De Suïssa estant

Un viatge que comença avui dimarts i que ha de durar una setmana em tindrà lluny del meu blog per uns dies.

Com que el viatge és a Catalunya no puc explicar grans coses ni dels preparatius, ni de possibles exòtiques sorpreses. És una de les trobades regulars amb la meva família i amb la terra d’origen. Sembla poc però és molt quan els anys d’allunyament són més de quaranta.

Seguiré tots els esdeveniments de Catalunya i fins i tots alguns potser els viuré de prop. I trencaré per uns pocs dies amb el costum gairebé diari d’escriure cada matí a les vuit sobre el tema que el començament del dia m’ha donat servit.

No crec que els meus lectors em trobin a faltar ja que d’altres escriuen amb més qualitat que jo, però de totes maneres tinc una sensació rara, com si manqués a una trobada, a una cita.

Estic content de fer el viatge amb una part dels meus, sobretot amb els dos néts que, suïssos com són, saben parlar la nostra llengua i canten, més bagencs que l’avi, «La lluna, la pruna», «Sol solet» i «Quan el pare no té pa».

Ens retrobarem el 7 d’octubre amb forces renovades i amb l’alegria al cor. Salut a tots!.

Amb una visió europea, les eleccions d’ahir a Alemanya i en menor mesura las de Portugal tenen una importància que supera les fronteres d’ambdós països.

Amb una visió estrictament d’exercici polític, la votació del cap de setmana a Suïssa representa un exemple que es podria aprofitar tant a Espanya com a Catalunya.

El mes de febrer del 2003 una majoria va votar un canvi de la Constitució que determinava l’aplicació legal de les iniciatives. Com és conegut, a Suïssa tothom, persones, institucions i partits, pot proposar una iniciativa a votació nacional si troba un número suficient de signatures que la recolzin. La votació del 2003 ancorava dins la Constitució que el Parlament i el Senat eren els que decidien si el contingut de la iniciativa popular entrava a fer part de la Constitució o era només era per ser legislat.

Les dificultats pràctiques per portar aquesta resolució a terme han fet que sis anys després el govern proposés la seva anulació, cosa que es va fer el cap de setmana amb un 67,9 % de vots positius.

Deixant apart el valor estrictament nacional dels resultats, és molt significatiu que el poble, la gent, tu i jo, decideixin canvis a la Constitució i que fins i tot en menys de sis anys reconeguin un error de concepte i es suprimeixi de la Constitució l’article en qüestió.

En altres indrets la Constitució ni es discuteix ni ningú mou un dit per adaptar-la a les circumstàncies que, elles si, són canviants. La democràcia no és un regal que els que governen donen als manats. La democràcia és un dret que va de baix a dalt, i és el poble el que atorga als governants la possibilitat de prendre iniciatives que després ell, el poble, aprovarà o no. I si no entenem això és que ens han enlluernat amb paraules que no amb fets.

Els ensurts ens arriben pràcticament cada dia, com si el destí decidís endegar una campanya contra les institucions tradicionals de Catalunya.

Primer va ser el cas del presumpte lladre (no trobo cap qualificatiu més precís) Fèlix Millet, amb el corresponent trasbals que afecta l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana.

Seguidament, ens varem assabentar que la Generalitat ha encomanat i pagat diversos informes absolutament inútils dins d’una impressió de «feu el que vulgueu mentre em recolzeu». Potser no és una gran suma de diners la que s’ha llençat claveguera avall amb els informes però és simptomàtic d’una manera de governar a tres bandes on sovint falla la conjunció.

Per arranjar el pati, el Barça ha fet de manera sibilina un “seguiment de protecció” a quatre vicepresidents que, quina casualitat, eren possibles candidats a president a les properes eleccions. El seguiment, ordenat pel director general Joan Oliver sense aparent coneixement del president Laporta, demostra que el poder és essencialment corrupte i injust, i que els que manen amb netedat i justícia són l’excepció, a Catalunya i fora d’ella.

