De Suïssa estant

Molt es comenta darrerament la decisió de la Generalitat d’obrir les dites ambaixades a diverses ciutats del món. Em suposo que la finalitat és la de promocionar Catalunya com a destí d’inversions, cultural i turístic ja que altres possibilitats d’ordre polític estan fora del dret que l’estat espanyol i l’ encallat Estatut permeten.

El desconeixement de la realitat catalana, fora de alguns detalls superficials, és bastant escàs a Europa. No cal que ens fem il•lusions i pensem que els turistes que ens venen a visitar surten coneixent-nos. Fora dels llocs on passa el Bus-Turístic de Barcelona, Dalí i Gaudí i algunes visites standard prop dels centres de platja, en general poques coses saben de Catalunya. Millor això que res.

He rellegit el catàleg de les Setmanes Catalanes a Berlín que es van fer del 25 de Juny fins el 13 de Juliol de l’any 1978. És un catàleg de 350 pàgines, molt dens d’informacions i il•lustracions, amb textos en català i alemany. El promotor de l’idea va ser el Professor Til Stegman i de Catalunya van participar-hi en la gran feinada molts intel•lectuals i empresaris, junt amb l’Ajuntament de Barcelona. La llista és molt llarga i lamento ser injust no donant els noms dels que treballaren per l’èxit de les Setmanes Catalanes a Berlín.

Els actes foren molts i molt variats i donaré un resum per tal de senyalar l’importancia del fet.

S’organitzaren a Berlín exposicions (més llargues de durada que les Setmanes) a la Kunsthalle (Museu d’Art), a la Biblioteca Estatal, a la Escola Superior d’Arts i a diverses galeries privades. Alguns dels actes foren :

– Exposició d’art català del segle XX amb obres de Picasso, Nonell, Dalí, Juli Gonzalez, Miró, Tàpies, Guinovart, Ponç, Andreu Alfaro, JoanBrossa, Ràfols Casamada …
– Exposició del llibre català
– Exposició sobre la Planificació Urbana política a Barcelona
– Concerts de l’Escolania de Montserrat i de l’Esbart de Rubí,
– Festa catalana amb la Cobla la Principal de Llobregat, Els Comediants, Castellers de Barcelona, etc.
– Concerts de música catalana per el Grup Instrumental Català, Maria Carme Bustamante, Montserrat Torrent i d’altres.
– Conferències a càrrec de X. Rubert de Ventós, Joaquim Molas, Jordi Carbonell, Ramon Folch .
– Concert de la Nova Cançó amb Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
– Nit dels escriptors catalans amb Josep Palau i Fabre, Joan Fuster, Vicent Andrés Esteller i Joan Brossa.

Puc continuar, però paro per no fer passar vergonya a tots el que han pogut donar continuïtat espaiada arreu del món a actes com el que dic, i no ho han fet. Estic parlant d’uns actes de l’any 1978, començada la democràcia, sense intervenció de la Generalitat, recollint diners de molts bons patriotes i amb un ressò molt important.

Avui, amb molts més mitjans, amb una estructura política organitzada, és fa (amb més rebombori intern que projecció real externa) acte de presencia a la Fira de Frankfurt de la que ja ningú és recorda. Els autors catalans traduïts i llegits a Alemanya avui són els mateixos que abans de la Fira.

Perquè no es desperten els que poden fer cultura catalana exterior?. Que hem de fer perquè deixin de mirar-se al mirall i, com a mínim, copiïn l’esperit i els resultats dels que van organitzar les Setmanes a Berlín de l’any 1978?.

Catalunya sempre ha estat una terra històricament d’intercanvis i de pas per a molts pobles durant segles degut a la seva posició geogràfica i per tant sempre ha conegut corrents migratòries.

