De Suïssa estant

Que en el món les coses estan mal repartides, és de domini públic. Parlo de la riquesa i del recursos indispensables per viure. El que està succeint a Suïssa amb la llet és per preguntar-nos si realment ens hem tornat bojos o ens hem equivocat de planeta.

Donaré les dades quasi telegràficament, per fer al final alguns comentaris

–     L’any 2008 a Suïssa s’han produït 100 milions de quilos de llet en excés.

–     Les grans centrals lleteres tenen 3000 tones ( 3 milions de quilos) de mantega i 8000 tones (8 milions de quilos) de llet en pols als seus magatzems, sense sortida previsible

–     El preu en el mercat mundial per una tona de llet en pols ha passat de uns 4000 Euros (Agost 2007) a 1600 Euros (Desembre 2008).

–     A la UE un quilo de mantega industrial costa de mitjana 2,35 Euros. A Suïssa el preu és de 7,20 Euros (!) cosa que fa impossible l’exportació.

El consum per càpita tant de llet com de mantega és estable i no és possible suposar augments que permetin reduir els sobrants. Per facilitar l’exportació abaixant els preus artificialment, les centrals lleteres demanen a l’Estat una subvenció de uns 10 milions de Euros (de moment).

L’agricultura, a Suïssa, ha estat sempre subvencionada per tal d’evitar un abandó del camp ja que això crea una dependència alimentista del exterior més gran de la raonable. És una mentalitat que prové de les dues guerres mundials on Suïssa va estar aïllada dels veïns durant molt temps i es van arribar a plantar patateres fins i tot als jardins públics de ciutats com Zuric. Les subvencions de l’Estat a l’agricultura són de 600 milions de Euros per any que significa uns 17.000 Euros per treballador agrícola. Fixeu-vos que no parlo d’ingressos sinó de subvencions.

Les explotacions agrícoles suïsses no són monoproductives, de manera que la llet ajuda a fer rentable els conjunt. Un abandó de part de les explotacions per causa de l’excés de llet, donaria com a conseqüència un descens de la producció d’altres productes agrícoles.

Les persones de bon cor que creuen que els excedents es podrien regalar a països on la població passa fam no tenen lamentablement cap possibilitat de ser escoltats. La mantega a Biafra, per exemple, no fa part dels hàbits d’alimentació, no es pot conservar i segurament cauria en mans de màfies que farien “l’agost”, mentre la gent seguiria passant fam.

La solució és difícil, segurament absurda per els que raonen de manera „normal“ i d’un alt preu. Ens hem tornat realment bojos?.

Recomano llegir o rellegir el meu post del 8 de Febrer 2008 on escrivia sobre una iniciativa popular que pretenia prohibir la construcció de minarets als llocs de culte musulmà dins de Suïssa.

L’iniciativa fou llançada a l’estiu del 2007 i després de recollir 113.000 signatures vàlides va ser presentada oficialment a la Cancelleria del Govern el 8 de Juliol 2008. Si tot va com previst, la proposta es posarà a referèndum nacional a la tardor d’enguany.

Amb independència d’aquesta iniciativa, la població de Wangen, al Nord de Suïssa, ha tancat la seva polèmica que ja explicava en el post del febrer passat. Conclusió : el divendres dia 9 el minaret va ser instal•lat damunt del local on membres de la comunitat turca tenen la mesquita. És un minaret prefabricat, no molt gran, però que representa amb dignitat el símbol que els practicants de la mesquita volen.

La polèmica es inusual a Suïssa i els arguments d’un costat i de l’altre no s’han modificat massa els darrers temps. Malgrat el pas positiu que per la convivència representa el minaret de Wangen, em temo que les discussions davant la propera votació de la tardor sobre la prohibició total de minarets no ajudaran a calmar el ànims.

Soc conscient de que em repeteixo però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

Les darreres xifres de l’atur a Espanya confirmen el que tothom suposava, excepte el govern central fins fa ben poc.

Les coses a Suïssa no van tampoc massa bé, encara que el percentatge d’atur „només“ és del ordre del 3% que comparat, per exemple, amb el de Alemanya (7,4%) o amb el d’Espanya (13,4%) no sembla molt, però que en un país poc preparat a perdre qualitat comença a inquietar.