Tres institucions tradicionals del nostre país, Orfeó/Palau de la Música, Generalitat i el Barça, han donat una pèssima imatge a la gent que les estima i finança. Ara només falta que es descobreixi alguna irregularitat a l’Escolania de Montserrat (Déu no ho vulgui!) i ja no tindrem cap institució per animar el nostre vell i cansat esperit català.

Ahir vaig tenir el temps i la paciència de seguir per la cadena de televisió BBC, amb traducció simultània a l‘anglés, el discurs que el president de Líbia Gaddafi va pronunciar davant l’Assemblea de l’ONU.

Va durar gairebé una hora i mitja i, com tots els discursos massa llargs, va tenir moments de curta amnèsia, altres de conceptes repetits i bastants d’obvietats. Era la primera vegada que Gaddafi era a l’ONU i per tant va sobrepassar els 15 minuts acordats moltes vegades, com si volgués recuperar les ocasions mancades durant els 40 anys de poder a Líbia.

El discurs de Gaddafi pronunciat després del d’Obama va centrar gran part de les seves crítiques en la mateixa organització de l’ONU. Els comentaristes polítics ja s’encarregueran d’escriure avui a la premsa les seves opinions expertes, de manera que jo només parlaré de les coses que vaig trobar «interessants» dins de la cataracta verbal de Gaddafi, que moltes vegades va fer dubtar fins i tot al traductor.

Amb el llibret dels estatuts de l’ONU a les mans, Gaddafi va dir que ells van entrar a l’ONU per ser iguals als altres, cosa que dins l’organització no es compleix i que la democràcia no és pels rics. També va dir que 65 guerres s’han començat des que l’ONU existeix, de manera que ha fracassat en la recerca de la pau. El Consell de Seguretat, segons Gaddafi, s’ha d’anomenar Consell del Terror, els vots de l’Assemblea General han de tenir més pes i el país que no els obeeixi ha de ser expulsat, en clara referéncia a Israel. Com que el Consell de Seguretat no dona seguretat s’imposa un canvi radical d’estructures i no és possible que existeixin membres amb dret de vet. Finalment proposà que la seu de l’ONU es traslladi a la Xina o a l’India, en un intent de lligar la seu a la demografia.

No tot el que va dir Gaddafi és “palla”. Certes crítiques a l’ONU les han fet molts altres polítics i també molta gent del carrer. El problema que arrossega Gaddafi és el del seu passat «tolerant» amb el terrorisme i que el seu poder està basat en el petroli i el gas. Dos llastres que no permeten distingir clarament els bons arguments dels dolents.

Ahir vaig tenir el temps i la paciència de seguir per la cadena de televisió BBC, amb traducció simultània a l‘anglés, el discurs que el president de Líbia Gaddafi va pronunciar davant l’Assemblea de l’ONU.

Va durar gairebé una hora i mitja i, com tots els discursos massa llargs, va tenir moments de curta amnèsia, altres de conceptes repetits i bastants d’obvietats. Era la primera vegada que Gaddafi era a l’ONU i per tant va sobrepassar els 15 minuts acordats moltes vegades, com si volgués recuperar les ocasions mancades durant els 40 anys de poder a Líbia.

El discurs de Gaddafi pronunciat després del d’Obama va centrar gran part de les seves crítiques en la mateixa organització de l’ONU. Els comentaristes polítics ja s’encarregueran d’escriure avui a la premsa les seves opinions expertes, de manera que jo només parlaré de les coses que vaig trobar «interessants» dins de la cataracta verbal de Gaddafi, que moltes vegades va fer dubtar fins i tot al traductor.

Amb el llibret dels estatuts de l’ONU a les mans, Gaddafi va dir que ells van entrar a l’ONU per ser iguals als altres, cosa que dins l’organització no es compleix i que la democràcia no és pels rics. També va dir que 65 guerres s’han començat des que l’ONU existeix, de manera que ha fracassat en la recerca de la pau. El Consell de Seguretat, segons Gaddafi, s’ha d’anomenar Consell del Terror, els vots de l’Assemblea General han de tenir més pes i el país que no els obeeixi ha de ser expulsat, en clara referéncia a Israel. Com que el Consell de Seguretat no dona seguretat s’imposa un canvi radical d’estructures i no és possible que existeixin membres amb dret de vet. Finalment proposà que la seu de l’ONU es traslladi a la Xina o a l’India, en un intent de lligar la seu a la demografia.