Suïssa també, amb l’excepció de la entrada marítima. No és doncs estrany que ambdós pobles tinguin una identitat formada a partir de elements diferents. L’industrialització va fer arribar a principis del segle XX gent de l’Aragó i de Murcia cap a Barcelona i la seva zona d’influència. També va arribar-hi molta emigració del interior de Catalunya atreta per les noves possibilitats. En l’època franquista, l’emigració que arribava a Catalunya era mes aviat d’Andalusia i d’Extremadura. Els darrers temps l’emigració ha estat menys uniforme ja que han arribat gent de tot sudamérica, dels països magrebins, del Paquistan de la Xina… no sempre legalment. L’adaptació, sempre condicionada per elements familiars, personals i econòmics, ha estat molt diversa encara que cal dir que molts de les segones i terceres generacions ha sabut ser catalans de dret i de fet.

A Suïssa, amb poques variacions, ha succeït el mateix fenomen : les primeres migracions foren condicionades per la proximitat geogràfica, i per tant eren d’Italia
de França i d’Alemanya. Posteriorment arribaren els espanyols i els portuguesos, que val a dir que mai van donar problemes socials. Aquí també les segones i terceres generacions han estat perfectament integrades i socialment s’han situat a tots els nivells amb èxit. Les emigracions dels darrers anys, originàries de Turquia, de Sri Lanka i de l’antiga Iugoslàvia encara han de “demostrar” la seva facultat o voluntat d’adaptació. És fa molt treball d’integració, a vegades dificultat per tradicions i religions poc flexibles. El problema no està resolt i encara tardarem uns anys a saber els resultats.

Tampoc podem oblidar que molts catalans van emigrar (per raons politiques o laborals) i es convertiren en “els altres” d’algun lloc de Europa o Amèrica. També els suïssos van emigrar durant molts anys, fins a l’industrialització del país, però sortosament no per raons polítiques.

Som per tant, catalans i suïssos, pobles molt agermanats per les circumstàncies. Pobles que estimen el seu país com només ho poden fer els que saben que són petits i que només fent pinya podran continuar a obrir els braços a tots el que hi arribin amb el cor net.

Un dels clixés que corren sobre nosaltres és el de que quan dos catalans es trobem en algun lloc del món, immediatament decideixen fundar un club. Els suïssos són de la mateixa ona de manera que, una vegada més, podem dir que els dos països s’assemblen.

Per confirmar el fet anterior puc dir que a la ciutat on visc, amb 10.000 habitants, tenim en actiu 72 associacions o clubs, que van de música fins a ocellaires. Amb aquesta densitat, tothom té l’oportunitat de ser alguna vegada membre d’un junta directiva, activitat molt recomanable per poder exercir la democràcia directa a la que estem acostumats a Suïssa.

Catalunya estima molt les seves costums. Les fires, les festes majors són part essencial de la vida dels pobles i les ciutats, junt amb les festivitats locals, normalment d’origen religiós, que fins i tot ens els pitjors moments politics es van celebrar oberta o encobertament.

Suïssa té el mateix tarannà i, condicionat per la climatologia, surt al carrer a cada ocasió per fer les seves festes i desfilades, normalment amb la molt rica vestimenta tradicional. Manca, això si, una musica com la sardana que permeti ballar a qui vulgui al aire lliure. Les danses tradicionals suïsses són més diguem-ne d’esbart dansaire i molt tranquil-les de ritme.

En altres aspectes també som semblants: pastissos específics per a cada festa, menjars en família, i aquest bon costum de seure a taula per parlar, compartir companyia i mostrar estima, al voltant d’un àpat.

Els pobles que mantenen les tradicions demostren estima per els avantpassats i poden transmetre a les noves generacions un patrimoni molt ric que és part del que necessitem per continuar amb personalitat pròpia.

La llengua, per a tots els pobles i sobretot els petits és fonamental per no perdre l’identitat. A Catalunya les diverses circumstàncies històriques han tractat de manera molt diferent la llengua, el seu ensenyament i el seu arrelament.

