De Suïssa estant

El pianista i director d’orquestra Daniel Baremboim, és una de les personalitats del món cultural més interessants en aspectes que fins i tot ultrapassen la seva activitat musical.

Nascut a l’Argentina de pares jueus emigrats, ha actuat arreu del món i a fundat la West-Eastern Divan Orchestra de la que fan part joves músics d’Israel, Palestina, Líban Egipte, Síria i altres paísos. És un gran partidari de la convivència entre Israel i Palestina i ha tingut en aquesta activitat un reconeixement mundial.

En un llibre de converses de títol « Parallels and Paradoxes. Explorations in Music and Society » (Paral•lels i Paradoxes. Exploracions sobre la música i la societat) parla de l’importància de la música ( no la clàssica o la moderna sinó la música com a art) en l’educació.

Barenboim constata una manca de veritable formació musical a les escoles, i no només quatre cançonetes i dos timbals. Concretament diu : ” L’estudi de la música és una de les millors maneres d’aprendre quelcom sobre la natura humana… Educar significa preparar els infants a la vida adulta : ensenyar-los a comportar-se i ajudar-los a comprendre quin genere de éssers humans volen ser. La resta és informació que es pot aprendre d’una manera molt senzilla. Per tocar bé un instrument s’ha de produir un equilibri entre el cap, el cor i l’estomac. Si un dels tres no està present, no funciona. Quina cosa millor que la música pot servir-nos per ensenyar a un infant com es fa per convertir-se en home?”.

I ara m’en vaig a escoltar al Barenboim en un disc deliciós de música argentina, no únicament tangos, acompanyat de Rodolfo Mederos al bandoneó i Hector Console al contrabaix. Boccato di cardinale!

Acabo d’arribar d’un curt viatge al Nord d’Italia. Res d’extraordinari si tenim en compte que Milà està a 3 hores de cotxe de casa i això em permet de fer un parell de viatges cada any a un del països que més a gust visito.

Ja ho he dit alguna vegada : si Itàlia fos una empresa, ja fa molts anys que hauria desaparegut. Amb una economia interna molt mal distribuïda, amb un Nord ric i un Sud mig oblidat, amb una classe política a Roma que moltes vegades passa al costat del problemes per fer política de partit, amb un tipus de govern que permet, sobretot en el passat, d’estar mesos i mesos sense Primer Ministre etc. etc..

Malgrat tot, segueixen endavant, es queixen i fins i tot fan burla del Berlusconi, però el voten. En general la gent vesteix bé, a taula tot és abundant, estimen els cotxes i els luxes i, almenys formalment, tot respira prosperitat. Mirant una mica és el fons de les coses la crisi es fa notar, les obres publiquen no funcionen, moltes empreses estan tancades i una emigració il•legal, envaeix els parcs públics, els carrers i el aparcaments amb l’excusa de vigilar-te el cotxe, o de vendre CD’s copiats o simplement demanant caritat.

El paper d’Itàlia a les reunions de la setmana passada va ser molt secundari. Berlusconi va patir molt per no assolir cap paper principal i fins i tot va donar senyals de malhumorat i poca correcció. Amb tot, Itàlia ocupa un lloc internacional més important que Espanya, per molt que els diaris de l’Estat intentin de fer creure que el President Rodriguez fa part de la elit mundial.

I la Terra que no perdona : al terratrèmol que ha afectat la regió de L’Aquila fa poques hores ens obliga a donar a tot el seu valor real. Solidaritat amb els que pateixen i admiració per un país que sap fer les coses sense ni tan sols proposar-s’ho.

Els moments que ara vivim, amb una permanent ombra de por per culpa del sistema financer, han donat sortida a un allau de males maneres, de paraules poc educades i d’ actituds fins ara poc vistes.

Sembla com si tothom portés a l’interior un excés de frustracions, de decepcions i de ganes de cridar i que tot junt és com una bombona amb sobrepressió, que d’un moment a l’altre pot explotar.

