De Suïssa estant

Ahir comentava la retirada de l’invitació que la Radio Vaticana va fer al President de la companyia farmacèutica Novartis degut a que es van adonar per la premsa que la companyia suïssa fabricava un anticonceptiu.

Un dies abans va esclatar el cas del bisbe “lefevrista” Williamson ja que, una vegada anul•lada l’excomunió que pesava sobre ell i altres tres bisbes, el Vaticà es va adonar que a una televisió canadenca el bisbe Williamson avia negat l’holocaust nazi. Després d’aquest fet tot han estat declaracions, exigències de fer-se enrere en les manifestacions televisives, disculpes suaus a la comunitat jueva, paraules molt fortes de la compatriota del Papa Angela Merkel, i encara no s’ha arribat al final.

Tot és molt penós i era fàcilment evitable. Tots dos casos tenen alguna relació amb Suïssa ja que el bisbe Lefevre i la seva Fraternitat Sacerdotal Pius X es van establir a Ecône, en el cantó suïs del Valais, i Novartis es una empresa multinacional d’origen i amb seu a Basilea.

Tothom sap que el Vaticà està contra la contracepció, per tant és natural que si no és per polemitzar, no convidin a fer comentaris a la seva radio a una persona que representa i guanya diners amb la venda d’anticonceptius, tot i que les xerrades a la radio eren sobre temes de ètica i moral financera. El que ja no és tan normal és l’excusa que el Vaticà va donar per desconvocar al senyor Vasella : “ Ens hem assabentat per la premsa que Novartis fabrica anticonceptius…”.

Primera, Novartis en fabrica ja fa molts anys i segurament el director de la farmàcia del Vaticà coneix perfectament aixó de manera que no cal dir que el fet és coneix per la premsa. Segona, el tema de la primera xerrada del senyor Vasella era, literalment, sobre “management errat i falses decisions sobre el personal”. Segurament els que remenen les cireres dins del Vaticà podrien aprofitar molt de l’opinió d’un expert en els temes en que ells han fallat.

Sobre l’excomunió del bisbe Willamson, tres quarts del mateix. No és possible donar com a explicació que fins a la interviu televisada el Vaticà desconeixia les idees del monsenyor sobre l’holocaust. L’humilitat de reconèixer l’error pot fer molt bé a la credibilitat de l’entorn del Papa que, per altre banda, cal que vigili molt perquè dona tota la sensació que “l’enemic” està dins de casa.

Novartis és una companyia suïssa que molta gent coneix com a fabricant de productes farmacèutics.

Novartis va néixer de la fusió de Ciba-Geigy i Sandoz, dos dels tres gegants farmacèutics amb seu a la ciutat de Basilea. El president del Comitè Director(CEO) i també del Consell d’Administració és el senyor Daniel Vasella de 56 anys, metge de professió i considerat un dels homes amb més influència a nivell mundial. Els seus ingressos anuals són de l’ordre dels 20 milions de Euros. Com és natural, el senyor Vasella està molt lluny del meu entorn i no és necessariament sant de la meva devoció, per raons d’actitud empresarial que no entren en el tema d’avui.

Dic tot això per posar de relleu el personatge que acaba de protagonitzar, involuntàriament, una topada amb el Vaticà. Resulta que el dimarts passat dia 3 es va publicar la noticia que la Radio Vaticana havia convidat al senyor Vasella com a Comentarista de la Setmana per els dies 7, 14 i 21 de Febrer, per tal de parlar de problemes actual del món empresarial, amb una „perspectiva ètica“ en paraules de la Radio Vaticana. El senyor Vasella és catòlic i és coneguda la seva participació econòmica en el manteniment del Convent de Einsiedeln, una espècie de Montserrat suïs, administrat per l’ordre benedictina i amb una Verge bruna presidint la magnífica església barroca.

Doncs bé, abans d’ahir dijous la Radio Vaticana va anunciar que ha anul•lat l’invitació al senyor Vasella amb les següents paraules textuals : „ Demanem al senyor Vasella i a la nostra audiència comprensió per la decisió. Em tingut coneixement per la premsa que Novartis fabrica un producte farmacèutic contraceptiu (…) Ningú pot dubtar el més mínim de la posició clara del Vaticà en contra de la contracepció.“ „ Els convidats a „Comentaristes de la setmana“ no representen necessariament el punt de vista del Vaticà, però són sempre personalitats amb mèrits…“.

