De Suïssa estant

A la prevista i merescuda victòria del Barça ahir, tothom s’hi va apuntar. La llotja d’honor semblava la cabina dels germans Marx: el Rei d’Espanya, el president del govern espanyol senyor Rodriguez, , el president de la Generalitat senyor Montilla, el primer ministre Berlusconi i alts càrrecs, diputats europeus, diputats autonòmics i un reguitzell d’autèntics culés i de culés oportunistes fins a fer perdre el compte. Suposo que ningú va pagar la seva entrada i potser fins i tot ni el vol i l’hotel. És igual: a una final de la Champions League que mou uns 350 milions d’euros suposo que no l’hi ve d’uns quants milers, pagui qui pagui.

Sense reduïr el més mínim l’importància i els mérits del Barça, aquest partit ha servit una mica de cortina de fum per desviar l’atenció dels problemes reals. A pocs dies de les eleccions al Parlament europeu estic segur que molt poca gent sap que realment es tracta d’unes eleccions amb un punt de mira europeu. Escoltant els candidats i els seus recolzadors oficials es pot pensar que són unes eleccions exclusivament espanyoles. Ningú parla d’Europa, ningú proposa idees amb visió continental (potser perquè no les tenen) i les mossegades a les jugulars polítiques són, com sovint en aquests indrets, d’un nivell que fa vergonya de mirar.

I com sempre, l’esport ha fet oblidar per uns pocs dies la catastròfica situació de l’economia a Espanya, que només es pot llegir en tota la seva cruesa en la premsa estrangera. Em sembla que aquest any, ni el bon temps ni el triple triomf del Barça podran amagar la realitat.

Malgrat això, alegrem-nos de les victòries del nostre millor equip i que el català tingués, almenys per un dia, el paper que l’hi correspon perquè les bufetades ja ens cauran igual el dia que les reparteixin.