Casualment ahir vaig veure a Internet la portada d’un diari que no és dels que regularment consulto : Periodista Digital. Els resum de noticies a la primera pàgina ens dona una visió negativa, quasi destructiva, de la que són exemple els següents titulars:

-Aguirre corta otra cabeza por el caso Gürtel
-La soberbia de Zapatero le pasa factura. La prensa alemana sacude a ZP.
-La Generalitat inyecta 130.000€ al diario que llamó “terrorista” a Losantos
-Hamilton descalificado por mentiroso
-Bronca en el Congreso: Celia Villalobos llama “ladrón” a un diputado del PSOE

Soc perfectament conscient que les mateixes noticies es poden titular amb altres mots i que cada diari té un estil i una tendència que, vulguin o no, es fa notar.

Malgrat tot, si aquesta portada amb les noticies la llegeixo al matí del llit estant, el més probable es que decidís no llevar-me i esperar que escampi.

No tinc cap preparació filològica, però sempre m’han interessat els idiomes i més que cap altre el meu que em van “amagar” tots els anys escolars i universitaris. Dic això per disculpar tot el que pugui escriure i que no tingui els conceptes o les definicions que un expert podria donar.

Sempre m’ha semblat que el català era molt pròdig en paraules monosil•làbiques, com suna especie de xinés llatí. En el meu entorn de parla alemanya sempre explico els monosíl•labs catalans del cos humà : cos, peu, braç, dit, nas, ull, pell, mà, front, dent, pèl, …La sorpresa és molt gran perquè ningú s’espera una quantitat tan gran de mots curts.

Un altre característica, al meu entendre, són les onomatopeies, sobre tot els mots repetits ( desconec si n’haig de dir cacofònics) dels que la nostre llengua se’n serveix sovint. No penso només en mots com baliga-balaga, o patim-patam que no són exactament el mateix mot repetit. A mi em fan molta gràcia mots com ara arri-arri, bum-bum, gara-gara, nyau-nyau, nyec-nyec, nyigo-nyigo, pica-pica i mots d’altres que tinc escrits en un paper de moment extraviat.

No sé si és una caracteristica de la nostra llengua o de les llengues d’arrel llatina. Potser algún expert em podra treure de dubtes. Però si que jo disfruto molt explicant aquestes coses als suïssos.

El Primer Ministre britànic Gordon Brown ha parlat, una vegada més, de les previstes modificacions de les normes de successió de la monaquia britànica. Una d’elles pot interessar a Espanya, però aquí muts i la gàbia.

El senyor Brown, amb la condescendència de Palau vol portar a discussió en una reunió dels països de la Commonwealth el mes de novembre la possibilitat que les dones tinguin el mateix dret a la successió que els homes, i que els que ocupin el tron puguin casar-se amb catòlics sense el risc de perdre la seva posició.

Gordon Brown ha estat molt clar al dir que el tema és complexe perquè es basa en lleis del 1701 i tocar la tradició no és un camí fàcil però al segle XXI la gent espera que les discriminacions s’eliminin.
Un 80% del britànics sembla que està d’acord en fer les reformes proposades, segons una enquesta de la BBC. La reforma necessitaria l’acord dels 15 membres de la Commonwealth que tenen a la Reina Elisabeth II com a cap d’Estat. El mateix Príncep Charles és, segons la BBC, partidari de les reformes i està en tot cas disposat a realitzar-les quan pugi al tron que ara per ara ocupa la seva mare.

Més enllà de les reformes, els britànics no semblen disposats a discutir l’existència de la monarquia con a forma d’Estat. A Espanya no és fàcil de saber l’opinió efectiva de la gent perquè ningú gosa tocar el tema Monarquia amb claredat, ni tant sols el republicans.

