim Nadal immediatament després de que la Generalitat signés l’acord amb el govern de Madrid són suficients per fer dubtar de tot triomf: «que ningú esperi miracles després del traspàs del servei de Rodalies» ha dit Nadal.

Home, miri senyor Nadal, de Madrid ja fa molt temps que no n’esperem miracles. Rebre el bombó de les Rodalies però mantenint el govern central la propietat de les vies, catenàries i estacions és com anar a viure de lloguer: l’amo et fa esperar un mes per canviar una bombeta de l’escala i a més a més no et deixarà fer obres de millora a la cuina, valgui l’exemple.

L’acord sobre Rodalies arriba amb molt de retard (com era d’esperar dels trens de RENFE). La Generalitat podrà el divendres començar a disposar de les decisions sobre freqüències de trens, horaris i preus. I tractar de trobar diners per millorar el material ferroviari a canvi de posar a cada vagó les quatre barres (potser!).

Convido una vegada més als lectors a visitar l’estació de la RENFE de Manresa tant per l’aspecte tenebrós del vestíbul com per l’insult que suposen els accessos a les andanes per la gent amb problemes físics o carregades de maletes. Amb bona gent ens han ajuntat per les Rodalies!.

Quan arriba Nadal es parla, d’uns anys ençà, de la pèrdua del veritable motiu de la celebració.

Per a uns, Nadal ha de ser bàsicament un record al naixement de l’infant Jesús i per tant una festa clarament religiosa. Per altres, és un motiu d’esbarjo i de fer i rebre regals i deixen la figura de Jesús en un pla molt secundari.

També és fàcil de constatar que cada vegada més gent decideix «fer una escapada» per Nadal i els vols a destinacions llunyanes guanyen molts adeptes. Fins fa uns quants anys a ningú li hauria passat pel cap de fer vacances tropicals per Nadal i no estar junt amb la família. «Per Nadal cada ovella al seu corral».

La polèmica entre les dues posicions a l’hora de celebrar el Nadal pot portar molt lluny, i uns i altres tenen arguments per defensar tant el caràcter religiós com la llibertat de fer els ulls clucs a la tradició.

Discutir el Nadal no és res nou. Els puritans anglesos van prohibir la festa de Nadal entre els anys 1647 i 1660 ja que la van considerar pagana, impia. Com a conseqüència, van fer tancar les esglésies per Nadal i van aconseguir l’efecte contrari al que esperaven. La gent va continuar celebrant el Nadal dins les famílies i fins i tot la majoria de botiguers tancava els establiments contrariant els desitjos dels puritans.

A partir de l’any 1660, amb la reintroducció de la monarquia a Anglaterra, tothom va celebrar el Nadal legalment i la festa tingué novament un caràcter religiós i públic. És curiós observar que els puritans, que creien defensar la puresa de la religió fossin els que van suprimir una festa tan lligada al cristianisme. I és que tots els excessos són dolents.

Tota la vida he estat un gran lector de diccionaris i d’enciclopèdies. No puc trobar una paraula que desconec sense anar a cercar el seu significat i fins i tot la seva etimologia.

De San Esteve només recordava que era anomenat protomàrtir i que va morir apedregat, de manera que el dia 26 vaig anar a la Gran Enciclopèdia Catalana per assabentar-me de més detalls del sant del dia. Diu la GEC que Sant Esteve és patró de la confraria dels freners, dits esteves, de Barcelona.

Llegint l’entrada de «esteve», per cert redactada pel Pere Molas, vaig trobar moltes paraules totalment desconegudes per a mi i que responen a oficis lligats amb les cavalleries i que ja han en gran part desaparegut. Només donaré la llista i recomano anar a la GEC i llegir un per un els oficis, que són:

Cotamallers, cuirassers, fivellers, freners, sellers, guarnicioners, batifullers, oripellers, guadamassilers, basters, alabarders, morrallers, borrallers, courers i llautoners.

D’alguns noms n’és fàcil deduir el significat però sorprèn la riquesa de la nostra llengua i és un exercici interessant anar a consultar cada ofici a l’enciclopèdia per tal de saber coses com que els freners, a València, formaven part junt amb els guarnicioners i els esperoners el gremi dels armers, que reunia en set “braços” nombrosos oficis relacionats amb les guarnicions, etc. etc. fins a l’infinit.

Els que com jo no tinguérem cap minut d’escola en català, i que només amb molt esforç hem pogut assolir un pobre nivell d’expressió en català, estem sorpresos i alhora orgullosos de trobar tanta riquesa de lèxic.

