De Suïssa estant

És una “mezzo-soprano” molt coneguda en els ambients operístics malgrat que el seu repertori inclou poques obres de les dites populars (Verdi, Puccini, Rossini…). Les seves actuacions es reparteixen essencialment entre Salzburg, Paris, Londres i molt poc a Itàlia. El seu nom sembla un pseudònim: Anna Bonitatibus.

Preguntada sobre la seva opinió de la vida cultural italiana diu coses dures i clares:
“Itàlia té una història plena de cultura. Tot se n’ha anat en orris (…) El públic es torna estúpid. Els italians ja no coneixen el seu passat. La televisió italiana ho ha matat tot i els italians viuen quasi només d’aquestes imatges. És una tragèdia que a la televisió italiana no es faci cultura, tot és sense contingut. I els telespectadors, quan tenen dos dies lliures, van a la platja o a la muntanya. Viatges culturals? No. (…) A Munic trobo gent que tenen la força molts vespres de tancar la televisió i dos o tres vegades al mes van a l’òpera o al teatre. I no són un parell de sonats: és un sistema cultural, també un sistema escolar el que permet arribar a això.”

L’Anna Bonitatibus estima el seu país i s’adona, com molts d’altres, que el paper cultural que històricament ha representat Itàlia s’està oblidant i no té continuïtat. Poca lectura de llibres, molta lectura de revistes dites “del cor”, molta televisió i un progressiu embrutiment buscat i consentit donen poques esperances a un paper cultural d’Itàlia dins d’Europa.

Em pregunto: I si les paraules de la senyora Bonitatibus les traslladem a un altre país? Per exemple Espanya o fins i tot Catalunya?.

El dissabte vaig comentar i preguntar de quina manera s’ha de dir en català l’instrument de comunicació que ara llegiu: bloc o blog.

Dels sis llocs on es pot accedir al meu blog he rebut uns quaranta comentaris, per cert formulats amb la correcció que moltes vegades es troba a faltar quan es toquen temes que permeten les discrepàncies. La majoria està a favor de blog.

Com que segons l’humorista morir i pagar impostos són les dues úniques coses segures en aquest món, jo de moment seguiré fent ús de l’expressió blog amb una certa predisposició a canviar si les autoritats (lingüístiques, és clar) m’ho demanen.

A tots els que, aprofitant la qüestió bloc/blog, m’han fet adonar d’algun error gramatical en el meu escrit, moltes gràcies. La veritat és que la culpa és tota meva, en part per la pressa (una part del text no va passar pel corrector) i en part per la meva manca de pràctica del català escrit. No cal oblidar que vaig néixer l’any 1942 i que del primer dia de classe de primària a les monges de Manresa fins el darrer dia a la Universitat, tot l’ensenyament que vaig rebre va ser en castellà. Segurament un punt de partida molt diferent dels amables correctors.

Als 26 anys, és a dir el 1969, vaig anar a Suïssa on encara em trobo. Ni el meu entorn ni la meva activitat professional m’han facilitat el parlar habitualment el català, i no diguem d’escriure’l. Per tant, només un desig de sobreviure culturalment parlant, molt proper al d’un nàufrag, m’ha donat l’ànim d’escriure més o menys passablement cinc o sis dies a la setmana aquest blog. No és una excusa; només una explicació.

Intentaré no anar escàs de temps quan escrigui. I confio que segueixin llegint-me i corregint-me els amables amics desconeguts.

És evident que l’informàtica, concretament el Internet, ens ha deixat un vocabulari especial, del que en fem un ús practicament diari sense analitzar ni l’origen ni la possible substitució per una paraula de la nostra llengua. Pensem a chat, e-mail, blog i tantes d’altres.

Concretament l’instrument que ara estem fent servir, vosaltres lectors i jo, s’anomena de dues maneres : bloc per a uns i blog per els altres.

El fet d’escriure amb una determinada regularitat una serie d’apunts personals fins fa uns quants anys hauria necessitat d’una llebreta d’apunt o de notes, fins i tot un bloc amb tapa dura i espiral, com el que feiem servir a l’escola els que som grans. La informàtica va facilitar les coses, i ara s’escriu gairebé sense paper.