De totes maneres, recomano als lectors que vagin a la pàgina www.casareal.es i mirin amb detall l’agenda del Rei. El més de Febrer va tenir una mica de feina 12 dies i el més de març 13 dies. Parlo de feina, però millor seria dir activitats. No està malament com a treball, i molt ben pagat. Peró clar, com diuen molts del seus súbdits, el tema monarquia “es mejor no meneallo”.

He llegit en un diari per Internet un resum de les declaracions d’Albert Boadella, fetes a Madrid el divendres 27 de març.
L’acte coincidia amb el Dia Mundial del Teatre i, en veritat, per la curta crònica llegida era talment un acte teatral. El Boadella estava envoltat de il•lustres polítics coneguts per les seves actuacions de cara a la galeria : Esperanza Aguirre, Isabel San Sebastián i Aleix Vidal-Quadras.

Boadella no és el primer artista que amb uns inicis meritoris acaba fent histrionisme, auto-propaganda i deformant la realitat. Boadella sembla sentir la necessitat de posar com un drap brut a Catalunya i els seus polítics cada vegada que veu atansar-se un periodista o quan li posen un micròfon sota el nas.

L’història del teatre català del darrer quart del segle passat no es pot escriure sense donar un lloc preferent a Els Joglars i a Albert Boadella. Amb això, la seva carrera no necessitaria ser promocionada amb provocacions innecessàries. Ni Boadella, ni jo ni molta altra gent està sempre d’acord amb els que han manat o manen a Catalunya. Tots tenim maneres (de preferència les urnes) per fer-nos sentir si en tenim necessitat.

Ara bé, s’ha d’estar molt desesperat animicament per declarar aquestes « perles »:
– No hi ha llibertat d’expressió a Catalunya i per les meves opinions m’he vist
obligat a exiliar-me a Madrid.
– Algunes actuacions polítiques catalanes em recorden a l’inici del
nacionalsocialisme alemany.

Mira, Boadella, els teus problemes per La Torna l’any 1977 foren amb les autoritats de Madrid. Després, a Catalunya, vas posar sobre els escenaris Teledeum, Ubú, president o Daaaaalí i no cal que et queixis massa perqué la gent va assistir a aquestes obres amb generositat.

Ho diré amb paraules de Ortega i Gasset i textualment, perquè qui viu a Madrid empra cada dia el castellà : « La diferencia entre el inteligente y el tonto consiste en que aquél vive en guardia contra sus propias tonterías, las reconoce cuando apuntan y se esfuerza en eliminarlas, al paso que el tonto se entrega a ellas encantado y sin reservas ».

Crec que Boadella és intel•ligent i que d’un moment a l’altre deixarà d’intentar provocar al adonar-se que ningú dels que ell voldria mortificar l’hi fa cas.

Cada vegada més mestres suïssos permeten als alumnes mastegar xiclet durant les classes.

Tot l’enrenou s’origina en un estudi de la Northumbria University de Newcastle, Anglaterra. El Professor Andrew Scholey i altres especialistes han creat un grup de treball HCNU (Human Cognitive Neuroscience Unit) que estudia l’influencia de certs extractes d’herbes, de l’alcohol en baixes dosis, de la cafeïna, de l’oxigen i dels xiclets en la memòria humana. Els xiclets semble que augmenten fins a un 35% la capacitat de concentració perque l’alumne al mastegar introdueix més oxigen dins dels pulmons, i l’efecte és positiu pel cervell, per dir-ho d’una manera senzilla.

El federalisme suïs permet que cada Cantó, i de certa manera cada escola pugui definir alguns aspectes de l’ensenyament amb total independència. De manera que a l’escola primària de la ciutat de Unterägeri, al cantó de Zug, es permet als alumnes a partir dels 9 anys de mastegar xiclet a classe, excepte quan fan gimnàstica o cant. El mateix succeeix a l’escola de Beckenried, cantó de Niedwalden, però a partir dels 11 anys. Contràriament, un mestre del poble de Schwarzenburg, cantó de Berna, només permet que els alumnes masteguin xiclet a l’hora de les manualitats, ja que altrament « em sembla estar al davant d’un ramat de vaques regurgitant », diu el mestre.