No tot el que va dir Gaddafi és “palla”. Certes crítiques a l’ONU les han fet molts altres polítics i també molta gent del carrer. El problema que arrossega Gaddafi és el del seu passat «tolerant» amb el terrorisme i que el seu poder està basat en el petroli i el gas. Dos llastres que no permeten distingir clarament els bons arguments dels dolents.

L’Audiència Nacional ha decretat que les xiulades de la final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça no constitueixen delicte.

No queda massa clar si les xiulades eren dirigides al rei o a l’himne nacional espanyol o a ambdós. El fet de fer coincidir l’arribada del rei a la llotja amb la interpretació de l’himne és la causa de l’impossible diferenciació de destinatari dels xiulets, encara que s’ha de suposar que era el Rei.

L’Audiència no troba que els xiulets siguin un ultratge a la nació espanyola ni un ultratge al Rei. El tribunal considera que els fets són part d’un comportament desagradable i un mal exemple de civisme i educació.

Crec que val la pena comentar que com que la xiulada va ser molt generalitzada, malgrat la manipulació del so i les imatges per part de la televisió, era impossible acusar persones concretes de manera que l’acusació no trobava destinatari a qui fer pagar la culpa, si culpa hi ha.

Quan la gent no troba maneres legals de demostrar les seves inquietuds, les seves idees i les seves opinions, s’ha de recorrer a situacions poc comuns com és el cas de la consulta d’Arenys de Munt o la xiulada al camp de futbol.

Potser convindria estructurar les coses perquè les opinions, del color que sigui, puguin arribar a l’opinió pública sense necessitat d’escridassar, ni de treure pancartes, ni de xiular i que els canvis arribin per camins assossegats.

Demà, un coet indi llençarà a l’espai diversos satèl•lits, entre ells un de suïs denominat Swiss Cube.

Es tracta, efectivament, d’un cub de 10x10x10 centímetres i 840 grams de pes. Això pot semblar un error de transcripció però és absolutament cert. El projecte el va iniciar l’Escola Tècnica Superior de Lausana el 2006 i posteriorment s’hi van afegir dos o tres grups de treball d’altres facultats estrangeres.

El Swiss Cube proporcionarà, malgrat les seves mesures extremadament insignificants en relació a l’espai on ha de treballar, dades fiables sobre un fenomen encara per esbrinar: l’anomenat Airglow. Les nits sense lluna no ofereixen una foscor absoluta del cel ja que s’observa una certa il•luminació que no prové dels estels. Aquesta llum, Airglow, també existeix de dia però el sol no la fa perceptible.

El Swiss Cube permetrà confirmar que el fenomen Airglow és apte per determinar la posició dels satèl•lits ja que això pot fer augmentar la precisió i baixar molt el cost dels instruments que actualment defineixen la posició dels satèl•lits i del vehicles espacials.

Interessant en tota l’aventura tècnica és que el pressupost del satèl•lit és de 250.000 euros, quantitat molt baixa aconseguida per emprar peces que habitualment es podem trobar al mercat. Innovació i tecnologia que només demanen ganes, suport oficial i feina, molta feina. Per això un països van al davant i altres fan de vagons de cua.

Aprofitant la disbauxa que es viu en els ambients polítics catalans, el PPC ha proclamat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la Generalitat.

El moment escollit est més efectista que efectiu i no suposa res més que un afany de marcar distàncies amb uns i d’intentar apropar-se a d’altres.

En el seu discurs durant l’acte de nominació a l’Hospitalet la senyora Sánchez-Camacho va deixar anar algunes perles de les que el seu partit, el PP amb o sense C, ens té acostumats. Per exemple que «no es pot permetre que a Catalunya el castellà no sigui la llengua vehicular en l’educació dels nostres fills”. Segons alguns mitjans de comunicació va dir que «no podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles». Semblen dues expressions iguals, encara que no ho són del tot, de manera que caldrà mirar i escoltar el video de la reunió per saber-ho.