També recordo els blocs que es colocaven a la paret per arrencar cada dia una fulla. Eren blocs com el Duran o el Maragall, amb una cara dominada per la xifra del dia de la setmana, amb el Sants, la lluna i la sortida i la posta del sol diaria. L’altre cara era variada perque alternaba receptes de cuina, anécdotes, poesies i acudits.
Vist així, tant per el bloc amb espiral com per el bloc diari, podriem denominar aquest recó com a bloc.

De fet, la paraula blog prové de l’anglés i és una deformació/contracció de l’expressió web log . El mot web vol dir teixit, i per extensió xarxa, i log que el diccionari defineix com a diari que els vaixells escrivien amb les incidències i la ruta seguida ; també s’anomena quadern de bitàcola. Per tant, també l’expressió blog és correcte ancara que es pot discutir si s’ha d’emprar ja que és de l’idioma anglés i no del nostre.

També hem assimilat al català foot-ball, hand-ball, goal, penalty i tantes d’altres. De manera que, per una vegada, intentaré no ser massa purista i em proposaré acceptar les dues versions, a gust de cada autor.

Estic disposat a escoltar altres opinions, i rectificar si cal.

Sortosament no tothom té la memòria tan curta com aparentment sembla. La Universitat Politècnica de València ha organitzat un homenatge a Raimon, el poeta que canta.

Els que tenim, si fa o no fa, la mateixa edat que ell, sabem el que va significar Raimon per tota la nostra generació ajudant-nos a retrobar- i per alguns a descobrir- la identitat que ens amagaven.

Raimon, amb poc soroll mediàtic, amb una absoluta discreció sobre la vida privada, ha anat donant-nos mostres del seu talent i de les seves conviccions. Els seus poemes responen a les inquietuds de la meva i de les actuals generacions, i això és un mèrit que no tothom pot assolir. Amb les seves cançons sobre poemes de poetes clàssics i contemporanis va fer una labor pedagògica molt més eficient que moltes càtedres, enciclopèdies i conferències.

En el meu record està un recital a la Ciutat de Mallorca l’any 1967. Dos anys desprès anava a viure a Suïssa i malgrat l’allunyament físic del nostre país l’impacte de l’actuació de Raimon encara m’acompanya avui dia.

Voldria acabar el meu senzill homenatge a Raimon amb un extracte del seu poema «T’adones, amic» de l’any 1972:

« …T’adones, company
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
t’adones amic…. »

L’eufòria -comprensible per altre part- que el partit del Barça ha provocat serà el tema de la majoria de converses avui a Catalunya.

Els mateixos diaris que, amb raó, mostren l’alegria per la classificació del Barça omplen les primeres pàgines amb altres noticies que si bé no han d’enfosquir l’esportiva, ens han de fer reflexionar una vegada el gol de l’Iniesta afluixi la pressió.

Per exemple llegeixo que els experts són crítics amb els plans anti-crisi del govern central que dit clar significa que s’està navegant sense brúixola, en el millor dels casos.

També escriuen els diaris que el Conseller Castells diu que no hi ha avanços en el tema finançament. Mal moment per demanar diners a Madrid, per molt que ens corresponguin de tot dret.

Avui arriba a Barcelona el Ministre de Foment per tractar el traspàs dels trens de rodalies, mentre Montilla diu que és un tema molt complex i s’ha d’anar amb calma.

Fàcilment és veu que no hi ha res de segur en cap tema. Ni el Chelsea va guanyar l’eliminatòria malgrat la seva aparent avantatge perquè l’darrer minut compta tant com qualsevol d’altre, ni els trens de rodalies ens els donaran fàcilment i justament, ni podrem disposar de diners per finançar els nostres projectes fins qui sap quan.

I per adobar-ho, l’expert en art suïs Hans Stierli acaba de publicar un llibre en el que demostra que el famós bust de la Reina Nefertiti, que tothom coneix i que es troba al Museu de Berlín, és una falsificació. Si fins i tots els mites, els ideals de bellesa, són sospitosos ja no cal que ens hi encaparrem amb les portades dels diaris d’avui. Ni amb les de demà, per cert.