Per primera vegada s’han donat a Suïssa les dades de l’atur diferenciant el afectats per nacionalitats. El resum és el següent:

– L’atur entre suïssos és del 2,1 % i entre estrangers del 6,1%
– Per nacionalitats, els alemanys tenen un 3% d’aturats, els francesos un 4,6%, els italians 3,8%, els austríacs 2,9 % i els procedents de l’antiga Iugoslàvia un 7,5% entre moltes altres nacionalitats.

Un primer cop d’ull permet de posar en evidència que les persones de països amb un idioma oficial a Suïssa (que de fet són els veïns), ho tenen millor. Segurament no és només un problema d’idioma ja que es de suposar, coneixent les estructures d’origen, que arriben a Suïssa amb un ofici aprés o amb algun tipus de diploma sota el braç. Això, fora d’algunes excepcions, no és el cas de gent procedent dels Balcans i d’ indrets de l’Africa i Asia.

Paral•lelament, l’inflació a Suïssa és del 0,7%, molt millor que a la Zona Euro on és del 1,6%. Aquest fet ajuda a suportar millor la crisi, encara que no dona garanties a mitjà terme.

Ara els experts ens parlen del perill d’una deflació i el ciutadà que entén de economia poca cosa més que la diferencia a final de mes entre el que guanya i el que gasta, es posa les mans al cap i demana explicacions clares del perquè em arribat a aquest punt i perquè ningú a avisat amb temps i ha intentat corregir la tendència.

Gràcies a Internet m’he assebentat del reportatge de la revista Elle de gener 2009 sobre la „marca Espanya“ i „l’orgull de ser espanyol“. Una mica ranci tot aixó.

Els entrevistats són gent de l’espectacle, de l’esport i del món empresarial. Noms com Montserrat Caballé, Pau Gasol, El Tricicle, Albert Boadella o Rosa Oriol de Tous mostren el seu tarannà espanyolista. Fins aquí res a dir: tothom té el dret a manifestar les seves inclinacions o passions, de manera que no és això el que m’esvera.

Més aviat ens ha de preocupar el fet de que sigui molt difícil trobar la manera d’expressar clarament els sentiments per Catalunya per manca del que avui se’n diuen „plataformes“.

Els esportistes amb projecció internacional només poden representar a Espanya ja que les seleccions catalanes estan sistemàticament sabotejades. La manca d’imatge cultural que Catalunya presenta a l’estranger és enorme. Malgrat la Fira del Llibre de Frankfurt, i de les „ambaixades“ que la Generalitat posa en marxa, el fet català, amb poquíssimes excepcions, és ignorat per la immensa majoria de la gent de fora.

El turisme que ens visita, ni està preparat per saber on va ni en surt instruït. Mentre a les Rambles de Barcelona els „souvenirs“ més venuts siguin els barrets mexicans i les ballarines de flamenc, estem mancant a la nostra obligació de fer país. No cal pas que ens dediquem a vendre barretines i faixes, però sí que caldria fer una política d’identitat nacional clara i decidida. I per fer-la no és necessari enfrontar-se amb Espanya ni amb els que es diuen sentir espanyolistes: només cal donar la cara, i fer possible que tothom trobi un espai a casa nostra on pugui sentir-se identificat, sense anar a manllevar espais a fora.

Per acabar amb el tema, la portada de la revista destaca el títol de l’article :“España una buena marca”. Per tant, al considerar Espanya com una marca venen a dir que del que es tracta es de vendre a través de l’imatge. Res de sentit de pàtria, d’esperit de nació. Tot queda resumit a una marca. Gràcies als hispano-catalans de l’article augmentarem la fama d’anar darrera els diners. Vade retro!

Les darrers quatre entrades les he dedicat de manera molt esquemàtica per raons d’espai a glosar els principals tòpics que s’acostumen a tenir sobre Suïssa.

En realitat en podria haver fet quatre entrades més, però no vull atabalar els pacients lectors i de moment, ja n’hi ha prou. Encara que, per acabar, faré algunes postil•les i afegits breus.

Podria haver escrit sobre la pobresa que fins ben entrat el segle XIX va obligar a molt joves suïssos, durant segles, a ser soldats mercenaris al servei dels sobirans o senyor feudals europeus. Com a confirmació cal recordar que la guàrdia que va resistir fins al darrer moment a la Bastilla de París el 1789 era principalment de soldats granaders suïssos, i la Guàrdia Suïssa del Vaticà no és res més que la successora del mercenaris que entre els joves suïssos catòlics el 1505 el Para Juli II va reunir per protegir la seva persona i les seves propietats.

