De Suïssa estant

Quan algú mostra públicament alguna obra, de la importància que sigui, s’ exposa a rebre aprovacions i desaprovacions, i està bé que sigui així.

La decisió d’escriure un blog o un bloc (que encara no sé quina és la forma correcta en català) la vaig prendre de manera espontània i amb l’intenció de tractar temes manresans sense regularitat. De mica en mica em va anar entrant el „cuc“ i ara escric pràcticament set dies a la setmana i molt poc sobre Manresa.

Ja a l’inici vaig decidir no encaparrar-me en saber quans lectors tinc a cada post i per tant no vaig incloure cap comptador. Malgrat tot, com que alguns dels llocs des on és pot entrar al meu blog disposen de comptador automàtic, tinc una aproximació que em permet extrapolar i endevinar el nombre de lectors si alguna vegada m’entra la curiositat.

Explico tot això perquè en realitat jo no he escrit mai de manera provocadora o agressiva, toco molts temes variats i com és lògic les meves preferències es noten per molt que jo intenti ser molt respectuós amb els que no pensen com jo. Aquest intent meu de ser, diguem-ne, educat fa que no rebi comentaris polèmics, cosa que ja m’està bé. Si que rebo bastants comentaris encoratjadors de gent que no conec personalment però de la que em sento acompanyada dia darrera dia.

Però de tant en tant, arriba un comentari que em deixa sorprès. Per exemple el que vaig rebre a propòsit del meu post del 20 de Gener del 2009 que tenia el títol „ Catalunya mirada de lluny: 3. La llengua“. Un lector amb pseudònim, resident a Vic, va escriure literalment : „ Brillante artículo, aunque un tanto xenófobo, racista, desfasado, carca, cutre y nazionalonanista…“.

Jo he rellegit el meu post i, la veritat, no el trobo ni xenòfob, ni desfasat ni res del que diu el lector, ni tan sols brillant. Si que em sembla correcte, respectuós i clar, i la conclusió de que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se el lector no l’ha comprés encara que la posa en pràctica ja que em llegeix en català i m’escriu en castellà. Perfecte, jo parlo set idiomes i no tinc cap problema en fer servir el que en cada cas és més adient.

El que em sap greu és no haver trobat les paraules justes perquè el lector de Vic no necessites irritar-se, per molt que amb tema llengua sempre és difícil aconseguir un diàleg reposat.