De Suïssa estant

Un dels més prestigiosos periodistes esportius alemanys, Oskar Beck, que publica principalment al diari „Stuttgarter Nachrichten“ de Stuttgart, ha escrit un article on critica durament l’esport espanyol respecte al problema del dopatge.

És un article molt extens, de manera que només donaré alguns passatges amb l’intenció que no resultin deformats  al estar fora del context general de l’article.

Diu el senyor Beck que Espanya ha tingut un any 2008 ple de bons resultats : futbol, tennis, Formula 1, ciclisme… però que les ombres que el dopatge del esport espanyol projecta són més que inquietants. Parla del Doctor Marcos Maynar, de la Universidad de Extremadura, acusat a mitjans d’any de col•laborar a que els ciclistes puguin controlar millor els controls antidopatge, amb l’excusa de fer uns treballs per l’universitat. El Doctor Maynar va rebutjar tota implicació, però l’afer s’ha silenciat de tal manera que ha passat a l’oblit. Com també s’han oblidat els casos de dopatge dels esportistes Maria Isabel Moreno, o Beltran o Nevada.

També comenta les acusacions fetes al Doctor Eufemiano Fuentes, que la justícia espanyola no va tirar endavant per manca de base legal. Sembla ser que les llistes dels „clients“ del Doctor Fuentes, amb noms de esportistes coneguts del futbol, tenis, atletisme i altres esports, han passat també al racó del oblit.

L’article del senyor Beck dona opinions i testimonis de gent important dins l’esport europeu i deixa anar molts dubtes sobre la voluntat de les autoritats espanyoles corresponents de destapar l’assumpte. Per acabar cita les paraules de l’esposa del Doctor Fuentes, la senyora Cristina Pérez, que diu textualment : „ Jo podria ensorrar l’esport a Espanya si fes públic tot el que sé“.

Llegim al Hamlet de Shakespeare que „Quelcom a Dinamarca fa pudor de podrit“. Potser a Espanya també.

Quan escric aquestes impressions falta molt poc perquè comenci a Viena el Concert d’Any Nou que es retransmet per radio i televisió a tot el món.

Ja fa molts, molts anys que és la meva manera d’entrar al nou any, començant en els temps on sempre dirigia Willy Boskoswski fins els darrers temps on el directors d’orquestra de més gran reputació mundial s’han alternat a la batuta.

Avui dirigirà Daniel Barenboim, argentí d’origen jueu, i un dels gènis de la música tan com a pianista com de director d’orquestra i que per cert va néixer només unes hores abans que jo. Fa molts anys que segueixo les activitats de Barenboim i tal com m’ha succeït amb Joan Miró o Pau Casals, ja no sé si admiro més l’artista o l’home.

Barenboim a creat la West- Eastern Divan Orchestra, amb joves israelians i palestins, com a símbol de que la música és un vehicle d’entesa entre els pobles. També és un defensor de la pau entre Israel i Palestina (per cert que ell posseeix les dues nacionalitats) i no ha dubtat, durant la presentació del concert d’aquest any, en criticar la manca de mesura en la darrera ofensiva d’Israel contra la franja de Gaza.

Deixem-nos seduir per la música de la família Strauss i per la de Haydn que també estarà present en el concert d’avui perquè l’any 2009 es compleixen 200 anys de la seva mort. Que ningú consideri aquesta música com tronada o ensucrada o carrinclona. A part de que les composicions són d’indiscutible qualitat, començar l’any amb suavitat, amb un somriure als llavis i amb el ritme cadent de valsos i polques només pot ser positiu per el nostre esperit.

Bon Any 2009 a tots!.

Avui s’acaba l’any. Les revistes, els diaris, les ràdios i les televisions ens assageten amb resums del fets més importants del 2008, amb els personatges més destacats i amb profecies per el 2009, algunes de molt evidents i la majoria errades com cada any.

També nosaltres, els homes i dones que hem tingut la sort d’arribar fins aquí, despertem l’instint de fer repàs a l’any que se’n va i, sense capficar-nos-hi massa, recordem algun fet interessant o alguna oportunitat mancada. De l’any que s’acaba, com de la fira, tothom en parlarà segons l’hi hagi anat.

De tota manera, com sempre, són els poetes els que per damunt de les coses materials, ens donen el toc d’una altre dimensió de les coses.

Avui voldria acabar l’any amb un curt extracte d’un poema titulat „Any Vell“ i que va escriure el poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons un 31 de Desembre fred i nevat.

El Ferran va néixer l’any 1919 i morí molt jove el 1941. Fou molt amic del meu pare i de la meva mare i sempre va fer part de les converses familiars, de manera que el meu modest homenatge està molt lligat a records de la meva infància.