Podria haver escrit sobre la “netedat” de cases, carrers i paisatges. Cal dir que no tot és ara com era fa trenta o quaranta anys, encara que comparat amb altres països Suïssa presenta un nivell d’ordre, d’endreçament i de netedat exemplars. La base d’aquest fet no és que els suïssos netegin molt sinó que embruten poc.

Podria haver escrit sobre el respecte que existeix entre les persones, a la vida diària, sobre el poc soroll que la gent genera, sobre els politics (ministres, senadors, diputats) que van pel carrer com a ciutadans normals sols i sense por.

Podria haver escrit sobre moltes i moltes coses tan diferents de les d’altres països. Cada vegada costa més conservar aquestes virtuts positives perquè, també a Suïssa, una certa laxitud es fa notar i ja ens hem acostumat a trobar pintades a les façanes i papers a terra. I ara tanquem durant el dia la porta de casa amb clau i posem un cadenat a les bicicletes, cosa que no era necessària quan jo vaig arribar a Suïssa ara farà quaranta anys.

El país paradís no existeix. Tothom estima el seu i alhora pot tenir enveja sana d’algunes coses dels altres. Això explica que em faci sempre feliç viatjar, de tant en tant, a Manresa.

El turisme, a Suïssa, no és cosa d’ara. Molts personatges, de Lord Byron passant per Goethe fins a Tomas Mann, han deixat testimoni de la seva gent i el seu paisatge i fins i tot s’hi han instal•lat durant molt temps.

La natura , la tranquil•litat, la netedat i l’educació de la gent ha estat de sempre els principals atractius per fer una aturada a Suïssa. També s’ha de dir que la història de Heidi, sobretot gràcies a la sèrie de televisió japonesa, ha portat molts turistes d’arreu del món on la sèrie va ser programada.

L’historia de Heidi va ser escrita l’any 1880 per la senyora Johanna Spyri. Eren temps molt difícils per els suïssos, amb una gran recessió i inclús pobresa ( es parlava de “pauperismus”), gana, emigració, treball infantil, alcoholisme i atur. Dins d’aquet context social, el personatge de Heidi baixa de la muntanya a la ciutat, aprèn a llegir però retorna al seu món no com a refugi sinó per aplicar tot el que ha aprés. Hi ha un rerefons social molt important en aquells moments. No hi ha confrontació de dos móns ans bé cada un d’ells por aprendre de l’altre i les arrels es consideren importants.

No deixa de ser significatiu que Heidi va a Frankfurt, on coneix la seva amiga Clara. Anar a Alemanya significava un desplaçament a una cultura i una mentalitat molt diferents, de tal manera que el retorn a la seva muntanya dona un significat social molt clar.

Avui Heidi és un producte de marketing dins del món del turisme, però el llibre encara és llegit i s’ha convertit en un dels clàssics de la literatura infantil de tots els temps. I Suïssa manté amb ell una part de “mitologia folklòrica” que no fa cap mal, i que contrasta amb el món industrial, financer i polític que domina el dia a dia.

Comencem per dir les coses tal com són: els primers europeus a produir xocolata com a producte de pastisseria foren els italians al segle XVIII. Els grans de cacau coneguts a Europa dos cents anys abans, només havien servit per fer, barrejant-hi mel i especies, una beguda exòtica però poc agradable al gust.

Alguns pastissers de les regions suïsses veïnes d’Italia anaren a Tori, Milà o Venècia a aprendre l’elaboració de productes amb xocolata. Després, viatjaren pe tot Europa , principalment a Amsterdam, Hamburg, Paris i Londres on crearen plantes de producció.

Aquesta experiència va retornar a Suïssa de la mà del senyor Cailler que després d’aprendre l’oficia Tori va fundar el 1819 la primera fàbrica de xocolata tocant a Vevey, al Llac de Ginebra. La primera xocolata amb avellanes es va crear l’any 1830.

