De Suïssa estant

Jo soc de mena pacífica, poc cridaner, un xic conformista i amic de les tradicions mentre siguin autentiques. Però al mateix temps en el terreny creatiu, artístic, m’agrada l’innovació, he participat en moltes activitats que han trencat motllos i encara avui, al llindar una edat generalment associada a poc enrenou, m’atrauen les novetats de tot ordre.

Fent un repàs als personatges que fins ara he admirat m’he donat compte d’un parell de constants : primera, m’han interessat les obres i no les biografies ; segona, quasi tots els que he mantingut anys i anys com a importants per a mi han estat incòmodes, molt incòmodes dins de la societat en la que han viscut ; i tercera, no en tocaria cap de la meva llista particular perquè cap m’ha decebut ni viu ni després de mort.

Tot això ve a compte perquè en els propers dies aniré explicant la meva percepció d’alguns d’aquest personatges incòmodes que paradoxalment sempre m’han fet sentir còmode amb mi mateix perquè han omplert amb la seva obra molts dels buits que l’ensenyament o l’entorn m’havien deixat incomplerts.

Parlaré doncs de gent diversa, no tots coneguts de la majoria, ni tots de la mateixa « ona ». Per això sortiran gent tant diversa com un pintor, un escriptor, un compositor…. Per a mi serà una manera de passar aquests dies de calma general amb el records dels que han omplert i omplen les meves hores de lleure. Serà una especie de homenatge pasqual a ells, amb el meu agraïment i amb l’esperança de que algú dels que em llegeixen pugui descobrir aspectes nous.

El pianista i director d’orquestra Daniel Baremboim, és una de les personalitats del món cultural més interessants en aspectes que fins i tot ultrapassen la seva activitat musical.

Nascut a l’Argentina de pares jueus emigrats, ha actuat arreu del món i a fundat la West-Eastern Divan Orchestra de la que fan part joves músics d’Israel, Palestina, Líban Egipte, Síria i altres paísos. És un gran partidari de la convivència entre Israel i Palestina i ha tingut en aquesta activitat un reconeixement mundial.

En un llibre de converses de títol « Parallels and Paradoxes. Explorations in Music and Society » (Paral•lels i Paradoxes. Exploracions sobre la música i la societat) parla de l’importància de la música ( no la clàssica o la moderna sinó la música com a art) en l’educació.

Barenboim constata una manca de veritable formació musical a les escoles, i no només quatre cançonetes i dos timbals. Concretament diu : ” L’estudi de la música és una de les millors maneres d’aprendre quelcom sobre la natura humana… Educar significa preparar els infants a la vida adulta : ensenyar-los a comportar-se i ajudar-los a comprendre quin genere de éssers humans volen ser. La resta és informació que es pot aprendre d’una manera molt senzilla. Per tocar bé un instrument s’ha de produir un equilibri entre el cap, el cor i l’estomac. Si un dels tres no està present, no funciona. Quina cosa millor que la música pot servir-nos per ensenyar a un infant com es fa per convertir-se en home?”.

I ara m’en vaig a escoltar al Barenboim en un disc deliciós de música argentina, no únicament tangos, acompanyat de Rodolfo Mederos al bandoneó i Hector Console al contrabaix. Boccato di cardinale!

Acabo d’arribar d’un curt viatge al Nord d’Italia. Res d’extraordinari si tenim en compte que Milà està a 3 hores de cotxe de casa i això em permet de fer un parell de viatges cada any a un del països que més a gust visito.

Ja ho he dit alguna vegada : si Itàlia fos una empresa, ja fa molts anys que hauria desaparegut. Amb una economia interna molt mal distribuïda, amb un Nord ric i un Sud mig oblidat, amb una classe política a Roma que moltes vegades passa al costat del problemes per fer política de partit, amb un tipus de govern que permet, sobretot en el passat, d’estar mesos i mesos sense Primer Ministre etc. etc..

Malgrat tot, segueixen endavant, es queixen i fins i tot fan burla del Berlusconi, però el voten. En general la gent vesteix bé, a taula tot és abundant, estimen els cotxes i els luxes i, almenys formalment, tot respira prosperitat. Mirant una mica és el fons de les coses la crisi es fa notar, les obres publiquen no funcionen, moltes empreses estan tancades i una emigració il•legal, envaeix els parcs públics, els carrers i el aparcaments amb l’excusa de vigilar-te el cotxe, o de vendre CD’s copiats o simplement demanant caritat.

El paper d’Itàlia a les reunions de la setmana passada va ser molt secundari. Berlusconi va patir molt per no assolir cap paper principal i fins i tot va donar senyals de malhumorat i poca correcció. Amb tot, Itàlia ocupa un lloc internacional més important que Espanya, per molt que els diaris de l’Estat intentin de fer creure que el President Rodriguez fa part de la elit mundial.

