De Suïssa estant

Qualsevol acord, contracte o conveni que no càpiga en una fulla de paper, ha de ser sospitós.

Tot es pot formular d’una manera senzilla si partim de la base que ambdós signants van amb bones intencions i confien plenament l’un en l’altre. Tot el que sobrepassi unes poques dotzenes de ratlles està escrit pensant amb evitar incompliments de l’acord de principi.
Posem l ‘Estatut de Catalunya com a exemple. El Preàmbul, per ell mateix, ja és una declaració de principis, encara que amb una certa condescendència envers el govern de Madrid, obligada per la necessitat de fer aprovar el contingut de l’Estatut. (« El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. »). Després del Preàmbul, tot l’articulat és necessari per evitar que a cada moment, l’idea bàsica sigui trepitjada, oblidada o desfigurada.

Les intencions idealistes de la Revolució francesa es resumeixen en tres paraules : Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Amb això està tot dit,. La resta són lleis de diversos nivells que condicionen, amenacen i adverteixen tots els que surtin fora del camí marcat per les tres paraules.
Moisès, diu la Bíblia, va baixar del Sinaï amb deu manaments. Set d’ells són de llei natural i tothom els sap entendre cregui en el Déu de la Bíblia o en un altre o en cap. I els deu manaments es resumeixen en dos. Poques paraules per molta i clara definició del comportament humà.

Tot el problema està en la desconfiança, en el recel, en el fingir un somriure quan en el fons voldrien fer un gest de fàstic. I llavors les lleis s’allarguen, els articulats s’emboliquen, i el pobre home (i dona) del carrer, que és a fi de comptes el que ha de complir la llei, ja no sap de que l’hi parlen. I els legisladors masteguen i masteguen sense empassar-se mai res. I un Estatut referendat per la ciutadania el 18 de juny de 2006 encara espera que el tribunal Constitucional d’un Estat, que també el va aprovar a través del seu Congrés i del seu Senat, tingui a bé donar-l’hi el dret a existir i a ser útil. Han passat dos anys i nou mesos.
Ai, les coses senzilles!.

Avui al mati dues noticies sobre la salud dels humans m’han estroncat un previst pacific esmorzar.
La primera és del tipus economia de consum . Resulta que la companyia d’aigües que subministra una població veïna a la meva acaba d’anunciar als seus habitants que es veu obligada a pujar el preu de l’aigua a partir del 1 de maig. Fins aquí res de nou: tot puja menys el que sembla que tindria de pujar més ara, que és la moral de la gent.

Lo curiós és el motiu per justificar la pujada : el menor consum. Per la companyia, com que el consum d’aigua ha disminuït els darrers temps i com que el manteniment de les infraestructures (canonades, depuració, bombeig…) te el mateix cost, per simple càlcul matemàtic s’ha d’apujar el preu del liquid consumit.
Després de moltes campanyes per fer que la gent prengui consciencia que l’aigua és un bé preciós, que no s’ha de malgastar, i arribats al punt on molts han fet cas i han tingut més cura a l’hora d’obrir les aixetes, venen els de la companyia de l’aigua i penalitzen el menor consum.

Un parell de pàgines més endavant del diari llegeixo que un grup de científics canadencs ha dit que no s’ha de menjar tan peix, que els beneficis del omega-3 no semblen tan clars com fins ara s’ha dit i que altres fonts per el omega-3 són possibles. També expliquen que el nombre de peixos disminueix de manera alarmant i que si les coses continuen així dintre de quaranta anys la manca de peix serà espectacular, amb uns augments imponents del preu i causant la misèria de moltes poblacions que tenen en el peix la seva única font de proteïnes.

Davant d’aquestes noticies em demano si d’ara en endavant seguiré esmorzant amb la lectura del diari o agafaré « La Ventafocs » que després de tot també parla de gent bona i de gent dolenta amb l’avantatge que conec el final i guanyen els bons.

• Si algú escampa la noticia de que has robat els campanars de la Sagrada Família, comença per amagar-te.
Si de veritat els has robat, podràs vendre l’exclusiva a la televisió i la premsa i te‘n sortiràs com un heroi popular.
Si no els has robat, molta gent es quedara amb el dubte, et miraran de reüll pel carrer i la teva honorabilitat estarà esgarrinxada per sempre.

