De Suïssa estant

La majoria de mitjans de comunicació ens va recordar ahir diumenge que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, ara fa tres anys. Va ser un recordatori obligat, però no un aniversari per celebrar ja que encara està pendent de la decisió del Tribunal Constitucional.

Aquesta decisió s’ha allargat molt, en part per renovacions dintre del TC i també per l’aparent complexitat que suposa fer lligar la Constitució amb l’Estatut, i la política general autonòmica amb la voluntat del poble i el parlament català.

Curiosament en els darrers tres anys s’han aprovat moltes lleis que desenvolupen l’Estatut i d’altres es troben en tràmit parlamentari, de manera que no hi ha hagut una total paralització mentre el TC decideix que és i que no és inconstitucional.

Un article a l’AVUI d’ahir de l’avocada de la Generalitat davant el TC, Dolors Feliu, explica d’una manera molt clara les incògnites que s’han d’aclarir aviat, esperem. Diu la senyora Feliu que no és possible saber si l’Estatut quedarà retallat o buit de contingut abans de conèixer la sentència i avisa que “… no tot el que digui la sentència tindrà jurídicament la mateixa força. Una interpretació confusa, o una afirmació que no sigui un argument rellevant per a la decisió, tindrà menys valor vinculant”. Amb aquesta afirmació ja ens prepara el camí per fer més o menys cas a certes interpretacions de la sentència, de manera que tindrem la possibilitat de conviure amb un Estatut que aplicarem una mica al nostre aire. No crec que sigui el que ens convé.

Els dubtes de la senyora Feliu es resumeixen amb la frase final de l’article: “Potser el dia després que surti la sentència tampoc sabrem exactament el seu abast, encara que, segurament, tindrem més pistes.”

Feliç el dia que ja no parlarem de l’Estatut sinó que ens dedicarem a aplicar-lo sense mirar de reüll a Madrid.

La majoria de mitjans de comunicació ens va recordar ahir diumenge que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, ara fa tres anys. Va ser un recordatori obligat, però no un aniversari per celebrar ja que encara està pendent de la decisió del Tribunal Constitucional.

Aquesta decisió s’ha allargat molt, en part per renovacions dintre del TC i també per l’aparent complexitat que suposa fer lligar la Constitució amb l’Estatut, i la política general autonòmica amb la voluntat del poble i el parlament català.

Curiosament en els darrers tres anys s’han aprovat moltes lleis que desenvolupen l’Estatut i d’altres es troben en tràmit parlamentari, de manera que no hi ha hagut una total paralització mentre el TC decideix que és i que no és inconstitucional.

Un article a l’AVUI d’ahir de l’avocada de la Generalitat davant el TC, Dolors Feliu, explica d’una manera molt clara les incògnites que s’han d’aclarir aviat, esperem. Diu la senyora Feliu que no és possible saber si l’Estatut quedarà retallat o buit de contingut abans de conèixer la sentència i avisa que «… no tot el que digui la sentència tindrà jurídicament la mateixa força. Una interpretació confusa, o una afirmació que no sigui un argument rellevant per a la decisió, tindrà menys valor vinculant». Amb aquesta afirmació ja ens prepara el camí per fer més o menys cas a certes interpretacions de la sentència, de manera que tindrem la possibilitat de conviure amb un Estatut que aplicarem una mica al nostre aire. No crec que sigui el que ens convé.

Els dubtes de la senyora Feliu es resumeixen amb la frase final de l’article: “Potser el dia després que surti la sentència tampoc sabrem exactament el seu abast, encara que, segurament, tindrem més pistes.”

Feliç el dia que ja no parlarem de l’Estatut sinó que ens dedicarem a aplicar-lo sense mirar de reüll a Madrid.

La majoria de mitjans de comunicació ens va recordar ahir diumenge que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, ara fa tres anys. Va ser un recordatori obligat, però no un aniversari per celebrar ja que encara està pendent de la decisió del Tribunal Constitucional.

Aquesta decisió s’ha allargat molt, en part per renovacions dintre del TC i també per l’aparent complexitat que suposa fer lligar la Constitució amb l’Estatut, i la política general autonòmica amb la voluntat del poble i el parlament català.

Curiosament en els darrers tres anys s’han aprovat moltes lleis que desenvolupen l’Estatut i d’altres es troben en tràmit parlamentari, de manera que no hi ha hagut una total paralització mentre el TC decideix que és i que no és inconstitucional.