Tal com estava previst el senyor Patxi López serà el nou lehendakari gràcies al pacte PSE, PP i UPyD. Tot molt legítim, però que no deixa de donar motiu a algunes consideracions.
Crec que va ser l’inefable Fraga Iribarne que ve dir – més o menys- que la política feia companys de llit molt estranys. Mai tan ben definit per el que ara a succeït en el País Basc. Està claríssim que el pacte entre els socialistes bascos i el PP, amb l’afegit del insignificant UpyD s’ha fet només per treure el PNB del govern. I quan dic només és només: cap dels principis polítics dels dos (tres) partits coincideix per fer pensar que el pacte pot donar algun resultat polític positiu.
A Catalunya, el anomenat Tripartit presenta, a priori, almenys alguna coincidència entre els tres membres, encara que només petita degut també a la dependència del PSC envers el PSOE malgrat momentànies enrabiades. És clar que també el tripartit fou creat per treure del govern a CiU, però aparenta ser més “natural” que el pacte basc. Encara que, finalment, a la Generalitat hi trobem un oficiant i dos escolans.

Una cosa em preocupa i fins i tot em molesta de totes aquestes aliances, pactes i arranjaments post-electorals: és que són post-electorals. Em sembla una enganyifa envers els electors el fet de que una vegada obtingut un cert nombre de vots amb el programa i les idees pròpies, un partit s’ajunti amb un altre (proper o llunyà) per tal de manar. Els electors no van ser advertits de les possibilitats o intencions del pacte i per tant van donar el vot a un partit i no a una idea d’aliança.

Ja tinc clar que tot això és legal i legítim. Però es veu massa el llautó de tots els polítics i els partits que en el fons estan interessats en manar i no en governar. Ai de nosaltres!

Els polítics tot l’any ens van llençant suaument les seves promeses, que poques vegades arriben a ser un fet, per la necessitat que tenen que els recordem quan vinguin noves eleccions. Fan el que en podríem dir una pluja fina d’intencions, una xim-xim de bones frases.

Quan s’atansen noves eleccions, la pluja fina es torna més forta i comença a ploure a semalades. És el que ara succeeix amb les eleccions al Parlament Europeu.

Per dir-ho clar, ningú sap molt bé quines són les funcions del parlamentaris europeus; de vegades fins i tot crec que no ho saben ni els candidats. Un parlament amb 785 diputats de 27 països diferents és molt interessant del punt de vista humà però té totes les característiques per ser ineficient. Ni tots els diputats tenen idees pròpies, ni tenen temps per exposar-les de manera que si casualment estan presents en el moment d’una votació (mireu els informatius de la televisió!), no tenen altra cosa per fer que votar el que el seu partit ha ordenat. Les aliances entre partits del mateix color de països diferents no aporten cap millora sensible ja que els problemes, l’estructura i l’experiència democràtica d’uns i dels altres difereixen, per molt que els partits portin el mateix nom genèric.

Que Catalunya es prepari a sofrir doncs la pluja forta de promeses, de visites per part dels que fins ara la ignoraven. No oblidem que el Parlament Europeu és també un bon aparcament pels polítics «incòmodes» que convé mantenir allunyats – amb un càrrec que vesteix- per tal que no interfereixin massa en la manera com es porten els assumptes a casa.

S’està apunt d’aixecar el teló d’una mena de Commedia dell’Arte, d’un sainet, d’una escenificació carnavalesca on tothom és bo, tothom ens estima i on ens diuen -com a la cançó – que anirem cap al cel. Amén.

Ens han dit i ens han repetit dotzenes de vegades que l’economía és més estable i els riscs es redueixen si es fa un repartiment « carregant el pes sobre diverses espatlles ». És a dir que si un sistema econòmic reparteix els seus recursos en un entramat d’opcions diverses es torna més estable i te un menor perill de sofrir pèrdues importants. No posar tots els ous en un únic cistell, com es diu vulgarment.

Doncs bé, no és veritat. Segon publica el «SonntagsZeitung» el teòric de sistemes Stefano Battiston, del Politècnic de Zuric junt amb el Premi Nobel d’Economía Joseph Stiglitz han demostrat que arriba un moment que la xarxa de diversificacions es torna negativa i fins i tot perillosa per l’ existència de la empresa. La crisi actual sembla que els hi dona raó.

Diuen que si el número de enllaços o nexes augmenta molt, es produeix un efecte de retroacció que ocasiona la caiguda del sistema. Els sistemes complexos, arriben a un punt que es tornen inestables, principalment perquè si falla un dels nexes és impossible de detectar i corregir a temps i provoca una reacció negativa en cadena.