• Ens ha d’inquietar bastant el pensar que si en èpoques passades haguessin existit les lleis socials, el dret a la vaga i els sindicats, l’humanitat no tindria ni les Piràmides d ‘Egipte, ni el Coliseu de Roma ni la Seu de Manresa. Tal com diu Pitigrilli, les grans obres s’han fet meitat amb amor i meitat amb puntades de peu al darrera.

• Les fulles de parra no s’ha de posar sobre les parts púdiques dels nus sinó sobre les els canons i les espases de les pintures de batalles.

Els que vivim fora de Catalunya tenim, sobretot gracies a Internet, la possibilitat d’estar informats de les coses que succeeixen al nostre país.

Malgrat la velocitat de la xarxa, de la radio i de la televisió, no estem en condicions de copsar totes les coses tal com són, essencialment perquè ens manca el context, l’ambient, el comentari amb un conegut, el que s’en diu « l’aire del carrer ». Per a tot això, nosaltres només rebem pinzellades del dia a dia, poques vegades fetes amb pinzell fi i sovint sortides d’una brotxa.

Tinc de dir, per fer un símil pictòric, que Catalunya s’ens presenta a distància amb un to gris que no hi ha manera de retocar per fer-l’ho una mica colorit.

D’un part, i em sap molt greu dir-ho, el President no ha tingut mai una presencia massa comunicativa ni convincent. Ara més que mai la gent necessita polítics responsables que l’hi expliquin les coses tal com són en realitat i que l’hi transmetin idees i entusiasme. Montilla parla poc, no acostuma a improvisar i per tant no convenç. La seva relació amb el govern central està massa condicionada pels estatuts del PSC que el lliguen al PSOE i encara que de tant en tant marqui diferencies amb Madrid, semblen més de forma que de fons.

Els seus companys de govern, Entesa o Tripartit, com vulgueu, han perdut moltes de les seves qualitats mostrades abans de entrar a manar, i ara van fent el possible per no sortir del pacte de govern, fins i tot menjant gripaus vius dia si i dia no.
CiU no acaba de ser l’oposició que el tripartit l’hi va obligar a assumir. No proposa alternatives de govern reals en els temes més crítics i potser tindria de crear un veritable i paral-lel « govern a l’ombra » per demostrar que disposen d’altres idees i d’altres solucions. És, de fet, el seu paper com a oposició.

Amb molta gent preocupada per no perdre la feina i per pagar els deutes a la fi del mes, no es pot polititzar de la manera que s’està fent. Convé marcar distàncies amb el president Rodriguez que tan poc s’interessa per Catalunya una vegada ha obtingut els vots del PSC per entrar a la Moncloa i que tampoc disposa de solucions, tal com es demostra cada dia.

Polítics catalans : doneu color a la vostra feina, proposeu idees noves, solucions atrevides, sortiu de la comoditat del càrrec per lluitar al costat de la gent amb problemes i que va confiar en vosaltres per tirar endavant. Ànim, que el país s’ho mereix !.

La darrera setmana, Suïssa va rehabilitar civilment de manera oficial els ciutadans que van fer part de les Brigades Internacionals a la guerra del 36-39.
Al mateix temps, s’ha publicat un llibre amb el títol de « Els voluntaris suïssos a Espanya » (« Die Schweizer Spanienfreiwilligen») que recull testimonis directes per esbrinar els motius i els resultats de la presencia suïssa a les Brigades Internacionals. Com que pràcticament tots els protagonistes han mort, el llibre s’ha basat en correspondència que les familias han guardat i en les actes oficials de la Justícia Militar.
A Suïssa el actuar en un exercit estranger era i és encara penat. Dels més de 700 suïssos que es van apuntar a les Brigades, uns 550 van ser jutjats al retornar a Suïssa i condemnats amb penes més aviat simbòliques però que van afectar l’imatge civil de tots ells fins ara on han estat retornats a la plenitud de drets civils.
Del llibre és molt interessant de constatar els motius per els que aquells joves van anar a para a Espanya. Malgrat tot els lirisme que s’ha donat a la presencia estrangera a la guerra, els suïssos van participar-hi per els motius següents, segons el llibre : manca de treball, conflictes amb la llei, desig de combatre el feixisme.
Vegem un per un els motius. Efectivament, els anys 30 Suïssa patia una forta recessió, amb una industria mal repartida geogràficament i amb una agricultura pobre, condicionada per el clima, poc mecanitzada i molt minifundista i això explica una cert impuls a marxar per guanyar-se la vida o al menys sobreviure a fora. El segon motiu, els problemes amb la llei és el que també ha omplert molts anys la Legión Extranjera y la Legion Française.
Els motius idealistes venen en tercer lloc. És evident que a Suïssa, situada entre la Alemanya de Hitler i l’Itàlia de Mussolini, molta gent sentia un cert temor a una invasió i un rebuig dels ideals dels veïns. Per tant és normal que alguns joves amb posicions d’esquerra anessin a cercar una ocasió de combatre els probables enemics de la seva pàtria.
Com veiem, les actituds humanes segueixen avui dia els mateixos paràmetres que fa 70 anys i és que, per bé o per mal, som com som.

