De Suïssa estant

El dilluns 24 vaig escriure sobre Klee i el seu museu a Berna. No voldria que algun lector pensés que la meva admiració per el centre bernès deixa de fer justícia a Miró i la seva Fundació a Barcelona. Mai he tingut actitud excloents , i molt menys en l’art. Crec que l’art és evolució i no es pot comprendre cap moviment o artista sense un coneixement clar dels anteriors, agradin més o no agradin.

Un recent article de D.Sam Abrams a l’Avui m’ha donat un motiu per complementar lo escrit sobre Klee amb el meu sentiment sobre Miró.

A mi Miró m’agrada i admiro la seva obra i la seva persona. Fins al punt que al celebrar els meus 50 anys de vida, un dels actes que vaig organitzar per un grup d’amics de Suïssa i de Catalunya va ser una visita i un dinar a la Fundació Miró. Era una manera de homenatjar, junt amb altres llocs de Barcelona i Manresa, les coses més importants per a mi.

La Fundació Miró reflexa exactament la personalitat del pintor, que el seu amic Sert va saber interpretar arquitectònicament de manera perfecte. Es un museu de gran valor arquitectònic (molts representatiu de Sert és l’incidència de la llum de l’exterior) peró que no imposa per la seva monumentalitat sinó per el seu recolliment, per la seva radiació de calma i concentració, talment com si el mateix Miró s’hagués transformat en murs i sostres.

Miró va donar tota la vida una imatge personal molt allunyada de la d’un Picasso i no cal dir d’un Dalí. La seva obra és, sens cap mena de dubte, fonamental en l’historia de l’art. No és massa bo fer comparacions ràpides entre la obra de dos artistes en part contemporanis peró si que és pot dir que tant l’obra de Klee com la de Miró, tot i ser cada una d’elles en el seu moment “trencadora d’esquemes”, donen al que les veu una sensació de harmonia que només el veritable art sorgit del fons de l’ànima pot donar.

Els meu homenatge, doncs, a tots dos amb motiu dels propers vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró.

Deu ser una de les característiques innates dels homes l’impulsió a omplir, a inflar, a allargar les opinions, els discursos, els escrits. Tots els homes públics, essencialment els politics, tenen la tendència a fer discursos molt llargs que, ben mirat, es podrien resumir en un parell de frases. O molt escriptors que aprofitant la seves facultats descriptives ens encolomen un llibre amb cinquanta o seixanta pàgines de més, pel cap baix.

Crec que fou Balzac el qui una vegada va escriure una carta a un amic en la que acabava dient que l’hi perdonés l’extensió ja que no havia tingut prou temps per fer-la més curta.

I és que per escurçar, per resumir, per deixar lo essencial en una comunicació, s’ha de fer un esforç addicional que no tothom vol o sap aplicar.

Seguint l’exemple de lo que acabo de dir, posaré per avui punt i final, no sense explicar l’anècdota (espero que certa) que va donar naixement a la comunicació més curta de l’historia.

S’estrenava a Londres una obra de Georges Bernard Shaw. Ell s’havia quedat a Dublín, de manera que una mica nerviós per saber com era la reacció del public londinenc, va escriure un telegrama curt i precís al seu agent a Londres, :

„ ? „

La resposta del seu agent fou també perfectament clara i curta:

„ ! „

Un exemple de concisió per a tots nosaltres.

Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa. De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 Euros.

Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000 Euros per 1950 Euros.

Del punt de vista de l’economia aquest comportament és irracional . La diferencia de 50 Euros és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps emprat i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50 Euros, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.

Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció.

Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta. Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.

Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.

No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.

L’electricitat produïda amb energies renovables és més cara que la de les plantes tradicionals. Dit d’una altre manera: els kilowatts/hora que provenen de panells solars, d’aereo generadors, de biomassa o de geotèrmia surten més cars que els produïts per centrals tèrmiques o atòmiques.

Per dir-ho amb xifres i amb els panells solars com a exemple: si calculem l’energia necessària per fabricar els panells solars, muntar-los i mantenir-los durant la seva vida útil, i la comparem amb l’energia que produeixen veiem que la proporció és de 60/40. És a dir que un 60% de l’energia que produeixen se’n ha anat en la producció dels panells. El mateix càlcul per una planta tèrmica amb carbó dona una proporció de 18/82 % i una de hidràulica 5/95%.

Per evitar, malgrat les xifres, un abandó de les energies renovables, el govern suís va crear el mes de maig 2008 una companyia, Swissgrid S.A., que depèn del Departament Federal per la Energia, i que atorga subvencions als productors d’energia „neta“ si amb ella alimenten la xarxa pública. Uns 5000 (cinc mil!) productors s’han inscrit, entre ells molts del sector agrícola que han instal•lat panells fotovoltaics als seus estables i graners.

