De Suïssa estant

Una noticia local de Manresa pot servir com a imatge de la situació política de Catalunya.

Un dels edificis més representatius del modernisme manresà, la casa Torrens coneguda con a ca la Buressa està en perill. És un dels més coneguts i fotografiats de la ciutat amb una imponent façana que li atorga un aire senyorial i aparentment sòlid.

Aquesta façana, que sembla construïda amb carreus de pedra no és més que una imitació ja que tot l’aspecte petri no és res més que un arrebossat. Ara, amb el pas del temps les esquerdes han fet filtracions i ja han caigut uns 200 quilos de material, de manera que s’imposen uns treballs urgents per evitar accidents i per mantenir l’edifici amb un aspecte adient a la seva situació i al seu llegat modernista.

Metafòricament, sembla a a Catalunya les coses no estan millor que a ca la Buressa. Les aparent façanes netes i polides i fins i tot solides, mostren esquerdes i la gent comença a donar-se que potser no tot era com aparentava, i que alguna pedra solida no era res més que un arrebossat, com a Manresa.

La intervenció és urgent i no per una qüestió de prestigi sinó per no acabar amb les poques esperances dels pocs que encara creuen (creiem) que es pot fer política neta.

És perillós reaccionar amb el cap calent i no és just generalitzar ni els mèrits ni les faltes.

La situació actual del món polític i social a Catalunya (per no parlar d’Espanya i d’altres indrets) demostra que la realitat i les aparences sempre han anat per camins diferents.

No cal ara fer la llista d’il•legalitats fetes o permeses per membres d’aquest o de l’altre partit. Com que les febleses són humanes, trobem errors i fins i tot delictes tan si mirem a la dreta com a l’esquerra.

Els delictes financers sempre s’han mirat amb una certa tolerància, com si fossin «delictes de cavallers». L’home del carrer parla dels tripijocs i les martingales d’alt nivell no diré que amb complicitat però si amb la seguretat del que sempre ha sabut de la seva existència, i per tant no experimenta massa sorpresa.

Una societat on qui més qui menys ha cobrat “en negre” algun sou o algun servei, on la majoria han fet pagaments sense rebut o han cobrat sense fer papers, on les companyies disposen de la «caixa B» omplerta amb diners no declarats i disposada a ser buidada de la mateixa manera, amb una societat acostumada a tot això és molt difícil trobar àngels que aixequin l’espasa i tanquin l’entrada al paradís.

És el moment d’obrir les finestres i les portes: les finestres perquè entri aire fresc i les portes perquè surtin tots els que han aprofitat els silencis i les complicitats per fer el seu “agost”. S’imposa una renovació sense complexes ja que altrament només fem que donar arguments als nostres enemics, que són molts i no gaire millor que nosaltres.

Viatjar molt ha estat un del meus deures professionals durant quaranta anys. Viatjar i treballar simultàniament no és com fer vacances, però per poc que es tinguin els ulls i l’esperit oberts, les lliçons i els coneixements que es reben compensen de molts inconvenients.

Una de les meves lectures favorites en els llargs viatges eren les obres de Luis Fernando Verissimo, un escriptor brasiler, que desconec si ha estat traduït al català, però que s’ho mereix.

La seva capacitat de comentar i criticar el nostre món amb un estil culte, irònic, intel•ligent, converteixen Verissimo en un escriptor universal malgrat no oblidar mai les seves arrels.

Ara que els temps semblen poc adients per l’alegria, recomano a qui pugui que llegeixi a Verissimo, un nom real que sembla un pseudònim. Per «anar fent boca» escric alguns dels seus pensaments:

Enquesta. ¿Quantes vegades pot ser reelegit un govern?. Resposta: Fins que n’aprengui.

Quan creus que tens totes les respostes, ve la vida i canvia totes les preguntes.

Aquest país té molta gent honesta. El que succeeix és que no s’identifiquen per tal de no quedar al marge si es presenta un bon negoci.

Moltes vegades, l’única cosa certa d’un diari és la data.