El català és encara viu perquè és una llengua del poble, i el poble fins i tot en moments històrics no tenia opcions com a entitat, l’ha conservada i ha permès que hagi arribat fins avui malgrat les dificultats. La prepotència del castellà, imposat per raons polítiques i sense necessitat perquè els catalans no han rebutjat mai el fet de parlar dues llengües, ha fet perillar el català com a llengua primera de Catalunya. Un part de l’emigració, amb poques possibilitats o poca voluntat d’assimilar la llengua del país, ajuda a que el català s’empobreixi, es castellanitzi i, si no es prenen mesures contundents, esdevingui minoritari a casa nostra.

A la denominada Suïssa alemanya, que és allà on visc, parlem el dialecte suïss-alemany, que prové de l’alemany parlat a l’edat mitjana. Degut a les característiques geogràfiques i al llarg aïllament entre les valls, el dialecte es va anar desenvolupant amb diferències de vegades molt notables d’una regió a l’altre. Entre nosaltres ens entenem perfectament, però el dialecte que es parla a Berna és molt diferent d’accent i de vocabulari que el que es parla a Basilea o a Zuric.

Com que no existeix gramàtica es manté talment com a dialecte transmès només oralment de generació en generació i de família a família. A l’hora d’escriure, tenim de fer-ho amb l’idioma alemany oficial. Amb el veïnatge de Alemanya i Àustria, Suïssa tenia totes les possibilitats de perdre el seu dialecte i passar a parlar l’alemany oficial. Un fenomen curiós i alhora instructiu ja que ens demostra que el fet de parlar una llengua és bàsic perquè es mantingui i no desapareixi.

Una cosa és certa : per sentir-se integrat totalment l’emigrant ha de parlar l’alemany i sobretot el dialecte. Qui no entén i sobretot no parla el dialecte, no acaba de fer part del país, encara que ningú mai el discriminarà per això. És més una qüestió de sensibilitat , i el suïs agraeix que el de fora, quan porta un cert temps a Suïssa, parli el dialecte encara que cometi errors. A Catalunya també s’aprecia la voluntat d’entendre i de parlar el català amb molt més motiu per el fet de que és un idioma, que es pot estudiar i llegir, cosa que no és el cas amb el dialecte oral de Suïssa.

El problema, a Catalunya, és donar prioritat al català sense que la resta de Espanya se’ns tiri al damunt amb acusacions de racisme, injustícia i insolidaritat. Quin dia entendran que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se?

En el Cant VIII del Paradís, el Dant escriu un hendecasíl•lab moltes vegades mal formulat: “l’avara povertà di Catalogna”. Cal dir que aquesta “Catalogna” del Dant és Sicília, dominada pels reis de la Corona d’Aragó, i no la Catalunya peninsular. També s’ha de recordar que a la Divina Comèdia el poeta fa sortir dotzenes de vegades el concepte d’avarícia que ell assimila o lliga amb la riquesa, de manera que la lectura s’ha de fer vista dins d’un context històric i no actual.

Malgrat això, se’ns ha penjat la llufa de ser “pesseters” i no hi ha manera de que els de fora facin un mínim esforç per entendre’ns. Sempre hem donat més del que rebem, però sembla que als de fora els convé ignorar-ho mentre tinguem una autopista de sortida i un camí veïnal d’entrada.

Els catalans, al néixer, quasi sempre tenen un familiar que els hi obre una llibreta d’estalvis. El sentit del treball és molt arrelat i malgrat una ample tolerància per les debilitats humanes, el català no accepta la ganduleria. Tampoc el suïs.

Ser d’esperit treballador és una virtut, tenir feina una fita i el diner és la justa correspondència a l’esforç. Com a Suïssa. He arribat a llegir que el català manté un esperit calvinista ja que considera lícita la riquesa que s’obté lícitament. Calví era suïs.

L’industrialització va arribar en moments i circumstàncies similars a Catalunya i a Suïssa. El tèxtil ha estat per ambdós països una gran força laboral i cap dels dos ha oblidar l’importància del camp i la ramaderia.

Sense arribar al nivell bancari suïs, Catalunya ha tingut sempre una estructura financera d’acord amb la riquesa generada per el treball i les Caixes de Pensions i Estalvis creades arreu del país en donen bona prova.