Un article a l’AVUI d’ahir de l’avocada de la Generalitat davant el TC, Dolors Feliu, explica d’una manera molt clara les incògnites que s’han d’aclarir aviat, esperem. Diu la senyora Feliu que no és possible saber si l’Estatut quedarà retallat o buit de contingut abans de conèixer la sentència i avisa que “… no tot el que digui la sentència tindrà jurídicament la mateixa força. Una interpretació confusa, o una afirmació que no sigui un argument rellevant per a la decisió, tindrà menys valor vinculant”. Amb aquesta afirmació ja ens prepara el camí per fer més o menys cas a certes interpretacions de la sentència, de manera que tindrem la possibilitat de conviure amb un Estatut que aplicarem una mica al nostre aire. No crec que sigui el que ens convé.

Els dubtes de la senyora Feliu es resumeixen amb la frase final de l’article: “Potser el dia després que surti la sentència tampoc sabrem exactament el seu abast, encara que, segurament, tindrem més pistes.”

Feliç el dia que ja no parlarem de l’Estatut sinó que ens dedicarem a aplicar-lo sense mirar de reüll a Madrid.

La Copa del Amèrica, moltes vegades presentada com Copa Amèrica en una deficient interpretació de l’original nom America’s Cup, tindrà lloc l’any 2010 als Emirats Àrabs, i no a València com molts esperaven.

La primera cosa que la noticia posa en clar és que totes les altes inversions que es van fer per la cursa de l’any 2007, de moment no han servit per donar continuïtat a la seu de València. Algú ha d’explicar com és que es gasten tants diners en una infraestructura especial, sense tenir la seguretat, i millor el contracte, per continuar amb l’us de les instal•lacions durant un quants anys.

Obres de prestigi pels polítics de torn, i que després s’han infrautilitzat, en tenim a cabassos. Sense anar més enllà, el Fòrum de Barcelona. Ningú sap que ha passat amb el Fòrum de les Cultures ni que s’ha de fer per omplir i rendibilitzar les costoses instal•lacions de Barcelona.

L’altre dia parlava de la Sala de les Nacions Unides de Ginebra i de l’Aliança de Civilitzacions del senyor Rodríguez, dit Zapatero. Un altre assumpte el de l’Aliança de Civilitzacions que serveix per lluir i acaba en fum.

Potser l’exemple de València, amb totes les picabaralles entre els partits que s’acusen entre ells de poca eficiència per mantenir la seu de la cursa de velers, servirà per no repetir despeses inútils similars. Esperem que el circuit urbà de Formula 1 no sigui el següent mal exemple. L’actuació de molts polítics és com les ungles: és més fàcil que siguin brillants que no pas netes.

Els cowboys eren tipus durs i aquesta imatge va convertir els texans, també anomenats jeans, en un objecte de culte.

Unes campanyes publicitàries fetes amb molt sentit cinematogràfic i amb una gran component psicològica van ajudar a fer dels texans una peça de roba que tothom alguna vegada ha comprat i emprat Un cert confort i una admirable resistència a l’us van ajudar-hi molt.

El gran èxit comercial va fer populars arreu del món denominacions com «501» i marques com Levi’s, Wrangler, Lee, Diesel i d’altres. Amb el temps, els texans van adquirir presencia social i alguns grans dissenyadors de roba van entrar en aquest mercat proposant texans d’altíssim preu, que en el fons, estrictament qualitativament, no eren ni millors ni pitjors que els altres, però la marca feia la distinció.

Després es va imposar la moda dels texans gastats i fins i tot estripats, cosa que va destruir en gran part el mite dels jeans ja que, no ens enganyem, uns texans estripats de Dolce & Gabanna, per exemple, no deixen de ser uns texans estripats molt iguals als d’una marca desconeguda. He treballat 40 anys en el tèxtil i conec les diferencies moltes vegades més aparents que reals entre peces de roba sense nom i amb nom.

Total, que Levi Strauss ha declarat unes pèrdues de 4 milions de dòlars en el segon trimestre del 2009, i Wangler i Lee declaren una caiguda del volum de vendes d’un 15%. Un institut americà ha fet un estudi del mercat dels texans i ha constatat que en moments de crisi, el públic opta per texans de dissenyadors (la minoria) o per marques de supermercat (la majoria) i que els noms Levi’s, Lee etc. estan entre les dues opcions, i per tant són els perdedors.

Els experts de mercats ja estan preparant la nova campanya per «ressuscitar» l’interés per les marques tradicionals, amb una crida a tornar a les arrels, a fer de pioners, com els americans de fa 150 anys. «Go forth» és el crit per despertar novament l’interés pels texans tradicionals. Preparem-nos perquè aviat ens arribarà un nou cowboy, uns prats empolsegats i una veu en off que ens recordarà que el país no va ser forjat per gent amb vestit i corbata sinó per veritables herois amb texans. Ai de nosaltres!.

El dilluns van fer-se públiques dues entrevistes a polítics catalans, una al diari Avui amb Joan Puigcercós i la segona a Catalunya Radio amb Artur Mas.

Crec que val la pena de llegir i escoltar més d’una vegada ambdues intervencions, cosa que és fàcil gràcies a l’internet, ja que demostren amb molta claredat les posicions dels dos polítics, que en el fons han de ser les dels seus partits.