El senyor Peter, l’any 1875, va aprofitar l’alt contingent de llet del mercat suïs per crear la primera xocolata amb llet amb grans problemes tècnics ja que la llet es tornava agre i donava a la xocolata un mal regust. Gràcies a l’invent de la llet condensada per part d’una altre companyia suïssa fou possible arribar a estabilitzar la llet dins de la massa de la xocolata. La planta de producció del senyor Peter va ser comprada l’any 1904 per un químic i farmacèutic anomenat Henri Nestlé que es va dedicar a fomentar la exportació.

El 1899 el senyor Lindt va produir la primera xocolata que es fonia a la boca i la va anomenar “chocolat surfin” o “chocolat fondant”.

El senyor Tobler, de Berna, era confiter i va fundar amb els seus fill una fàbrica de xocolata l’any 1899. La seva especialitat era xocolata barrejada amb mel i una espècie de torró d’ametlla picat. És el mundialment famós “Toblerone” amb la seva típica forma triangular. El nom s’origina al unir el de la família, Tobler, amb “torrone” és a dir torró en italià.

Perquè la xocolata suïssa té tanta fama?. Un país que necessita importar a alt preu el cacau (no ha disposat mai de colònies o ex-colònies) i el sucre només pot triomfar amb qualitat i tècnica de producció. La qualitat parteix de productes només de primera línea. La tècnica de producció és el veritable mèrit dels xocolaters suïssos que transformaren unes rajoles de xocolata de consistència terrosa en un producte fi al paladar trobant les proporcions correctes de sucre, grans de cacau, mantega de cacau i els altres ingredients. I també treballar-los amb delicadesa, fins tres dies i tres nits seguits, com el senyor Lindt feia per arribar a fer fondre la xocolata entre la llengua i el paladar. Com sempre, només la feina ben feta dona l’èxit.

Al parlar de rellotges suïssos sempre venen a la memòria els rellotges de luxe (Rolex, Patek-Philippe, Omega…) i els rellotges de cu-cut.

Els de luxe tenen en gran part un origen religiós, i els de cu-cut no són suïssos.
De tot això en parlarem avui.

L’origen de l’industria rellotgera suïssa és l’historia de la pobresa d’una regió i de l’instint de sobreviure. Tot va començar al peu de les muntanyes del Jura, una regió agrícola i que per raons climatològiques obligava a passar els hiverns sense pràcticament cap activitat al camp. Llavors la gent es dedicava a treballs que demanessin poc espai i pocs materials, és a dir a l’artesanat de la fusta o el ferro i a fer puntes. A l’altra banda de les muntanyes del Jura es troba la regió francesa del Franc Comptat, tradicionalment productora de rellotges de paret (els famosos “comptoise”) i d’església.

El suïssos del Jura estaven obligats a buscar feina per els llargs hiverns i una de les possibilitats era fer mecanismes de rellotgeria per els francesos ja que ell eran una mà d’obra barata. De mica en mica, els suïssos s’adonaren que ells també eren capaços de construir rellotges i començaren a independitzar-se dels veïns del Nord.

L’ emigració de hugonots de França que es van establir de preferència a Ginebra, va donar un gran impuls a la rellotgeria suïssa. De fet, el reformador Calví va prohibir que a la ciutat de Ginebra la gent portés joies, dins de l’austeritat que la doctrina calvinista va introduïr. Aquest fet va obligar als joiers i orfebres a dedicar-se a la producció de joies “dissimulades” com a rellotges per a mesurar el temps, cosa que va donar origen a la rellotgeria de luxe, diferent a la de la regió del Jura que era a l’origen més per rellotges d’església i de paret per les cases.

Els rellotges de cu-cut, que una part del turisme creu com a tipics de Suïssa, no són d’origen suïs sinó alemany. Els rellotges de cu-cut van ser creats a la Selva Negra (Schwarzwald), regió alemanya tocant a Suïssa per el nord. En realitat, a les cases suïsses no es veuen rellotges de cu-cut ja que essencialment només es venen als turistes.

Resumint : Suïssa no va inventar mai cap tipus de rellotge però si que va arribar al màxim de precisió i qualitat en els rellotges de polsera i en el rellotge de luxe. I sense Calvi no és segur que Ginebra fos la capital del rellotge-joia. I sense la pobresa i l’aïllament hivernal de la regió del Jura, segurament avui no es parlaria dels rellotges „Swiss made“ com a màxim de qualitat. Històries de la història.