„ El fred ve de lluny,
de molt lluny
i tanca totes les portes…

L’últim dia de l’any se’ns esmuny
amb un llençol de papallones mortes.“

Amics, bon any 2009 !

Per no induir a l’error començaré per dir que em refereixo a l’església reformada
(o protestant) de Suïssa, encara que els fets que relataré són molt significatius fora del lloc d’origen.

Abans de tirar endavant crec que val la pena explicar que un Pastor de l’església reformada suïssa rep un sou variable segons la població el cantó en el que exercita el seu càrrec però que dona a nivell nacional una mitjana equivalent a 6.000 Euros al mes (amb 13 mesades per any). Es tracta d’un sou més que respectable dins del context laboral suís, inclús considerant que normalment són persones casades amb esposa i fills a càrrec.

Fins ara, els Pastors eren elegits per un període d’un quants anys, amb pràcticament nul•les possibilitats de suspendre la relació abans de termini. Ara, les autoritats de l’església reformada volen augmentar l’eficiència del’activitat dels Pastors i proposen fer contractes laborals com els que fa una empresa amb els treballadors. Això vol dir amb un temps de prova i la possibilitat de cancel•lar el contracte amb un preavís de 3 a 6 mesos, entre altres normes que fan part del Codi Laboral Suïs.

La reacció dels Pastors no s’ha fet esperar. Per uns, no es pot „degradar“ la funció d’ordre espiritual que ells exerceixen equiparant-la a una treball laboral comú. Per altres, ja no té lògica que el Pastor visqui al costat de l’església on el poden anar a buscar dia i nit, ni tenen per que fer „hores extres“ sense compensació.

La polèmica durarà un cert temps, i segurament tornaré en algun moment a escriure sobre un tema que promet escalfar els ànims com sempre succeeix quan es barregen les coses del cel amb les de la terra.

Un amic m’escriu just acabat d’arribar d’un viatge a Montevideo de manera que inevitablement em venen a la memòria records dels meus viatges a l’Uruguai durant els meus recens anys d’activitat professional.

L’Uruguai és un país bastant mal conegut per la majoria. Sempre se l’ha vist com un „apèndix“ de l’Argentina malgrat la seva personalitat pròpia.

No vull entrar en la seva historia política i social, fàcil de consultar a Internet. De la etapa més propera a nosaltres, a molts els resultarà un records trist la dictadura militar i el moviment dels „tupamaros“. No ha tingut l’Uruguai una història tranquila però malgrat tot es considerat avui dia el país més democràtic de l’Amèrica del Sud i un dels  de menor corrupció.

Per els catalans l’Uruguai porta certs records lligats amb les arts : Margarita Xirgu i Joaquim Torres-Garcia foren catalans d’Uruguai amb gran impacte al nostre món artístic. No podem tampoc oblidar l’influencia política de la família Batlle, originaria de Sitges, que ha donat quatre Presidents a l’Uruguai.

Per acabar dues curiositats sobre el tango, que hom identifica amb Buenos Aires, però que sempre ha tingut a Montevideo una base molt sòlida. El tango més conegut a nivell mundial és „ La cumparsita“, composat a Montevideo l’any 1917 per el llavors jove estudiant uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

L’any 1925, el Teatro Catalunya de Montevideo ( si, no és un error, es deia així) va programar un espectacle amb el títol de „Su majestad la revista“. Per aquesta obreta el músic Edgardo Donato va composar un tango al que un escriptor, Carlos César Lenzi, va posar una lletra que parla d’un prostíbul de Buenos Aires. El tango és „A media luz“, un altre èxit mundial i també uruguaià.

Us recomano interesar-vos per l’Uruguai i, si pot ser, visitar-lo. Val la pena!.

( Il•lustració : Escultura representant els dits d’una mà a les platges de Punta del Este)

Els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró han estat celebrats de moltes maneres encara que certament no ha estat mai un artista oblidat .

La seva obra és de gran importància dins de l’art del segle XX i malgrat el rebuig que encara obté per part dels que prefereixen un art plàstic més „identificable“, tots els estaments culturals del món el consideren bàsic per entendre l’evolució artística dels darrers cent anys.

Molt menys recordat, però íntimament lligat a la seva obra, és el Joan Miró home. D’una aparença modesta, amb aires de ser l’avi que tothom podria considerar com el seu, amb una vida privada reservada i normal, posseïa uns principis ferms dels que no va mai fer renuncia.

El seu segell „Aidez l’Espagne“, per recaptar a França diners per ajudar l’exèrcit de la República va fer que una vegada acabada la guerra, l’Estat espanyol l’ignorés durant molts anys. El fet de la seva importància internacional el va d’alguna manera protegir de possibles represàlies i va passar bastants anys a Mallorca en un ostracisme buscat.