Després d’un primer període on al mobiliari i a terra restes de xiclet mastegat van causar problemes de neteja, tot ha entrat en un ordre i els xiclets usats es tiren majoritariament a les papereres embolicats en un tros de paper, que és el que cal, faltaria més !.

No tinc l’impressió que la meva generació tingués, en general, problemes de memorització deguts a la absoluta prohibició de mastegar a classe. Ni crec tampoc que la generació dels meus néts tindrà més memòria pel fet de mastegar a classe.

Les úniques protestes, no gaire sorolloses han sorgit dels dentistes, que demanen que els xiclets almenys siguin sense sucre, i de la Associació de Personal de Neteja, que es queixa de tenir més feina perquè encara no tots els alumnes han entès que els xiclets no s’han d’enganxar sota els mobles o simplement escopir-los a terra.

Aquestes noticies em deixen mut. Un efecte secundari, potser per que no mastego mai xiclet. Ho tindré d’explicar al professor Scholey.

El meu post d’ahir va donar motiu a una serie de comentaris que m’han arribat pública i privadament i que sincerament agraeixo.

Com que estic sotmès (degut a la distància) a les informacions dels diaris i les ràdios per Internet i no tinc altres fons de noticies ( com molts d’altres en el meu cas i fins a tot que viuen dins de Catalunya). Gràcies al comentaris d’ahir he llegit diversos enllaços i tinc, almenys d’entrada, una millor idea de tot el que està succeint a Catalunya amb el tema Bolonya.

Sorprèn el saber que els estudiants feia quatre mesos que ocupaven el Rectorat de l’Universitat en el moment de ser desallotjats. Caram !, en quatre mesos les autoritats universitàries sembla ser que no van fer cap pas important per establir un diàleg obert i seré amb els estudiants. És molt lamentable que s’hagi arribat a la expulsió forçosa del recinte, amb el resultat de que ara es parla més dels Mossos que del Pla Bolonya.

Els estudiants han demostrat ganes de dialogar i de manifestar-se amb ordre. En realitat ells no estan contra els principis del Pla Bolonya sinó sobre la manera que l’estat espanyol vol aplicar aquests principis. No és els fons sinó la forma la que està en discussió, de manera que s’ha d’esperar per part de les autoritats acadèmiques un pas endavant per arribar a parlar del problema dins de l’universitat. Les conclusions, després, s’han de fer arribar a la gent de manera clara, i tothom i sortirà guanyant.

I el Mossos, que aprofitin la mala experiència dels darrers esdeveniments per demostrar que no són “uns altres grisos”. Els de la meva generació ja m’entenen.

Els aldarulls provocats per la protesta dels estudiants universitaris als carrers de Barcelona ha fet explotar una polèmica sobre l’actuació dels Mossos que potser tindrà conseqüències polítiques.

Tot això ha difuminat en gran manera el veritable origen de les protestes que no és altre que el fet d’oposar-se una part dels estudiants i del professors a l’implantació del anomenat „Pla Bolonya”. Com que he estat universitari a Barcelona i tant el meu fill com la meva filla ho han estat a Suïssa, m’he interessat per saber que és el que el Pla Bolonya diu.