Diu Puigcercós, President d’ERC no ho oblidem, que «l’Estatut és un desastre, l’acord de finançament un punt de partida i la llibertat el destí». Paraules clares, com poques vegades les podem llegir en un polític, però que no corresponen massa a la imatge que pretén donar el tripartit (o entesa) del que ERC fa part. De manera que Puigcercós tindria d’explicar moltes coses, com per exemple, si es pot compartir govern amb el PSC (soci del PSOE) al mateix temps que es diu sobre l’acord de finançament:: «És veritat que no compleix l’Estatut al 100%. Però des de quan Espanya compleix ni tan sols la llei?».

Artur Mas va explicar la posició de CiU d’una manera molt clara i ferma. No estic jutjant la seva posició política, que ara aqui ni defenso ni ataco. Simplement s’ha de reconèixer que l’entrevista a Catalunya Radio va fer que Mas demostrés unes posicions sòlides, amb fonament i clares per tothom. Recomano escoltar l’entrevista per internet. No cal córrer després a votar CiU sinó senzillament prendre nota de les posicions de cada polític (dels dos d’ara i dels altres més endavant) i arribat el moment, triar el menys penell.

És la tercera vegada, ai!, que escric sobre la cúpula que Miquel Barceló va crear per decorar la Sala XX del Palau de les Nacions Unides a Ginebra, la denominada Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions.

Aquesta polèmica cúpula s’ha de jutjar amb dos angles diferents: l’artístic i el financer.

En el meu post del 22 de maig ja vaig donar a entendre que després de la visita que vaig fer a la Sala junt amb un equip de TV3, la meva opinió artística s’havia modificat positivament. Sense fer-me perdre els sentits, ni deixar-me bocabadat, haig de dir que la cúpula és artísticament interessant ja que introdueix la tercera dimensió i amb un colorit atractiu aconsegueix no només decorar sinó també cridar l’atenció per la seva originalitat.

L’altre aspecte, el financer, és molt més fosc que l’obra de Barceló i segurament amb més de tres dimensions. El darrer consell de ministres abans les vacances ha aprovat una nova subvenció de 2 milions d’Euros per finançar «los gastos derivados de la ingeniería y la intervención plástica».

Aprofitar el dia abans de les vacances per fer empassar un crèdit que s’ajunta a un pressupost de més de 20 milions d’Euros per la famosa cúpula, em sembla quasi un acte de nocturnitat, un abús i una injustificable despesa astronòmica que es va camuflar sota una denominada Fundación Onuart, teòricament destinada a finançar la cúpula, amb un 40% de capital públic i un 60% privat.

Si cap politic aixeca la veu per demanar explicacions al govern central sobre la Fundación Onuart i com és que han arribat a un preu tan exagerat per la cúpula, arribarem a la conclusió que tot això es va fer per perpetuar (almenys de nom) l’Aliança de Civilitzacions, obra « genial » de Zapatero, que ningú sap per què ha servit fins ara ni per quina finalitat es va crear. Inútils!.

Millor seria dir el confederalisme, però deixem-ho en la forma més senzilla. Avui Suïssa celebra els seus orígens com a confederació. L’any 1291, tres comunitats de les valls dels Alps centrals signaren un pacte federal per assegurar la pau i l’estabilitat en les rutes comercials alpines i defensar interessos comuns. A poc a poc, d’altres comunitats s’ajuntaren a aquest pacte fina a arribar a l’estructura política i social actual.

És per tant avui la festa nacional suïssa que, com a bon estat federal, no preveu cap desfilada militar ni cap recepció oficial a la capital amb les autoritats empolainades i plenes de medalles. La festa la celebrem a nivell municipal, és a dir, cada poble o ciutat organitza un acte on un polític generalment local fa un breu discurs sobre la diada, i per acabar, el costum vol que s’encenguin fogueres i es tirin coets, com si es tractes de la revetlla de Sant Joan, perquè ens entenguem.

El federalisme, i no diguem el confederalisme, vol que les decisions arrenquin de la població i és per això que l’ajuntament, el municipi, permet que tothom participi de les decisions i pugui donar la seva opinió i fins i tot promoure iniciatives que es sotmeten a votació. Ja n’he parlar altres vegades i crec que val la pena recordar-ho perquè tots els que creuen en una solució federal per Espanya o Catalunya siguin conscients de lo molt que cal canviar per començar a tenir opcions federals. Ni monarquia, ni centralisme, ni prepotència serveixen a la causa federal, de manera que llarg és el camí si és que hi ha voluntat de fer-ho.

Avui, com a suïs nascut a Manresa o com a català que viu a Suïssa, tinc motius per celebrar els 718 anys del naixement històric de Suïssa.