De Suïssa estant

La darrera setmana vaig escriure sobre els “accidents evitables” i sobre dues mesures que les autoritats suïsses volen activar.

Per part del sector privat, una de les mesures més impactants ha estat la de la companyia d’assegurances AXA (Winterthur) coneguda a Catalunya. Aquesta companyia ha decidir rebaixar d’un 15% la prima d’assegurança automòbil per a tots els conductors menors de 25 anys que decideixin col•locar en el seu vehicle un anomenat “crash recorder”, és a dir un registrador de xocs. El registrador i l’instal•lació van a càrrec de AXA i la proposta arriba després d’una any de proves a nivell restringit.

El registrador és una petita caixa, gran com dos paquets de cigarretes, i que es col•loca sota els seients posteriors del cotxe. No és una “caixa negra” com per els avions, ja que no registra permanentment totes les dades de la conducció, però si que en cas de xoc registra l’acceleració tant en conducció recta com lateral (xoc), la modificació de la velocitat en el moment de la col•lisió, la data i l’hora. Amb aquests paràmetres, fins ara ha estat possible d’analitzar molt millor certs accidents, independentment del seu efecte persuasiu i protector.

La campanya de AXA va començar a l’abril 2008 i ja han fet instal•lar el registrador 5000 joves automobilistes.

Siguin benvingudes mesures com aquesta si ens permeten allunyar molt joves dels excessos i sobretot salvar vides.

La noticia va ser publicada fa uns dies i és molt significativa. El Sínode de l’església catòlica de Zuric va decidir que no només el rector sinó també els diaques i els assistents pastorals siguin elegits per els fidels per un període de 6 anys. Fins ara només era elegit el rector.

El bisbe de la diòcesi no està d’acord i ha esclatat una petita „guerra“ entre el de dalt i els de baix.

Davant aquests fets que m’avanço a dir que no m’afecten ni directa ni indirectament, em venen al cap unes quantes consideracions. Per els fidels catalans serà una sorpresa saber que els rectors de les esglésies a Suïssa són elegits per els fidels per períodes de 4 a 6 anys segons el lloc. Aquesta elecció dona a la feina del rector un caràcter laboral, potser molest per els que només veuen la part espiritual de la seva activitat, però que té molta lògica si pensem que el sou del rector es pagat per els fidels (l’estat només recapta i redistribueix) i que per tant poden manifestar el seu acord o no amb l’actuació del rector. Aquesta facultat de anular o ratificar un contracte també la tenen els protestants, inclús de molt abans que els catòlics.

Crec que és una bona cosa suprimir prebendes i poltrones vitalícies. Tota activitat ha d’estar sotmesa a un control d’eficiència i de retribució, i per això a Suïssa elegim els alcaldes, els regidors, els membres de les comissions de control del govern municipal, el jutge de pau i així fins a dalt de tot, incloent, doncs, els senyors rectors.

L’historia del raïm Carménère, i del vins que es produeixen amb ell, és molt interessant. Jo vaig „descobrir“ el Carménère farà uns sis o set anys a Lima, gràcies a un bon amic i delicat gastrònom. Fins a aquell moment jo no havia sentit mai a parlar ni d’aquest raïm i del vins resultants.

El Carménère fou un tipus de raïm bastant conreat a la regió bordelesa de Médoc fins que a finals del segle XIX, la terrible fil•loxera va aniquilar-lo pràcticament.

L’any 1994 un naturalista francès, Jean-Michel Bousiquot especialista ampelógraf (és a dir, la ciència que s’encarrega d’identificar i estudiar els ceps) va notar que a Xile alguns ceps de Merlot trigaven més que d’altres a madurar. Això l’hi va permetre descobrir que eren exemplars de la quasi desapareguda varietat Carménère, que s’havia introduït a Xile vers el 1850 amb altres ceps europeus per tal de crear la avui excel•lent viticultura xilena, i que romangué „amagat“ gairebé 150 anys.

De tal manera va ser sorprenent el descobriment que avui dia el Carménère és una de les varietats més específiques dels vins xilens, com el Malbec ho és dels vins argentins.

Fins i tot en el meu poble de residència a Suïssa, de 10.000 habitants, trobo 3 marques diferents de vis xilens Carménère, a preus molt assequibles i de cellers de prestigi com Concha y Toro o Luis Felipe Edwards. Un petit plaer que em puc permetre i que m’ajuda a recordar aquelles belles terres tantes vegades visitades.

ERC ha demanat al Govern espanyol, per boca del senador Miquel Bofill, que prengui les mesures necessàries perquè el Rei rebi classes de català.

Em sembla curiós que un partit republicà es preocupi pel bagatge cultural d’un monarca, quan la seva feina ha de ser la de fer el canvi de monarquia per república. De totes maneres, s’ha d’agrair que públicament es toqui un tema tan absolutament obvi i que durant molt anys ha estat voluntàriament ignorat.