També va dir que els votants poden confiar en ella “com a alternativa al pessimisme i la frustració d’altres formacions polítiques”, en clara al•lusió a CiU.

D’altra banda, el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), proper al PP ha analitzat la situació a Catalunya i ha declarat literalment que “la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes: primer, per la ruptura de la unitat nacional, i segon per la conculcació de drets bàsics dels mateixos catalans. En els dos casos, l’exèrcit és el darrer recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertats».

Tindrem una tardor molt calenta.

Els tribunals decidiran sobre el desviament de 3,3 milions d’euros per al benefici personal de Fèlix Millet. Com que tots els fets anteriors a l’any 2004 han prescrit, segurament la sentencia serà lleu i avui pau i demà gloria.

El senyor (és un dir) Fèlix Millet i Tusell fa part de la nissaga dels Millet que comença amb el Mestre Millet, Lluís Millet i Pagès, fundador junt amb Amadeu Vives de l’Orfeó Català i autor de moltes obres musicals conegudes com per exemple El Cant de la Senyera.

Els Millet sempre han estat lligats a l’Orfeu Català i al Palau de la Música Catalana fins al punt que l’ara confés i dimissionari Fèlix va arribar a ser president de l’Orfeó i de la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música. La Fundació hem de suposar que recollia molts diners ja que altrament no s’explica que el personatge en qüestió pogués desviar tan temps quantitats tan altes.

Amb la Fundació hi col•laboren 200 Empreses, 162 Patrons i 540 Amics del Palau. També tres administracions participen en el consorci del Palau de la Música (Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Govern Espanyol). Ningú, de tota aquesta gent, s’ha adonat fins ara dels desviaments de capital quan seria normal que alguna de les institucions que paguen enviés de tant en tant un expert per fer una auditoria.

El problema de les nissagues és el mateix que el de les monarquies: ningú pot garantir que el fill sigui igual o millor que el pare. I no cal dir que, en el cas del rei, encara és més cras ja que es tracta del primer fill mascle, donant per suposat per decret que només per aquest fet ja ha rebut del cel totes les qualitats necessàries.

Jo entenc que el nom Millet mantingui una presència dins de l’Orfeó i del Palau de la Música, però no ha de ser necessàriament una presència amb facultats operatives. Ja és massa tard. Un càrrec honorífic hauria permés de fer justícia a la historia i evitar fets tan lamentables i que tan mal fan a les nostres institucions.

Tots ens passem una part de la vida explicant i intentant demostrar que som diferents dels altres. I la vida ens respon sovint amb l’argument contrari que tots soms iguals.

Naturalment no parlo d’aspectes exteriors sinó de comportament bàsic. Fins i tot en coses aparentment banals com per exemple les sortides a un restaurant a menjar.

Segons un estudi de l’empresa Nielsen, activa a nivell mundial en el terreny de l’estudi de mercats, el comportament de les persones quan es tracta d’anar a un restaurant és molt similar d’un país a l’altre i d’un continent a l’altre. He vist les dades de Suïssa i són efectivament molt representatives i extrapolables.

Un 27% dels suïssos prefereix la cuina local quan va al restaurant. En segon lloc (26%) tria pizza i pasta, és a dir la cuina italiana que s’ha escampat arreu del món amb gran força. Darrera segueixen la cuina xinesa (13%), la francesa (11%) i la tailandesa (7%).

Com es pot comprovar, els viatges i les emigracions han fet molt per introduir cuines en principi exòtiques i ara considerablement acceptades. De totes maneres, amb el 27% de preferències per la cuina casolana els suïssos anem en quarta posició mundial, per darrere d’Itàlia, Turquia i l’India que sorprenen amb un 92%, 82% i 81% de tirada cap a casa. Realment semblen poc amics d’experimentar altres sabors.

A l’hora de triar un restaurant, el 33% dels suïssos dona prioritat al tipus de cuina oferida i només un 17% decideix pel preu, UN 65% prefereix sortir a sopar i un 34 % a dinar, mentre que el dia preferit per la sortida és el dissabte.

Vist i rumiat, no som tan diferents els uns dels altres, cosa que a mi personalment em sembla perfecte perquè ajuda a entendre i a ser entès.