Recordo que de petit m’agradaven les cançons de Nadal amb lletres sobre personatges diguem-ne entremaliats, com per exemple «El Rabadà» o «El dimoni escuat».

Ara, amb els meus dos néts, de quatre i dos anys, he intentat assajar per cantar a la nit d’avui «Fum, fum, fum» i “El noi de la mare”. El petit, naturalment, només ha pescat això de «fum, fum, fum» i en «El noi de la mare» em posa el cap sobre l’espatlla i es queda quiet, recordant segurament que és la cançó que li canto quan està al llit una mica pioc.

Nadal és temps de records. Els temps han canviat molt i alguns costums catalans ja no es practiquen, molt menys en llocs tan llunyans com Suïssa. Fer cagar el tió, per exemple. O anar a veure «Els pastorets» amb la meva avia.

El veritable miracle del Nadal és que fins i tot els que no creuen o no practiquen la religió, respiren un aire de pau i per uns dies sembla que el món sigui millor. Josep M. de Sagarra ho va dir en el “Poema de Nadal” amb el seu llenguatge tendre amb closca dura:

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Bon Nadal a tots, amics lectors!

Recordo que de petit m’agradaven les cançons de Nadal amb lletres sobre personatges diguem-ne entremaliats, com per exemple «El Rabadà» o «El dimoni escuat».

Ara, amb els meus dos néts, de quatre i dos anys, he intentat assajar per cantar a la nit d’avui «Fum, fum, fum» i “El noi de la mare”. El petit, naturalment, només ha pescat això de «fum, fum, fum» i en «El noi de la mare» em posa el cap sobre l’espatlla i es queda quiet, recordant segurament que és la cançó que li canto quan està al llit una mica pioc.

Nadal és temps de records. Els temps han canviat molt i alguns costums catalans ja no es practiquen, molt menys en llocs tan llunyans com Suïssa. Fer cagar el tió, per exemple. O anar a veure «Els pastorets» amb la meva avia.

El veritable miracle del Nadal és que fins i tot els que no creuen o no practiquen la religió, respiren un aire de pau i per uns dies sembla que el món sigui millor. Josep M. de Sagarra ho va dir en el “Poema de Nadal” amb el seu llenguatge tendre amb closca dura:

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Bon Nadal a tots, amics lectors!

Diuen que quan Beethoven es va assabentar que Napoleó s’havia fet anomenar emperador, va esborrar de la capçalera de la seva tercera simfonia en mi bemoll major, dita Heroica, la dedicatòria que havia fet a Napoleó ja que va comprendre que el cors era un home com qualsevol altre.

La vida (encara que sembli filosofia barata) esta feta d’il•lusions i de decepcions. La nostra feina principal consisteix que les primeres guanyin a les segones, si no en nombre almenys en intensitat.

Ahir va ser un dia especialment preparat per donar moltes il•lusions amb la loteria, i ocasionar gairebé tantes desil•lusions al no tocar cap dels molts milions que es reparteixen. En el fons, tots sabem que és l’Estat el que aprofita de la loteria: com més la gent juga, més recapta Hisenda ja que la diferència entre la recaptació i els premis va tota a les arques de l’Estat. Per tant, com més bruixes d’or, nens del collegi de San Ildefonso, com més Valdés, Doña Manolita i tot el que voleu, millor per Hisenda. I també millor per uns pocs que guanyen i una certa amargor a tots els que estaven il•lusionats per guanyar.

I per arrodonir el dia, el partit de futbol entre la Selecció Catalana i la d’Argentina sembla que al marge del resultat, també va donar més d’una decepció perquè no es va omplir el camp.

Jo crec que 53.000 espectadors, un dia de cada dia on la gent ha de llevar-se l’endemà per anar a treballar, no és cap fracàs. D’altra banda és difícil fer creure a la gent que les seleccions catalanes poden tenir alguna vegada dret a existir i competir com les de qualsevol país. Tal com estan les coses, ni Espanya ni cap federació internacional estan disposades a permetre que Catalunya disposi d’un status de nació.

Això és el que realment ha d’entristir i no el partit d’ahir que, de costellada o no, va permetre demostrar que Catalunya disposa de gent per fer un bon paper al nivell més alt. El camí per arribar-hi és el d’omplir les urnes i no el Camp Nou.

Entrevistat per e-noticies, el corresponsal del Financial Times a Madrid, el senyor Victor Mallet, va dir que Catalunya no era ben coneguda a Europa i que això era un dels problemes del moviment independentista.