Tant el Rei d’Espanya com el seu hereu (que porta diversos títols catalans) tindrien de demostrar més estima per els seus “súbdits” i no conformar-se, de tant en tant, en llegir algunes frases en català, pronunciades de rutina, sense ganes i defectuosament.

Potser per el Rei ja és una mica tard, però l’hereu sí que podria fer-ho. No és que a mi, personalment, m’interessi molt el que faci aquesta família, peró m’agrada que la gent respecti al meu poble. Com que la Constitució espanyola no dona a l’hereu cap feina concreta, excepte la d’esperar que el seu pare abdiqui o mori, l’hi queda molt temps per ocupar-se i preocupar-se del català, del basc i del gallec.

A Bèlgica, el Rei no és el Rei de Bèlgica sinó el Rei dels Belgues. Sembla un petit joc gramatical, peró no ho és. I com que Bèlgica posseeix tres idiomes oficials (francès, neerlandès o flamenc i alemany) el Rei els parla tots tres en privat i públicament malgrat que, per exemple, l’alemany només és parlat per un 1% de la població.

Si el Rei d’Espanya volgués ser el Rei del Espanyols, podria fer com el seu col·lega belga, i parlar les llengües que la gent parla. Encara que ben mirat, tant se me’n dona el que faci.

Ahir va ser un dia de molts discursos, de grans quantitats d’auto complaença i de llargues mirades al melic.

Vaig enyorar al pastor peruà que parlava a les muntanyes, i elles l’hi responien.

Avui dia es parla de pol•lució atmosfèrica, de pol•lució de les aigües, de pol•lució lumínica i alguna d’altre, però no es parla de la pol•lució de xerraires.

Estem envoltats de gent que ens expliquen, sovint sense que ho demanem explícitament, el perquè van fer o deixar de fer això i allò.

Els esportistes rarament diuen quelcom d’interessant quan se’ls pregunta, amb algunes excepcions (Guardiola és una d’elles).

Els homes i les dones del temps ocupen la meitat del temps a explicar perquè van errar la previsió que van fer ahir, i l’altre meitat a donar la previsió errada d’avui.

Els politics, quan són preguntats, en expliquen les seves decisions de tal manera que una vegada han acabat de parlar ningú sap exactament quina era la pregunta.

Només els fets han de servir per donar el nivell de les persones: la cursa, els gols o els sets guanyats o perduts. I el fred que no ens agafa desprevinguts o la pluja que per avisada ens dona temps a aixoplugar-nos. I les millores que permeten creure en les promeses fetes durant la campanya electoral.

El famós pintor Henri Matisse en una interviu radiofònica de l’any 1942 explicava que es va adreçar a un grup de joves estudiants d’art amb les següents paraules : „ Us voleu dedicar a la pintura?. El primer que heu de fer és tallar-vos la llengua perquè la vostra decisió us suprimeix el dret d’expressar-vos altrament que amb els pinzells“.

Dona molta feina escombrar la fullaraca de certes explicacions per finalment veure que al dessota no hi ha quasi res.

En un dels meus viatges al Cuzco i Machu Picchu, vaig tenir ocasió de conversar una bona estona amb un indígena que sortosament entenia i parlava força bé l’espanyol.

Vivia a Ollantaytambo, que és un extrem de la Vall Sagrada del Inques amb el riu Urubamba com a traç longitudinal. Em va explicar que durant molts anys va fer de pastor i que passava pràcticament tot el dia sol amb el seu bestiar. Vaig preguntar-l’hi si no s’avorria tantes i tantes hores sense parlar amb ningú i em va contestar literalment : “ Mire, señor, yo hablo con mis animales, con las piedras y con las montañas. Y me responden”.

Vaig quedar mut i pensatiu. Davant del panorama que tenia a la vista, vaig comprendre que ell segurament tenia raó i que nosaltres, amb la nostra civilització ràpida, plena d’activitat, moviment, i gent anònima passant al costat, hem perdut la facultat de contemplar i sentir la terra, la “pachamama” dels inques.

Abans de despedir-me d’ell encara amb va sorprendre explicant-me com ells han elegit ancestralment, i encara avui, els seus representants locals. Com que la majoria d’ells són analfabets, cada candidat escull una flor com a símbol. El dia de l’assemblea cada indígena, camí del lloc de reunió recull una flor igual a la del seu candidat. El recompte es fa segons el tipus de flor de manera que els resultats són clars i comprensibles per a tothom.

M’imagino aquesta pràctica portada a casa nostra i que donaria resultats tan simbòlics com : 75 margarides han guanyat a 34 pipiripips.

No creieu que en el món hi ha molta poesia no escrita?