Sorprèn que el Vaticà s’hagi donat compte per la premsa de quins productes Novartis fabrica ja fa molts anys, com també es va adonar tard i per la televisió de les idees del Bisbe Willamson. No vull posar els dos fets al mateix nivell, però em sembla que el Vaticà, generalment molt ben informat, està en un mal moment de cara a l’opinió pública i el Papa no disposa dels assessors que el seu càrrec requereix. O potser algú del seu entorn l’hi va fer la traveta.

Una de les primeres qualitats que s’han d’exigir d’un polític és que sigui un bon comunicador.

No n’hi ha prou de tenir qualificacions i idees; és necessari comunicar-les amb claredat i convicció. Vull posar un bon exemple que vaig trobar-me al arribar a Suïssa. És tracta del Conseller Federal (Ministre) Nello Celio (1914-1995), que fou Ministre de Finances del 1968 fins al 1973.

Va enfrontar uns temps molt difícils, amb una inflació a Suïssa del ordre del 12% ( en un país acostumat a inflacions del ordre del 2 o el 3%) i la crisi del petroli del 71 . Celio va proposar al Parlament una sèrie de mesures, posteriorment aprovades per referèndum, que suposaven sacrificis i augment d’alguns impostos. La seva qualitat de comunicador era impressionant i parlava les quatre llengües del país, amb un accent italià (ell era fill del cantó del Ticino) que l’hi donava un toc simpàtic. Era un home molt culte, amb un gran humor i sempre va saber presentar les coses, sobretot les més negatives de les finances, amb la veritat davant tot i d’una manera que tothom l’entenia, com si hom expliqués l’avi.

Ara corren també temps difícils i només de pensar en alguns politics espanyols i de la manera que actuen i parlen, m’ha vingut a la memòria el Nello Celio, exemple de polític apte i honest. Sentir parlar a un Moratinos o a Solbes o a la senyora Alvárez (accents locals apart) desanima, fa entrar sospites sobre les seves aptituds i s’acaba amb la seguretat de que no saben expressar les seves idees, en el suposat que les tinguin. Un altre dia parlarem dels politics catalans.

Estic segur que el partit que els repenja està en condicions de proposar algú de millor, capaç de dir les coses de manera coherent i de demostrar que posseeix idees i que les podem entendre.

Jo voldria haver vist la noticia a la primera plana de tots els diaris, amb lletres ben grosses i a tres columnes. Per fi una bona noticia per la nostra llengua i sorgida de la UE, de la mà de l’Agència Catalana de Noticies.

La Comissió Europea defensa que les universitats catalanes imparteixin les classes als estudiants estrangers d’Erasmus en català. El Comissari d’Educació, Formació, Cultura i Joventut és el senyor Ján Figel, enginyer electrònic nascut el 1960 a Eslovàquia. Ha estat ell el que ha instat a l’estat espanyol a “preservar i promoure el seu multilingüisme” en comptes d’estar “a la defensiva”.

L’Erasmus permet l’ús de qualsevol llengua que l’universitat utilitzi normalment, de manera que el català entra dins d’aquest criteri malgrat que molts arrufaran el nas. És un criteri de normalitat que no hauria de tenir cap relleu especial si no fos pels impediments que els partits espanyolistes (amb bastant silenci còmplice per part dels seus socis dins de casa) han anat bastint any darrera any.

He mirat la pàgina Internet del Comissari Figel i no he trobat dins del seu equip de col•laboradors més propers cap català . De manera que res d’ influència positiva: senzillament han aplicat un criteri lògic i raonable.

Quina tristor que, a aquestes alçades, encara ens alegrem de que el català tingui un ús normal a tot nivell. Espero que poc a poc arribem a no necessitar parlar de temes similars i vull agrair al senyor Figel la seva claredat i el seu bon criteri.

Ďakujem vám, Ján Figel. Gràcies.

És probable que no hi hagin solucions ràpides per reduir la crisi que moltes empreses pateixen. Si fem cas dels que sembla que manen, les solucions són escasses perquè tots van de bòlit.

L’iniciativa privada sempre ha semblat anar millor que la estatal, sigui quin sigui el país. En primer lloc perquè estan obligats a obtenir resultats positius i en segon lloc perquè només disposen del seus recursos i crèdits, de manera que una mala gestió continuada els porta a la desaparició. Les iniciatives estatals poden permetre’s el luxe de rendir poc o gens ja que els diners que necessitin el posarà l’estat una vegada rebut dels habitants que paguen peró no gestionen directament.