No va ser fins els anys seixanta que va accedir a que s’organitzés una gran exposició a Barcelona. Fou a l’Hospital de la Santa Creu, i al saber Miró que el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne aniria a l’inaguració va decidir no presentar-se al acte. A Madrid només va permetre una exposició l’any 1978, una vegada mort Franco.

Als que vulguin entendre l’obra de Miró o mirar-la amb uns altres ulls, recomano dos llibres: “Miró llegit” d’Alexandre Cirici i Pellicer (edicions 62), i “ Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer (Polígrafa). Dos llibres bàsics per admirar encara més si cal a Joan Miró i la seva sensibilitat.

Haig de començar dient que soc un enamorat d’Italia, tan per la seva historia i cultura com per els paisatges i per els seus defectes, que ens permeten sentir-nos membres d’una mateixa arrel.

He rellegit el meu escrit del 4 de setembre (Itàlia sorprèn) per lligar conceptes amb la noticia que avui comento.

El govern italià està considerant la possibilitat de reduir la setmana laboral a 4 dies (en alguns sector especials fins i tot a 3 dies), en certa forma fent seu l’eslògan del Partit Comunista dels anys 90 „ Lavorare meno, lavorare tutti“ , „Treballar menys, treballar tots“.

Segons el Ministre del ram, l’Estat es farà càrrec (fins a un 80%) del sou del cinquè dia „suprimit“, de manera que els treballadors no tinguin massa pèrdua salarial. És una variant „sui generis“ per rebaixar la crisi, com ho fou a finals de Novembre l’idea de suprimir els impostos sobre les hores extres per tal d’incentivar el treballar més. El Ministre de Finances va dir que el cost era massa gran, i l’idea es va enterrar.

Ben mirat semblen totes dues solucions „idees de bomber“. Per començar, no es tracta de treballar més ( com volia la variant de les hores extres) ni tampoc de treballar menys (com ho vol la variant d’ara). Es tracta de treballar millor i, sobretot, de fer possible que la gent compri. Si ningú compra, no fa falta produir, ni bé ni malament.

Aquestes mesures del govern italià ( i també les d’altres governs) creen molta inseguretat, i l’inseguretat és un fre a les inversions i només les inversions poden fer disminuir la crisi.

Ai, els italians!. De vegades no m’explico perquè tan sovint els envejo.

Podria començar avui un escrit amb el títol : „Ens volen enredar“, o bé „Ja s’ho faran“, o bé „Amb mi que no hi comptin“ i un parell d’altres.

Però crec que hem d’aprofitar l’esperit de pau i de tolerància que aquestes festes escampen arreu per deixar les desconfiances i les irritacions enterrades si més no per un parell de dies.

Ara tenim l’ocasió de tornar-nos infants sense cap por de fer el ridícul, i val la pena aprofitar-ho. Després ens sentirem molt millor, més tranquils i mirarem als altres, fins i tot els que no ens agraden, amb uns ulls diferents.

És, potser, tant per creients com per no creients el veritable misteri de Nadal.

Ens retrobarem el dissabte. Bon Nadal!

Si no fos tan important i seriós podríem dir que lo del finançament s’ha tornat un galliner.

Promeses fetes sense convenciment i acceptades sabent que no arribaran a terme. Explicacions per calmar el conjunt però que exciten les minories. Molta „simetria“ i avantatges per a tothom, quan la gent sap que no tracten de ser justos sinó de no perdre vots a les futures eleccions europees, regionals o nacionals.

Fa cosa de mig any vaig escriure : „ Cada vegada que sento dir que „ens entenen“, que „compten amb nosaltres“ i ens demanen que „siguem solidaris“, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l’han pispat“.

Avui ja no em poso la mà a la cartera. Ara ja sé definitivament que me l’han pispat.

Vegeu quins bons propòsits polítics acabo de llegir :

„Vull que tots els béns siguin comuns, i que tothom hi tingui una part igual i en visqui; que no sigui aquest ric i aquell pobre; que un no conreï un immens camp i un altre no tingui on sepultar el seu cadàver…La pobresa no obligarà a treballar ningú. Tot serà de tothom“

Un programa d’igualtat digne del millor comunisme, entès en el sentit estricte de la paraula. Utòpic, potser, com totes les intencions polítiques abans de que la realitat les esbraveeixi.

Curiosament no és un text d’ara sinó que fou escrit fa 2400 anys per Aristófanes en la seva obra teatral „L’assemblea de les dones“. La protagonista , Praxàgora, explica així la seva concepció de l’Estat ideal i just.

El més interessant és la continuació del diàleg amb el seu marit Blèpir, del que només en citaré dues frases :

Diu Blèpir : „ Però qui conrearà la terra?“
Respon Praxàgora : „Els esclaus“

Llavors igual que avui?