La subvenció tendeix a cobrir la diferencia de cost entre l’energia produïda i la que està a l’abast a la xarxa. Naturalment aquesta subvenció és pagada per el consumidor, altrament dit tots nosaltres, a base d’un augment de 0,4 cèntims del preu del kilowatt/hora a partir del 2009, augment „suportable“ per a tothom i que permet perseverar en la substitució lenta però continuada de l’electricitat convencional per „neta“. Un bon exemple.

L’etimologia dels mots, és a dir l’origen o la filiació dels mots, m’ha agradat sempre i llegeixo sovint algun diccionari etimològic sense buscar cap mot en concret , només per el plaer de fer „descobriments“.

L’altre dia, en un article sobre la crisi del tèxtil (la meva activitat durant 40 anys), vaig topar-me amb el mot „texans“ referit als pantalons ben coneguts de tots nosaltres. És curiós que aquesta expressió (junt amb la castellana „tejanos“) no l’he sentit en cap dels molt països que m’ha tocat visitar professonalment per el tèxtil.

L’expressió que més he sentit és „jeans“ o „blue jeans“. Els italians fan bé en reivindicar per a ells l’origen d’aquesta peça de vestir molt abans de que el senyor Levi Strauss la convertís en un producte a l’abast de tot el món.

La paraula “jean” és un escursament de l’expressió “jean fustian”. Fustian prové del llatí fustaneum i a l’època medieval servia per denominar un teixit de cotó o de cotó amb lli. “Jean” també posseeix una arrel medieval anglesa que és Jene o Gene, el nom de la ciutat italiana de Gènova que era ( i és) un port comercial molt important. Per tant, “jeans” vol significar un teixit de cotó que era fabricat o que provenia de Gènova.

En el camp professional, es parla de “denim” per definir la tela amb la que es confeccionen els texans. Denim és també una manera escurçada de dir “serge de Nimes”, és a dir una sarja (teixit lligat de curs quadrat) feta o arribada de la ciutat francesa de Nimes. També els francesos poden demanar ser reconeguts com a l’origen dels texans.

Sigui com sigui, aquestes petites distraccions etimològiques donen el plaer de descobrir detalls que, per quotidians, ens passen desapercebuts.

Un dels museus més interessants que conec, i n’he vist molts en tres continents, és el Zentrum Paul Klee de Berna. Dedicat al important pintor i teòric de l’art, fou inaugurat el juny de l’any 2005 i és obra del famós arquitecte italià Renzo Piano.

Personalment considero que els darrers anys molts museus han servit per fer edificis arquitectònics importants, deixant a vegades de banda el contingut del museu, les seves obres, que és a fi de comptes la part principal almenys en teoria.

El Centre Paul Klee ha pogut unir les dues coses. No tinc espai ni qualificacions per fer un panegíric de l’arquitectura del Centre, però recomano al lector entrar a la pàgina web(www.zpk.org)per tal de fer-se una idea de la magnifica adaptació del museu al paisatge i a l’entorn, a més de donar marc d’una manera brillant a l’exposició de les obres de Klee i a totes les altres activitats del Centre.

El centre disposa d’un arxiu i biblioteca sobre Klee, sales per exposicions temporals, sales per convencions, restaurant i cafeteria, i al exterior un anomenat Parc d’Escultures, extens i perfectament adequat per una passejada entre grans espais de gespa verda i escultures de diversos autors.

Un del departaments del Centre de més èxit és el Kindermuseum Creaviva (Museu per a Infants Creaviva) probablement l’únic del món dedicat exclusivament a l’obra d’un sol artista. Amb l’ajut del joc de les formes, els colors i el sons, i també amb la fascinació del teatre i la literatura, els nens, els joves i tots el que tenen el cor jove poden entrar a l’univers de Paul Klee i desenvolupar dimensions sovint desconegudes.

El museu Creaviva organitza tallers, fòrums i activitats molt variades, tant per escoles com per visitants individuals, ocupant el nivell baix del Centre amb tres sales de treball, espai per jocs etc. tot amb llum de l’exterior i en un ambient absolutament integrat a l’esperit de l’obra de Paul Klee.

Realment és pedagogia activa i només espero que els meus dos néts arribin a l’edat mínima de 4 anys per anar a Creaviva a fer “creació viva” com diu el mateix nom del Kindermuseum.

( El títol “Art Viu” és el meu modest homenatge al moviment artístic d’avantguarda que es va fundar a Manresa l’any 1963 i en el que participaren molts amics meus)

L’altre dia comentava un estudi de l’universitat alemanya de Giessen comparant les
emissions de CO2 de diversos productes agrícoles conreats a casa nostra o a ultramar. Els resultats eren bastant sorprenents i fins i tot torbadors de tal manera que és difícil per el ciutadà „normal“ saber a qui creure.

Ara m’han arribat unes declaracions de Patrick Moore, canadenc i membre fundador de Greenpeace l’any 1971 on va arribar a ser un dels directors. L’any 1986 va sortir de Greenpeace per divergències d’estratègia amb els seus co-directors.