¿Recordeu la cançó „Tot és gris “?. La va adaptar al català Jaume Picas i enregistrar Núria Feliu l’any 1965. Després d’altres, com Serrat, l’ha mantingut present de manera que molts la recorden.

Tot és gris.
Ho és el temps.
Ho és el meu cor
tan indecís.
I darrere els vidres
ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira,
aquest món incert.

Mirem Catalunya avui. Els que manen, el que volen manar, els que han cobrat i s’amaguen, els que voldrien haver cobrat, els que esperen els errors del altres per donar la cara i dir que són millors, els que han traït els seus ideals per un tros de poder, el que estan disposats a fer-ho, els…

Tot és gris en aquest món incert. Però potser de la grisor en sorgirà una real selecció de valors, i al final hi sortirem guanyant. Potser.

El 22 d’agost vaig escriure sobre els problemes diplomàtics, personals i comercials que el president Gaddafi havia creat amb Suïssa. Recordem que tot va començar amb la detenció durant dos dies a Ginebra d’un fill de Gaddafi, Hannibal, degut a un denuncia per maltractaments físics feta per dos dels seus servents.

La suposada il•legal retenció d’Hannibal Gaddafi va donar com a resultat la detenció a Tripolis de dos ciutadans suïssos per suposades irregularitats dels seus permís d’estada a Líbia. De llavors ençà les coses han empitjorat i ni el viatge del president de Suïssa a Libia, ni una entrevista dels dos presidents a la seu de l’ONU a Nova York han donat cap resultat positiu. Fa tres setmanes els dos suïssos van ser traslladats a un lloc desconegut i ningú ha tingut contacte amb ells.

Casos d’aquesta natura, amb interlocutors de les característiques de Gaddafi, són molt complicats. Líbia és l’amo de l’aixeta del petroli més interessant per Suïssa degut a la poca distància de transport i a l’alta qualitat pel baix contingut de sofre. D’altre part, moltes empreses multinacionals suïsses (Nestlé, ABB…) tenen un nivell de contractes i activitats importants que, sens dubte, es barregen amb els interessos essencialment polítics i jurídics.

Suïssa pot fer una «escalada» diplomàtica trencant les relacions amb Líbia. Pot també negar visats al ciutadans libis i obligar a l’UE a fer el mateix perquè els tractats de Schengen fan part de la relació bilateral Suïssa-EU.

La tercera via és la de fer gestions amb l’ajut de tercers, no directament implicats. El ministre d’exteriors d’Espanya, Miguel Angel Moratinos, en una entrevista a un diari suïs s’ha posat a disposició de les autoritats de Berna per fer gestions davant Gaddafi i sortir de l’embús.

El senyor Moratinos no m’ha donat mai la sensació de ser un gran ministre d’exteriors i no sembla massa ben considerat en països de primera fila mentre que sempre és molt ben rebut a Cuba, a Veneçuela, a Bolívia i, segurament a Líbia.

Sigui com sigui, si Moratinos pot ajudar a alliberar els dos ciutadans “segestrats” per ordres de Gaddafi, que comenci avui mateix a fer gestions. Per la meva part em proposo rectificar la meva opinió sobre ell si obté resultats ràpids ja que potser és millor diplomàtic del que aparenta. Endavant, Moratinos, i gràcies anticipades.

El 22 d’agost vaig escriure sobre els problemes diplomàtics, personals i comercials que el president Gaddafi havia creat amb Suïssa. Recordem que tot va començar amb la detenció durant dos dies a Ginebra d’un fill de Gaddafi, Hannibal, degut a un denuncia per maltractaments físics feta per dos dels seus servents.

La suposada il•legal retenció d’Hannibal Gaddafi va donar com a resultat la detenció a Tripolis de dos ciutadans suïssos per suposades irregularitats dels seus permís d’estada a Líbia. De llavors ençà les coses han empitjorat i ni el viatge del president de Suïssa a Libia, ni una entrevista dels dos presidents a la seu de l’ONU a Nova York han donat cap resultat positiu. Fa tres setmanes els dos suïssos van ser traslladats a un lloc desconegut i ningú ha tingut contacte amb ells.