En el tema del diners, no hem rebut mai per part dels politics espanyols la més mínima comprensió. Si els andalusos o els extremenys demanen més diners de l’estat, estan en el seu dret. Si ho demanem els catalans ens titllen de “ploramiques” i de insolidaris, malgrat que només demanem el que és de justícia, legislat i aprovat.

Dues característiques igualen suïssos i catalans : ningú critica els rics si treballen molt i presumeixen poc, i parlar de diners és poc elegant i més aviat demostra poca educació.

El suggeriment d’uns amics m’ha animat a dedicar una sèrie de posts a Catalunya, les seves coses i la seva gent, amb una visió condicionada per la distància i naturalment per les meves limitacions.

La meva vida, repartida entre 26 anys a Catalunya (Manresa i Barcelona essencialment) i 40 anys a Suïssa em permet observar certs fets i actituds amb una òptica llunyana, no necessariament infalible però si complementària. És, si es vol, com contemplar un paisatge amb una llum diferent : l’impressió canvia.

Suïssa i Catalunya tenen coses en comú : una superfície geogràfica i una població similars, una necessitat com a països petits d’anar sempre explicant-se perquè se’ls entengui, una tradició de treball molt arrelada, una complementació natural entre el camp i l’industria. A Suïssa, com a Catalunya, l’hi han tocat com a veïns dues potències europees tradicionalment colonialistes i se’n ha sortit.

I per aixó compartim un orgull de ser el que som. No un orgull petulant, arrogant, ans el contrari : tant Suïssa com Catalunya rebutgen els crits, el soroll i la violència per explicar el que són i per reivindicar els seus drets malgrat les pressions que han rebut i encara reben amb el propòsit d’ „aigualir“ la seva personalitat.

Per això ens assemblem, dins la diversitat, cosa que explica que els catalans ens trobem còmodes vivint a Suïssa i que el Suïssos tinguin una bona disposició a entendre’ns i compartir moltes de les nostres inquietuds i esperances.

Ja he explicat alguna vegada que en l’idioma alemany, que parlem allà on visc, tenim dues paraules per traduir el mot Pàtria : Vaterland i Heimat.

Vaterland, amb l’arrel Vater és a dir pare al igual que pàtria; per tant vol dir literalment Terra dels pares ( o avantpassats).
Heimat prové de Heim que vol dir llar, casa; el significat és el de lloc on tinc la llar. És molt subtil diferenciar els dos conceptes que en la pràctica són equivalents. Però a mi em serveixen per definir el meu sentiment per Catalunya (Vaterland) i Suïssa (Heimat) i cap d’ells exclou l’altre.

No diem que som i serem?.

(L’il•lustració és l’escut de Casa Nostra de Suïssa, l’entitat catalana que agrupa la gent de parla catalana a Suïssa).

Davant de les opinions, acusacions i demostracions d’incompetència que l’actual situació financera mundial ens fa arribar dia a dia, és molt reconfortant escoltar la veu d’una de les persones amb criteri i sense voluntat ni necessitat d’erigir-se en el salvador ni en el „ja ho havia dit“ del món financer.

Es tracta del intel•lectual alemany Heiner Geissler, de 78 anys. Després de passar quatre anys en un seminari dels jesuïtes, va doctorar-se com a jurista, fou cinc anys ministre del govern Kohl i 12 anys Secretari General del partit CDU. Va „trencar peres“ amb Kohl i es va dedicar a escriure llibres i a col•laborar amb la televisió i la premsa. El diari „Sonntag.CH“ d’ahir diumenge porta una entrevista que poden llegir els que sàpiguen l’alemany sota www.sonntagonline.ch i que pels altres resumiré en unes poques frases.

Preguntat sobre els motius de la crisi actual diu : „ Era una qüestió de temps : l’any 1980 el Producte Intern Brut mundial era de 12 bilions de dòlars, aproximadament la mateixa suma que les inversions de capital. Avui, les inversions són de 150 bilions de dòlars i el PBI 54 bilions. De manera que les inversions han augmentat a molta velocitat en comparació a la creació de valors, i la caiguda era cosa cantada“.