Doncs bé, el senyor Moore diu coses com les següents:

• No entenc com la gent arriba a creure que el vent i el sol poden ser energies fiables. A Europa poden passar dies sense un insignificant ventet, o dues setmanes amb el cel cobert. Així no es poden alimentar amb corrent hospitals, escoles o fàbriques.
• L’energia atòmica evita ja avui dia més CO2 que qualsevol altre tecnologia de les que tenim a l’abast.
• Alemanya gasta milers de milions en vent i sol, però el consum d’energies fòssils augmenta. El vent i sol no poden substituir les energies fòssils. No funciona i Alemanya és la millor demostració.
• Ara en el món funcionen només 440 centrals elèctriques atòmiques. Em puc imaginar que n’arribarem a construir 1600 i tindríem el 60% de energia elèctrica „neta“, lo que suposaria un gran avanç.
• Els reactors de Tschernobil no tenien suficient protecció del reactor.Si sumem tot el temps de funcionament de les plantes actives arribem a la xifra de 13.000 anys d’operacions dels reactors, sense ni un accident que hagi causat danys exteriors. La energia atòmica es la tecnologia més segura que tenim.

He resumit molt tot el que el senyor Moore va dir, però he escrit el suficient per preguntar-nos on està la veritat de tot això. Els interessos econòmics son molt grans en qualsevol de les postures tècniques o politiques que ens proposen. De manera que a nosaltres només ens queda esperar que guanyin la polèmica els que de veritat tenen raó.

Sempre m’ha agradat la poesia. El primer poema que va fer part de la meva vida va ser un sonet escrit pel meu pare i que es va imprimir (en català!) el novembre del 1942 a les participacions del meu naixement.

Sempre m’han agradat els poetes valents, els poetes incòmodes, els que en francès anomenen “enfants terribles” és a dir entremaliats. Poetes per llegir, com Brossa o Palau i Fabre; poetes que canten, com Brassens o Brel; poetes que són cantats, com Martí i Pol. I molts d’altres.

Sempre ens pot ajudar llegir els poetes, ens pot enriquir, perquè ells saben dir les coses amb altres paraules, com el fragment del poema “La veu escrita” de Joan Brossa:

“
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
“

(Il-lustració : Escultura de Manel Marzo-Mart al jardí de casa)

Sempre m’ha agradat la poesia. El primer poema que va fer part de la meva vida va ser un sonet escrit pel meu pare i que es va imprimir (en català!) el novembre del 1942 a les participacions del meu naixement.

Sempre m’han agradat els poetes valents, els poetes incòmodes, els que en francès anomenen “enfants terribles” és a dir entremaliats. Poetes per llegir, com Brossa o Palau i Fabre; poetes que canten, com Brassens o Brel; poetes que són cantats, com Martí i Pol. I molts d’altres.

Sempre ens pot ajudar llegir els poetes, ens pot enriquir, perquè ells saben dir les coses amb altres paraules, com el fragment del poema “La veu escrita” de Joan Brossa:

“
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
“

(Il-lustració : Escultura de Manel Marzo-Mart al jardí de casa)

Tan la desapareguda companyia d’aviació Swissair com la seva successora Swiss fa molts anys que, en els vols entre Suïssa i Barcelona saluden els passatgers en català. Fa un parell de setmanes que vaig posar a Swiss com a exemple positiu en contrast amb l’actitud vergonyosa d’Air Berlin.

El partit “Unión Progreso y Democracia” (UPyD) ha demanat oficialment a Swiss que empri el castellà en els seus vols entre Barcelona i Zuric “ya que Barcelona es España y en España el idioma oficial es el castellano”.

No queda massa clar si demanen que Swiss substitueixi el català per el castellà o que faci ús dels dos. Si només volen el castellà, una vegada més fan un nacionalisme centralista molt pitjor que el nacionalisme català que tant ataquen. Si volen ambdues llengües, s’han d’adreçar també a moltes altres companyies que fan cap al Prat i que ignoren “olímpicament” la nostra llengua.

Tampoc diu res UpyD dels vols de Swiss entre Basilea o Ginebra i Barcelona. Potser no s’han assabentat de que existeixen i de que parlen també en català, tal com vaig comprovar per enèsima vegada el dimarts dia 12 en el vol entre Basilea i Barcelona.

A Swiss la protesta a causat sorpresa, acostumats a ser d’un país amb 4 llengües oficials i on cap d’elles és considerada obligatòria per a tots o oficial de l’Estat. La companyia, educadament, s’ha mostrat disposada a parlar amb l’ambaixada espanyola per veure si han de revisar les comunicacions als passatgers. Estaré al corrent de l’evolució d’aquesta polèmica.

Mentrestant, cal estar contents de que Swiss sempre hagi tingut una consideració especial per el català, contràriament a moltes altres companyies estrangeres i, ai!, espanyoles.