Pels que no som experts en economia ens explica el senyor Battiston que la natura ja coneix el principi que ell explica. Una celula cancerosa per exemple, pot arribar a destruir el conjunt de l’organisme d’un persona. Però la barrera natural entre els individus evita que s’expadeixi a la resta de la població. La natura ha creat molts petits sistemes que eviten o redueixen l’intercanvi nociu. Només si aquestes barreres naturals es retiren artificialment és quan existeix un risc de pandèmies, con ara coneixem amb la grip porcina.

Conclusió : les empreses s’han de concentrar en la seva activitat principal i deixar-se d’entrar, intervenir i invertir en altres activitats alienes a la seva pròpia. Van estudiar 600.000 empreses amb activitats internacionals arreu del món i van trobar que 400.000 estaven ficades dins d’un sistema tancat de relacions de propietat. I encara pitjor : 127 consorcis controlen el 50% de tot el volum productiu de les companyies trans-nacionals, i entre ells estan també entrelligats per participacions de capital. D’aquesta manera és impossible aïllar els problemes greus i tot el castell de sorra se’n pot anar a terra.

Tindrem de posar el quatre rals que tenim a sota el coixí com les nostres besàvies, i esperar que els que manipulen el món financer pleguin o n’aprenguin.

Abans d’ahir vaig comentar les negres previsions turístiques a Europa per l’estiu vinent. Avui voldria tocar un aspecte menys conegut i més distret : el de les reclamacions que els turistes adrecen a les agencies de viatges.

Naturalment em referiré a les reclamacions que es fan a Suïssa, on també existeix l ‘Oficina del Protector dels Viatgers, complementària de les reclamacions que es fan directament a les agències organitzadores dels viatges.

Una quants exemples ens donan una idea de lo escarafallosos que poden arribar a ser una gent en principi suposadament culta i preparada. Un suïs va reclamar, arribant d’un viatge a Egipte :”Lamentablement, el tour que entrava dins dels « paquet » va ser molt poc variat, és a dir, masses piràmides” .

Un altre, molt poc preparat i sense la més mínima noció de geografia, desprès de reclamar de l’hotel de Mallorca on estava allotjat, “perquè no l’hi agradava “, va demanar tornar a Suïssa. Tots el vols estaven plens, de manera que va respondre a l’agència de viatges que “no hi ha cap problema: estic a Espanya i agafaré el tren” .

Un client es va queixar d’un viatge a la Índia : « Perquè tinc de menjar sempre curry ? »
Una senyora també va demostrar poc coneixement del lloc on anava perquè insistia en llogar un cotxe a una de les illes Maldives que, com que són majoritàriament esculls de coral, estan en part lliures de cotxes. Un altre turista a les Maldives va reclamar que la platja estava bruta : « La sorra tenia masses fulles de palmera ».

En general, un 3 % dels viatgers reclamen o critiquen les seves vacances. La meitat rep algun tipus de compensació. També es constata un augment de les reclamacions perquè avui dia amb els mòbils, les càmeres digitals i el correu electrònic, l’operació de reclamar s’ha fet més fàcil, encara que la majoria protesten per coses d’importància menor.

He llegit un avanç de la llista de ciutats del món que cada any publica l’empresa consultora internacional Mercer. La llista ordena 250 ciutats per ordre de qualitat de vida, segons 39 criteris.

Entre els criteris que més punts atorguen hi trobem factors polítics, socials, econòmics i ecològics. També es considera la seguretat personal dels habitants, la cobertura sanitària, l’educació i les ofertes de transport.

Les 10 primeres ciutats d’aquest any són :
1. Viena
2. Zuric
3. Ginebra
4. Auckland
5. Vancouver
6. Düsseldorf
7. Munic
8. Frankfurt
9. Berna
10. Sydney

Primera constatació : Tres ciutats alemanyes, tres ciutats suïsses i una de Àustria, de Nova Zelanda, de Austràlia i de Canadà. No hi ha cap ciutat francesa, ni anglesa, ni italiana, ni dels Estats Units ni d’Espanya.

També es pot argumentar que viure, lo que se’n diu viure, ni hi ha res com Espanya o Itàlia on la gent és més feliç amb menys. Potser si ; però potser també és possible que el fet de creure això freni possibles millores.

Com tots els rankings i totes les estadístiques, aquesta és discutible. Però malgrat els defectes probables, convé que alguns responsables mirin quins punts poden millorar-se per tal de que els habitants de la seva ciutat visquin millor. Encara que no entri a fer part de les 10 primeres.