Qui de nosaltres no ha fet servir alguna vegada un tòpic? Qui no n’ha sentit centenars o milers?. Els anglesos son flegmàtics, els americans( de USA) incultes, els francesos bons amants, els escocesos garrepes i així fins a repassar tots els països, totes les ètnies.

Suïssa, país petit, també a rebut i encara rep moltes definicions tòpiques (bancs, rellotges, xocolata, paisatge „ a la Heidi“) que aniré analitzant una per una començant amb els bancs.

És evident que la banca suïssa ha estat fins fa poc segurament la de més prestigi (que vol dir seguretat) del món. També era discreta, és a dir que no preguntava massa l’origen dels diners en ella dipositats, ni donava explicacions a qui les demanava. Era un anomenat „paradís fiscal“. I dic ho era perquè ara ja no ho és. D’altres llocs, com les Illes Caiman, l’ha substituït i les autoritats bancàries suïsses col•laboren amb les autoritats judicials de molt països des que existeixi un procés correcte. Mils de milions de dòlars han estat retornats a les Filipines i a ex-dictadures africanes com a devolució de fons dipositats per antics governants. No vull dir amb això que tot és transparent ni que no hi han ombres dins del sistema bancari suïs, però poc a poc s’està fent el necessari per eliminar dipòsits procedents d’espoliacions, desfalcs o robatoris.

La banca suïssa sempre fou considerada segura per el fet que el país, políticament, era i és molt estable i per tant pràcticament sense risc de que un cop d’estat o una guerra civil fes desaparèixer els capitals en ella dipositats. Aquest és tot el secret de l’èxit. I gràcies als capitals dipositats, les hipoteques o els préstecs bancaris, durant molts anys, eren per els suïssos més baixos d’interessos que en els països veïns.

Això no vol dir que la gent visqués a Xauxa, ni que la banca es fes càrrec de les despeses dels particulars. Suïssa sempre ha estat un país treballador, de poques festes civils o religioses, sense “ponts“, on la gent sap que treballar és la primera base per el benestar. Només cal mirar el moviment als carrers un dia qualsevol a les set del matí.Ni cal oblidar la Nestlé, ABB, Sulzer, Novartis, Roche…

Finalment, una anècdota personal. Una vegada vaig visitar una industria a Mèxic D.F. per el projecte d’una nova fàbrica. El director al veure la meva tarja va dir
: „ Ah, de Suiza!. Ustedes viven de nuestro dinero“.

Jo l’hi vaig respondre: „ Señor M., mi despertador está siempre colocado para que suene a las seis de la mañana. Si yo viviera de su dinero lo pondría para que sonara a las diez“.

Val a dir que després d’un curt silenci entrarem a discutir el projecte, i uns mesos després varem signar el contracte. El senyor M. va emprar un tòpic, però era un “senyor”.

No és possible entendre el món de la creació artística sense la música. La música, en el sentit ampli i no sols sonor o acústic, és a la base de totes les manifestacions artístiques.

Els antics grecs assignaven a cada una de les arts una musa; la de la música era Euterpe que literalment vol dir „la molt agradable“ i que en el fons era la musa de l’art de tocar la flauta encara que posteriorment arribés a cobrir la música en general.

La paraula música prové del grec i vol dir „l’art de les muses“, que es una manera de fer coincidir dins la música a totes les arts, cosa que comparteixo .

Un llibre, un text, necessita de musicalitat per que tingui ritme, i molt més accentuada es la necessitat dins la poesia, amb rima o sense. No n’hi ha prou amb escollir les paraules i col•locar-les una darrera l’altre per produir un impacte positiu en el lector. S’ha de trobar un temps, una seqüència de paraules curtes i llargues, unes accentuacions amb intervals per fer que el text s’imposi al simple fet narratiu. La poesia necessita al cent per cent aquesta musicalitat, però la prosa no se’n pot estar.

També la pintura, concreta i abstracte, necessita de ritme, de fer un ús dels colors, de les superfícies i dels espais plens o buits com el músic fa servir les notes per composar una melodia.

I l’arquitectura, ja que si no té en compte l’harmonia i oblida les proporcions, és a dir la música, crea obres dignes de passar per sota d’un „buldòzer“. Per dir-ho amb altres paraules, l’arquitectura amb música produeix el Pavelló de Mies van der Rohe a Montjuïc. Sense música, l’edifici de El Corte Inglés de la Plaça Catalunya.

Oi que ens hem entès?