Efectivament, en molts aspectes Catalunya ha estat molt mal promocionada a l’exterior. Ni els turistes que ens visiten cada estiu volen o saben o poden assabentar-se de la nostra personalitat ni es fa entre ells una promoció eficaç. És vergonyós que els “souvenirs” més venuts a les Rambles de Barcelona i en molts llocs de la costa siguin les ballerines de flamenc i els barrets mexicans. No s’han de substituir per noies sardanistes i per barretines, però una mica d’orientació i fins i tot de pedagogia del visitant no pot fer cap mal.

Ara, amb la polèmica de les curses de braus, molts mitjans de comunicació internacionals han parlat de Catalunya com una regió que pensa diferent d’Espanya. Tant els diaris The Times, o el Financial Times i emissores de televisió com la BBC i Al-Jazeera han “descobert” el fet nacional català.

Malgrat tot, els nostres escriptors (per cert molt llegits en l’àrea de parla alemanya que és la meva) i els nostres artistes no són identificats com a catalans més que esporàdicament. Una veritable promoció dels orígens i de les característiques de Catalunya ens pot ajudar molt a trobar el nostre lloc dins d’Europa. Dubto que les anomenades «ambaixades» del senyor Carod estiguin per aquesta feina de manera que potser val la pena que el vice-president ens expliqui que han fet les seves delegacions durant el 2009 per promocionar Catalunya. Perquè resulta que els polítics catalans, entre ells el senyor Carod, també són uns perfectes desconeguts a l’exterior, diguin el que vulguin quan es tracta de viatjar.

El President Pujol va ser, probablement, el darrer polític català a donar sempre una imatge diferenciada de Catalunya arreu del món.

Com tots els anys per aquestes dates, diaris i revistes omplen bastants pàgines amb resums de les principals coses succeïdes durant l’any que ja s’acaba. No solen ser grans reportatges periodístics però ens fan activar la memòria i fins i tots ens sorprenem al fer-nos adonar que havíem oblidat fàcilment una cara o un esdeveniment.

Un diari de Suïssa ha publicat el diumenge una llista amb els personatges que han triomfat i els que han fracassat aquest 2009. Crec interessant resumir l’enquesta.

Entre els deu primers de la llista de personatges triomfants i trobem 4 de l’esport, 4 del món de les finances, 1 de la cultura i 1 de la política. Si augmentem la llista als 20 primers resulten 7 de l’esport, 6 de les finances, 4 de la política i 3 de la cultura.

Entre els deu primers fracassats hi trobem 5 de les finances, 3 de la política i 2 de la cultura. Allargant la llista de fracassats a 20 en trobem 10 de les finances, 4 de la política, 4 de la cultura i 2 de l’esport.

No és difícil deduir on prem la sabata i quines són les preocupacions de la gent. Segurament a casa nostra els resultats per sectors no serien molt diferents dels de Suïssa encara que penso que potser els fracassats de la política ultrapassarien els de les finances, per molt que les dues activitats vagin lligades.

Les declaracions sobre les curses de braus de la vice-presidenta del govern de Madrid, l’inefable senyora Fernández de la Vega, han de causar necessàriament sorpresa per no dir indignació.

Diu ella amb tota la seva autoritat que «l’executiu acull amb “respecte” el debat que s’ha generat al Parlament de Catalunya però vol deixar clar que aquests plantejaments en cap cas formen part de les deliberacions de la Moncloa, perquè no són partidaris “de prohibir” sinó que es pugui escollir “en llibertat”».

La citació és una mica llarga però serveix per seguir el procés deductiu de la senyora Fernández. De manera que resulta que el govern del senyor ZP no és partidari de prohibir. Molt bé. Fins i tot estic disposat a fer un acte de fe i creurem’ ho. La segona part de la deducció ja no me la puc empassar tan fàcilment: són partidaris que es pugui escollir en llibertat. ¿Per exemple com a Catalunya sobre la independència, senyora Fernández?.

Tanta exaltació nacionalista quan es tracta dels toros, i tanta llibertat fan pudor de sofre. La proposició de llei de la iniciativa popular parla de prohibir les curses de braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de piques, banderilles i estocs. S’ha de dir que ni a França ni a Portugal maten els toros a la plaça. I la proposta també preveu compensacions econòmiques pels propietaris de les places de toros. Tot molt clar i fins i tot extremadament correcte.

Tots els espectacles basats en una certa violència, com els toros i la boxa, sempre trobaran partidaris i detractors. Les lleis no han de permetre que s’ultrapassin certs límits però un dels factors dins la discussió és l’econòmic, i llavors tots els bons sentiments estan sotmesos a una pressió aliena al fet en si mateix.

Llibertat per les curses de braus, senyora Fernández, molt bé. ¿I que fem amb la llibertat dels catalans a decidir el seu futur?