De Suïssa estant

La victòria de Rafael Nadal ahir diumenge al Torneig de Tennis de Montecarlo
no admet cap discussió. Va jugar millor que el suïs Federer, i va guanyar amb més claredat que la que demostra el resultat. Nadal va camí d’aconseguir el primer lloc del “ranking” mundial que fa 4 anys que domina Federer. Dit això, crec que Nadal no aguantarà una carrera tant llarga i plena d’èxits com la de Federer perquè fa un tipus de joc molt agressiu (mireu-l’hi la cara) que comporta un gran desgast de les articulacions i les lesions no el respectaran.

Però no era de l’aspecte esportiu que volia parlar avui sinó de l’actitud del públic, millor dit dels que s’anomenen “fans”. D’una banda uns pocs suïssos, amb alguna peça de vestir vermella i exhibint unes petites banderes suïsses, es a dir una creu blanca sobre fons vermell, i prou.

A l’altre extrem, un grup de simpatitzants del Rafael Nadal, amb banderes d’Espanya, grans i amb el perfil negre del „toro de Osborne“ amb els atributs sexuals una mica exagerats. Jo no se si es legal o correcte fer un ús tan poc respectuós d’una bandera nacional, però a mi em desagraden manifestacions d’aquest ordre vinguin de on vinguin.

Nadal no ha donat mai gaires testimonis de la seva “balearitat”, ni fa un ús massa freqüent del mallorquí, que de fet sap parlar. Sembla que amb Espanya ja en te prou. És la seva decisió, que no comparteixo.

Ara bé, com que sembla que s’ha obert una petita escletxa en el camí d’obtenir Seleccions Catalanes per participar en campionats esportius, demano amb tota la força de la que soc capaç que ningú, quan arribi el cas, col•loqui el perfil de “l’ase català” sobre la Senyera, ni el d’un pollastre del Prat ni de cap altre animal que algú decideixi que representa les nostres qualitats i virtuts. El que vulgui posar la calcomania de l’ase al darrera del cotxe, que ho faci, però la Senyera, com tota bandera, mereix respecte.

Per diversos motius, entre ells un viatge, he estat allunyat bastants dies d’aquest blog. Temes per tractar no n’han mancat, tant polítics com socials i inclús personals.

Fins i tot el tema de l’aigua i de les diverses solucions plantejades per abastir la ciutat de Barcelona pot tenir una òptica suïssa ja que el Roine neix aquí, a dues hores de casa meva, de manera que si la solució a llarg termini és la del Roine ja us puc assegurar molta aigua vist el que aquest abril ens cau del cel.

El Roine neix en una glacera dels Alps de Berna, baixa per el Valais i entra al llac de Ginebra (o Leman com diuen ells). Surt del llac, travessa Ginebra i s’endinsa cap a França on nosaltres l’hi perdem el control. Que voleu que us digui, però em dona una certa satisfacció saber que el nostre excés de pluja pot ajudar a solucionar la set dels barcelonins. Tenint en compte aquesta circumstancia, a partir d’ara em queixaré mes baixet quan plogui quatre o cinc dies seguits com està fent ara.

Per cert, avui és Sant Jordi i recordo que era molt tradicional que tal dia com avui plogués. Jo vaig néixer i vaig viure molts anys a la casa on es troba la Llibreria Boixeda, al carrer d’Urgell, i això em va permetre de sentir el dia de Sant Jordi sempre d’una manera molt directa.

Bona Festa del Llibre i la Rosa a tots!.

(Il.lustració: Manel Marzo-Mart)

Aquest cap de setmana ha plogut i la darrera nit fins i tot ha fet una lleugera nevada. Estic parlant de l’indret on visc: a Suïssa, a la vall central i a uns 390 metres sobre el nivell del mar.

No sembla que tinguem de moment problemes d’aigua com els que te Catalunya. Ni en un futur immediat. Malgrat tot, tenim una educació social que fa molts anys que funciona i que a creat uns hàbits de consum que ens permeten gastar la quantitat necessària, ni més ni menys. I la gent segueix aquestes normes: uns per convicció, altres per mimetisme. Però el resultat és molt efectiu. Tot això va acompanyat d’unes mesures d’ordre polític (infraestructures, renovació de canonades, cura extremada de la capa freàtica, etc.). Estic parlant d’un país “privilegiat” del punt de vista aigua i que malgrat tot, sap de no tot dura “in eternum”, i molt menys l’aigua ja que de moment no dominem les pluges.

Recomano los vivament de mirar l’entrevista que Vilaweb TV (www.vilaweb.tv) ha fet al sociòleg Ramon Folch. Jo obligaria a totes les escoles a mirar aquesta i segurament altres opinions de gent amb seny, el seny que considerem una de les nostres virtuts i que algunes vegades semblem oblidar.

(Il•lustració : Albert Merz )

Aquest cap de setmana ha plogut i la darrera nit fins i tot ha fet una lleugera nevada. Estic parlant de l’indret on visc: a Suïssa, a la vall central i a uns 390 metres sobre el nivell del mar.

No sembla que tinguem de moment problemes d’aigua com els que te Catalunya. Ni en un futur immediat. Malgrat tot, tenim una educació social que fa molts anys que funciona i que a creat uns hàbits de consum que ens permeten gastar la quantitat necessària, ni més ni menys. I la gent segueix aquestes normes: uns per convicció, altres per mimetisme. Però el resultat és molt efectiu. Tot això va acompanyat d’unes mesures d’ordre polític (infraestructures, renovació de canonades, cura extremada de la capa freàtica, etc.). Estic parlant d’un país “privilegiat” del punt de vista aigua i que malgrat tot, sap de no tot dura “in eternum”, i molt menys l’aigua ja que de moment no dominem les pluges.

Recomano los vivament de mirar l’entrevista que Vilaweb TV (www.vilaweb.tv) ha fet al sociòleg Ramon Folch. Jo obligaria a totes les escoles a mirar aquesta i segurament altres opinions de gent amb seny, el seny que considerem una de les nostres virtuts i que algunes vegades semblem oblidar.

(Il•lustració : Albert Merz )