„ Al capitalisme actual l’hi manca fonament ètic, i sense aquest fonament no funciona ni el capitalisme ni el comunisme…El capital, en si, no és res de dolent, al contrari. Però el capital ha d’estar al servei dels homes i no dominar els homes“.

„ Als anys 70 i 80, dels tres valors llibertat, igualtat i solidaritat, la llibertat estava en perill degut al totalitarisme soviètic. Avui és la solidaritat que està en perill. La solidaritat entre joves i vells, entre pobres i rics, entre nacionals i estrangers, entre països industrialitzats i països en desenvolupament. Aquesta solidaritat està en perill per culpa d’un capitalisme dominant. Fa trenta anys demanàvem „Llibertat en lloc de socialisme“. Ara hem de dir „Solidaritat en lloc de capitalisme“.

„Quant un obrer alemany de la Opel, després de 30 anys de treball és acomiadat perquè un manager de la General Motors a Detroit ha comés errors , aquest obrer és tractat a Alemanya com si fos ell el responsable del seu atur. A Alemanya tenim avui 12 milions de persones en situació precària i obrim menjadors on reparteixen sopes, com a l’edat mitjana. I ho acceptem com a natural!“.

Crec que no cal afegir-hi res.

Que Suïssa es dedica amb molta discreció i eficiència a activitats humanitàries arreu del món és de tothom conegut a partir de la fundació de la Creu Roja pel suïs Henri Dunant l’any 1863.

Aquesta vocació no ha parat des la primera guerra mundial, i tant al Irak com a Afganistan com a Gasa la Creu Roja i amb ella molts suïssos estan fent una gran obra, per damunt de posicions politiques o religioses.

Les corrents emigratòries, darrerament també les de exiliats, han incidit amb molta força dins de Suïssa fins a un punt on s’arriba al límit entre la voluntat d’ajudar i les possibilitats físiques i fins i tot econòmiques.

La petita població de Mettmenstetten al cantó de Zuric, amb uns 4000 habitants i un 10% de població de nacionalitat estrangera, va rebre com a refugiats el 2002 una ciutadana angolesa amb la seva mare. La noia te una discapacitat mental, de manera que viu en una residència per discapacitats on també exercita un treball com a part de la teràpia. Les despeses d’ella i la seva mare estan a càrrec del estament estatal per els refugiats.

L’any 2006 la noia angolana va demanar la nacionalitat suïssa. Segons la lleis, primer s’ha de tenir l’acord d’un municipi, desprès del cantó i finalment l’Estat dona el seu acord. És el sistema federal , amb el poder de baix a dalt.

El govern municipal de Mettmenstetten va negar la nacionalitat, en el fons perquè van adonar-se que si la noia era ciutadana suïssa, l’ajuntament estava obligat a fer-se càrrec d’ella donat la seva discapacitat, ja que deixaria de ser una refugiada.

Amb l’ajut d’algunes institucions, la negativa es va portar davant del tribunal superior de Suïssa, amb seu a Lausanna, que és la màxima instància. El tribunal diu que no es pot discriminar un discapacitat i per tant la resolució obliga a Mettmenstetten a nacionalitzar la noia i a pagar les despeses de la seva incapacitat, junt amb les que origina la seva mare (total uns 60.000 € l’any), que no pot de cap manera ser expulsada de Suïssa per raons humanitàries i manté el seu status de refugiada.

Una mesura dura per la petita població de Mettmenstetten però que manté el bon prestigi humanitari de Suïssa. Petites lliçons que rebem gota a gota.

La campanya denominada “Bus Ateu” ha servit per que es publiquessin molts comentaris a tots els mitjans de comunicació, tant favorables com contraris.