El Tribunal Constitucional segueix a l’espera d’un moment políticament oportú per fer publiques les retallades al Estatut. Mentrestant, la finançament no acaba d’arribar malgrat els terminis que el govern de Madrid posa i que ell mateix es salta “ a la torera” mai tant ben dit.

I els partits?. El PSC, cada quinze dies per boca de Montilla diu que ja està bé , que ja és hora de arribar a un acord. Tot això dit sense massa volum perquè no pot oblidar que segons els seus Estatuts el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Per tant, l’afegit PSOE demostra un condicionament i les seves queixes porten silenciador.

El PP i Ciutadans, contents de que l’Estatut tardi a aplicar-se i enfeinats en buscar problemes entre el castellà i el català.

Els de CiU, apart les seves baralletes internes, no acaben de pair el post-pujolisme i no donen cap impressió de ser l’oposició dura peró noble, insistent peró no pesada que seria d’esperar.

El dos socis minoritaris de l’Entesa o Tripartit (com vulgueu) remuguen peró no gosen dir el que pensen per tal de no fer enfadar el soci gran i posar en perill el tros de pastís que de moment el ha tocat.

Total, que ara per naps ara per cols l’Estatut, aprovat el Juny del 2006!, encara s’ha d’aplicar efectivament i tinc por que acabi con aquell jersei que tots tenim i que s’ha rentat tant que ha acabat descolorit i sense forma, i només ens el posem per estar per casa i si sabem que no vindran visites.

El Tribunal Constitucional segueix a l’espera d’un moment políticament oportú per fer publiques les retallades al Estatut. Mentrestant, la finançament no acaba d’arribar malgrat els terminis que el govern de Madrid posa i que ell mateix es salta “ a la torera” mai tant ben dit.

I els partits?. El PSC, cada quinze dies per boca de Montilla diu que ja està bé , que ja és hora de arribar a un acord. Tot això dit sense massa volum perquè no pot oblidar que segons els seus Estatuts el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Per tant, l’afegit PSOE demostra un condicionament i les seves queixes porten silenciador.

El PP i Ciutadans, contents de que l’Estatut tardi a aplicar-se i enfeinats en buscar problemes entre el castellà i el català.

Els de CiU, apart les seves baralletes internes, no acaben de pair el post-pujolisme i no donen cap impressió de ser l’oposició dura peró noble, insistent peró no pesada que seria d’esperar.

El dos socis minoritaris de l’Entesa o Tripartit (com vulgueu) remuguen peró no gosen dir el que pensen per tal de no fer enfadar el soci gran i posar en perill el tros de pastís que de moment el ha tocat.

Total, que ara per naps ara per cols l’Estatut, aprovat el Juny del 2006!, encara s’ha d’aplicar efectivament i tinc por que acabi con aquell jersei que tots tenim i que s’ha rentat tant que ha acabat descolorit i sense forma, i només ens el posem per estar per casa i si sabem que no vindran visites.

L’increment exponencial d’accidents de cotxes sobretot els caps de setmana, amb joves al volant i –cada vegada més- amb motors modificats, ha alarmat les autoritats suïsses. No és lamentablement un problema exclusiu de Suïssa ja que arreu del món aquest tipus de fets són similars.

Dues mesures és volen posar ràpidament en marxa per tal de frenar l’estadística galopant i el nombre de morts i ferits per la causa esmentada i considerant que molts conductors son reincidents.

El Departament Federal de Carreteres ha preparat el Programa Via Sicura que preveu col•locar en els cotxes dels conductors temeraris reincidents una espècie de „caixa negra“, de petites dimensions, que via satèl•lit dona permanentment l’ubicació i la velocitat del vehicle, i permet a la policia d’ intervenir immediatament si s’ultrapassen certs límits.

La proposta de llei preveu un temps de cinc anys de control per a cada conductor que estigui fitxat per delictes greus de velocitat que hagin ocasionat la supressió del carnet per 12 mesos o més. L’any 2007 foren a Suïssa 868 persones, per un total d’habitants similar al de Catalunya.

Una segona mesura consisteix en controlar estrictament les modificacions de motors, l’anomenat „tuning“, que és possible de practicar legalment, però que cada vegada més automobilistes ho fan „d’estranquis“. Segons la llei actual, la persona que modifiqui el seu motor (és fàcil, només es col•loca un xip) ha de declarar-ho al Departament de Trànsit, que comprovarà si és correcte. En cas de que la potència del motor augmenti més del 20%, serà necessari obtenir un certificat del fabricant del cotxe garantint que el vehicle està previst per acceptar la modificació, del punt de vista estabilitat, suspensió, etc..

Llàstima que sigui necessari tan enrenou per intentar evitar alguns morts i ferits que amb seny i respecte envers els altres es podrien evitar sense tanta intervenció tècnica i policial.