Casos d’aquesta natura, amb interlocutors de les característiques de Gaddafi, són molt complicats. Líbia és l’amo de l’aixeta del petroli més interessant per Suïssa degut a la poca distància de transport i a l’alta qualitat pel baix contingut de sofre. D’altre part, moltes empreses multinacionals suïsses (Nestlé, ABB…) tenen un nivell de contractes i activitats importants que, sens dubte, es barregen amb els interessos essencialment polítics i jurídics.

Suïssa pot fer una «escalada» diplomàtica trencant les relacions amb Líbia. Pot també negar visats al ciutadans libis i obligar a l’UE a fer el mateix perquè els tractats de Schengen fan part de la relació bilateral Suïssa-EU.

La tercera via és la de fer gestions amb l’ajut de tercers, no directament implicats. El ministre d’exteriors d’Espanya, Miguel Angel Moratinos, en una entrevista a un diari suïs s’ha posat a disposició de les autoritats de Berna per fer gestions davant Gaddafi i sortir de l’embús.

El senyor Moratinos no m’ha donat mai la sensació de ser un gran ministre d’exteriors i no sembla massa ben considerat en països de primera fila mentre que sempre és molt ben rebut a Cuba, a Veneçuela, a Bolívia i, segurament a Líbia.

Sigui com sigui, si Moratinos pot ajudar a alliberar els dos ciutadans “segestrats” per ordres de Gaddafi, que comenci avui mateix a fer gestions. Per la meva part em proposo rectificar la meva opinió sobre ell si obté resultats ràpids ja que potser és millor diplomàtic del que aparenta. Endavant, Moratinos, i gràcies anticipades.

Una ullada a la pàgina inicial dels diaris electrònics d ‘avui ens presenta un panorama trist i esgavellat, essencialment en temes socials.

El “cas Millet” segueix provocant greus dissensions dins la judicatura afavorint la defensa del confés Millet, en una escenificació digne del TNC. La llista de les personalitats catalanes que van signar la petició perquè l’Ajuntament de Barcelona concedís la medalla d’or de la ciutat al president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música (retirada posteriorment) cobreix tots els estaments polítics, culturals i artístics de la ciutat. El senyor Millet va saber ensarronar a tots ells i esperem que algun dia sabrem el motiu de tanta «ignorància» d’aquestes personalitats sobre els desviaments de diners.

El llibre de la ex-diputada del PP Montserrat Nebrera sembla que deixa com draps bruts a un gran nombre de persones de primera fila, principalment del seu ex-partit, i amb el ressò mediàtic segur que arribarà a vendre molts exemplars encara que tot acabi com una tempesta en un vas d’aigua.

Sardà critica «la crosta catalaneta de TV3», Oriol Giralt revela que Laporta parla en castellà als seus fills, Pilar Rahola es queixa del tracte que li dona el diari Público i el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que Telma Ortiz va ser elegida entre diversos candidats per a l’ocupació que actualment ocupa al consistori. De manera que fins i tot els temes de menor importància estan esgavellats i només la desfeta del Reial Madrid ahir ajudarà a fer suportable la del Barça el dimarts i salvar la setmana.

¿Catalunya “monàrquica”?. És clar: aquí regna el desconcert.

Una ullada a la pàgina inicial dels diaris electrònics d ‘avui ens presenta un panorama trist i esgavellat, essencialment en temes socials.

El “cas Millet” segueix provocant greus dissensions dins la judicatura afavorint la defensa del confés Millet, en una escenificació digne del TNC. La llista de les personalitats catalanes que van signar la petició perquè l’Ajuntament de Barcelona concedís la medalla d’or de la ciutat al president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música (retirada posteriorment) cobreix tots els estaments polítics, culturals i artístics de la ciutat. El senyor Millet va saber ensarronar a tots ells i esperem que algun dia sabrem el motiu de tanta «ignorància» d’aquestes personalitats sobre els desviaments de diners.