Ja sé que estic caminant sobre un terreny bellugadís però és un tema aquest de l’existència de Déu, del que ningú és aliè perquè des que l’home és home les preguntes sobre l’origen i el final de la vida han ocupat i preocupat, sense que fins ara hi hagi una resposta definitiva, vàlida i convincent per a tothom perquè tota resposta demana una bona dosi de fe, que és una virtut, ai!, en clara decadència.

Si com diu el cartell dels autobusos “probablement Déu no existeix”, en lloc de donar-nos una resposta o una solució, encara ens ho complica més tot. El “probablement” ja denota una manca de convicció total en la no-existència de Déu. O potser s’ha formulat així perquè no poden demostrar que no existeix i per tant, sembrant el dubte es guanyen alguns adeptes poc necessitats d’argument sòlids i alhora es curen en salut.

En realitat conviuen tres tendències al tractar el tema Déu : els que creuen (per tradició o per convenciment intern), els que no creuen i els que dubten perquè no troben els arguments definitius. L’eterna polèmica entre els creients, els ateus i els agnòstics que continuarà malgrat la campanya dels autobusos i la anti-campanya anunciada.

La segona part del cartell és menys polèmica : “Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. Molt bé. M’hi apunto. Però només per un curt temps ja que a la primera que caigui malalt greu i vegi apropar-se la dalla m’agradarà saber amb que puc comptar una vegada els meu cos plegui. I quan vegi o sofreixi alguna injustícia greu, quan innocents segueixin morin a mans d’altres en guerres cruels, voldré saber com es pot explicar tot això.

I em temo que els de la campanya no podran donar-me arguments irrebatibles. Endavant els que viuen la fe i en tenen prou. Endavant els que dubten perquè només cercant es pot arribar, potser, a trobar la resposta. Endavant els que no creuen, però sense tancar els ulls i sense pensar que la raó és tota d’ells.

Tolerància i interès pels sentiments del altres és una de les maneres de gaudir la vida, com proposa el cartell de l’autobús.

Els llibres són un refugi i permeten, per uns moments, canviar de nivell sensitiu i deixar-nos emportar per altres idees i altres vivències.

Avui he retrobat a la meva biblioteca i rellegit un llibre si voleu intranscendent però molt recomanable, escrit pel cronista Lluís Permanyer i editat fa un parell d’anys per Edicions La Campana titulat „ No la saps aquesta?“. És una selecció d’anècdotes de gent coneguda i que us permetrà, si el llegiu, esclatar de riure pràcticament a cada una de les dues-centes pàgines i entendre millor la nostra manera de fer humor.

Els catalans som considerats gent seriosa i poc divertida, sobretot per els nascuts més al sud. Segurament tenen raó, en general, però l’humor i la sàtira que molts personatges coneguts han conreat demostra que, fora de l’humor tan barroer com el que ara té èxit, es pot ser graciós amb nivell. Llegiu el llibre del Permanyer i ho veureu.

No em puc estar de reproduir dues anècdotes.

Eugeni d’Ors era un escriptor i pensador de gran nivell, però el seu tarannà l’hi va crear molts enemics, va emigrar a Madrid on només va escriure en castellà i es va apuntar al bàndol de Franco.

Quant les tropes franquistes van entrar a Reus, el gran reusenc Pau Font de Rubinat es va topar amb un d’Ors vestit de falangista, amb bota alta, camisa blava i boina vermella, i l’hi va etzibar :
– Caram, Ors, vos també disfressat de cadernera?.

Albert Llanas fou un dramaturg i humorista nascut a Barcelona el 1841 i mort el 1915. Els seus acudits es troben foren famosos i han estat molt reproduits. El seu darrer demostra el seu estil.

Ajagut al llit, amb una malaltia que l’abocava a la mort, i conscient de que arribava el final, amb la seva mà dreta va estrènyer la mà esquerra i va mormolar:
– Passiu-ho bé, senyor Llanas.

Com diu Lluís Permanyer en el pròleg del llibre, l’humor dona la mesura del grau de civilització d’un país i practicar-lo es el millor massatge de l’ànima.