Ara acabo de llegir un exemple (poc exemplar, valgui la redundància) de com es pot sanejar una empresa privada . Resulta que McDonald’s l’any passat va augmentar un 7,2% els ingressos dels seus restaurants; diàriament mengen 58 milions de persones a un restaurant McDonald’s arreu del món. Dins dels Estats Units, McDonald’s a triomfat per damunt de Starbucks en el sector cafè, que ja és dir. Segurament una bona estratègia de preus i de qualitat.

Malgrat aquestes xifres, els beneficis han baixat, de manera que els estreteges de McDonald’s USA s’han posat a rumiar com augmentar els beneficis, i han trobat una solució molt ràpida. El Desembre 2008 van començar a servir el Cheeseburger comú només amb un tros de formatge en lloc dels dos que fins ara era normal. Els clients sembla que no han notat massa aquesta reducció ja que les capes de formatge són molt primes i amb les salses que s’hi posen al damunt, és difícil apreciar una lleugera pèrdua de substància i de sabor.

Amb el tros de formatge „desaparegut“, McDonald’s estalvia 6 cèntims de dolar per Cheesburger. Fent el càlcul per el nombre d’entrepans d’aquest tipus que diàriament serveixen arreu del món arriben a un estalvi espectacular de 480 milions de dòlars any, només per el fet “d’oblidar” la llesqueta de formatge.

Un analista de la companyia financera Goldman-Sachs ha dit : „És sorprenent el valor que per McDonald’s tenen petites decisions“. Home!, que vol que l’hi digui!. Jo ho trobo un molt mal exemple, encara que pels experts sembla que sigui un mèrit. Anem malament, no cal que ens ho recordin.

Molt es comenta darrerament la decisió de la Generalitat d’obrir les dites ambaixades a diverses ciutats del món. Em suposo que la finalitat és la de promocionar Catalunya com a destí d’inversions, cultural i turístic ja que altres possibilitats d’ordre polític estan fora del dret que l’estat espanyol i l’ encallat Estatut permeten.

El desconeixement de la realitat catalana, fora de alguns detalls superficials, és bastant escàs a Europa. No cal que ens fem il•lusions i pensem que els turistes que ens venen a visitar surten coneixent-nos. Fora dels llocs on passa el Bus-Turístic de Barcelona, Dalí i Gaudí i algunes visites standard prop dels centres de platja, en general poques coses saben de Catalunya. Millor això que res.

He rellegit el catàleg de les Setmanes Catalanes a Berlín que es van fer del 25 de Juny fins el 13 de Juliol de l’any 1978. És un catàleg de 350 pàgines, molt dens d’informacions i il•lustracions, amb textos en català i alemany. El promotor de l’idea va ser el Professor Til Stegman i de Catalunya van participar-hi en la gran feinada molts intel•lectuals i empresaris, junt amb l’Ajuntament de Barcelona. La llista és molt llarga i lamento ser injust no donant els noms dels que treballaren per l’èxit de les Setmanes Catalanes a Berlín.

Els actes foren molts i molt variats i donaré un resum per tal de senyalar l’importancia del fet.

S’organitzaren a Berlín exposicions (més llargues de durada que les Setmanes) a la Kunsthalle (Museu d’Art), a la Biblioteca Estatal, a la Escola Superior d’Arts i a diverses galeries privades. Alguns dels actes foren :

– Exposició d’art català del segle XX amb obres de Picasso, Nonell, Dalí, Juli Gonzalez, Miró, Tàpies, Guinovart, Ponç, Andreu Alfaro, JoanBrossa, Ràfols Casamada …
– Exposició del llibre català
– Exposició sobre la Planificació Urbana política a Barcelona
– Concerts de l’Escolania de Montserrat i de l’Esbart de Rubí,
– Festa catalana amb la Cobla la Principal de Llobregat, Els Comediants, Castellers de Barcelona, etc.
– Concerts de música catalana per el Grup Instrumental Català, Maria Carme Bustamante, Montserrat Torrent i d’altres.
– Conferències a càrrec de X. Rubert de Ventós, Joaquim Molas, Jordi Carbonell, Ramon Folch .
– Concert de la Nova Cançó amb Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
– Nit dels escriptors catalans amb Josep Palau i Fabre, Joan Fuster, Vicent Andrés Esteller i Joan Brossa.

Puc continuar, però paro per no fer passar vergonya a tots el que han pogut donar continuïtat espaiada arreu del món a actes com el que dic, i no ho han fet. Estic parlant d’uns actes de l’any 1978, començada la democràcia, sense intervenció de la Generalitat, recollint diners de molts bons patriotes i amb un ressò molt important.