I la Terra que no perdona : al terratrèmol que ha afectat la regió de L’Aquila fa poques hores ens obliga a donar a tot el seu valor real. Solidaritat amb els que pateixen i admiració per un país que sap fer les coses sense ni tan sols proposar-s’ho.

Els moments que ara vivim, amb una permanent ombra de por per culpa del sistema financer, han donat sortida a un allau de males maneres, de paraules poc educades i d’ actituds fins ara poc vistes.

Sembla com si tothom portés a l’interior un excés de frustracions, de decepcions i de ganes de cridar i que tot junt és com una bombona amb sobrepressió, que d’un moment a l’altre pot explotar.

Casualment ahir vaig veure a Internet la portada d’un diari que no és dels que regularment consulto : Periodista Digital. Els resum de noticies a la primera pàgina ens dona una visió negativa, quasi destructiva, de la que són exemple els següents titulars:

-Aguirre corta otra cabeza por el caso Gürtel
-La soberbia de Zapatero le pasa factura. La prensa alemana sacude a ZP.
-La Generalitat inyecta 130.000€ al diario que llamó “terrorista” a Losantos
-Hamilton descalificado por mentiroso
-Bronca en el Congreso: Celia Villalobos llama “ladrón” a un diputado del PSOE

Soc perfectament conscient que les mateixes noticies es poden titular amb altres mots i que cada diari té un estil i una tendència que, vulguin o no, es fa notar.

Malgrat tot, si aquesta portada amb les noticies la llegeixo al matí del llit estant, el més probable es que decidís no llevar-me i esperar que escampi.

No tinc cap preparació filològica, però sempre m’han interessat els idiomes i més que cap altre el meu que em van “amagar” tots els anys escolars i universitaris. Dic això per disculpar tot el que pugui escriure i que no tingui els conceptes o les definicions que un expert podria donar.

Sempre m’ha semblat que el català era molt pròdig en paraules monosil•làbiques, com suna especie de xinés llatí. En el meu entorn de parla alemanya sempre explico els monosíl•labs catalans del cos humà : cos, peu, braç, dit, nas, ull, pell, mà, front, dent, pèl, …La sorpresa és molt gran perquè ningú s’espera una quantitat tan gran de mots curts.

Un altre característica, al meu entendre, són les onomatopeies, sobre tot els mots repetits ( desconec si n’haig de dir cacofònics) dels que la nostre llengua se’n serveix sovint. No penso només en mots com baliga-balaga, o patim-patam que no són exactament el mateix mot repetit. A mi em fan molta gràcia mots com ara arri-arri, bum-bum, gara-gara, nyau-nyau, nyec-nyec, nyigo-nyigo, pica-pica i mots d’altres que tinc escrits en un paper de moment extraviat.

No sé si és una caracteristica de la nostra llengua o de les llengues d’arrel llatina. Potser algún expert em podra treure de dubtes. Però si que jo disfruto molt explicant aquestes coses als suïssos.

El Primer Ministre britànic Gordon Brown ha parlat, una vegada més, de les previstes modificacions de les normes de successió de la monaquia britànica. Una d’elles pot interessar a Espanya, però aquí muts i la gàbia.

El senyor Brown, amb la condescendència de Palau vol portar a discussió en una reunió dels països de la Commonwealth el mes de novembre la possibilitat que les dones tinguin el mateix dret a la successió que els homes, i que els que ocupin el tron puguin casar-se amb catòlics sense el risc de perdre la seva posició.

Gordon Brown ha estat molt clar al dir que el tema és complexe perquè es basa en lleis del 1701 i tocar la tradició no és un camí fàcil però al segle XXI la gent espera que les discriminacions s’eliminin.
Un 80% del britànics sembla que està d’acord en fer les reformes proposades, segons una enquesta de la BBC. La reforma necessitaria l’acord dels 15 membres de la Commonwealth que tenen a la Reina Elisabeth II com a cap d’Estat. El mateix Príncep Charles és, segons la BBC, partidari de les reformes i està en tot cas disposat a realitzar-les quan pugi al tron que ara per ara ocupa la seva mare.

Més enllà de les reformes, els britànics no semblen disposats a discutir l’existència de la monarquia con a forma d’Estat. A Espanya no és fàcil de saber l’opinió efectiva de la gent perquè ningú gosa tocar el tema Monarquia amb claredat, ni tant sols el republicans.

De totes maneres, recomano als lectors que vagin a la pàgina www.casareal.es i mirin amb detall l’agenda del Rei. El més de Febrer va tenir una mica de feina 12 dies i el més de març 13 dies. Parlo de feina, però millor seria dir activitats. No està malament com a treball, i molt ben pagat. Peró clar, com diuen molts del seus súbdits, el tema monarquia “es mejor no meneallo”.