Ahir, remenant papers vaig trobar una capsa, la capsa que tots tenim arraconada i que només obrim cada quinze o vint anys. A l’interior, entre altres coses oblidades, vaig trobar un quadern amb notes de l’escola.

Es tracta d’un quadern no massa gran, folrat amb paper de color blau fosc i amb una etiqueta amb el meu nom. A l’interior, moltes pàgines amb qualificacions que van de l’octobre de l’any 1956 fins el juny de 1957, a raó d’una pàgina per setmana. Són les notes del quart curs de batxillerat a l’Acadèmia Menendez-Arango del carrer Jaume I de Manresa. L’any següent vaig anar a l’Institut Lluís de Peguera on vaig fer el Batxillerat Superior i el curs preuniversitàri.

Tot el quadern està escrit en castellà, com era obligació llavors. És molt interessant repassar les asignatures, que literalment eren : « Matemáticas, Latín, Fisica y Quimica, Literatura, Francés, Religión, História » a més de « Conducta » i « Aplicación ».
També una vegada per setmana venia a l’Académia el senyor Carbó, amb camisa blau marí i corbata negra, a impartir una hora de Formación del Espiritu Nacional. En realitat era per cantar les excel-lències de José Antonio, Ledesma Ramon, Onésimo Redondo i altres “salvadors de la pàtria”. Tinc d’agraïr als germans Menendez-Arango la seva decisió de no incloure la FEN entre les notes del quadern, encara que era obligatori passar l’examen a la fi del curs.

A la primera pàgina del quadern, vaig copiar amb ploma,tremp i tinta, les normes generals que l’Academia dirigia als pares, i que textualment diuen:
“ La puntuación es como sigue: 0 muy mal, 1-2-3 mal, 4 suspenso, 5 aprobado, 6 casi notable, 7 notable, 8 casi sobresaliente, 9 sobresaliente, 10 Matrícula de Honor.
Se ruega encarecidamente a los padres que hagan mucho caso a las notas semanales que reflejan el estudio y aplicación de su hijo durante la semana, y se les recomienda que para ayudarnos en esta labor de estímulo, premíen o sancionen a sus hijos con los medios que cren más oportunos y eficaces.
Observación : Una calificación inferior a 5 equivale a un suspenso sin compensación de ninguna clase. Si una asignatura flaquea con notas inferiores a 5 se han de poner todos los esfuerzos para superarle pués en caso contrario el final seria fatal. Se aconseja que durante el domigo o sábado por la tarde permanezcan en sus casas estudiando la asignaturas suspendidas”.

Gràcies Joan, Pere i Ramon Menendez-Arango! Us tic molt presents per la vostra impecable vocació de magisteri! Sembla que era ahir, i ja han passat més de 50 anys!.

Després d’un hivern molt llag i dur els darrers cinc dies han portat un clima més suau que la natura ha aprofitat per despertar poc a poc .
Ja han sortit al jardí de casa les primeres flors. Es tracta de l’anomenat Safrà bord que sempre és matiner . També els ocells han volgut anunciar la primavera i cap a les sis del matí comencen a cantar per fer-nos el despertar més alegre.

