De Suïssa estant

No acabo de saber exactament que provoca l’estat de narcosi en el que es troba la societat catalana. Potser és un derivat desconegut produït per la contaminació ambiental, o és un producte que subtilment ens han anat introduint al cos.

El fet és que l’estat de sopor i fins i tot de son profund està molt escampat. D’altre manera no s’entén que ningú protesti, cridi, es manifesti pels carrers o faci vaga indefinida, almenys amb la contundència necessària, per reclamar solucions a problemes que porten tant temps penjats, a la nevera o al calaix de l’oblit.

La gestió autònoma de l’Aeroport del Prat no acaba de ser realitat. Les retallades de vols, els retards en les obres, la manca de comunicació ràpida i eficient amb la ciutat, i la pèssima actuació d’ AENA han devaluat un aeroport que no dona l’imatge a l’exterior que Catalunya i Barcelona mereixen.

Els trens de Rodalies són un altre exemple d’injustícia ja que, com exemple, per anar de Barcelona a Manresa, el tren necessita pràcticament el mateix temps que fa trenta o quaranta o cinquanta anys, amb un menyspreu per part dels responsables que no es justifica de cap manera. I segur que altres ciutats similars a Manresa poden dir el mateix.

I l’Estatut, que s’està aplicat a trossets petits i quasi de manera il•legal ja que encara no ha rebut el vist i plau del Tribunal Constitucional més de dos anys després de la seva aprovació.

I el finançament, tantes vegades promès pel Govern de Madrid, i retardat i tornat a prometre i endavant i endarrere.

I la llista és molt més llarga.

En els meus anys joves, Raimon ens va despertar de la rutina i de la grisor amb el seu :

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Ara, més de 50 anys després, aquestes paraules segueixen essent actuals, i la culpa és nostra.

(Il•lustració : Fragment d’un oli de Manel Marzo-Mart)