El llibre de la ex-diputada del PP Montserrat Nebrera sembla que deixa com draps bruts a un gran nombre de persones de primera fila, principalment del seu ex-partit, i amb el ressò mediàtic segur que arribarà a vendre molts exemplars encara que tot acabi com una tempesta en un vas d’aigua.

Sardà critica «la crosta catalaneta de TV3», Oriol Giralt revela que Laporta parla en castellà als seus fills, Pilar Rahola es queixa del tracte que li dona el diari Público i el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que Telma Ortiz va ser elegida entre diversos candidats per a l’ocupació que actualment ocupa al consistori. De manera que fins i tot els temes de menor importància estan esgavellats i només la desfeta del Reial Madrid ahir ajudarà a fer suportable la del Barça el dimarts i salvar la setmana.

¿Catalunya “monàrquica”?. És clar: aquí regna el desconcert.

A La Pedrera de Barcelona s’ha obert una exposició amb un centenar d’obres del gran artista Arístides Maillol, nascut i mort a Banyuls de la Marenda. Vergonyosament absent dels museus de Catalunya, sempre va demostrar la seva catalanitat amb el seu arrelament al Rosselló, amb els seus viatges a Barcelona, Girona i altres indrets de Catalunya, i amb la seva amistat amb gent com Sunyer, Pla, Casals, Clarà, Hugué i molts d’altres.

Fa uns vint anys vaig poder adquirir en una subhasta d’art a Suïssa una litografia original de Maillol, que il•lustra aquest article. Maillol, conegut sobretot com escultor, no va abandonar mai la pintura, el dibuix i el gravat i fins i tot la tapisseria.

Les seves obres tenen com a tema principal el cos femení, que ell expressa amb una gran delicadesa, més interessat per la sintetització de les formes que pel realisme absolut. Aquesta diferència amb altres escultors com Rodin (per cert un gran admirador de Maillol), fa que sigui considerat com l’artista que va fer de pont entre el classicisme i les avantguardes.

Les seves obres respiren tranquil•litat, silenci i ens permeten concentrar-nos en l’admiració de la bellesa sense distraccions de cap mena. Fins el 31 de gener del 2010 tindrem tots l’oportunitat d’apropar-nos a l’obra i sobretot al sentiment i a la manera discreta i suau que Maillol, el català de França, va llegar-nos amb la seves obres.

Ja són varies les ciutats de Catalunya que han decidit convocar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, seguint l’exemple d’Arenys de Munt. La darrera és Manresa, la ciutat on vaig néixer i vaig passar infància i joventut.

La noticia m’ha alegrat ja que Manresa, unida per sempre a les Bases tan importants dins de la nostra història, no podia ignorar un moviment espontani que s’estén arreu de Catalunya amb naturalitat, sense crispació ni males maneres.

Tinc molt clar que aquestes consultes sobre l’autodeterminació o sobre la independència no tenen una base legal per causar directament canvis ni tampoc s’estructuren de manera a obligar a res. Malgrat tot, és molt convenient que la gent sigui preguntada sobre temes importants i que hi respongui.

L’argumentació a Manresa dels partits contraris a la consulta, entre ells el PSC i el PPC, és que «els ciutadans ja tenen dret de vot periòdicament i que l’exerceixen en el sentit de no donar majories als partits independentistes, així que una consulta en el mateix sentit, tot i respectar-la, no aportaria res de nou ni positiu». ICV va dir que « “la força la dóna més l’esquerra que la independència” i va defensar les tesis que donen prioritat a la política social per davant de la identitària.

Doncs bé, ja tenim un primer resultat de la consulta abans que es faci: la posició dels partits confirma el que molts ja sabien i és que la dependència directa o indirecta del PSC i del PPC dels seus «germans grans» de Madrid els col•loca en una posició de clar distanciament ja no de la independència sinó de saber el que la gent pensa d’aquesta possibilitat. Els altres partits s’hi apunten amb més o menys devoció a la consulta sense massa risc per tal de no perdre vots.

La consulta és un petit pas dins d’un camí llarg que pot acabar amb una declaració d’independència o no. El més important és que se’n parli de la independència com una possibilitat fins ara condemnada a l’oblit o directament a l’infern.