Els ocells són els animals que més aprecio ja que amb la seva presencia i els seus cants ens omplen tot l’any de agraïment. Els pocs ocells que no acostumen a emigrar a l’hivern, sobreviuen fins i tot amb la neu cobrint tot el sòl i es fan notar deixant les petjades sobre la capa blanca, com  a constatació de la seva fidelitat al lloc on han nascut.

En Josep Maria de Sagarra va escriure un llibret deliciós, que recomano a tothom. El títol és « Els ocells amics », publicat per primera vegada l’any 1947 i reeditat posteriorment. El darrer capítol conté una oració que, per llarga, no copiaré sencera:

” Senyor ! …Que mai no els falti llur plat de cuquets i formigues ; que no els manqui l’aigua per a humitejar el bec. Espanteu les mosteles i les rates cellardes que els ensumen el niu ; desvieu els perdigons que els puguin trencar les ales, i les ungles dels esparvers que els cargolen el coll ; aviseu-los quan s’acostin a la branqueta de vesc i a la trampa amagada. I feu, sobretot, Senyor, que no s’estronquin mai en el bec dels ocells aquelles flautes i aquells violins de llur cançó, perquè són la música més delicada dels camps i la joia més dolça de la primavera ! »

Una de les sales de concerts més interessants de les construïdes els darers anys és el KKL (Kultur — un Kongresszenter Luzern/ Centre de Cultura i Congressos de Lucerna).
Construït per l’arquitecte francès Jean Nouvel, l’autor de la Torre Agbar, en un lloc privilegiat tocant el Llac dels Quatre Cantons ha significat un incentiu enorme per una ciutat que ja sempre ha estat al punt de mira de milers i milers de visitants d’arreu del món.

El KKL presenta una façana vidriada d’estructura senzilla que permet integrar-se sense fer mal als ulls en el paisatge “clàssic » de la vorera del llac malgrat les seves línies modernes. El respecte dels espais necessaris a la perspectiva ha esta fonamental per l’exit de la obra.
Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici l’aigua manté un paper principal, amb canals que porten l’aigua fins a l’interior i amb un voladís de la coberta que surt com si es volgués endinsar al llac.

Amb tot, no cal oblidar que es tracta essencialment d’una sala de concerts, i per tant l’acustica és bàsica. Nouvel va comptar amb Russel Johnson un acústic d’alt nivell mundial. L’interior de la sala està subtilment cobert per grups de panells mòbils que segons sigui el tipus de concert (instrument solista, grup barroc, orquestra simfònica, grup vocal etc.) i considerant també l’ocupació de la sala, es mouen per evitar reverberacions, ecos o distorsions del só.

El KKL està directament connectat subterràniament a un gran aparcament i per un ampli passeig amb l’estació ferroviària de Lucerna, que per cert és obra del conegut arquitecte valencià Santiago Calatrava Valls que la va dissenyar de nou després de l’ incendi de l’any 1971. També està a un centenar de metres del famós Pont de la Capella i de la part antiga (i comercial) de Lucerna. Una obra reeixida en tots els aspectes.

Espontàniament em ve a l’esprit el Palau de la Música Catalana, construït també com a sala de concerts però en un context que m’agradarà comentar un altre moment. Les dues obres s’han convertit en necessàries per la vida cultural de les seves ciutats i els iniciadors mereixen el nostre record i la nostra admiració.

Algunes vegades ens topem amb declaracions que ens causen una veritable sorpresa. És el que m’ha succeit al llegir un a extensa interviu al científic David R. Montgomery.

Aquest professor de Geomorfologia a l’Universitat de Seattle als Estats Units ha passat dos mesos a Suiça convidat pel Politècnic de Zuric i per l’Institut d’Investigació d’Allaus i Neu a Davos. El professor Montgomery és una autoritat mundial en Geologia i entre moltes obres a publicat un llibre polèmic titulat “Dirt” (“Bruticia”) on analitza la relació entre les civilitzacions humanes i l’erosió del sòl.