El document signat el 19 de Juny del 1999 a la ciutat italiana per part dels ministres d’Educació de la UE diu entre altres coses les següents :

« … ens comprometem a coordinar les nostres polítiques per assolir en un breu termini de temps, i en qualsevol cas dins de la primera dècada del tercer mil•lenni, els objectius següents, que considerem de capital importància per establir l’àrea europea d’educació superior i per promocionar el sistema europeu d’ensenyament superior a tot el món:

L’adopció d’un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable…
per promocionar l’obtenció d’ocupació i la competitivitat del sistema d’educació superior europeu.
Adopció d’un sistema basat essencialment en dos cicles fonamentals: grau i postgrau. L’accés al segon cicle requerirà que els estudis de primer cicle s’hagin completat, amb èxit, en un període mínim de tres anys. …
El postgrau conduirà al grau de mestria i/o doctorat, com en molts països europeus.
L’establiment d’un sistema de crèdits com a mitjà adequat per promocionar una mobilitat estudiantil més àmplia.
Promoció de la mobilitat, amb l’eliminació dels obstacles per a l’exercici efectiu de lliure intercanvi …
Promoció de la cooperació europea per garantir la qualitat per tal de desenvolupar
criteris i metodologies comparables.
… Esperem que les universitats responguin de nou amb promptitud i positivament i que contribueixin activament a l’èxit dels nostres esforços. «

Un grup d’estudiants que protesten manifesta que : « un cop més es demostra que Espanya no és Europa en moltes coses, i que els estudiants catalans hem d’escollir entre un estat aïllacionista com l’espanyol o una Europa oberta i plural. ». Dit així no sembla un mal argument com a punt de partida.

Ara voldria que els estudiants, als qui no nego el dret a protestar, expliquin a la gent no directament involucrada, d’una manera clara, quins són els punts de la declaració de Bolonya que no estan disposats a acceptar i per quins motius. Després, potser la gent entendrà millor les protestes i fins i tot tindrà més paciència quan l’hi tallin la circulació.

Moltes vegades quatre noms que ens enlluernen no ens permeten apreciar el valor de gent que sense tan soroll mediàtic han fet, i molt, per la cultura catalana a l’exterior. Una d’aquestes personalitats malauradament poc conegudes a l’interior és en Pere Garcia-Fons, artista pintor que porta dins seu un esperit català que mai ha oblidat.

Neix a Badalona el 1928, fill de Pedro Garcia Martinez, natiu de Cartagena i que camí de França es va instal•lar com a paleta a Badalona l’any 1918. La seva mare era Amparó Fons i Aguilella, filla de la Vall d’Uxó. El seu pare s’incorpora a l’exercit republicà el 1936 i l’any 1938 la seva mare obté per a ella i els seus infants el visat per anar a França.

Pere Garcia-Fons arriba amb la seva mare i germans a Perpinyà i entra amb 10 anys d’edat com a pensionat al Centro Español, que llavors era finançat pels simpatitzants de la República Espanyola. Després d’un aprenentatge a una planxisteria s’inicia amb 18 anys en el modelatge de fusta i s’inscriu en un curs de dibuix. Amb poc més de vint anys i instalat a París, és admès al Primer Saló de la Pintura Jove, i presenta la seva pintura « El bou escorxat », que avui fa part de la meva col•lecció. Durant 15 anys col•labora en l’organització del Saló on coincideix dins dels ambients parisencs amb Clavé, Dominguez, Grau-Sala, Arroyo i d’altres. El 1952 es casa amb Olga Caprani i Cufím filla de Terrassa i que també havia anat a parar a Perpinyà per causa de la guerra.

No vull descriure la biografia personal i artística del Pere Garcia-Fons sinó retre avui un homenatge a la seva catalanitat, que sempre l’ha acompanyat malgrat el poc temps que va viure a Catalunya. La seva mare i la seva esposa han ajudat sens dubte a que ell es senti molt català sense renunciar a la seva component francesa, no en va ha viscut tants anys al país veí. La seva residència alternada entre París i Perpinyà, on destaca la seva amistat amb Jordi Pere Cerdà i molts altres catalans del Nord actius en el món artístic, l’hi permet de envoltar-se molt sovint de l’esprit català.

L’any 2006 La Direcció de Cultura de la Vila de Perpinyà va organitzar una exposició retrospectiva de Pere Garcia-Fons i és va publicar un catàleg amb textos de gran vàlua, i que va tenir també el suport de la Generalitat de Catalunya.