Avui, amb molts més mitjans, amb una estructura política organitzada, és fa (amb més rebombori intern que projecció real externa) acte de presencia a la Fira de Frankfurt de la que ja ningú és recorda. Els autors catalans traduïts i llegits a Alemanya avui són els mateixos que abans de la Fira.

Perquè no es desperten els que poden fer cultura catalana exterior?. Que hem de fer perquè deixin de mirar-se al mirall i, com a mínim, copiïn l’esperit i els resultats dels que van organitzar les Setmanes a Berlín de l’any 1978?.

Catalunya sempre ha estat una terra històricament d’intercanvis i de pas per a molts pobles durant segles degut a la seva posició geogràfica i per tant sempre ha conegut corrents migratòries.

Suïssa també, amb l’excepció de la entrada marítima. No és doncs estrany que ambdós pobles tinguin una identitat formada a partir de elements diferents. L’industrialització va fer arribar a principis del segle XX gent de l’Aragó i de Murcia cap a Barcelona i la seva zona d’influència. També va arribar-hi molta emigració del interior de Catalunya atreta per les noves possibilitats. En l’època franquista, l’emigració que arribava a Catalunya era mes aviat d’Andalusia i d’Extremadura. Els darrers temps l’emigració ha estat menys uniforme ja que han arribat gent de tot sudamérica, dels països magrebins, del Paquistan de la Xina… no sempre legalment. L’adaptació, sempre condicionada per elements familiars, personals i econòmics, ha estat molt diversa encara que cal dir que molts de les segones i terceres generacions ha sabut ser catalans de dret i de fet.

A Suïssa, amb poques variacions, ha succeït el mateix fenomen : les primeres migracions foren condicionades per la proximitat geogràfica, i per tant eren d’Italia
de França i d’Alemanya. Posteriorment arribaren els espanyols i els portuguesos, que val a dir que mai van donar problemes socials. Aquí també les segones i terceres generacions han estat perfectament integrades i socialment s’han situat a tots els nivells amb èxit. Les emigracions dels darrers anys, originàries de Turquia, de Sri Lanka i de l’antiga Iugoslàvia encara han de “demostrar” la seva facultat o voluntat d’adaptació. És fa molt treball d’integració, a vegades dificultat per tradicions i religions poc flexibles. El problema no està resolt i encara tardarem uns anys a saber els resultats.

Tampoc podem oblidar que molts catalans van emigrar (per raons politiques o laborals) i es convertiren en “els altres” d’algun lloc de Europa o Amèrica. També els suïssos van emigrar durant molts anys, fins a l’industrialització del país, però sortosament no per raons polítiques.

Som per tant, catalans i suïssos, pobles molt agermanats per les circumstàncies. Pobles que estimen el seu país com només ho poden fer els que saben que són petits i que només fent pinya podran continuar a obrir els braços a tots el que hi arribin amb el cor net.

Un dels clixés que corren sobre nosaltres és el de que quan dos catalans es trobem en algun lloc del món, immediatament decideixen fundar un club. Els suïssos són de la mateixa ona de manera que, una vegada més, podem dir que els dos països s’assemblen.

Per confirmar el fet anterior puc dir que a la ciutat on visc, amb 10.000 habitants, tenim en actiu 72 associacions o clubs, que van de música fins a ocellaires. Amb aquesta densitat, tothom té l’oportunitat de ser alguna vegada membre d’un junta directiva, activitat molt recomanable per poder exercir la democràcia directa a la que estem acostumats a Suïssa.

Catalunya estima molt les seves costums. Les fires, les festes majors són part essencial de la vida dels pobles i les ciutats, junt amb les festivitats locals, normalment d’origen religiós, que fins i tot ens els pitjors moments politics es van celebrar oberta o encobertament.

Suïssa té el mateix tarannà i, condicionat per la climatologia, surt al carrer a cada ocasió per fer les seves festes i desfilades, normalment amb la molt rica vestimenta tradicional. Manca, això si, una musica com la sardana que permeti ballar a qui vulgui al aire lliure. Les danses tradicionals suïsses són més diguem-ne d’esbart dansaire i molt tranquil-les de ritme.

En altres aspectes també som semblants: pastissos específics per a cada festa, menjars en família, i aquest bon costum de seure a taula per parlar, compartir companyia i mostrar estima, al voltant d’un àpat.

Els pobles que mantenen les tradicions demostren estima per els avantpassats i poden transmetre a les noves generacions un patrimoni molt ric que és part del que necessitem per continuar amb personalitat pròpia.