Tot és opinable en aquest món però les constatacions del professor Montgomery són dignes de ser conegudes i meditades. Les detallaré a continuació literalment :

-La terra, el sòl, no el prenem seriosament perquè no ens donem compte que representa la pell del nostre planeta. Ens proporciona la major part dels nostres aliments i és el membre que relaciona la pedra amb els éssers vius.
-Vist amb els ulls d’un geòleg, l’arada és un dels invents més destructius de l’humanitat. A ocasionat una erosió lenta però implacable del sòl al deixar una part de la terra a l’aire lliure i per tant exposada al vent i la pluja.
-La pèrdua de terra per erosió equival a un mil-limetre per any. Pot semblar poc ja que inclús les ungles creixen més ràpidament. Peró per la Geologia es una erosió molt ràpida.
-L’arada s’ha utilitzat sempre per tal d’augmentar les collites, però avui dia l’ús simultani de grans màquines agrícoles i dels adobs químics han portat a monocultius que han empobrit la terra.
-Els petits agricultors tenen més cura de la terra, fan multicultius i retornen moltes deixalles orgàniques al sól.
-El dia que el petroli s’acabi, s’acabaran també els fertilitzants químics de manera que hem de començar a actuar ara. Hem de retornar a l’aprofitament de les deixalles orgàniques i dels fems per els camps.
-Els grans monocultius no han eliminat la fam del món. Els realment pobres no poden comprar el menjar, encara que tingui un preu baix.
– Cuba, que no és necessàriament un model de societat ideal, ha arribat a crear una agricultura independent del petroli i dels fertilitzants químics, degut a l’enfonsament de la URSS i al boicot dels Estats Units, que els van deixar sense recursos externs.

Les explicacions i els arguments del professor Montgomery són molt extensos i no vull abusar de l’espai del blog. Però ja tenim alguns punts per recapacitar i ajudar a una agricultura més biològica.

Algunes vegades ens topem amb declaracions que ens causen una veritable sorpresa. És el que m’ha succeit al llegir un a extensa interviu al científic David R. Montgomery.

Aquest professor de Geomorfologia a l’Universitat de Seattle als Estats Units ha passat dos mesos a Suiça convidat pel Politècnic de Zuric i per l’Institut d’Investigació d’Allaus i Neu a Davos. El professor Montgomery és una autoritat mundial en Geologia i entre moltes obres a publicat un llibre polèmic titulat “Dirt” (“Bruticia”) on analitza la relació entre les civilitzacions humanes i l’erosió del sòl.

Tot és opinable en aquest món però les constatacions del professor Montgomery són dignes de ser conegudes i meditades. Les detallaré a continuació literalment :

-La terra, el sòl, no el prenem seriosament perquè no ens donem compte que representa la pell del nostre planeta. Ens proporciona la major part dels nostres aliments i és el membre que relaciona la pedra amb els éssers vius.
-Vist amb els ulls d’un geòleg, l’arada és un dels invents més destructius de l’humanitat. A ocasionat una erosió lenta però implacable del sòl al deixar una part de la terra a l’aire lliure i per tant exposada al vent i la pluja.
-La pèrdua de terra per erosió equival a un mil-limetre per any. Pot semblar poc ja que inclús les ungles creixen més ràpidament. Peró per la Geologia es una erosió molt ràpida.
-L’arada s’ha utilitzat sempre per tal d’augmentar les collites, però avui dia l’ús simultani de grans màquines agrícoles i dels adobs químics han portat a monocultius que han empobrit la terra.
-Els petits agricultors tenen més cura de la terra, fan multicultius i retornen moltes deixalles orgàniques al sól.
-El dia que el petroli s’acabi, s’acabaran també els fertilitzants químics de manera que hem de començar a actuar ara. Hem de retornar a l’aprofitament de les deixalles orgàniques i dels fems per els camps.
-Els grans monocultius no han eliminat la fam del món. Els realment pobres no poden comprar el menjar, encara que tingui un preu baix.
– Cuba, que no és necessàriament un model de societat ideal, ha arribat a crear una agricultura independent del petroli i dels fertilitzants químics, degut a l’enfonsament de la URSS i al boicot dels Estats Units, que els van deixar sense recursos externs.

Les explicacions i els arguments del professor Montgomery són molt extensos i no vull abusar de l’espai del blog. Però ja tenim alguns punts per recapacitar i ajudar a una agricultura més biològica.